Taula rodona “Reclaiming New Speakers, Revisiting Old Authenticities: Basque, Catalan and Galician in 2022” – Eva Codó

Font: University of Colorado Boulder

El passat dia 6 d’octubre va tenir lloc la taula rodona “Reclaiming New Speakers, Revisiting Old Authenticities: Basque, Catalan and Galician in 2022”, organitzada en línia per la Comissió d’Investigació de l’Associació d’Estudis sobre Discurs i Societat (EDiSo), conjuntament amb el Programa Culture, Language and Social Practice (CLASP) de la Universitat de Colorado Boulder. La taula va comptar amb la participació de tres díades d’acadèmics (una per a cadascuna de les tres minories lingüístiques). Josep Soler Carbonell, membre del Consell de Redacció de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, va encarregar-se de la introducció, conducció i moderació del debat. L’acte va suscitar un gran interès, com ho demostra l’elevat nombre de participants (més d’un centenar), ubicats en diferents contextos geogràfics i acadèmics, sobretot d’Europa i Amèrica.

  La taula rodona tenia, entre d’altres, l’objectiu d’obrir una conversa crítica sobre la situació sociolingüística de les tres principals llengües minoritzades de l’Estat en la tercera dècada del segle XXI.

La taula rodona tenia diversos objectius. D’una banda, es tractava d’obrir una conversa crítica –en paraules dels impulsors de la iniciativa (Carla Amorós, de la Universitat de Salamanca i Daniel Amarelo, de la UOC)– sobre la situació sociolingüística de les tres principals llengües minoritzades de l’Estat en la tercera dècada del segle xxi, parant especial atenció a l’articulació canviant de les ideologies de l’anonimat i l’autenticitat (per a una definició d’aquests conceptes, vegeu l’apunt de Kathryn Woolard al Blog del seminari del CUSC). El segon objectiu era explorar conjuntament qüestions relacionades amb les condicions de producció i circulació del coneixement sociolingüístic. Per tal d’establir aquest diàleg, cada parella va estar formada per un investigador “intern”, membre de la comunitat lingüística estudiada, i un investigador “extern”. Així, la díade de Catalunya va comptar amb la participació de Maite Puigdevall (UOC), membre també del Consell de Redacció de la Revista, i Kathryn Woolard (Universitat de Califòrnia San Diego). La díade del País Basc va estar formada per Estíbaliz Amorrortu (Universitat de Deusto) i Jacqueline Urla (Universitat de Massachusetts Amherst). Finalment, Martín Vázquez (Universidade de Vigo) i Bernadette O’Rourke (Universitat de Glasglow) van constituir la díade de Galícia.

Per a cadascun dels tres contextos, es va fer una presentació a dues veus (amb formats i èmfasis diferents) de l’evolució de les principals línies d’investigació sociolingüística, sobretot pel que fa a la figura dels “nous parlants”. Es va reflexionar sobre els orígens i popularització d’aquesta denominació en cadascuna de les comunitats, la seva apropiació per part dels diversos actors implicats en la política lingüística (stakeholders) i les conseqüències de tot plegat. Finalment, es va debatre (tot i que amb menys intensitat) sobre les diferents mirades i formes de col·laboració entre els investigadors insiders i outsiders.

  La J. Urla, representant del País Basc, va destacar, entre d’altres, el paper fonamental de l’escolarització i l’estreta vinculació dels euskaldunberris amb l’aprenentatge de la llengua en contextos d’instrucció formal.

Van obrir les intervencions Jacqueline Urla i Estíbaliz Amorrortu, representant la recerca realitzada sobre el País Basc. Urla va fer un repàs del seu primer treball de camp durant els anys 80. Va assenyalar la importància en aquell moment de la figura de l’euskaldunberri (nou parlant) per al moviment de revitalització de l’èuscar. Va identificar les tres qüestions que van marcar la política lingüística basca d’aquella època. En primer lloc, la importància de l’estandardització, construïda com a sine qua non de la revitalització. En segon lloc, el paper fonamental de l’escolarització i l’estreta vinculació dels euskaldunberris amb l’aprenentatge de la llengua en contextos d’instrucció formal. En tercer lloc, la imbricació dels moviments activistes de base, associacions de joves i grups de música i cultura popular amb el procés de revitalització. L’apropiació de l’estàndard per part d’aquests sectors va esmorteir, en part, les tensions associades a la seva artificialitat. En la seva intervenció, Amorrortu va traçar el gir epistemològic del seu equip (i d’una part de la sociolingüística basca) arran de la participació en la xarxa europea COST sobre nous parlants. Així, va explicar com les metodologies situades i interpretatives van anar guanyant pes amb l’objectiu d’entendre, inicialment, les motivacions, ideologies i actituds lingüístiques dels nous parlants i, més endavant, les seves experiències de muda i els processos de deslegitimació a què sovint es veuen sotmesos. En la comprensió de totes aquestes qüestions, els conceptes d’agència, identitat i subjectivitat van esdevenir cada cop més centrals. Després de presentar la feina feta en diferents projectes finançats, es va centrar en la investigació actual, en el marc del projecte coordinat Equiling, basat en la recerca participativa i amb una agenda transformadora. Un concepte clau va ser el d’activació, és a dir, buscar fórmules, a través de la recerca, per acompanyar els nous parlants en el procés d’esdevenir usuaris actius de la llengua.

  Maite Puigdevall i Kathryn Woolard van parlar de la recerca sociolingüística realitzada a Catalunya. En el primer projecte (Neophon I), el focus es va posar a entendre el procés, els moments i els espais de muda cap al català, amb un èmfasi especial en els processos d’incorporació lingüística dels nous migrants.

Tot seguit, Maite Puigdevall i Kathryn Woolard van parlar de la recerca sociolingüística realitzada a Catalunya. Puigdevall va repassar els tres projectes sobre nous parlants duts a terme pel grup IdentiCat, vinculat a la UOC. En el primer projecte (Neophon I), el focus es va posar a entendre el procés, els moments i els espais de muda cap al català, amb un èmfasi especial en els processos d’incorporació lingüística dels nous migrants. Aquests estudis van permetre identificar algunes de les dificultats a què s’enfrontaven aquests nous parlants i van donar lloc a un segon projecte, Neophon II, en què es va passar a l’observació etnogràfica directa dels processos de muda en espais com ara associacions de cultura popular i parelles de voluntariat lingüístic. Finalment, en el marc del projecte Equiling, esmentat anteriorment, l’equip de la UOC ha participat en la creació d’iniciatives d’intervenció i transformació social per tal de crear espais de confort o breathing spaces, en la terminologia de Fishman (1991), en què els nous parlants se sentin segurs per usar activament la llengua, seguint el concepte d’activació esmentat per Amorrortu anteriorment. Aquest treball ha comportat també tota una reflexió al voltant de quines pràctiques lingüístiques constitueixen i defineixen un espai segur. Al seu torn, Woolard va fer un resum de l’evolució de les ideologies lingüístiques a Catalunya relacionades amb els nous parlants, terme que ella va explicar que no havia utilitzat mai. Així, a final dels anys 70, va identificar la figura dels “conversos al català” (Catalan converts), que es comportaven com a parlants monolingües i amagaven les seves arrels no catalanes. Pocs anys més tard, a mitjans dels 80, en una escola de l’àrea metropolitana de Barcelona, va observar com els nois i noies de secundària d’origen castellanoparlant ja no amagaven ni les seves arrels ni el seu bilingüisme i adoptaven el català amb naturalitat sense desplaçar per complet l’ús i/o la identificació amb el castellà. Per a aquests “nous catalans”, en paraules de Woolard, l’escola va actuar com a espai de legitimació. En les darreres dècades, l’aparició d’un tipus d’autenticitat postnatural, no vinculada als orígens i cultivada com a part de la creació de projectes biogràfics coherents i individualitzats, hauria contribuït, en la seva visió, a desactivar encara més les tensions vinculades a l’autoritat lingüística. Segons Woolard, la legitimitat dels nous parlants és una qüestió de temps, que sovint necessita que passi més d’una generació. En aquest sentit, va hipotetitzar que els procés de legitimació de les noves migracions en relació amb el català podria ser semblant al que ella va estudiar en els anys 80 i 90 amb els “antics” nous catalans.

  En el cas gallec, en un context de ràpida substitució lingüística, s’ha vist en els neofalantes la garantia de continuïtat de la llengua.

Martín Vázquez i Bernadette O’Rourke van reflexionar conjuntament sobre el concepte de nou parlant (neofalante) en el cas gallec. Partint de la seva pròpia investigació a principis dels anys 2000 a Galícia, O’Rourke va parlar de les actituds positives envers el gallec que va observar entre els joves universitaris d’entorns urbans, actituds, però, que no es traduïen en un ús actiu de la llengua, excepte en el cas del que ella va anomenar, seguint Woolard, “conversos”. Va traçar els processos de muda (“dá o paso), que en el cas del grup objecte del seu estudi s’esdevenien amb freqüència en el pas de la secundària a la universitat. També va constatar les inseguretats lingüístiques que experimentaven aquests nous parlants. De fet, com explicà O’Rourke, neofalante no era una etiqueta utilitzada pels mateixos parlants, tot i que sí que es representaven com un tipus de parlant diferent al “parlant de tota la vida”. M. Vázquez va presentar alguns dels resultats del seu treball actual, amb un grup de població semblant al de l’estudi de O’Rourke, per tal de traçar l’evolució de les ideologies lingüístiques i els reptes als quals s’enfronten els nous parlants de gallec en l’actualitat. Vázquez va reflexionar, d’una banda, sobre qüestions epistemològiques en la recerca sociolingüística a partir de la contraposició del coneixement generat amb mètodes etnogràfics i el coneixement construït per mitjà d’entrevistes. Així, va apuntar a racionalitzacions dels processos de muda en els relats dels parlants basades en raons d’activisme polític i conscienciació lingüística. Per contra, la seva recerca etnogràfica revela que hi ha una multiplicitat de factors que intervenen en la transformació de les pràctiques, entre els quals, el desplaçament geogràfic per realitzar estudis superiors, la creació de noves xarxes, la construcció d’una subjectivitat adulta i, fins i tot, les condicions materials en què es cursen els estudis universitaris, com per exemple, la necessitat o no de treballar, etc. D’altra banda, Vázquez va assenyalar que el concepte de neofalante ha estat apropiat per part de la política lingüística gallega actual. En un context de ràpida substitució lingüística, s’ha vist en els neofalantes la garantia de continuïtat de la llengua. Es podria dir, segons Vázquez, que hi ha hagut un gir neofalantista en la política lingüística gallega però amb una despolitització del concepte, per tal com s’ha orientat a atraure aquells neofalantes de perfil no activista i discurs no galleguista. D’aquesta manera, l’apropiació oficial del concepte ha tingut l’efecte d’esborrar l’element de protesta i qüestionament de les polítiques de la llengua inicialment associat a la categoria neofalante. Vázquez i O’Rourke van abordar, seguint la línia encetada per Puigdevall, la importància atorgada pels nous parlants a l’existència de breathing spaces per a les llengües minoritzades, especialment en contextos urbans molt castellanitzats. Van, però, posar sobre la taula alguns dels reptes que comporten aquests espais –marcats per pràctiques monolingües– com ara la inseguretat que poden generar en els nous parlants recents, o el fet que no siguin atractius per a potencials nous parlants, ja que se’n poden sentir exclosos.

  Un altre aspecte que Woolard va comentar va ser com la sociolingüística de la perifèria a l’Estat espanyol qüestiona les relacions tradicionals entre centres i perifèries, pel fet que hi ha hagut una relació científica molt intensa entre les perifèries i, com a conseqüència, el centre ha esdevingut marginal.

A banda de l’evolució de la investigació sociolingüística en els diferents territoris, la taula també va abordar, tot i que en menor mesura, qüestions relacionades amb la producció i circulació del coneixement i els posicionaments investigadors. Woolard va comentar que, si bé fer el que ella va anomenar “sociolingüística de la perifèria” (peripheral sociolinguistics) sempre implica un posicionament polític a favor dels drets lingüístics i de la justícia social, el compromís no és tan gran i funciona de manera diferent per als investigadors outsiders que per als insiders. Puigdevall va estar-hi d’acord, i va traçar una línia de continuïtat entre el caràcter compromès de la primera sociolingüística catalana i els projectes actuals de transformació social amb els nous parlants com a agents clau. Un altre aspecte que Woolard va comentar va ser com la sociolingüística de la perifèria a l’Estat espanyol qüestiona les relacions tradicionals entre centres i perifèries, pel fet que hi ha hagut una relació científica molt intensa entre les perifèries i, com a conseqüència, el centre ha esdevingut marginal. De fet, a nivell de la sociolingüística internacional es coneix molt més el que passa a “les perifèries” de l’Estat que no pas el que passa al centre (amb comptades excepcions). També va posar de manifest l’anomalia que suposa el desinterès dels investigadors del “centre” per l’estudi de les “perifèries”, tot i que, en paraules d’Urla, constitueixen un “autèntic laboratori sociolingüístic” que posa a prova teories, conceptes i mètodes i fa avançar la disciplina de manera significativa.

Després de més de dues hores i mitja, l’acte es va cloure amb les preguntes dels assistents. La taula rodona estarà disponible en els propers dies al canal de YouTube d’EDiSo per a les persones que hi estiguin interessades.

Eva Codó
Professora titular del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona


Referències
Fishman, J. (1991) Reversing Language Shift. Multilingual Matters.

Deixa un comentari