De moment, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears desestima la pretensió que el castellà s’usi un vint-i-cinc per cent en un centre d’educació secundària – Maria Ballester Cardell

Font: Paula Jaume amb llicència (CC BY-NC-ND 4.0)

La Interlocutòria de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears de 14 de novembre de 2022 resol una peça separada en relació amb un recurs contenciós administratiu formulat el 9 de juny de 2022. L’objecte del recurs és la desestimació per silenci administratiu de la sol·licitud realitzada per l’interessat davant la Conselleria d’Educació i Formació Professional del Govern de les Illes Balears. La resolució és adoptada per majoria de la Sala i dues magistrades hi formulen un vot particular.

Els fets que donen lloc a la resolució judicial són els que s’indiquen tot seguit. El recurrent pretén que la seva filla, matriculada a tercer curs d’ESO en un institut d’educació secundària de la localitat mallorquina de Marratxí, rebi, almenys, el 25 per cent de les assignatures troncals en llengua castellana, tant en el curs en què es troba com en els successius. En el recurs es demana que s’estableixi la mesura de forma provisional per evitar la conculcació d’interessos públics o de terceres persones. S’argumenta que es produiria un perjudici irreparable per a la part interessada si, finalment, s’estimés el recurs i no s’adopta la mesura cautelar.

  Els raonaments jurídics de la resolució parteixen de la premissa dels distints règims jurídics de les llengües oficials en les comunitats autònomes amb llengua pròpia, aquestes diferències fan que no es pugui traslladar directament a una comunitat autònoma la jurisprudència recaiguda en una altra.

Els raonaments jurídics de la resolució parteixen de la premissa, com no pot ser d’altra manera, dels distints règims jurídics de les llengües oficials en les comunitats autònomes amb llengua pròpia. Aquestes mateixes diferències fan que no es pugui traslladar directament a una comunitat autònoma la jurisprudència recaiguda en una altra, encara que sigui sobre un assumpte anàleg. És per això que s’inicia l’anàlisi de la controvèrsia invocant el marc lingüístic de l’ensenyament a les Illes Balears. La normativa vigent estableix una presència mínima de la llengua catalana en la meitat de l’horari lectiu i que aquest mínim es podrà incrementar en la mesura del que disposi el projecte lingüístic de cada centre, en funció de la realitat social, demogràfica i econòmica del seu entorn. Amb la qual cosa, la resolució admet la possibilitat que el català sigui la llengua de major pes en un centre d’ensenyament si les exigències de la normalització lingüística i la realitat de l’entorn ho justifiquen. Es té en compte, també, que correspon a l’Administració educativa fer un seguiment de l’aplicació efectiva -i dels resultats assolits- dels projectes lingüístics, per tal d’evitar que hi hagi desequilibris en l’ensenyament de les llengües oficials.

Ja des d’un primer moment, el criteri majoritari de la Sala posa en relleu que la mesura cautelar pretesa “es promou per una sola persona i en un únic centre educatiu” i que si aquesta fos avalada judicialment “s’imposaria igualment als altres alumnes de la classe a la qual estigués adscrita la promotora de la mesura cautelar”. També es valora que no hi ha impediments per “satisfer adequadament l’ensenyament pretès en un altre centre educatiu”. Per la qual cosa, es conclou que la mesura cautelar, “d’una banda, afecta greument l’interès general i, d’altra banda, la denegació d’aquesta ha d’entendre’s que és innòcua pràcticament per a la sol·licitant …” Del marc jurídic vigent i de la interpretació feta pel Tribunal Suprem sobre els requisits que hi han de concórrer per adoptar una mesura cautelar com la que ara es pretén, s’extreu que “la justificació o prova és necessària, malgrat que no sigui completa, per indicis d’aquelles circumstàncies que permetin al Tribunal efectuar una valoració de la procedència de la mesura cautelar que es demana”. I, en aquest punt, ja s’avança que en el cas examinat no s’han provat les conseqüències desfavorables que suporta la part recurrent i que podrien fer necessària l’adopció de la mesura cautelar sol·licitada.

