El model lingüisticoeducatiu de les Illes Balears a la cruïlla – Antoni Llabrés Fuster

Autoria: Clara Soler Chopo. Llicència CC BY-NC-ND 4.0

El passat dia 22 de febrer el Parlament de les Illes Balears aprovava la Llei 1/2022, de 8 de març, d’educació (BOIB núm. 38, de 17 de març), que dedica el títol VI (art. 135-138) a regular el model lingüístic escolar que ha de regir en el sistema educatiu balear. Es pretén (d’aquesta idea es parteix a l’exposició de motius) donar continuïtat a un model que no té arrel estatutària (tant l’Estatut de 1983 com el de 2007 només fan referència a la competència exclusiva autonòmica per a l’ensenyament de la llengua pròpia), i que havia recolzat fins ara, primàriament, sobre les previsions que conté al respecte la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística (LNL) i, sobretot, del seu desenvolupament reglamentari a través del Decret de mínims de 1997 –vid. infra. La LNL, que garanteix que en acabar el període d’escolarització obligatòria tots els alumnes puguin emprar amb normalitat i correcció les dues llengües oficials (art. 20.1) i el reconeixement del dret d’opció lingüística en el primer ensenyament (art. 18), fixa com a objectiu fer realitat l’ús normal del català com a “vehicle usual” d’ensenyament en tots els centres docents (art. 22.1 i 2). El principi de no segregació dels alumnes en centres diferents per raons de llengua (art. 22.3) ha permès caracteritzar-lo com un model de conjunció lingüística o bilingüisme integral.[1]

Els antecedents: el Decret de mínims
A partir d’aquests paràmetres, el model lingüisticoeducatiu s’articula a través de l’esmentat Decret de mínims (Decret 92/1997, de 4 de juliol, que regula l’ús i l’ensenyament de i en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, en els centres docents no universitaris de les Illes Balears), i que preveu que l’ús de la llengua catalana, com a llengua d’ensenyament de les diferents àrees, ha de ser “com a mínim igual al de la llengua castellana” [vid. els art. 17.a per a l’educació infantil i els 18.a i 19.a per a primària i secundària, respectivament].[2] Això és, almenys a la meitat del còmput horari escolar la llengua d’ensenyament i aprenentatge ha de ser el català, sense establir-n’hi un sostre màxim; una distribució d’ús de les llengües que ha de quedar reflectit en el projecte lingüístic escolar (art. 10: “Fins a arribar a la meitat del còmput horari, el projecte lingüístic especificarà quines àrees, a més de les que s’indiquen en aquest Decret, s’impartiran en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i quines en llengua castellana”).[3]

L’Ordre de dia 12 de maig de 1998, per la qual es regulen els usos de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, com a llengua d’ensenyament en els centres docents no universitaris de les Illes Balears, en va desplegar els continguts fonamentals, amb la previsió d’una implantació progressiva del català com a llengua vehicular que, en un termini màxim de quatre cursos escolars, permetés arribar, almenys, al mínim indicat de la meitat del còmput horari (art. 2.2).

   Aquest marc ha propiciat el bastiment d’un model que ha donat un pes preponderant a la utilització del català, tot i que de forma desigual: així com en la xarxa de centres educatius públics […] s’ha traduït en la utilització de la llengua catalana en la totalitat de l’horari escolar, la majoria de centres privats s’han quedat en el trespol esmentat de la meitat del còmput horari.

Aquest marc ha propiciat el bastiment d’un model que ha donat un pes preponderant a la utilització del català, tot i que de forma desigual: així com en la xarxa de centres educatius públics (en els quals estudia un 64,7 % de l’alumnat, segons les darreres dades disposades, corresponents al curs 2018-2019) s’ha traduït en la utilització de la llengua catalana en la totalitat de l’horari escolar, la majoria de centres privats s’han quedat en el trespol esmentat de la meitat del còmput horari (en particular els vinculats a ordes religiosos; no, en canvi, en el cas de les cooperatives d’ensenyament, que han optat majoritàriament per una educació íntegrament en català). Es pot afirmar que es tracta d’un model que ha gaudit, especialment en els seus inicis, d’un gran consens polític (va ser impulsat per un govern del PP), social i educatiu, que s’ha vengut aplicant amb una escassíssima conflictivitat, i que va poder superar vigorosament, fins i tot, l’intent de desballestament maquinat pel govern Bauzá (a través del Decret 15/2013, de 19 d’abril, del tractament integrat de les llengües als centres docents no universitaris [TIL], i del Decret Llei 5/2013, de 6 de setembre), que va topar amb una mobilització social mai vista a les llles Balears i uns revessos judicials que el van fer descarrilar.

El model lingüisticoeducatiu de la Llei d’educació de les Illes Balears (LEIB)
Com s’ha dit, la LEIB suposa una consolidació, ara amb rang legal, del model lingüístic aplicat aquest darrer quart de segle en el sistema educatiu balear. Això sí, la polarització entorn de la llengua que caracteritza el context polític actual ha fet impossible la reproducció dels consensos teixits fa unes dècades sobre la matèria. L’article 135.3, que conté el nucli del model, es va aprovar amb 34 vots a favor (corresponents als grups parlamentaris socialista, d’Unidas Podemos, de Més per Mallorca, del PI-Proposta per les Illes Balears, i, del grup mixt, els dos diputats de Més per Menorca i el diputat de Gent per Formentera) i 22 en contra (dels grups parlamentaris popular, de Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía, i de Vox Baleares). Recordem que la LNL havia estat aprovada l’any 1986, en canvi, amb la unanimitat de totes les forces polítiques representades al Parlament (el govern el presidia Gabriel Cañellas –de l’anomenada, en aquells moments, Aliança Popular) i que el Decret de mínims, l’any 1997, va ser, així mateix, obra d’un govern també del PP (presidit per Jaume Matas). En aquest sentit, Vox ja ha anunciat al seu web que presentarà un recurs contra la nova llei davant del Tribunal Constitucional.

A la LEIB s’emfasitza l’objectiu de garantir que en acabar el període d’escolarització obligatòria els alumnes han de ser competents per emprar amb correcció i fluïdesa les dues llengües oficials, tant oralment com per escrit (a l’exposició de motius i a l’art. 3.1.j, com a principi general del sistema educatiu balear, i al 135.1.a, com a principi que regeix el model lingüístic en particular); es tracta d’una conseqüència del manament dirigit als poders públics –art. 4.3 de l’Estatut– de prendre les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement (en aquests termes s’expressen, de manera certament reiterativa, els apartats 1 i 3 de l’art. 1 de la llei).

En aquestes coordenades, s’atribueix a la llengua pròpia un paper vertebrador del sistema educatiu (a l’exposició de motius se la qualifica de “llengua vertebradora de l’ensenyament” i a l’art. 3.1.w d’”eix vertebrador” d’un sistema plurilingüe), que es justifica per poder “donar compliment als objectius propis del procés de normalització lingüística” i “compensar situacions històriques i presents de desequilibri que col·loquen el català en una posició de desavantatge” (vid. l’exposició de motius), i que es concreta en l’obligació de fer-ne ús com a mínim en la meitat de l’horari escolar (art. 135.3, primer incís). A partir d’aquí, pel que fa a l’altra meitat de l’horari escolar, els centres educatius tenen la capacitat de decidir, a través dels seus projectes lingüístics, en quina proporció utilitzen una i/o altra llengua, atenent a dos criteris: en primer terme, novament, l’assoliment de les finalitats pròpies de la normalització lingüística (que cal xifrar en la consecució de la plena igualtat entre les dues llengües oficials a què es refereix l’art. 4.3 de l’Estatut, i que pot exigir un increment de l’horari reservat a la llengua catalana –si la meitat obligatòria es revela insuficient per arribar-hi); i, en segon lloc, l’assoliment de la competència comunicativa plena i equivalent en les dues llengües oficials en acabar els ensenyaments obligatoris (la qual cosa, d’acord amb les dades de què es disposa, també hauria de servir per reforçar la proporció destinada al català).[4] Per últim, l’article 135.3 estableix, en el seu darrer incís, que “les condicions d’ús de les llengües als centres educatius s’han de desplegar reglamentàriament d’acord amb aquests criteris” (fins aleshores continuarà vigent el Decret de mínims); això és, en tot cas a partir de l’atribució al català la meitat de l’horari escolar i del respecte a l’autonomia dels centres per decidir sobre la meitat restant.[5]

