1 Introducció
Els darrers anys, l’aparició de plataformes globals de serveis de comunicació audiovisual lineal i de catàleg a petició (Netflix, Movistar, HBO, Disney+, etc.) i de plataformes d’intercanvi de vídeos (com ara YouTube o Tik Tok) ha marcat tot un canvi de paradigma en el mercat de la comunicació audiovisual (Fita i Caba, 2022). Es tracta d’un nou model que articula l’oferta de programes informatius o de lleure en llengües de consum massiu, amb una presència residual d’altres idiomes, com ara les llengües oficials diferents del castellà a Espanya. En aquest context, l’esperada transposició de la Directiva (UE) 2018/1808 del Parlament Europeu i del Consell de 14 de novembre de 2018[1] a l‘ordenament jurídic espanyol[2] ha suscitat una intensa polèmica i crítiques en defensa del català i altres llengües minoritzades, així com protestes dels productors independents.

D’ençà dels tràmits d’audiència de l’avantprojecte inicial, la llarga tramitació fins a l’aprovació al Congrés del Projecte de Llei general de comunicació audiovisual i el seu trasllat al Senat, que l’ha aprovat sense modificacions, ha estat solcada per múltiples al·legacions i propostes d’esmenes. Així, diverses entitats partidàries de la pluralitat lingüística a l’audiovisual han reclamat una presència significativa de continguts en llengües oficials com el català, el gallec o l’eusquera per part dels grans prestadors de serveis; una contribució financera per a la producció audiovisual en aquests idiomes; el reconeixement de facultats de control i supervisió sobre les plataformes d’intercanvi de vídeos i els serveis de comunicació audiovisual televisiu per part dels ens autonòmics competents, i que els prestadors no només contribueixin a finançar RTVE, sinó també altres serveis públics audiovisuals.

Aquest apunt té per objecte mostrar la feble repercussió que han exercit sobre el text final del Projecte de llei les propostes apuntades en alguna iniciativa rellevant del Parlament de Catalunya en defensa dels drets lingüístics de la ciutadania, amb afinitat amb determinades esmenes dels grups parlamentaris catalans al Congrés, com a propostes que s’havien fet ressò d’al·legacions defensades des de l’àmbit associatiu. Únicament es pretén constatar com s’han regulat els punts esmentats al text final del projecte normatiu i suggerir una línia d’avenç per al català a l’audiovisual, des del marc competencial propi Què s’ha aprovat realment? Com millorar la presència del català un cop la llei estatal sigui vigent?

 

2 Eixos de crítica i propostes anteriors
D’entre les iniciatives generades per incidir en la nova legislació estatal de la comunicació audiovisual, podem prendre com a referència significativa la Resolució 180/XIV, de 9 de desembre de 2021, del Parlament de Catalunya, sobre el respecte dels drets lingüístics per part dels serveis audiovisuals. Mitjançant aquesta Resolució, s’instà el Govern a traslladar al Govern de l’Estat nombroses consideracions sobre l’avantprojecte de llei general de comunicació audiovisual i vetllar perquè no pogués avançar si el redactat no incorporava les al·legacions presentades pel Govern durant el segon procés d’audiència pública de l’avantprojecte, en els termes tècnics que especificava la resolució, propers a algunes esmenes defensades durant la tramitació del projecte de llei.

Així, en relació amb els preceptes de l’inicial avantprojecte de llei que en el projecte de llei aprovat pel Congrés i el Senat regulen la quota de l’obra audiovisual europea (continguts lingüístics) en el servei de la comunicació audiovisual televisiu lineal i el catàleg del servei de comunicació audiovisual televisiu a petició, la Resolució instava a establir-hi que els continguts emesos pels canals televisius o disponibles a les plataformes digitals haguessin d’incorporar totes les versions lingüístiques (doblatge, subtitulació i autodescripció) ja existents en català, basc i gallec. I que hi constés que s’havien de promoure, “amb mesures i quotes o percentatges mínims concrets i garantits”, els doblatges, les subtitulacions i les autodescripcions en totes les llengües oficials a l’Estat. Pel que fa als preceptes que regulen la quota d’obligació d’inversió en produccions europees, s’instava un percentatge garantit en les llengües oficials distintes del castellà. La Resolució disposava que totes aquelles quotes o percentatges no podien ser inferiors a un terç del total, atès el pes demogràfic conjunt del parlants de català, eusquera i gallec.

