La polèmica sobre les diferents maneres d’anomenar les persones i el que hi ha en joc
Per entendre què hi ha en joc en la polèmica sobre llengua i gènere cal que tinguem present que ens trobem davant d’un cas clar de debat lingüístic i ideològic. És a dir, un debat on hi ha diversos actors que hi participen i on cadascú, des de la seva posició interessada (vull dir: socialment no neutra), fa la seva aportació, amb un argumentari concret per mirar de convèncer el públic, això és: qui mira, escolta o segueix el debat amb menor o major proximitat. Hi ha qui defensa els seus arguments des d’una posició acadèmica (per exemple, i amb menció especial, des de la lingüística), hi ha qui ho fa des de posicions polítiques o institucionals (potser amb menys intervencions explícites en el debat i amb més actuacions de facto), o hi ha qui ho fa des de posicions més activistes (defensant uns usos lingüístics que s’entenen com a necessaris per redreçar situacions de discriminació social per raó de gènere o per reflectir realitats socials canviants).

Entès així, doncs, estem davant d’un debat lingüístic i ideològic clàssic, en què es parla de llengua com a excusa per no parlar de temes de caràcter social, polític i cultural. És a dir, es debat sobre llengua en la forma, però en el fons estem debatent sobre models de societat, sobre valors ètics i morals, sobre què és acceptable i què no en les nostres societats. Aquí podríem recórrer a un marc teòric també molt conegut internacionalment de ja fa temps que és el de la higiene verbal, que proposa Deborah Cameron, al qual faré referència més endavant en aquest apunt. O també podríem anar als escrits de l’antropologia lingüística nord-americana, amb autores com per exemple Kathryn Woolard, Susan Gal o Monica Heller, el treball de les quals ha marcat de manera molt significativa el desenvolupament de la sociolingüística a casa nostra i que també vull reivindicar. En aquesta línia de recerca es posa èmfasi en el fet que quan discutim sobre llengua, rarament estem debatent només sobre qüestions lingüístiques, sinó que també estem debatent sobre qüestions d’ordre discursiu cultural, com ara la naturalesa de les persones, del poder o d’un ordre moral desitjable, com escriu Susan Gal.

Convé remarcar, doncs, que des de la lingüística mateix (concretament: des de la sociolingüística i l’antropologia lingüística) es poden adoptar visions més obertes a la curiositat per entendre què passa amb la llengua i el gènere, sense mostrar una oposició frontal a segons quines solucions i usos lingüístics que es poden observar. I és que es pot ser igualment crític i dur amb, per exemple, desdoblaments de gènere o l’ús de substantius genèrics, sense haver de reduir-ho tot a una qüestió purament de concordances gramaticals i coherència de text. Per exemple, es pot subratllar, tal com fa la mateixa Deborah Cameron, que les formes de llengua no sexista poden acabar fent més difícil de detectar els usos sexistes de la llengua, més que no pas fins i tot el masculí genèric, en tant que les formes no sexistes poden resultar molt més ambigües a l’hora de referir-se a homes, tot i que pel context lingüístic es pugui entendre que s’està referint, efectivament, a homes, malgrat s’usin termes no sexistes. El tema de l’ambigüitat que generen els usos no sexistes de la llengua s’ha debatut en els darrers mesos a casa nostra, certament, però el que principalment sembla que preocupa són els efectes negatius de l’ambigüitat a nivell de text, no pas a nivell sociolingüístic (el subtítol del volum editat per Carme Junyent és revelador en aquest sentit). De tota manera, que l’argument de falta de coherència textual ressoni amb força també entra dintre de la lògica dels debats lingüístics i ideològics d’higiene verbal, perquè, com explica també Cameron, es transposa l’ordre en la llengua a un ordre social i moral, és a dir que l’ordre lingüístic és una mena de metàfora de l’ordre social, i pensar que la llengua es manté ordenada i coherent és una manera de projectar que la societat també es manté ordenada i sota control. I això és potser també un dels motors de fons que mantenen viva la polèmica.

