1. Introducció

Des del 2015, amb l’arribada al poder del Govern del Botànic −format pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i Compromís, amb el suport extern de Podem−, es va donar un impuls a les polítiques lingüístiques favorables a l’ús del valencià. Aquestes actuacions van afectar diferents àmbits i, com ja havia succeït en etapes anteriors, van generar crítiques i reaccions en diferents sectors de la societat −tant per excés com per defecte. En concret, dues de les mesures més ambicioses en matèria lingüística van ser les dutes a terme en educació –Decret 9/2017,[1] conegut com a Decret de plurilingüisme– i en l’Administració pública –Decret 61/2017, d’usos institucionals i administratius.[2] D’una banda, el Decret 9/2017 implicava un canvi total del model lingüístic educatiu que afectava tot l’alumnat de centres educatius no universitaris. D’altra banda, el Decret 61/2017 va ser la primera regulació normativa, coherent i completa dels usos que desenvolupava les competències de la Generalitat en matèria d’autoorganització lingüística (Boix, 2020, p. 41).

Ambdós reglaments, a més de ser respostos amb certa crítica, van ser impugnats i parcialment anul·lats per la Secció Quarta de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) –les sentències sobre el Decret 61/2017 van ser objecte de diferents recursos de cassació que la Secció Quarta de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS) va desestimar. Tot allò exposat fa interessant analitzar els límits que van dictar els tribunals a la política lingüística valenciana. D’aquesta manera es podrà observar quin és el marge d’actuació autonòmic per al foment de la llengua pròpia.

2. Decrets 9/2017 i 61/2019

Abans d’analitzar els pronunciaments del TSJCV i del TS, cal fer un breu esment al contingut dels dos decrets. Com a novetat més rellevant, el Decret 9/2017 suprimia el sistema de línies −variants amb diferent presència del valencià que els alumnes cursaven segons l’elecció dels seus pares o tutors (Tasa i Bodoque, 2016, p. 83-85)− i les substituïa per un únic programa anomenat “Programa d’educació plurilingüe dinàmic”.

Simplificadament, el Programa d’educació plurilingüe dinàmic constava de tres nivells −bàsic, intermedi i avançat− (arts. 9.3 i 10 a 14 del decret). Cada centre educatiu havia d’optar per un mateix nivell, de manera que s’evitara la segregació entre l’alumnat d’un mateix col·legi o institut (art. 9.4). El decret establia que com més elevat fora el nivell, major presència tenien tant el valencià com l’anglès. En conseqüència, es preveia la certificació de certs graus de competència lingüística en valencià i anglès a l’alumnat depenent del nivell en el qual hagueren cursat els seus estudis. Així, com majors foren l’etapa educativa finalitzada i el nivell de plurilingüisme en la qual s’havia cursat, major era la certificació (vegeu les taules 1 i 2). Per escollir el nivell que cada escola o institut aplicaria, el centre havia d’aprovar un Projecte lingüístic de centre en el Consell Escolar −per majoria de dos terços−, amb la proposta prèvia del claustre de professors.

Taula 1. Distribució de la docència per llengües en educació secundària obligatòria segons el nivell del programa plurilingüe

	Nivell escollit pel centre educatiu
	Bàsic	Intermedi	Avançat
Matèries en valencià	2	Mínim 3	La resta
Matèries en castellà	La resta	La resta	1
Matèries en anglès	1	1-2	2
Certificació de llengües al finalitzar el nivell educatiu	–	B1 valencià A1 anglès	B2 valencià A2 anglès

Nota. No s’inclouen en la taula les àrees lingüístiques, que sempre s’imparteixen en la llengua objecte d’aprenentatge

Font. Annexos VII a IX del Decret 9/2017

Taula 2. Certificació de competència lingüística en valencià i anglès acreditada segons el nivell de plurilingüisme i l’etapa educativa cursada

		Nivell de plurilingüisme cursat
		Bàsic	Intermedi	Avançat
Etapa educativa finalitzada	Primària	–	–	A1 valencià A1 anglès
	ESO	–	B1 valencià A1 anglès	B2 valencià A2 anglès
	Batxillerat	–	B2 valencià A2 anglès	C2 valencià B2 anglès