El Parlament instava igualment a procurar que les autoritats audiovisuals de les CA amb llengua pròpia, com Catalunya o el País Valencià, fossin considerades, juntament amb el Govern de l’Estat i la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), competents per vetllar amb eficàcia “per la promoció i defensa del pluralisme lingüístic dels serveis de comunicació audiovisual de cobertura estatal”. Alhora que es recordava que estats com Bèlgica o Alemanya tenien diverses autoritats com a membres de llur representació estatal a l’ERGA,[3] organisme europeu de reguladors audiovisuals, previst a la Directiva, i es considerava que organismes reguladors autonòmics com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) o el Consell Audiovisual de la Comunitat Valenciana també n’havien de ser membres.

Igualment, en la Resolució parlamentària esmentada, que prenem com a referència de les reclamacions i crítiques a favor de la pluralitat lingüística i els drets de la ciutadania en el sector audiovisual, es qüestionava el finançament que s’havia previst per a la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (RTVE) per part de prestadors de serveis de comunicació audiovisual de titularitat privada. En particular, es criticaven les previsions de la disposició final de la llei projectada, de modificació de la Llei 8/2009, del 28 d’agost, de finançament de la corporació esmentada, que introduïa a la Llei 8/2009, del 28 d’agost, la previsió de destinació de percentatges d’ingressos dels prestadors per al finançament de RTVE. Altrament, la resolució plantejava destinar aquests ingressos a organismes de suport a la comunicació audiovisual o de foment de la cinematografia i l’audiovisual en llengües distintes del castellà. I, de manera destacada, s’apuntava que la taxa de l’1,5% que s’imposa als prestadors de vídeo a petició i a les plataformes de vídeo es destinés no només a RTVE, sinó al conjunt de les radiotelevisions públiques.

Tanmateix, l’anàlisi del text del projecte de llei aprovat després de la tramitació a les Corts Generals i la discussió d’esmenes, fa palesa l’escassa integració en el text normatiu d’aquesta mena de demandes en matèria de quotes, autoritats audiovisuals i finançament.

 

3 La Llei aprovada per les Corts Generals
El text normatiu aprovat, d’àmbit d’aplicació limitat,[4] no estableix amb claredat quotes significatives de continguts en català, sinó gairebé ínfimes i de compliment imprecís. Així, l’art. 115 (Quota d’obra audiovisual europea en el servei de comunicació audiovisual televisiu lineal) disposa finalment que els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu lineal han de reservar a obres audiovisuals europees almenys el 51% del temps d’emissió anual de la seva programació i que si més no el 50% d’aquesta quota s’ha de reservar a obres en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes (CA). D’aquesta subquota, el prestador del servei públic de comunicació audiovisual d’àmbit estatal n’ha de reservar, en tot cas, un mínim del 15 % a obres audiovisuals en alguna de les llengües oficials de les CA, tenint en compte el seu pes poblacional i reservant, almenys, un 10 % per a cadascuna. Mentre que l’art. 116 (Quota d’obra audiovisual europea en el catàleg de servei de comunicació audiovisual televisiu a petició) estableix que els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu a petició reservaran a obres europees almenys el 30 % del catàleg i si més no el 50 % d’aquesta quota es reservarà a obres en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les CA. D’aquesta subquota, el prestador del servei de comunicació audiovisual televisiu a petició d’àmbit estatal reservarà en tot cas un mínim del 40 % a obres audiovisuals en alguna de les llengües oficials de les CA, tenint en compte el seu pes poblacional i reservarà, almenys, un 10 % a cadascuna. L’aplicació acumulada dels percentatges esmentats revela l’autèntica dimensió, vagament i pràcticament simbòlica, d’aquestes quotes.