   Aquest quadre normatiu ha de permetre continuar donant al català un paper preponderant; una conseqüència inevitable si es comparteix la idea que l’escola juga un paper fonamental en el procés de normalització, atès el seu efecte compensatori de la poca presència –a vegades, absència– de la llengua pròpia en determinats contextos en general.

Aquest quadre normatiu ha de permetre continuar donant al català un paper preponderant; una conseqüència inevitable si es comparteix la idea que l’escola juga un paper fonamental en el procés de normalització, atès el seu efecte compensatori de la poca presència –a vegades, absència– de la llengua pròpia en determinats contextos en general, i especialment a l’entorn immediat d’una part important dels alumnes (a causa de l’allau migratòria incessant de les darreres dècades, sovint és precisament l’escola el primer i únic medi en què hi pren contacte). Pensem que, d’acord amb les dades de l’Ibestat de l’any 2021, només un 53,99 % de la població resident actualment a les Illes Balears hi és nascuda, i segons l’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014, pel que fa a la població de més de quinze anys, només un 37,9 % tenia, en el moment de la seva elaboració, el català com a llengua inicial i un 36,8 % com a llengua habitual.

El marc ressenyat es completa, tal com es preveia en la normativa anterior, amb el principi de no separació en centres i grups-classe diferents per raó de llengua (art. 135.1.e) i amb el reconeixement del dret dels alumnes a rebre el primer ensenyament en la seva llengua si és una de les oficials de la comunitat autònoma (art. 135.1.c).

En definitiva, el model lingüisticoeducatiu balear, el nucli del qual es condensa, com hem vist, a l’art. 135.3 de la LEIB, es caracteritza per l’atribució d’una proporció indisposable de vehicularitat obligatòria per al català (equivalent a la meitat de l’horari escolar), que es complementa amb una proporció (corresponent a l’altra meitat de l’horari escolar) de vehicularitat facultativa per al català i/o el castellà, de lliure disposició per als centres –a partir dels criteris esmentats supra.[6] Sota aquests paràmetres, es pot afirmar que el català és la llengua normalment emprada en el sistema educatiu balear i que, complementàriament, també es pot emprar el castellà.

L’adequació del model de la LEIB a la jurisprudència constitucional
A l’exposició de motius de la LEIB s’afirma que es “dona continuïtat a un model implementat progressivament i que s’emmarca coherentment en el marc normatiu definit per l’Estat i, en concret, per la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació” i que “[e]s tracta d’un model reiteradament avalat per la jurisprudència constitucional ja des de la Sentència 337/1994, de 23 de desembre, del Tribunal Constitucional, que, sense perjudici de la utilització de la llengua castellana com a llengua d’ensenyament i d’aprenentatge, permet alhora compensar situacions històriques i presents de desequilibri que col·loquen el català en una posició de desavantatge, i es troba justificat pels resultats aconseguits fins al moment”. És realment així?

Molt resumidament,[7] cal recordar, en primer terme, que el TC ha declarat que correspon als poders públics, d’acord amb la distribució competencial, la determinació del model lingüístic del sistema educatiu i que el dret fonamental a l’educació de l’art. 27 CE “no conlleva que la actividad prestacional de los poderes públicos en esta materia pueda quedar condicionada por la libre opción de los interesados de la lengua docente” (STC 337/1994, FJ 9.B). Això fa possible la coexistència de models lingüístics educatius diversos des de la perspectiva de la llengua vehicular, i dona cobertura tant als models de separació lingüística com als de conjunció lingüística (o bilingüisme integral), i entre aquests darrers a aquells en què la llengua oficial diferent del castellà esdevengui “el centro de gravedad de este modelo de bilingüismo”. Ara bé, tot seguit s’afirmava en aquesta resolució mateixa –val a dir que sense més precisions– que cal que això darrer “no determine la exclusión del castellano como lengua docente de forma que quede garantizado su conocimiento y uso en el territorio de la Comunidad Autónoma” (STC 337/1994, FJ 19).