La institucionalització dels usos no sexistes i inclusius de la llengua
[A la pregunta introductòria es feia referència al fet que a França, el prestigiós diccionari Robert va incloure el 2021 el pronom iel (sing.)/iels (plural), definit com a no binari, tot i que el ministre d’educació del moment va prohibir d’emprar-lo a l’educació. Se’ns demanava que opinéssim sobre aquestes censures]

De nou, prohibicions com les que observem de part del ministre d’educació francès entren dins de la lògica de debats de tipus lingüístics i ideològics amb un component d’higiene verbal destacat. Tornem al punt inicial que ja introduïa en l’apartat anterior en el sentit que cada actor que participa en el debat ho fa des d’una posició social concreta i amb uns interessos també concrets. No conec el debat a França amb prou profunditat com per aventurar una opinió en cap sentit, però des del punt de vista del marc teòric d’higiene verbal, hauríem d’analitzar quins objectius persegueix la prohibició per part del ministre d’educació i quins interessos vol servir. Aquí entrem dintre d’un terreny més borrós com és el de la institucionalització dels usos no sexistes o inclusius de la llengua, o què passa quan les institucions (partits polítics, òrgans de govern a diferents nivells o fins i tot empreses o entitats privades) adopten una posició en relació amb aquest tema.

Des del meu punt de vista, l’interessant del cas, és a dir, de la institucionalització dels usos no sexistes i inclusius de la llengua, és fins a quin punt es pot fer política lingüística, en aquest cas centrant-se en l’actuació sobre el corpus de la llengua, per mirar de redreçar qüestions de discriminació de gènere. Si tenim present que la política lingüística és sempre una forma d’enginyeria social, fins a quin punt les institucions estan legitimades o no per fer propostes que vagin en aquest sentit, el de buscar incidir en la idea que cal encara molta feina i molts esforços per reduir al màxim les diferències per raó de gènere i la discriminació que se’n deriva. A casa nostra estem molt acostumats al fet que les institucions tinguin un paper capdavanter en qüestions de política i planificació lingüístiques, no cal dir-ho, però pel nostre context històric, és possible que relacionem fàcilment la política i la planificació lingüístiques amb l’activitat més de caire legislatiu i centrada essencialment en la planificació de l’estatus (és a dir, en la promoció de l’ús d’una determinada llengua en segons quins contextos socials, per exemple l’educatiu). Això, però, és segurament una visió parcial del que és en si la política lingüística, i com dic, l’interessant del fet que es produeix amb la institucionalització de la llengua no sexista i inclusiva té a veure amb la legitimitat i l’autoritat de les institucions per intervenir en aquests temes, i en com emergeix i es negocia o contesta aquesta legitimitat i autoritat.

Justament això va lligat amb la idea de la imposició, el fet d’assenyalar que aquest és un canvi lingüístic forçat, que ve de dalt a baix, etc. Aquí, per introduir un flanc nou en el debat, hauríem d’anar a la qüestió de fins a quin punt els parlants controlem o no la llengua, una qüestió essencial i bàsica en el desenvolupament de la lingüística com a disciplina científica, vertebrada en la tensió entre l’estructuralisme i el postmodernisme. Tornant a Deborah Cameron, l’autora és crítica amb visions cognitivistes, que postulen la llengua purament com una capacitat innata de l’espècie humana i que, per tant, queda fora de l’abast d’intencionalitat voluntària. Cameron diu que és evident que hi ha un component cognitiu innegable en l’adquisició i desenvolupament lingüístics, i que existeixen una colla d’operacions mentals que no controlem conscientment quan parlem. Però alhora, també és innegable que, a diferència d’altres espècies que també usen sistemes de comunicació, l’espècie humana té una capacitat autoreflexiva de pensar sobre la seva eina de comunicació, és a dir, la llengua, evocant-hi qüestions de valor ideològic, moral i ètic. Per a Cameron, deixar de banda de l’anàlisi aquest component de reflexió metapragmàtica és un error, perquè deixa sense il·luminar aspectes clau del fet lingüístic i n’exclou el caràcter històric, social, polític i cultural. I és per això que ens cal una mirada complexa sobre el tema de llengua i gènere, sense apriorismes que neguin la capacitat creativa i reflexiva dels parlants i alhora sent crítics amb l’apropiació que puguin fer les institucions dels usos no sexistes i inclusius de la llengua, tot defugint interpretacions monolítiques d’imposició i de “dictadura” lingüística.