És a dir, en relació amb l’emissió del servei audiovisual televisiu lineal, aquell amb programació preestablerta, es disposa l’obligació d’un 51 % per obra europea i que si més no la meitat (25,5 %) sigui en llengües oficials a l’Estat (amb un mínim del 15 % d’aquesta subquota –3,8 % del total– per a obres en llengües distintes del castellà, en el cas de la TV pública, atès llur pes poblacional respectiu i reservant-ne un mínim del 10 % per a cadascuna d’elles). Alhora, pel que fa al servei audiovisual televisiu a petició, per catàleg, de plataformes amb seu a Espanya, s’hi fixa un 30 % de producció europea del qual el 50 % en llengües oficials a l’Estat –15 % del total–, amb la reserva d’un 40 % sobre aquesta subquota per a llengües oficials distintes del castellà, de manera que en resulta un 6 % del total, a “repartir” entre aquestes llengües, atesos els criteris demogràfics i del mínim del 10 % per llengua, anteriorment al·ludits. Tanmateix, quins percentatges efectius de programació o de catàleg es pot interpretar que  en deriven d’aquestes subquotes? Com es distribuirà de fet el percentatge tan escadusser –6%– dels  continguts de les plataformes esmentades entre llengües oficials com el català, el gallec o l’eusquera? Els dubtes pràctics són múltiples.

Igualment, l’art. 119 del text normatiu aprovat per les dues cambres, referent a l’obligació de finançament anticipat d’obra audiovisual europea per a prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu lineal o a petició, disposa únicament que els prestadors amb ingressos generats a Espanya superiors a 50 M €, com són les grans companyies d’streaming, n’han de destinar anualment el 5 % al finançament d’obra audiovisual europea, a la compra de drets d’explotació d’obra audiovisual europea ja finalitzada i/o a la contribució al Fons de Protecció a la Cinematografia o a la contribució al fons de foment de la cinematografia i l’audiovisual en llengües cooficials distintes del castellà. Aquesta previsió, inferior als percentatges establerts en altres països europeus, es condiciona a l’exigència que un mínim d’un 70 % es destini a obres de productors independents (d’aquesta subquota el prestador n’ha de reservar un mínim del 15 % a obres en llengües oficials de les CA, atès el pes poblacional i reservar, almenys, un 10 % per a cadascuna; i un 30 % per a obres dirigides o creades exclusivament per dones), i es condiciona així mateix al fet que un mínim del 40 % es destini a pel·lícules cinematogràfiques de productors independents en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües de les CA. (Tanmateix, la definició final de la figura del productor independent permet incloure-hi grans grups mediàtics i, per això, el cinema independent ha denunciat que, amb la nova llei, “no hauria existit una pel·lícula com Alcarràs”).[5]

Per tant, si es tenen en compte les quotes generals de partida, de contingut i de finançament, s’observa que la norma, que a més a més disposa que alguns prestadors puguin quedar exempts de compliment en determinats supòsits, dilueix aquelles quotes en fixar subquotes poc significatives i de fet imprecises, malgrat que els preceptes sobre continguts i finançament anticipat prevegin la possibilitat que les CA amb llengua oficial puguin regular obligacions addicionals per als prestadors en l’àmbit autonòmic. No es tracta, per tant, de les “quotes o percentatges mínims concrets i garantits” que s’havien proposat en favor del pluralisme lingüístic.

D’altra banda, quant a les observacions per al reconeixement de funcions de les autoritats autonòmiques amb competències atribuïdes en matèria de comunicació audiovisual als respectius estatuts d’autonomia (Catalunya, el País Valencià o Andalusia), formulades des d’aquestes mateixes autoritats o des d’altres instàncies (com la mateixa Resolució parlamentària 180/XIV), es constata que el text normatiu finalment aprovat és regressiu pel marc competencial autonòmic,[6] puix que se’n limiten les competències i se centralitzen les funcions en la Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC), en perjudici de la capacitat d’actuació d’ens com el CAC en matèria de protecció de menors, publicitat encoberta o detecció de discursos d’odi (Loppacher, 2022). Tot plegat, malgrat l’experiència d’aquests organismes reguladors (català, valencià i andalús) i els 21 milions de persones –45 % de l’Estat– que representen (Xirgo, i Vidal, 2022). Així, el legislador estatal, en regular l’autoritat audiovisual competent (art. 153), concentra en el Ministeri (d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital) i la CNMC, respectivament, el desenvolupament de la llei i el seu control i supervisió, mentre que s’interpreten de manera restringida les competències de les autoritats audiovisuals autonòmiques sobre els prestadors de serveis de comunicació audiovisual –televisius a petició i plataformes d’intercanvi de vídeos– “d’àmbit autonòmic” (art. 153. 5).