La Sala, a continuació, es planteja quin és l’objecte del recurs contenciós administratiu sotmès a revisió jurisdiccional. En aquest punt, convé aclarir que durant la tramitació del procediment s’ha plantejat una controvèrsia sobre la naturalesa jurídica de l’acció primigènia formulada per la part recurrent. En concret, en la resposta de la demanda, l’Administració manifesta que no es pot satisfer en aquest cas, a través de la mesura cautelar plantejada, un dret subjectiu (el suposat dret a rebre ensenyament en castellà almenys en un 25 per cent del temps lectiu) perquè el que s’ha exercit és el dret de petició, que només pot tenir una satisfacció formal, i no material. Tanmateix, en els raonaments jurídics no s’entra a valorar aquesta qüestió (que és un dels eixos de l’argumentació de la part demandada). En la resolució es posa el focus en l’especificitat que suposa la petició d’una mesura cautelar positiva, que es pretén a partir d’un acte de contingut negatiu i que s’ha produït de forma presumpta com a conseqüència de la institució del silenci. I s’adverteix que, en aquest tipus d’assumptes, l’adopció de la mesura pretesa implica que, per via cautelar, es produeix el mateix efecte que sorgiria si s’hagués acordat allò que s’havia sol·licitat per la via administrativa.

  En la interlocutòria es reitera la dificultat que pugui prosperar la petició pretesa (que és nominal), principalment perquè no queda acreditat que l’interès particular del recurrent superi en intensitat l’interès social i general.

En relació amb l’objecte principal del procediment, en la interlocutòria es reitera la dificultat que pugui prosperar la petició pretesa (que és nominal), principalment perquè no queda acreditat que l’interès particular del recurrent superi en intensitat l’interès social i general. Es posa en relleu que la part recurrent no ha provat que amb les hores de classes en llengua castellana que rep la menor no quedi assegurat el maneig complet i suficient d’aquesta llengua; ni que el centre s’hagi apartat del projecte lingüístic en l’ensenyament de les llengües oficials; i tampoc no han quedat acreditats els suposats perjudicis reals que ha provocat l’aplicació del projecte lingüístic esmentat (que ha estat avalat per la Inspecció educativa). Respecte a la invocació que es fa en el recurs sobre la privació “del dret a rebre un ensenyament bilingüe […], amb vulneració del […] dret a l’educació”, en la resolució s’indica que no s’intueix en la pretensió del recurrent quin és l’interès públic que col·lideix amb el manteniment del projecte lingüístic vigent en el centre. I, en conseqüència, es considera que l’adopció de les mesures sol·licitades “alteraria el règim de prestació del servei públic educatiu, en la mesura que distorsionaria el model establert pel legislador i obligaria a predeterminar (mitjançant una mesura cautelar positiva nominal) un projecte lingüístic específic per a la filla del recurrent i per als seus companys de classe.”

  El recurrent fonamenta la justificació de la mesura cautelar en l’aparença del bon dret que deriva de la STC 31/2010, de 28 de juny i, més concretament, de les successives resolucions de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 2010, per les quals es disposa que l’Administració educativa catalana adopti mesures per assegurar que el castellà sigui vehicular a l’escola.

Altrament, el recurrent fonamenta la justificació de la mesura cautelar en l’aparença del bon dret que deriva de la STC 31/2010, de 28 de juny i, més concretament, de les successives resolucions de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 2010, per les quals es disposa que l’Administració educativa catalana adopti mesures per assegurar que el castellà sigui vehicular a l’escola. Aquest argument també és desestimat pel criteri majoritari de la Sala. En concret, es considera que les resolucions invocades giren al voltant d’un marc normatiu i un model lingüístic de l’ensenyament distints dels que s’han implantat a les Illes Balears; que no hi ha sentències prèvies sobre la constitucionalitat de la regulació i aplicació d’aquest model lingüístic; i que, per suposat, no s’ha produït cap situació d’incompliment de resolucions judicials per part de l’Administració educativa balear. Tot això serveix per concloure que les invocacions del recurrent, sobre la suposada manca d’alternatives perquè la llengua castellana sigui també vehicular en el centre en què està escolaritzada la seva filla, no es poden atendre a través de l’adopció de la mesura cautelar, sinó que s’hauran de dirimir en el procediment jurisdiccional que es pronunciï sobre el fons de l’assumpte.