És en ocasió de la STC 31/2010, de 28 de juny, sobre l’Estatut català, com és sabut, quan es va més lluny en aquesta direcció i s’afirma que “nada permite […] que el castellano no sea objeto de idéntico derecho ni disfrute, con la catalana, de la condición de lengua vehicular en la enseñanza” –l’art. 31.1 només esmenta el català com llengua vehicular, i que, com que “ambas lenguas han de ser no sólo objeto de enseñanza, sino también medio de comunicación en el conjunto del proceso educativo, es constitucionalmente obligado que las dos lenguas cooficiales sean reconocidas por los poderes públicos competentes como vehiculares”. A partir d’aquestes consideracions, el TC fa una interpretació conforme a la Constitució de l’art. 31.1 i 2, primer incís, de l’Estatut, d’acord amb la qual cal concloure que “con la mención del catalán no se priva al castellano de la condición de lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza” ni impedeix “el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza” (FJ 24; vid. en el mateix sentit STC 15/2013, de 31 de gener, FJ 4: “Corresponde a los poderes públicos competentes […] organizar la enseñanza que ha de recibirse en una y otra lengua en relación con las distintas áreas de conocimiento […] y ello al objeto de garantizar el derecho de los ciudadanos a recibir […] enseñanza en catalán y en castellano”).

En el cas de les Illes Balears, el fet que el castellà ha de gaudir del caràcter de vehicular ho ha indicat de manera expressa el TSJIB, invocant la STC 31/2010, a l’hora de pronunciar-se sobre l’art. 6.1 del Decret 67/2008, de 6 de juny, pel qual s’estableix l’ordenació general dels ensenyaments de l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària obligatòria a les Illes Balears: “La declaración que el apartado 1º de ese artículo hace de la lengua catalana como lengua vehicular en el sistema educativo de esta Comunidad Autónoma, no puede interpretarse con carácter único o excluyente, sino que esa declaración no ha de impedir que la lengua castellana pueda ser también lengua vehicular en la enseñanza en este territorio, dado que es también lengua oficial en nuestra Comunidad Autónoma” (STSJIB 886/2011, de 22 de novembre).

   És indubtable que en el model lingüisticoeducatiu balear “no se priva al castellano de la condición de lengua vehicular”, tot i que la LEIB no ho expliciti expressis verbis: […] s’hi indica que és “llengua d’ensenyament i aprenentatge” i s’habilita els centres educatius, conforme al que disposa l’art. 135.3, per a emprar-la, si així ho decideixen, en la meitat de l’horari escolar.

En aquest sentit, és indubtable que en el model lingüisticoeducatiu balear “no se priva al castellano de la condición de lengua vehicular”, tot i que la LEIB no ho expliciti expressis verbis:[8] com hem vist, s’hi indica que és “llengua d’ensenyament i aprenentatge” i s’habilita els centres educatius, conforme al que disposa l’art. 135.3, per emprar-la, si així ho decideixen, en la meitat de l’horari escolar (“especialment quan es consideri necessari per garantir la competència comunicativa plena i equivalent en les dues llengües oficials en acabar els ensenyaments obligatoris”, en una fórmula, per cert, presa de l’apartat segon de la disposició addicional 38a de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació) segons el que es determini en els seus projectes lingüístics (art. 136.3: “S’ha d’especificar en el projecte lingüístic de centre la llengua d’ensenyament i aprenentatge de les distintes àrees, àmbits, matèries, mòduls o projectes de caràcter no lingüístic d’acord amb els principis i els criteris que s’estableixen en l’article 135 d’aquesta llei.”). A més d’això, recordem així mateix la previsió sobre el dret a rebre el primer ensenyament en qualsevol de les dues llengües oficials de l’art. 135.1.c).[9]