Font. Disposició addicional cinquena del Decret 9/2017

Com a apunts finals sobre el contingut del Decret 9/2017, dues qüestions rellevants per a comprendre els pronunciaments judicials que se sintetitzaran a continuació. En primer lloc, l’elecció de nivell de plurilingüisme en els centres d’educació infantil i primària estava condicionada, atès que havien d’elegir un nivell igual o superior al programa plurilingüe que aplicaven amb anterioritat (DA 8a). És a dir, tenint en compte el quadre d’equivalències que establia el decret (annex XI), els centres esmentats havien d’escollir el nivell que implantarien en funció del que aplicaven en el marc de la normativa anterior (Decret 127/2012).[1] En segon lloc, el decret preveia un calendari d’implantació progressiva que havia de començar el curs 2017-2018 i culminar amb l’aplicació del decret a tots els nivells escolars el curs 2023-2024 (disposicions transitòries primera i segona).

Respecte al Decret 61/2017, les previsions que establia es poden agrupar en tres blocs: (i) fixar el valencià com a llengua única d’ús i comunicació interna per defecte a les institucions, (ii) establir la preferència pel valencià en les comunicacions de l’Administració de la Generalitat amb els ciutadans, i (iii) mesures per garantir els drets dels ciutadans castellanoparlants (Boix, 2020, p. 43).

3. Anàlisi dels pronunciaments judicials

Exposades les principals característiques dels dos decrets, escau atendre les resolucions judicials que els van afectar. El Decret 9/2017, en primer lloc, va ser suspès cautelarment el maig de 2017 –abans de la seua aplicació, ja que es preveia l’inici de la implantació progressiva per al curs 2017-2018 (DT primera). La decisió del TSJCV, dictada en interlocutòria de 23 de maig de 2017, es basava en els perjudicis d’impossible o difícil reparació que podia causar l’aplicació del decret, ja que la diferència entre l’acreditació d’idiomes en els nivells bàsics, intermedi i avançat podia afectar els drets d’un gran nombre d’alumnes. L’esmentada resolució va ser objecte de recurs de reposició, al·legant manca de perjudici perquè la implantació del decret era progressiva -es diferia l’expedició de l’acreditació d’idiomes fins el curs 2023-2024. Tot i això, el Tribunal −interlocutòries de 20 i 21 de juny de 2017− aprecia en aquest argument un motiu per a mantenir la suspensió, ja que “si no entra en vigor inmediatamente, tampoco puede perjudicar la suspensión” (FJ tercer d’ambdues interlocutòries).

Les resolucions que aborden el fons de la qüestió són les STSJCV 5549/2017, de 26 de juliol de 2017, 5629/2017, de 28 de juliol de 2017 i 224/2018, de 25 d’abril de 2018. Entre les tres van anul·lar deu preceptes del Decret 9/2017: els relatius a l’acreditació de coneixements d’idiomes; la regulació dels projectes lingüístics de centre; el que establia que els centres d’infantil i primària havien de mantenir o augmentar el seu nivell de plurilingüisme -i escollir un programa equivalent o superior al que ja aplicaven amb la regulació anterior-, i el que fixava les equivalències amb els nivells del decret vigent amb anterioritat, i la regulació del calendari d’implantació. És a dir, gairebé tot el contingut significatiu del decret es va considerar contrari a dret, fins al punt que es va haver de derogar (Decret 219/2017)[2] i aprovar una altra norma per a regular la matèria (Llei 4/2018).[3]

Es poden resumir els arguments que fonamenten tant la suspensió cautelar com les diferents anul·lacions de la manera següent. En primer lloc, el fet que per a rebre major docència en anglès −i obtenir la conseqüent acreditació lingüística− s’haja d’optar per una major presència del valencià vulnera el principi d’igualtat, atès que els qui elegien estudiar amb major presència de castellà no obtenien acreditació de coneixements en valencià ni en anglès. El TSJCV considera que aquesta regulació implica un desequilibri per al castellà i un greuge comparatiu. Així mateix, com que no consideren constatada l’existència d’un dèficit en el procés de normalització del valencià, qualifiquen d’injustificada, irraonable i desproporcionada aquesta mesura perquè manca de la imprescindible justificació (FJ desé, STSJCV 5549/2017). En segon lloc, l’obligació que en cada centre d’infantil i primària només hi haja un únic nivell i que aquest haja de ser igual o superior que l’aplicat anteriorment fa que el castellà com a llengua vehicular gairebé desaparega i implica una mesura desproporcionada en detriment del castellà. En tercer lloc, els pares tenen dret a poder elegir la llengua vehicular de docència dels seus fills.