La resolució judicial compta amb un vot particular, que propugna l’estimació íntegra de la mesura cautelar de caràcter positiu -consistent, com s’ha dit, a assegurar que s’utilitzi el castellà com a llengua vehicular en un 25 per cent de l’horari lectiu. Les magistrades discrepants invoquen els principis bàsics del model lingüístic establerts a la Llei 1/2022, de 8 de març, d’educació de les Illes Balears, i els continguts del projecte lingüístic del centre en què està escolaritzada la menor. A partir d’aquestes coordenades, en el vot discrepant es considera precipitada l’afirmació, assumida per la majoria de la Sala, sobre la possibilitat que en algun centre l’ensenyament sigui en català, excepte les assignatures lingüístiques; ans al contrari, s’entén que aquesta és la qüestió de fons que s’haurà de decidir en el procediment jurisdiccional. Altrament, les magistrades discrepants tampoc no comparteixen les afirmacions segons les quals l’interessat podria satisfer les seves pretensions en un altre centre educatiu o que la mesura sol·licitada causa un greu trastorn a l’interès general. Segons el seu criteri, la minsa informació aportada -a causa, diuen, d’“un descortès i inadmissible silenci” de l’Administració autonòmica- en la fase administrativa i en la jurisdiccional no permet arribar a una conclusió determinant sobre aquests punts.

  En el vot particular, s’arriba a la conclusió que la denegació de la mesura cautelar suposa un perjudici irreparable per al bon coneixement i domini de la llengua castellana.

En el vot particular, a més, s’assegura que hi ha el perill que es perdi la finalitat del recurs, amb el perjudici corresponent per a la part recurrent, en el cas que la sentència que resolgui el fons de l’assumpte sigui estimatòria de les seves pretensions. A més, es posa de manifest -de forma general i sense tenir en compte el context o els criteris pedagògics dirigits a assegurar uns coneixements suficients i equiparables de les dues llengües oficials- que un increment d’hores lectives en castellà ha de millorar el coneixement d’aquesta llengua. En conseqüència, s’arriba a la conclusió que la denegació de la mesura cautelar suposa un perjudici irreparable per al bon coneixement i domini de la llengua castellana (tot assumint, acríticament, que es produeixen mancances en l’adquisició de coneixements suficients en aquesta llengua). Finalment, en el vot particular també es discrepa de la no apreciació de l’aparença del bon dret vinculada a les resolucions del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, relatives al model d’immersió lingüística de Catalunya. En concret, les magistrades opinen que allò que és rellevant, pel que ara interessa, és que en les resolucions esmentades s’estableix que el castellà és també llengua vehicular i d’aprenentatge en els territoris en llengua pròpia i que aquesta consideració es predicable, igualment, al règim lingüístic implementat per la Llei d’educació de les Illes Balears.

Fins aquí el comentari de la primera escomesa d’una controvèrsia més general que, encara ara, no té una resposta jurídica definitiva. Hi ha dubtes sobre quina pot ser la resolució sobre el fons de l’assumpte, vista la discrepància que s’ha produït entre els magistrats de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears per resoldre aquesta peça separada. Fins i tot, amb la composició actual de la Sala, no és segur que es mantingui el mateix criteri, respecte els efectes que poden tenir els pronunciaments del Tribunal Suprem, en una valoració de conjunt del sistema lingüístic a l’ensenyament balear. En la interlocutòria s’insisteix diverses vegades que en aquest supòsit s’està analitzant una mesura cautelar positiva “nominal”, per a un grup concret d’un centre docent. I, de fet, en diverses ocasions fa referència al dret “d’aquells que desitgen prendre o rebre més ensenyament en llengua castellana” i al dret que l’ensenyament dels fills es vehiculi en castellà, amb al·lusió en aquest últim cas al criteri jurisprudencial. Ara bé, i aquesta no és una qüestió menor, de moment el criteri majoritari de la Sala admet la possibilitat que el català sigui la llengua de major pes en un centre d’ensenyament si la realitat de l’entorn ho justifica, sempre que estigui així determinat pel projecte lingüístic del centre i aquest sigui avalat i controlat per la Inspecció educativa, per tal que no hi hagi desequilibris en l’ensenyament de la llengua oficial.

  L’element determinant per dirimir el fons del litigi requerirà d’una anàlisi del projecte lingüístic del centre i de si s’ajusta als principis que marca el marc normatiu sobre el model lingüístic escolar de les Illes Balears.

L’element determinant -i sobre aquesta qüestió sí que hi ha un criteri unànime- per dirimir el fons del litigi requerirà d’una anàlisi del projecte lingüístic del centre i de si s’ajusta als principis que marca el marc normatiu sobre el model lingüístic escolar de les Illes Balears. No és sobrer recordar que amb l’aprovació de la Llei d’educació es confereix rang legal a les coordenades bàsiques de l’organització de l’ensenyament i l’ús de les llengües oficials contingudes en la Llei de normalització lingüística i en el seu desenvolupament reglamentari mitjançant el Decret 92/1997, de 4 de juliol, que regula l’ús i l’ensenyament de la llengua catalana en els centres docents (conegut com a decret de mínims). S’estableix una presència mínima de la llengua catalana en la meitat de l’horari escolar, que es podrà incrementar mitjançant el projecte lingüístic de cada centre, de conformitat amb els paràmetres establerts a la llei. Aquest marc permet que el català sigui llengua vertebradora de l’ensenyament si les exigències de normalització i de capacitació lingüística ho justifiquen. No s’exclou el castellà com a llengua d’ensenyament i aprenentatge, que podrà usar-se dins els límits que marqui la llei segons el que disposi el projecte lingüístic del centre. Juntament amb aquests principis, tampoc no es pot perdre de vista l’objectiu del sistema educatiu balear de garantir la competència, al final de l’etapa d’ensenyament obligatori, per emprar amb correcció i fluïdesa les dues llengües oficials.

  Són entitats com l’esmentada, juntament amb formacions com VOX, les que mantenen aquesta ofensiva envers el règim lingüístic de l’ensenyament i les que fomenten la instrumentalització política de la llengua.

Aquestes haurien de ser les coordenades bàsiques per resoldre aquesta controvèrsia i d’altres que també s’han formulat per via jurisdiccional, com el recurs contenciós administratiu de l’associació de professors PLIS Educación i Sociedad Civil Balear, mitjançant el qual se sol·licita que als centres de les Illes Balears s’imparteixi en castellà un vint-i-cinc per cent de l’horari lectiu. Fins fa poc a la nostra comunitat autònoma no hi ha hagut discrepàncies destacables per part de les famílies sobre els drets i els deures derivats del model lingüístic escolar. Són entitats com l’esmentada, juntament amb formacions com VOX, les que mantenen aquesta ofensiva envers el règim lingüístic de l’ensenyament i les que fomenten la instrumentalització política de la llengua. Són aquestes mateixes entitats les que animen les famílies que en el moment de formalitzar la matrícula formulin una sol·licitud expressa, com si es tractés de reclamar un suposat dret dels progenitors en relació amb l’educació dels seus fills. Una d’aquestes peticions és la que ha iniciat el recorregut judicial que, de moment, ha acabat amb la desestimació de la pretensió que s’usi fins a un vint-i-cinc per cent de castellà com a llengua d’ensenyament i aprenentatge en un centre d’educació secundària de Mallorca. Però aquest només és el començament. Hi ha hagut més sol·licituds formulades a títol particular de pares i mares que, contestades o no per l’Administració educativa, arriben ara a la via jurisdiccional.

Maria Ballester Cardell
Professora contractada doctora de Dret Constitucional
Universitat de les Illes Balears

Leave a Reply