Arribats a aquest punt, cal advertir que la jurisprudència constitucional, més enllà de prescriure que les dues llengües oficials, pel fet de ser-ho, tenen la condició de vehiculars, no en predetermina un patró definit d’utilització en el sistema educatiu. En concret i pel que aquí interessa, en el cas del castellà, no en fixa una proporció mínima en què sigui obligatori fer-lo servir com a llengua vehicular i d’aprenentatge. Dit d’una altra manera: el fet que el castellà tengui la condició de vehicular no té per què implicar necessàriament que hagi de ser llengua d’aprenentatge per a tots els alumnes, de tots els nivells i de tots els centres educatius i, a més, en un percentatge prefixat. Així, d’acord amb aquest raonament, en donar al castellà un tractament de llengua vehicular en els termes expressats, podríem concloure que el model balear, ara consagrat a la LEIB, s’adequa a la jurisprudència constitucional en la matèria.

D’aquesta interpretació se separa, com és sabut, la darrera jurisprudència contenciosa administrativa en relació amb el sistema educatiu de Catalunya, que, en una aplicació força discutible de la doctrina constitucional (vehicularitat comportaria utilització obligatòria) i adduint una pretesa inactivitat normativa de la Generalitat en la matèria, ha fixat –subrogant-se en la posició de les autoritats educatives– un ús vehicular mínim per al castellà no inferior al 25 % de les hores lectives; en un primer moment, en un seguit de resolucions, en relació amb casos individualitzats, però en darrer terme amb un abast general, per a tots els centres educatius, “de manera efectiva i immediata” (Sentència 5201/2020, de 16 de desembre, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya [TSJC]).[10]

El trasllat del conflicte judicial del Principat: el recurs del 25 %
Precisament, de forma paral·lela a la tramitació i aprovació de la LEIB, una associació de professors denominada PLIS Educación, por favor (Profesores Libres de Ingeniería Social) ha interposat un recurs contenciós davant del TSJIB contra la desestimació presumpta per silenci administratiu de la “sol·licitud” que havia adreçat a la Conselleria d’Educació i Formació Professional per tal que “dicte las medidas normativas pertinentes e instrucciones necesarias, para que los proyectos lingüísticos de los centros de Baleares se modifiquen para incluir el castellano como lengua vehicular en al menos el 25 % de horas lectivas y en al menos una materia troncal o análoga”.

   És evident el propòsit de traslladar a les Illes Balears la via de la judicialització experimentada al Principat, obviant que es tracta de dues realitats radicalment diferents.

Més enllà de no quedar clar si el vehicle triat per l’entitat recurrent per formular la seva pretensió constitueix materialment una sol·licitud o respon, més aviat, al simple exercici del dret de petició (amb les conseqüències que això té en relació amb les obligacions de l’Administració concernida), és evident el propòsit de traslladar a les Illes Balears la via de la judicialització experimentada al Principat, obviant que es tracta de dues realitats radicalment diferents, amb l’esperança d’aconseguir una resolució idèntica a la del TSJC de 16 de desembre de 2020: en el recurs s’identifica com a objectiu de la “sol·licitud” al Govern el de “no concurrir en la misma inactividad normativa que la Sentencia del Tribunal de Justicia de Cataluña 5201/2020 atribuye a la administración catalana”. La “sol·licitud” es presenta a la Conselleria d’Educació i Formació Professional el dia 22 de desembre, només sis dies després de la sentència del TSJC esmentada i el recurs s’interposa el dia 7 de desembre de 2021, poc després de fer-se pública la inadmissió per part del Tribunal Suprem del recurs de cassació interposat pel Govern de la Generalitat de Catalunya (providència de 18 de novembre). S’hi han personat com a parts codemandades l’STEI-Intersindical (Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de les Illes Balears), l’Obra Cultural Balear (OCB) i Plataforma per la Llengua.