En relació amb el Decret 61/2017, el TSJCV va resoldre les diferents impugnacions en quatre sentències: STSJCV 319/2018, de 17 de juliol, 322/2018, 330/2018 i 333/2018, les tres del 19 de juliol. Els pronunciaments del TSJCV es poden agrupar en dos grans blocs. D’una banda, aquells que afecten l’establiment del valencià com a llengua pròpia de la Generalitat i a les mesures que pretenen augmentar el seu ús. D’altra banda, els que fan referència a l’ús del valencià en les relacions de l’Administració de la Generalitat amb ciutadans i institucions de fora de la comunitat autònoma, però pertanyents al mateix àmbit lingüístic.

Amb relació al primer grup, gairebé tots els preceptes que establien certa preferència en l’ús del valencià van ser anul·lats −fins i tot aquells que ho feien de manera més matisada. Per exemple, es va anul·lar l’expressió “destacada” en referència al paper que havia de tindre el valencià en l’Administració de la Generalitat −tot i que l’article on s’incloïa, el 4.1, concloïa “sense que es puga entendre d’aquesta declaració cap limitació respecte de l’altra llengua oficial”. També es van anul·lar, entre d’altres, els preceptes que establien que les actuacions administratives internes s’havien de redactar en valencià (art. 10), el que indicava que l’inici de l’atenció a la ciutadania calia fer-lo en valencià −tot i que l’article també reconeixia el dret a ser atés en qualsevol llengua oficial− (art. 16) i el que establia mesures de preferència del valencià en la contractació pública (art. 20). A més de les anul·lacions, es va establir la interpretació de dos preceptes perquè foren conformes a dret (art. 12.1 i 15.2). Segons el TSJCV, s’ha d’entendre implícita la sol·licitud de redacció en castellà quan l’interessat remet a l’Administració un escrit en aquesta llengua −tant en procediments administratius com en l’expedició de certificats.

En contraposició, es van considerar conformes a dret la redacció en valencià dels elements corporatius de la Generalitat Valenciana (art. 8) i l’elaboració en valencià de les comunicacions amb altres institucions estatutàries (art. 23), amb les entitats de l’Administració local del territori de predomini lingüístic valencià (art. 24) i amb l’Administració de l’Estat amb seu a la Comunitat Valenciana (art. 25).

L’altre gran grup de decisions del TSJCV és el que resol les impugnacions que afectaven diferents articles que feien referència al mateix àmbit lingüístic. Es van anul·lar incisos de cinc articles (art. 3.1, 12.3, 14, 21.1 i 26) que atorgaven validesa als documents o notificacions emesos només en valencià per la Generalitat Valenciana quan aquests havien de tindre efectes en comunitats autònomes del mateix àmbit lingüístic. El TSJCV pareix admetre que existeix un sistema lingüístic format per les llengües cooficials de la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Illes Balears. De fet, afirma que aquest és el parer majoritari en els àmbits científic i acadèmic i fins i tot cita jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem que es pronuncia en aquesta línia. Tot i això, el Tribunal conclou que no es defineix sobre si valencià i català són la mateixa llengua i anul·la els esmentats incisos perquè el concepte jurídic “mateix àmbit lingüístic” contravé el sistema de fonts de la Constitució espanyola.

Com s’ha esmentat adés, es van interposar diferents recursos de cassació contra les sentències del TSJCV que afectaven el Decret 61/2017. El TS només es va pronunciar sobre la qüestió del mateix àmbit lingüístic −al seu parer, els altres assumptes no tenien interés cassacional−, ratificant així les sentències del TSJCV i desestimant els recursos de cassació (STS 634/2020, de 2 de juny; 704/2020, de 9 de juny; 923/2020, de 3 de juliol i 999/2020, de 17 de juliol).[4]

4. Conclusions

Una observació que destaca per damunt de la resta i que impregna totes les decisions judicials ressenyades és la següent: es considera inexcusable l’equilibri entre les dues llengües oficials -idea clau que ja va impregnar la Sentència de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (STC 31/2010). Aquest és l’argument principal emprat en les diferents sentències, de manera més o menys explícita, per delimitar la política de foment del valencià.

D’aquesta manera, es considera que el Decret 9/2017 discrimina el castellà pels incentius que incorpora a l’estudi en valencià. A més a més, el TSJCV entén que l’existència de diferents línies en el mateix centre que separen l’alumnat segons la llengua de docència escollida pels seus pares o tutors és obligatòria i no genera segregació.

Pel que fa al Decret 61/2017, es van considerar contraris a dret, amb arguments similars als esmentats, quasi la totalitat d’articles o incisos que implicaven certa discriminació positiva cap al valencià. El motiu pel qual alguns articles no van ser anul·lats, segons Boix (2020, p. 57-56), és l’existència de legislació estatal que regula aquestes matèries. De manera que el tribunal va constrènyer la capacitat d’autoorganització de les administracions públiques més del que ho fa la legislació bàsica estatal, ja que en els àmbits regulats pel legislador espanyol es reconeix un major marge d’actuació del que aprecia el TSJCV per a altres sectors.

D’altra banda, respecte a les anul·lacions que van afectar els incisos que incloïen l’expressió “mateix àmbit lingüístic”, es fa una interpretació excessivament formalista del concepte. El tribunal no atén la jurisprudència anterior del TC i TS sobre la identitat lingüística del valencià i du a terme una interpretació purament nominalista[5] (Pons i Pou, 2020, p. 266, Teodoro, 2019, p. 192, i Esteve i Esteve, 2019).

En definitiva, les sentències analitzades plasmen una concepció restrictiva de l’autogovern. Prohibeixen gairebé totes les mesures de discriminació positiva cap al valencià basant-se en arguments com la discriminació cap al castellà o el necessari equilibri entre les dues llengües oficials. D’aquesta manera, la capacitat autonòmica per a plantejar i aplicar polítiques de promoció de la llengua pròpia queda constreta i gairebé s’elimina el marge d’actuació en aquest àmbit.

Aquest apunt parteix del meu Treball de Fi de Grau de Dret.

Cristòfol Badenes Goterris
Graduat en Dret i Ciències Polítiques i de l’Administració a la UPF.

---

Bibliografia

Boix, Andrés. (2020) La regulació de l’ús institucional del valencià al si de les administracions públiques valencianes. Càtedra de Drets Lingüístics Universitat de València.

Esteve, Alfons, i Esteve, Francesc. (2019, 10 d’octubre). L’Estat i el seu aparell, novament contra l’ús i la unitat. Blog de la Revista de Llengua i Dret-Journal of Language and Law.

Pons, Eva, i Pou, Agustí. (2020.a). Jurisprudència del Tribunal Suprem. Any 2019. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 73, 248-273.

Tasa, Vicenta, i Bodoque, Anselm. (2016). Poder i llengua: les llengües de l’ensenyament al País Valencià. Fundació Nexe.

Teodoro, Mercè. (2017). Crònica legislativa del País Valencià. Primer semestre de 2017. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 68, 195-204.

Teodoro, Mercè. (2019). Balanç de la legislació i la jurisprudència del País Valencià 1979-2019. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 72, 179-200.

---

[1] Decret 127/2012, de 3 d’agost, del Consell, pel qual es regula el plurilingüisme en l’ensenyança no universitària a la Comunitat Valenciana (DOGV núm. 6834, del 6 d’agost de 2012).

[2] Decret 219/2017, de 29 de desembre, del Consell, pel qual es deroga el Decret 9/2017 (DOGV núm. 8202, de 30 de desembre de 2017).

[3] Publicada al DOGV núm. 8240, de 22 de febrer.

[4] Per a una anàlisi més profunda d’aquests pronunciaments consulteu l’apunt de Vicenta Tasa Qüestió de noms. A propòsit de les sentències 704/2020 i 634/220 del Tribunal Suprem.

[5] Amb aquest concepte els autors esmentats es refereixen al fet que els tribunals van donar més pes en el seu raonament al nom de la llengua que consta als diferents estatuts d’autonomia que a la perspectiva científica i als antecedents jurisprudencials –que donen per fet que el valencià i el català són la mateixa llengua.