Els debats sobre llengua i gènere en altres contextos sociopolítics i moments històrics
A Suècia, fa uns anys hi va haver un debat amb força ressò, també a nivell internacional, al voltant del pronom personal neutre hen. En suec, com en anglès, hi ha dos pronoms de tercera persona del singular: han (ell) i hon (ella). El hen venia a trencar aquest binarisme proporcionant una tercera variant, en aquest cas neutre, que equivaldria a l’elli. Si bé la introducció del pronom data de l’any 1966, el debat públic al voltant del hen va tenir lloc al voltant del 2010 (entre 2007 i 2012). Un dels punts que va generar més debat en el cas del hen, val a dir-ho, va ser en el context educatiu, i la pregunta en aquest sentit era si a les escoles es podia fer servir el hen per defecte com a pronom per referir-se a terceres persones en singular. Algunes escoles públiques de barris benestants d’Estocolm, de renda mitjana alta, sembla que van adoptar aquesta política de fer servir el hen sistemàticament, i això sí que va aixecar més polseguera, perquè es posava en dubte si realment s’estava causant un bé o un mal a les criatures educant-les amb el hen. Això em fa pensar en un dels arguments que també ha sortit bastant en el debat sobre llengua no sexista i inclusiva a Catalunya i que se centra justament en el context educatiu també, que és el de “els nens i les nenes” i de si s’està fent més mal que bé amb aquests desdoblaments perquè les nenes s’autoexclouen dels nens quan només es fa referència a “els nens” en masculí genèric. Ara no entraré pas a rebatre aquest argument de l’autoexclusió de les nenes, però això em serveix per remarcar que en debats sobre llengua no sexista i inclusiva, els arguments poden ser bastant semblants tot i que els contextos històrics i politicosocials siguin diferents, i deixeu-me que en aquest punt faci una incursió una mica llarga, però que crec que és important.

I és que en aquest mateix sentit, anant un altre cop a Deborah Cameron, l’autora deixa referenciat en el seu llibre Verbal Hygiene que les respostes que generaven les propostes de llengua no sexista que començaven a aparèixer a finals dels anys seixanta ja aleshores eren (1) deixeu la llengua en pau, que no hi ha res més neutre i natural en la llengua que el masculí genèric, o (2) deixeu que la llengua faci els canvis que hagi de fer orgànicament i de baix a dalt, que les propostes de llengua no sexista vagin fent camí i arrelant en els usos diaris, i que la llengua ja anirà fent el seu curs. La primera resposta, la de deixeu la llengua en pau, la trobem ja el 1971, quan un grup de professors de lingüística de la Universitat de Harvard van decidir prendre’s la molèstia d’escriure a la revista de la facultat per assegurar que el masculí genèric era un simple fet neutral de la gramàtica de la llengua anglesa. I la segona resposta, la de deixeu que la llengua vagi fent el seu camí, que ja s’adaptarà als canvis tal com convingui, Cameron la relaciona amb lingüistes feministes com Jenny Cheshire, qui en un article el 1984 afirmava que tots aquests debats sobre manuals de llengua no sexista eren precisament el resultat dels canvis socials en relació amb la posició de les dones, que aquests debats senzillament reflectien aquests canvis que ja estaven tenint lloc.