Un intent de continuïtat a l’espera de la decisió dels tribunals
Comptat i debatut, la LEIB constitueix un intent, el temps dirà si reeixit o no, de donar continuïtat, en un context polític i judicial hostil, al model lingüístic escolar aplicat en el sistema educatiu balear en els darrers vint-i-cinc anys; un model que respon, com hem vist, al règim de conjunció lingüística i que, sense excloure el castellà, fa del català l’eix vertebrador de l’ensenyament. És evident que se’n reforça la cobertura normativa, en passar a tenir rang legal –aquesta n’és la millora més destacable, però no és d’esperar que comporti per si sol cap canvi substantiu en la situació de la llengua catalana a l’escola (que, més enllà del marc regulatori, depèn fonamentalment de la voluntat política de l’executiu de torn de garantir-ne l’aplicació i d’assegurar el compliment efectiu dels criteris del Decret de mínims, i ara de la LEIB, quant a la presència de les llengües oficials en els centres educatius). En tot cas, la darrera paraula queda en mans del TC, que haurà de confirmar o no, prèvia la necessària concreció de la seva jurisprudència sobre la matèria en els termes comentats, la constitucionalitat d’aquest model lingüisticoeducatiu balear que la LEIB aspira a consolidar.[11]

Antoni Llabrés Fuster
Professor de la Universitat de les Illes Balears (UIB)


[1] Vid. Colom Pastor, Bartomeu. (1998). El model lingüístic educatiu a les Illes Balears en l’ensenyament no universitari. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law29, 81-94, i Segura Ginard, Lluís J. (2013). El règim jurídic de la llengua catalana en el sistema educatiu de les Illes Balears. Dins Antoni Milian (coord.). Els drets lingüístics en el sistema educatiu. Els models de Catalunya i les Illes Balears (p. 133-166). Generalitat de Catalunya, Institut d’Estudis Autonòmics.

[2] Bona part de l’articulat del Decret de mínims va ser impugnat per l’associació Plataforma por la lengua balear davant del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB), que en va avalar la legalitat en la Sentència 268/1998, de 12 de maig, confirmada en cassació per la STS de 4 d’octubre de 2002.

[3] L’art. 9 estableix, així mateix, que els centres hauran de dur a terme les adaptacions necessàries per satisfer el dret d’opció lingüística per al primer ensenyament (educació infantil i primer cicle de primària), d’acord amb el que preveu l’art. 18 de la LNL. Vid. sobre les vicissituds del dret d’opció lingüística en l’àmbit del primer ensenyament, Segura Ginard, op. cit., p. 142 i seg.

[4] Segons les dades de l’Institut d’Avaluació i Qualificació del Sistema Educatiu (IAQSE) (vid. Assoliment de la competència comunicativa en expressió oral en l’avaluació de diagnòstic a 6è d’educació primària [curs 2017-2018], Documents d’avaluació, 17, 2019), pel que fa a l’expressió oral en acabar l’educació primària, només un 54,7 % de l’alumnat demostra un assoliment de la competència comunicativa acceptable o satisfactori en llengua catalana (23,3 % i 31,4 %, respectivament) davant un 74,6 % que ho fa en castellà (29,7 % i 44,9 %, respectivament): gairebé vint punts de diferència.

[5] Art. 135.3 LEIB: “La llengua catalana ha de ser la llengua d’ensenyament i aprenentatge emprada com a mínim en la meitat de l’horari escolar, per garantir l’assoliment dels objectius de la normalització lingüística. Per a aquesta mateixa finalitat, i amb l’objectiu de garantir la competència comunicativa plena i equivalent en les dues llengües oficials en acabar els ensenyaments obligatoris, aquesta proporció pot ser incrementada per decisió de cada centre educatiu mitjançant l’aprovació del seu projecte lingüístic. La llengua castellana, com a llengua d’ensenyament i aprenentatge, també pot ser utilitzada per decisió de cada centre educatiu mitjançant l’aprovació del seu projecte lingüístic, especialment quan es consideri necessari per garantir la competència comunicativa plena i equivalent en les dues llengües oficials en acabar els ensenyaments obligatoris. Les condicions d’ús de les llengües als centres educatius s’han de desplegar reglamentàriament d’acord amb aquests criteris i els principis prevists en aquesta llei.”