Així mateix, el qüestionament del finançament exclusiu per a la Corporació RTVE per part dels prestadors no ha comportat canvis en la disposició final quarta de la norma tractada, que modifica la Llei 8/2009, de 28 d’agost, de finançament de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola, i que estableix (art. 6) que els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu lineal d’accés condicional, del servei de comunicació audiovisual a petició, i del servei d’intercanvi de vídeos a través de plataforma han de contribuir al finançament d’RTVE amb una aportació d’1,5 % dels ingressos bruts d’explotació anual, aportació que no podrà depassar el 20 % d’ingressos previstos per a cada any en la corporació.[7]

Per tant, es pot afirmar que la norma és decebedora a la llum dels eixos de crítica i proposta comentats.

 

4 Què fer? (explorar/explotar el marc competencial propi)
Atès que la regulació estatal examinada no resulta efectivament favorable al reconeixement i la promoció del pluralisme cultural i lingüístic de la societat, malgrat els principis que proclama el títol I del text del projecte de llei (i la mateixa normativa europea), escau explorar quines mesures addicionals per promoure la producció i l’emissió en català poden derivar del marc competencial estatutari, tal com ha recomanat darrerament l’Institut d’Estudis per a l’Autogovern, en un excel·lent estudi aprofundit, per tal “d’aprofitar al màxim les competències de la Generalitat de Catalunya” (Ridao et al., 2022).

Així doncs, sens perjudici que la Llei general de comunicació audiovisual pugui generar properament discrepàncies competencials que es canalitzin per les vies que preveu l’LOTC, cal remarcar que els títols competencials d’aplicació, principalment en matèria de comunicació social i serveis de contingut audiovisual (art. 146.1 i 2 EAC), però també en comunicacions electròniques, llengua i cultura (art. 140.7, 143 i 127 EAC), situen el focus de reflexió sobre les dues iniciatives legislatives en curs de tramitació a Catalunya: l’Avantprojecte de llei de la comunicació audiovisual de Catalunya i la Proposició de llei de modificació de la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya.

Ambdues iniciatives, tot i subjectes als límits de la legislació bàsica estatal i als criteris que ha fixat la doctrina constitucional (quant a la coherència i la no duplicitat entre la normativa autonòmica i l’estatal), resulten de gran interès actual perquè obren tot un ventall d’oportunitats per a la llengua al mon audiovisual. En particular, en matèria de foment i promoció. Així, només a tall d’exemple, es poden destacar els preceptes del títol II (Presència de la llengua catalana i de l’aranès en els serveis de comunicació audiovisual) de l’Avantprojecte esmentat, que preveuen línies d’ajut adreçades a la indústria i als professionals. Es tracta de mesures de promoció per a projectes i elaboració de guions, la formació de professionals audiovisuals i la producció en versió original, doblatge i subtitulacions, entre d’altres, així com mecanismes de suport fiscal i mecenatge, amb preferència pels productors independents, a l’efecte de potenciar i prioritzar continguts disponibles en aquestes llengües.

Al seu torn, la Proposició de llei esmentada disposa en un sentit equivalent que s’afegeixi un article –86 bis– a la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya, d’intenció ben explícita: “3. Per tal de fomentar la presència del català i l’aranès en els mitjans audiovisuals, el Govern de la Generalitat ha d’establir línies d’ajuts a la producció en la versió original, al doblatge i a la subtitulació dels programes audiovisuals en aquestes llengües.”

Per tant, totes dues iniciatives legislatives preveuen mesures ambicioses, malgrat les múltiples implicacions jurídiques i pressupostàries i les dificultats d’implementació que se’n deriven. Són mesures per contribuir a una estratègia institucional que pugui ser àmpliament compartida per la ciutadania, per tal d’afavorir la pervivència i l’actualitat de la llengua en un entorn mercantil tan competitiu, més enllà de les quotes…

Raül Digón Martín
Doctor en Dret i Ciència Política i professor associat (UB i UOC)

---

Referències

– Barranco, Justo. (2022, 26 de maig). El cinema independent, en guerra. La Vanguardia.

– Fita i Caba, Carme. (2022, 27 de gener). El projecte de llei general de comunicació audiovisual: una oportunitat per a la llengua? Blog de la Revista de Llengua i Dret.

– Loppacher, Roger. (2022, 27 de maig). La Llei General de Comunicació Audiovisual: un mal resultat per a Catalunya. El Nacional.cat.

– Ridao, Joan, Martín, Gerard, i Mora, Helena. (2022). Informe 2/2022. El marge de què disposa la Generalitat de Catalunya per establir una política pròpia en matèria audiovisual. Institut d’Estudis per a l’Autogovern, IEA.

