La Sentència TC 117/2022, de 29 de setembre, resol el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel president del Govern espanyol contra determinades disposicions de la Llei 18/2017, del Parlament de Catalunya, d’1 d’agost, de comerç, serveis i fires. Entre d’altres, un dels preceptes impugnats fou l’art. 8.3 final de la Llei 18/2017, segons el qual “[l]es persones que accedeixin a l’activitat i a la prestació de serveis (…) han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s’expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya”. La lectura de la Sentència 117/2022 propicia, d’entrada, una sensació immediata de déjà vu, però no només quant a la interpretació feta pel TC de l’art. 8.3 (i, de retruc, de l’art. 72.1, lletra b de la Llei 18/2017), sinó, igualment, pel que fa als termes en els quals el dret català estableix, des de la perspectiva de la llengua, l’atenció a les persones consumidores. Aquest comentari s’estructura atenent a aquesta doble perspectiva.

Sovinteja (i, per tant, ja no hauria de sobtar) que el TC declari la constitucionalitat d’una norma emprant una fórmula negativa i condicionada. És també el cas de la STC 117/2022 que, pel que fa a l’art. 8.3 de la Llei 18/2017, assenyala, a la part dispositiva de la resolució, que “no es inconstitucional interpretado en los términos del fundamento jurídico 6”. Al dit fonament, s’hi arrossega la interpretació que el TC ja havia fet, primer, de l’art. 34 de l’EAC a la Sentència 31/2010 i, en els mateixos termes més tard, de l’art. 128.1 del Codi de consum de Catalunya a la Sentència 88/2017; en ambdós casos, a partir d’una interpretació retallada del deure de disponibilitat lingüística a l’àmbit socioeconòmic, el que en surt mal parat és el dret a ser atès en català. Ara, a la Sentència 117/2022, el TC, després d’equiparar l’“han d’estar en condicions…” amb un deure, concreta el seu contingut negativament, insistint en la idea que, a l’àmbit privat, “no cabe imponer obligaciones individuales de uso de cualquiera de las dos lenguas oficiales de modo general, inmediato y directo” (FJ, 6è, 5è). Cal fer notar que, a la Sentència 117/2022, no es desenvolupen els arguments que avalen o justifiquen la dita negació (és a dir, el “no cabe imponer…”); es tracta d’un pronunciament que essencialment emana del FJ 22è de la Sentència 31/2010 i al qual s’hi arriba, per mera i acrítica contraposició, després de concloure que a l’àmbit públic sí que l’atenció s’ha de prestar en la llengua elegida pel ciutadà. Ara bé, si hom s’hi fixa, l’art. 8.3 final de la Llei 18/2017, no imposa atendre en català si així s’ha expressat el consumidor; pel contrari, la redacció de l’art. 8.3 de la Llei 18/2017 pràcticament coincideix amb la de l’art. 32.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística (LPL), que també omet fer referència expressa a la llengua en la qual cal prestar l’atenció deguda. Aquest pas endavant sí que l’entomen, d’entrada, els art. 34 de l’EAC i 128.1 del Codi de consum de Catalunya; preceptes que, rellegits pel TC, resulta que no poden incloure res més que el reconeixement del dret a ser atès (tout court), ja previst a l’art. 32.1 de l’LPL; els drets dels art. 34 de l’EAC i 128.1 del Codi de consum de Catalunya s’escapcen, ja s’ha dit, a l’empara del que s’erigeix com a límit, que és el deure de disponibilitat lingüística a l’àmbit privat.

La conclusió que deriva de tot plegat, gens engrescadora, és que no som molt més lluny d’on érem el 1998 o, en d’altres termes, que l’únic dret exigible és el de ser atès, prescindint de la llengua emprada pel consumidor. Hi ha dades, a més, que fan pensar que aquell dejà vu no serà pas el darrer, sobretot si el legislador català persisteix (legítimament) inamovible; en aquest sentit, per exemple, l’art. 38 de l’Avantprojecte de modificació del Codi de consum de Catalunya inclou una proposta de reforma de l’art. 211.5 del Codi de consum de Catalunya en el sentit de reiterar, potser innecessàriament, allò que ja proclama l’art. 128.1 del mateix text (en concret, l’obligació d’atendre en la llengua elegida pel consumidor). Probablement, per tant, la Sentència 117/2022 no serà la darrera a reproduir, altre cop, el que ens és prou conegut. És que potser hi hauria alguna alternativa? A fi de sortir d’un impasse que no permet avançar cap enlloc, hom podria, cautelarment i com a mínim, aprofitar l’escletxa representada per la imposició legal d’un deure d’atendre en català que discrimini, per exemple, en funció del tipus d’establiment (així, segons quin fos el número de treballadors, sector…). No es tractaria, aleshores, d’un deure general ni individual o relatiu a una persona concreta. Potser el que cal, més que persistència, és estratègia.