[6] I això encara caldria matisar-ho en atenció al que es disposa per al primer ensenyament a l’art. 135.1.c) (“dret dels alumnes a rebre el primer ensenyament en la seva llengua si és una de les oficials de la comunitat autónoma”), una previsió que, en principi, amb independència de les condicions de l’exercici de tal dret, equivaldria a una vehicularitat obligatòria per al castellà en cas que el particular en faci ús.

[7] Vid., per molts, Pons Parera, Eva. (2013). La Llengua de l’ensenyament en la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Dins Antoni Milian (coord.). Els drets lingüístics en el sistema educatiu. Els models de Catalunya i les Illes Balears, p. 57-89; Ridao Martín, Joan. (2021). El règim lingüístic de l’educació a Catalunya: un balanç retrospectiu amb dèbits i crèdits. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 75, 7-26; i, recentment, Pla Boix, Anna M. (2022). En defensa del model lingüístic de l’escola a Catalunya. Reflexions per a un debat crític des del dret constitucional, p. 393 i s. Generalitat de Catalunya, Institut d’Estudis de l’Autogovern.

[8] Ens els dies immediatament anteriors a l’aprovació de la LEIB pel Ple del Parlament, va generar controvèrsia la incorporació del reconeixement explícit de la vehicularitat del castellà –realment, de les dues llengües oficials–al dictamen de la Comissió d’Educació, en un text transaccionat a partir d’una esmena presentada pel grup parlamentari popular i que va comptar amb el vot favorable de totes les forces polítiques. L’acceptació d’aquesta esmena va ser explicada per part dels negociadors del Govern a partir de la pretesa no beligerància amb la llei (i del seu model lingüisticoeducatiu en particular) a què s’haurien compromès els populars, evidenciada a través d’una promesa d’abstenció i que va ser –potser il·lusament– interpretada com a mostra d’un retorn al desitjable consens en la matèria previ a l’etapa Bauzá. El fet que finalment, no obstant l’acollida de l’esmena, el PP mantingués de cara al ple el vot contrari al nucli del model lingüístic (al qual després esdevindrà l’art. 135.3 del text aprovat), i, especialment, les protestes d’associacions i sindicats compromesos en la defensa de la llengua catalana (com el Moviment per l’escola en català a les Illes) van forçar els partits de la coalició governamental a rectificar en el darrer moment. En tot cas, és evident que es tractava d’una qüestió merament simbòlica.

[9] Es detecta una certa semblança entre aquest model i el que resultaria per al sistema educatiu català en cas de prosperar la proposició de modificació de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística de Catalunya presentada el dia 24 de març per part de quatre grups parlamentaris: s’introdueix la possibilitat que el castellà sigui emprat com a llengua vehicular i d’aprenentatge d’acord amb el que es disposi en els projectes lingüístics dels centres educatius (art. 21.1), i s’estableix que “[p]er tal d’assolir el domini oral i escrit del català i el castellà al final de l’ensenyament obligatori, l’ensenyament de les llengües oficials i en les llengües oficials ha de tenir garantida una presència adequada en els currículums i en els projectes educatius de centre” (art. 21.3). Això és, vehicularitat facultativa del castellà, sense cap proporció mínima assignada, com a la LEIB.

[10] Vid., críticament, per tots, Pla Boix, p. 443 i s.

[11] Potser el TC ja tengui ocasió com a mínim d’apropar-s’hi en ocupar-se dels recursos del PP i Vox contra la LO 3/2020, de 29 de desembre (LOMLOE o Llei Celaá) i, particularment, de la modificació de la disposició addicional 38a de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació (LOE) amb la supressió de l’esment al caràcter vehicular del castellà a tot l’Estat.

Leave a Reply