Per a Cameron, aquestes dues respostes evidencien el grau de confusió per part dels lingüistes quan es tracta d’enfrontar-se amb intents explícits d’intervenció sobre la llengua. Els uns obvien que l’statu quo actual és resultat d’alguna acció prescriptiva anterior; els altres semblen negar que per arribar a l’statu quo actual hi hagi hagut mai accions prescriptives, en contra dels fets i l’evidència històrica. Cameron rebla el clau dient que aquestes discussions posen també de manifest la importància d’allò que es considera “natural” en debats sobre el canvi lingüístic, i destaca els paral·lelismes que ella troba entre “natural vs. antinatural” i “descriptiu vs. prescriptiu”, i els valors que s’adscriuen a aquests parells de paraules en el sentit “canvi natural/descriptiu = bo” contra “canvi antinatural/prescriptiu = dolent”. Com conclou Cameron, això obligava algunes lingüistes de l’època favorables a les propostes de llengua no sexista (com ara Cheshire o la mateixa Robin Lakoff) a observar aquests canvis com a orgànics i naturals, de baix a dalt. Per contra, lingüistes contraris a les propostes de llengua no sexista en destacarien el seu caràcter prescriptiu i de canvi antinatural.

Bé, ja es veu, doncs, que tot i ser contextos històrics, socials i polítics diferents, els arguments semblen no variar massa dels que han ressonat amb més intensitat a casa nostra, especialment els darrers mesos. Vull dir que al final no és tan important que la llengua tingui o no flexió de gènere (tant l’anglès com el suec són llengües amb marca de gènere gramatical molt lleu), sinó que el que semblaria que fa la diferència en explicar per què aquests debats emergeixen en determinats contextos històrics és el punt de maduresa de la societat en qüestió en relació amb temes de desigualtat de gènere. A Catalunya potser hem trigat més a arribar a aquests debats probablement també perquè la conscienciació col·lectiva com a societat del problema de les desigualtats de gènere ha anat a una velocitat diferent, potser més lenta, comparada amb les societats anglosaxones i escandinaves, però els darrers anys aquesta conscienciació ha crescut i és per això, justament, que som avui i aquí parlant d’aquest tema.

En resum i per concloure, em sembla especialment important que se sentin veus i punts de vista diferents dels que fins ara han tingut més ressò mediàtic, perquè, com deia al principi, crec que des de la mateixa lingüística hi ha moltes maneres d’estudiar i interpretar el debat sobre llengua i gènere, i que d’entrada es podria demostrar una actitud més oberta i de curiositat genuïna per aquesta qüestió. Crec que una visió sociolingüística, que subratlli més la complexitat del tema i que escapi el blanc-o-negre hauria de sortir molt més a la llum pública del que ho ha fet fins ara en el context d’aquest debat. Més que res per enriquir el mateix debat i perquè la gent en general tingués més eines per configurar-se una opinió amb més coneixement de causa sobre un tema tan complex com el de llengua i gènere.

Josep Soler
Professor agregat del Departament d’Anglès, Universitat d’Estocolm

---

[1] Nota: el text d’aquest apunt és una versió lleugerament retocada de la meva intervenció a la quarta sessió dels Diàlegs Sociolingüístics, organitzada per la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), que va tenir lloc el dilluns 20 de juny de 2022 a l’Institut d’Estudis Catalans. Aplaudeixo que la SOCS organitzés una sessió dels Diàlegs al voltant de la qüestió important sobre llengua i gènere, i agraeixo la invitació a contribuir-hi amb la meva aportació. Gràcies especialment a la Luci Nussbaum, que en nom de la junta de la SOCS va fer de moderadora de l’acte, i a la Marta Roqueta, la meva companya de diàleg, per una sessió de debat enriquidora.

El text està dividit en tres apartats, que són els tres blocs en què es va estructurar la sessió. He retocat les preguntes a mode de títol de secció, i he mantingut bona part del to oral del text. Finalment, el text l’entenc com una actualització de l’apunt que vaig escriure per a l’RLD blog, publicat el 16 de setembre de 2021. Des de llavors, el debat sobre llengua i gènere ha seguit en dansa, potser amb menys intensitat que durant el període d’agost-setembre de 2021, però s’han seguit dient moltes coses i el tema ha seguit i continua sent d’actualitat. El text, doncs, reflecteix la meva posició actual en relació amb el debat públic sobre llengua i gènere.