La Sentència 117/2022 suggereix també una anàlisi i reflexió ad intra o relatives a la mateixa articulació i coherència del dret català en matèria lingüística. Dit cruament: calia i cal una norma com l’art. 8.3 final de la Llei 18/2017? Pel que s’hi diu, no basta l’art. 32.1 de l’LPL o l’art. 128.1 del Codi de consum de Catalunya? A fi de contextualitzar degudament la disposició impugnada, cal considerar-ne dos elements: l’autoproclamada naturalesa pública de la norma i el seu àmbit subjectiu d’aplicació. L’art. 1.1 de la Llei 18/2017 qualifica d’administrativa la regulació que conté tot el text legal (aprovat d’acord amb els art. 121 i 139.3 de l’EAC [disposició final 5a de la Llei 18/2017]) i l’art. 8.3 de la Llei 18/2017 identifica només “els consumidors” com aquells que han de ser atesos. Aquesta darrera categoria no es defineix i, d’aquí, que escaigui el recurs a l’art. 111.1, lletra a del Codi de consum de Catalunya, que no exigeix, per a merèixer aquella qualificació, ser destinatari final del producte, tal com, en canvi, sí que demana l’art. 5.2 de la Llei 18/2017, en definir l’activitat comercial minorista. El que tipifica la posició de “consumidor” és l’actuació amb una finalitat aliena a l’exercici de l’activitat professional o empresarial, esdevenint irrellevant si el producte que s’adquireix o contracta es vol reintroduir novament al mercat, fins i tot, amb ànim de lucre. I tot plegat no pot ser d’altra manera, ja que retornar a una definició de consumidor recolzada en la idea de destinatari final restaria per sota del llindar mínim de protecció que exigeix la UE, a molts efectes i en molts instruments, en matèria de contractació amb consumidors. Resulta, aleshores, que en el context de la Llei 18/2017, la compravenda atorgada per un venedor professional que ocupa la posició compradora d’un consumidor medial (és a dir, aquell que compra per a oferir novament el producte en el mercat, però sense que aquesta operació estigui relacionada amb el seu ofici, professió o empresa) resta al marge tant de l’activitat comercial al detall com de la majorista (art. 5.2 i 5.3 de la Llei 18/2017). Hom podria entendre, en qualsevol cas, que l’àmbit subjectiu de l’art. 8.3 final de la Llei 18/2017 és específic per aquesta norma en concret i que, efectivament, gira al voltant de la noció legal de “consumidor” (art. 111.1, lletra a del Codi de consum de Catalunya). Però, aleshores, què aporta aquesta disposició a l’art. 128.1 del Codi de consum de Catalunya? Cal recordar que la naturalesa de les normes contingudes al Codi de consum de Catalunya és híbrida i que, en concret, moltes disposicions aparentment de dret públic avalen pretensions privades. És el cas, al nostre entendre, de l’art. 128.1 del Codi de consum de Catalunya per bé que, en aquest context, el que interessa és incidir en els efectes administratius de la seva infracció (art. 331.6, lletra k del Codi de consum de Catalunya), que és just el que també fa l’art. 72.1, lletra b de la Llei 18/2017. Calia reproduir, en dos textos legals, el mateix deure i la seva conseqüència administrativa?

Quant a l’art. 32.1 de l’LPL, a partir d’una interpretació generosa de la rúbrica del precepte (que parla del “públic” i no, només, de “consumidors” [com fa, també, l’art. 34 final de l’EAC]), es podria fins i tot defensar que l’atenció afavoreix qualsevol client, i no només a qui actua o contracta com a consumidor. El raonament portaria a pensar que l’art. 8.3 final de la Llei 18/2017 fa un pas enrere, almenys quant a l’abast subjectiu del deure d’atendre. Cal recordar, però, que la infracció de l’art. 32.1 de l’LPL no té associada, en aquest text, cap sanció (disposició addicional 5a de l’LPL) i, en aquest punt, els art. 128.1 del Codi de consum de Catalunya i 8.3 final de la Llei 18/2017, com a mínim, haurien afavorit la consistència del deure tipificant la seva vulneració com a infracció administrativa. En qualsevol cas, persisteix el dubte quant a la necessitat de reiterar el mateix aquí i allà. Potser el que cal, a més d’estratègia, és endreçar categories i règims.

Malauradament, la Sentència 117/2022 no ha sorprès. Tant de bo, però, serveixi de revulsiu per a replantejar l’embat de la llengua des de l’eficiència. En aquest sentit, una reordenació de les normes afectades i una regulació, de moment, a cop segur, potser hi ajuden.

Lídia Arnau Raventós
Professora agregada de Dret Civil de la Universitat de Barcelona