–Avantprojecte de llei de modificació de la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya.

– Projecte de Llei General de Comunicació Audiovisual (BOCG, Congrés dels Diputats. Sèrie A. núm. 77-7, 6-6-2022).

– Projecte de Llei General de Comunicació Audiovisual (BOCG, Senat. núm. 352, 21-6-2022).

– Proposició de llei de modificació de la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya (BOPC 121, 4-10-2021).

– Resolució 180/XIV del Parlament de Catalunya, sobre el respecte dels drets lingüístics per part dels serveis audiovisuals (BOPC 221, 1-2-2022).

– Xirgo, Xevi, i Vidal, José Maria. (2022, 3 de juny). La nova llei de l’audiovisual: tard i malament. Vilaweb.

– Koch, Tommaso. (2022, 25 de maig). Los productores independientes amenazan al Gobierno por la lei audiovisual: “Esto es la guerra”. El País.

---

[1] Directiva (UE) 2018/1808 del Parlament Europeu i del Consell de 14 de novembre de 2018, per la qual es modifica la Directiva 2010/13/UE sobre la coordinació de determinades disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres relatives a la prestació de serveis de comunicació audiovisual (Directiva de serveis de comunicació audiovisual), atesa l’evolució de les realitats del mercat.

[2] El passat 19de maig de 2022, la Comissió d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital dictaminà el Projecte de Llei General de Comunicació Audiovisual (aprovació de l’informe de la ponència i les esmenes acordades), tramès posteriorment al Ple:

En la mateixa data, la Comissió Europea va decidir portar Espanya i altres estats comunitaris (Txèquia, Eslovàquia, Irlanda i Romania) davant del TJUE per no haver transposat la Directiva de serveis de comunicació audiovisual i en va demanar sancions financeres.

[3] European Regulators Group for Audiovisual Media Services.

[4] Diverses mesures principals del text normatiu tractat vinculen les plataformes amb seu a Espanya (Movistar+, Filmin), però no a altres actors (Disney +, HBO Max, Netflix, Amazon Prime Video), per bé que l’art. 117.1, quant a l’obligació de finançament anticipat d’obra audiovisual europea, prescriu que: “els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu lineal o a petició establerts a Espanya i que hi presten llurs serveis i els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu lineal o a petició establerts a un altre Estat membre de la UE que dirigeixen llurs serveis a Espanya estan obligats a finançar anticipadament obra audiovisual europea”.

[5] L’art. 112, en comptes de definir els productors independents com els que treballen a banda dels actors principals de la indústria, permet (art. 112.1) que se’n consideri a qui prepari un projecte per a una gran cadena privada o plataforma: “Es considera productor independent a efectes d’aquest capítol la persona física o jurídica que no està vinculada de forma estable en una estratègia empresarial comuna amb un prestador del servei de comunicació audiovisual obligat a complir amb els arts. 117 a 119 i que assumeix la iniciativa, la coordinació i el risc econòmic de la producció de programes o continguts audiovisuals, per iniciativa pròpia o per encàrrec, i a canvi d’una contraprestació els posa a disposició [d’un]* del dit prestador del servei de comunicació audiovisual.”. *L’art. 110.1 de l’antic projecte es referia a posar a disposició “d’un” prestador (una esmena transaccional d’ERC, EH Bildu i UP va proposar el retorn a la fórmula original). Tanmateix, la nova fórmula permet de fet supòsits de duopolis on dues grans companyies produeixin obres l’una per a l’altra, mitjançant productors “independents” vinculats a algun d’ambdós grups, empetitint el marge de competitivitat d’iniciatives realment independents.

[6] D’acord amb l’art. 146.1 b EAC: “Correspon a la Generalitat, en matèria de serveis de ràdio i televisió, i també de qualsevol altre servei de comunicació audiovisual: La competència compartida sobre la regulació i el control dels serveis de comunicació audiovisual que utilitzin qualsevol dels suports i de les tecnologies disponibles dirigits al públic de Catalunya, i també sobre les ofertes de comunicació audiovisual, si es distribueixen al territori de Catalunya.”

[7] En relació amb els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu lineal en obert, l’aportació és del 3% i el topall del 15% del total d’ingressos previstos per a cada any en la Corporació (nou redactat de l’art. 6.9 de la Llei 8/2009, de 28 d’agost).