Trajectòria familiar i personal

En Miquel, que va deixar-nos el passat 5 de març, venia d’un entorn familiar marcat profundament per la lluita en pro de la democràcia i de Catalunya, sobretot per la part del seu avi, l’eminent cirurgià Josep Trueta, que es va exiliar a Londres l’any 39 amb la seva família. Allà el Dr. Trueta va ser rebut amb els braços oberts, perquè havia inventat un mètode capaç d’evitar la infecció de les ferides de guerra, que va ser de gran utilitat durant la gran conflagració mundial que va començar poc després. Allà en Josep Trueta va participar en els grups d’exiliats que actuaven per recuperar la democràcia a Catalunya. Però també el pare d’en Miquel, l’anglès Michael Strubell, va lluitar per la democràcia, com a pilot de la RAF, durant l’esmentada segona guerra mundial. Michael Strubell va ser un d’aquells als qui es va referir Churchill en la seva coneguda frase que mai tants havien degut tant a tan pocs.

En Miquel va estudiar psicologia a Oxford, a Londres i a Barcelona, i va tenir una intensa activitat com a gestor de política lingüística, així com a assessor o coordinador en aquest camp de diversos informes encarregats per diferents institucions, moltes d’elles d’àmbit internacional. També va tenir una activitat docent, amb diversos càrrecs, a la Universitat Oberta de Catalunya, i va ser un autor prolífic de temes relacionats amb la sociolingüística, la política lingüística i la lluita per les reivindicacions nacionals de Catalunya. A més, va ser un activista incansable i insubornable en aquests camps.

La seva tasca com a sociolingüista

Molt poc temps després de la seva arribada a Catalunya, just acabada la dictadura, en Miquel va entrar a treballar a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, recentment creada. Allà va ser cap del Servei de Normalització Lingüística i director de l’Institut de Sociolingüística Catalana. A més, també va ser vicepresident del Consorci per la Normalització Lingüística i Secretari del Consell Social de la Llengua Catalana. En aquests càrrecs va contribuir a determinar la política lingüística que es va portar a terme a Catalunya a partir del 1980, mantenint en tot moment la defensa irrenunciable del català al mateix temps que una pràctica realista i dialogant.

Com a autor va ser prolífic i va redactar llibres, informes i nombrosos articles, sol o amb altres autors. El seu primer llibre, del 1981, Llengua i població a Catalunya, va aparèixer abans del desplegament de l’àmplia producció d’assajos i demoscòpia sociolingüístics que es va produir posteriorment, i va plantejar algunes de les qüestions que després serien desenvolupades àmpliament en aquest camp. Com la relació entre demografia i ús del català, la transmissió intergeneracional de la llengua, la importància dels matrimonis mixtos en aquesta transmissió, la construcció d’índexs per mesurar el canvi sociolingüístic i d’altres.

Un altre dels seus primers llibres fou La llengua catalana a l’àrea barcelonina (amb J. M. Romaní, 1986), en el qual es presentaven els resultats de la primera enquesta sociolingüística que ens donava informació específica sobre la situació general de la llengua en aquesta zona clau. Altres obres són The Catalan Language: Progress towards normalisation (amb Jude Webber 1991), Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya. Evolució de les habilitats, dels usos i de la transmissió lingüística (1997-2008 (amb Ernest Querol, 2009), la primera enquesta en la qual s’estudia la relació entre llengua i identitat nacional a Catalunya, i Democratic Policies for Language Revitalisation: the Case of Catalan amb Emili Boix-Fuster, editors. (2011).

Com a docent, entre 1999 i 2014 treballà a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), primer com a director adjunt dels Estudis d’Humanitats i Filologia, i entre el 2001 i el 2004, com a director del programa d’Humanitats. Hi fou professor dels Estudis d’Arts i Humanitats, i membre de la comissió redactora del Libro blanco del Grado en Humanidades.

Per al Parlament Europeu va coordinar dos informes. Primer, un sobre les minories lingüístiques a sis estats que a primers del segle XXI estaven negociant d’entrar a la Unió Europea i, en segon lloc, un informe sobre “The European Union and Lesser-Used Languages”. També va coordinar diversos treballs de recerca d’àmbit europeu, entre els quals destaquen l’estudi Euromosaic (1993-1995), l’observatori Atlantis (2001-2002), i DROFoLTA, un estudi encarregat per la Comissió Europea sobre els obstacles a la mobilitat dels professors de llengua estrangera a Europa (2005-2006). Coordinà, també, la European Universities’ Network on Multilingualism, cofinançat per la UE entre 2009 i 2012.

En el camp de la sociolingüística i matèries afins va desenvolupar, per tant, una activitat diversa i important, que va incloure reflexions útils per a la sociolingüística catalana, enquestes, sobretot a nivell català i europeu, sobre qüestions no estudiades fins llavors, i una labor de difusió internacional de la situació del català i altres llengües.

L’activisme cívic

A més de tota aquesta intensa activitat com a constructor de la política lingüística, com a autor i com a docent, en Miquel va ser un activista de cor, que no va cessar en cap moment la seva acció en favor de la llengua i del país. Entre les seves nombroses actuacions en aquest sentit, podem destacar que durant 29 anys fou director d’activitats de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, entitat potenciadora d’aquesta cultura, i va actuar diverses vegades com a assessor per al Consell d’Europa i l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa, sempre en defensa del català i altres llengües minoritzades. També va ser membre del Consell Consultiu de la Plataforma per la Llengua, actualment una de les principals entitats impulsores de l’activisme en favor del català i de la junta de Linguapax International. Així mateix, podem esmentar que va ser un dels fundadors i promotors de l’associació Cercle 21, dedicada a la reflexió i l’acció en favor del català.

D’altra banda, en un àmbit més polític, va ser president de l’associació política sobiranista Catalunya 2003 i un dels fundadors de la plataforma independentista Sobirania i Progrés. També va ser un dels quatre fundadors de l’Assemblea Nacional Catalana, promotora de l’activisme independentista de masses, en el si de la qual va participar intensament.

Aquest activisme multifacètic incansable el va mantenir pràcticament fins a l’últim alè, quan, poc abans de deixar-nos, va dictar als seus familiars una “Carta a Europa”, en la qual reclama a Europa, de forma apassionada, el dret d’autodeterminació.

Una bella mort

Més enllà de la seva desbordant activitat pública, en Miquel va ser també un home bo. Una persona de caràcter afable, molt positiva, amb actituds constructives, i sempre empàtic amb els altres. Bon company, bon amic i que valorava i gaudia molt de la seva família. Amb un humor britànic que relativitzava els tràngols però no minimitzava els èxits o els bons moments. La fase final de la seva vida va comportar la lluita contra la malaltia, que va encarar amb valentia i serenitat, fins i tot quan, els últims dies, ja li havien dit clar que no hi havia sortida. Va morir envoltat dels qui més estimava, i amb l’escalf de molts companys, amics i seguidors. La seva obra, el seu record i el seu exemple seguiran vius entre molts per molt de temps.

Joaquim Torres Pla
Sociolingüista i membre de la xarxa de recerca sociolingüística CRUSCAT i de la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS)