Els darrers anys l’interès pel dret lingüístic s’ha centrat, si no exclusivament, sí de manera molt principal, en la regulació de l’ús i l’aprenentatge de les llengües en l’àmbit escolar. En aquest context, s’ha de destacar el darrer llibre d’Anna Pla, En defensa del model lingüístic de l’escola a Catalunya. Reflexions per a un debat crític des del dret constitucional com una aportació cabdal a l’estudi dels orígens i fonaments, els elements configuradors i els límits del règim lingüístic de l’ensenyament primari i secundari a Catalunya. Publicat dins la col·lecció de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, amb el número 13, el llibre compta amb un breu pròleg de Jordi Pujol i Soley,  que subratlla, més enllà del mèrit científic, l’oportunitat de l’obra, que “és un toc d’alerta en un moment en què davant la diversitat d’atacs contra l’autogovern català –pel finançament, per l’escapçament de moltes competències, etc.– podria passar que es perdés de vista que la identitat és el fet central i del tot determinant d’una nació, i que al seu torn la llengua i la cultura en són una peça essencial“.

D’entrada, es podria observar que el títol no fa justícia al contingut del llibre, que és més ampli del que s’hi suggereix, si bé alhora té la virtut de recollir, d’una banda, l’aproximació positiva de l’autora, la qual, a partir de l’estudi rigorós i la revisió crítica de les fonts jurídiques i juridicopolítiques (documents parlamentaris, informes d’organismes internacionals, etc.), posa en valor els objectius, les avaluacions externes favorables i els beneficis socials i educatius d’un model original, forjat a Catalunya des de la transició democràtica fins avui; i, d’una altra, la dimensió constitucional de la llengua de l’ensenyament, on s’entrecreuen aspectes vinculats amb el model territorial, els drets fonamentals i el rol que correspon als distints òrgans públics en un estat qualificat de social, democràtic i de dret.

L’índex de l’obra ja resulta prou indicatiu de l’abast i la pretensió d’exhaustivitat de l’estudi que presenta Anna M. Pla. El primer capítol, intitulat “Vertebració d’un model lingüístic de consens: gènesi i consolidació (1978-2006)”, exposa la configuració de les bases polítiques i jurídiques del model, amb una referència especial als debats parlamentaris de la Llei de normalització lingüística de 1983 i, posteriorment, de la Llei de política lingüística de 1998, la relació de continuïtat entre les quals es descriu com un “aprofundiment del procés de normalització lingüística de l’àmbit educatiu”. La visió del legislador català, com a òrgan polític representatiu que plasma normativament els consensos lingüístics i educatius, hi és descrita amb gran detall i precisió. També s’hi recullen les disposicions i mesures administratives d’implementació d’ambdues lleis, que tindran una gran transcendència per a l’aplicació i el funcionament pràctic del model. Per exemple, el Decret curricular de primària de 1992, en què s’inicia la consideració del català, en el seu caràcter de llengua pròpia, com a “llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge”, i que arribarà fins a les disposicions legals més recents (ens referim, en concret, a la Llei 8/2022, de 9 de juny, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües en l’ensenyament no universitari i al Decret llei 6/2022, de 30 de maig, pel qual es fixen els criteris aplicables a l’elaboració, l’aprovació, la validació i la revisió dels projectes lingüístics dels centres educatius que, tenint en compte l’abast temporal de l’estudi, clos el desembre de 2021, no són analitzats).

Seguint un iter cronològic, el capítol segon analitza el procés estatutari de 2004-2006 com a ”elevació de rang normatiu” del model de conjunció lingüística. L’autora parteix de l’anàlisi de les propostes polítiques i doctrinals que van contribuir a nodrir la reforma i para una atenció especial a la definició i la concreció del contingut de les nocions juridicolingüístiques estatutàries (estatuts de propietat i d’oficialitat de la llengua catalana, drets lingüístics i altres previsions d’incidència en l’àmbit educatiu), que s’interpreten des de l’objectiu del legislador estatuent de “reforçar la protecció del model de conjunció lingüística a l’escola”, com a “aposta política i jurídica ferma a favor de la continuïtat d’un model de gestió del plurilingüisme vigent des de fa dècades“ (pàg. 119).

El capítol tercer, “Avançant vers la flexibilització del model (2009-2021)”, aborda la dimensió lingüística del projecte educatiu dels centres a la Llei 12/2009, d’educació de Catalunya, i el seu desplegament reglamentari. En les referències que fa l’autora a la “reconsideració d’estratègies” i a “l’adaptació del règim lingüístic de l’ensenyament a processos d’aprenentatge específics” (entre d’altres, l’estratègia pedagògica d’immersió lingüística, vegeu el treball recent d’Elvira Riera i Montse Sendra, La immersió lingüística, una immersió ràpida, 2022, ressenyat també en aquest blog), s’avancen –no sabem si de manera conscient o no–  algunes de les línies d’actuació que  incorporaran i aprofundiran les darreres disposicions legals aprovades sobre la llengua a l’ensenyament (la Llei 8/2022 i Decret llei 6/2022, abans esmentades). Disposicions que, sense afectar formalment la LEC, després que la STC 51/2019 n’avalés la constitucionalitat de les previsions lingüístiques impugnades, posen l’accent en els aspectes pedagògics i reconeixen el projecte lingüístic com a peça clau en la gestió de les llengües en l’ensenyament primari i secundari.

El capítol quart es dedica a analitzar les especificitats del règim lingüístic de l’ensenyament a l’Aran, emmarcat per la Llei 1/2015, de 5 de febrer, del règim especial de l’Aran, i la Llei 35/2010, d’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran. S’hi analitza amb detall el canvi que suposa la declaració d’oficialitat de l’occità per l’article 6.5 de l’Estatut de 2006, que comporta alhora una protecció jurídica reforçada en el marc de la part III de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (article 8). Avançant alguns aspectes que són sistematitzats en els capítols següents, l’autora recull els dèficits constatats en la implementació dels compromisos de la CELRM pel que fa a l’ensenyament en aranès a la Val d’Aran, com també per la jurisprudència del Tribunal Constitucional que declara inconstitucional el terme  “preferent” emprat a la Llei 35/2010, amb una argumentació que l’autora combat des de diverses perspectives. En concret, s’hi destaca el caràcter fal·laç de la premissa interpretativa del Tribunal Constitucional quan addueix la necessitat de “preservar un patró d’equilibri o d’igualtat entre llengües” cooficials que, segons l’autora, “en cap cas no es dona, i menys si prenem en consideració no només el que és la realitat sociolingüística de l’occità, sinó també, com a qüestió de fons, l’heterogeneïtat de models de cooficialitat lingüística autonòmics desplegats sota els auspicis d’un marc constitucional volgudament obert i flexible que atorga, en aquesta qüestió, àmplies competències a les comunitats autònomes amb llengua pròpia” (pàg. 184). Les reflexions al voltant del principi d’igualtat i d’oportunitat de les mesures de tractament asimètric (o discriminació positiva, prevista també a l’article 7.2 CELRM) resulten especialment pertinents en relació amb la realitat lingüística analitzada en aquest capítol.

El capítol cinquè porta un títol ben explícit, “Aval i elogi del model lingüístic de l’ensenyament a Catalunya al Consell d’Europa:  revisió crítica dels compromisos adquirits amb la ratificació de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries”. S’hi valoren els resultats positius dels cicles de control de l’aplicació de la Carta a l’educació primària i secundària a Catalunya, pel que fa a la llengua catalana. Seguint el fil dels sis informes emesos fins avui pel Comitè d’Experts del Consell d’Europa, òrgan que té atribuïda, en virtut del mateix tractat, la interpretació autèntica de la Carta s’hi apunta “una admirable inversión de la tendencia: una lengua regional/minoritaria que seguía oprimida hace apenas trenta años se ha convertido en la lengua de oficio del sistema educativo en su territorio tradicional, y en la primera lengua de enseñanza para la mayor parte de la última generación de jóvenes” (Informe de 2001); la constatació que d’acord amb els compromisos subscrits en l’Instrument de ratificació de l’Estat espanyol “el catalán como lengua de enseñanza se ha extendido uniformement en el territorio de la Comunidad autónoma de Cataluña y a todos los niveles, de la enseñanza” (2008); la preocupació per les sentències limitadores del Tribunal Suprem de l’any 2010, així com l’aval de l’adequació de l’EAC de 2006 a la Carta “en la mesura que s’interpreta que es preserva l’ensenyament en llengua catalana com a llengua vehicular, sense exclusió del castellà” (2012 i 2016); o també la constatació que els estudiants acaben la seva escolarització obligatòria amb un bon domini del català i el castellà (2019). El capítol es tanca amb una revisió dels mateixos informes pel que fa a d’altres comunitats autònomes de parla catalana (Illes Balears i Comunitat Valenciana) que, segons ha reiterat el Consell d’Europa, presenten dèficits en el compliment dels compromisos de l’article 8 de la Carta.

El llibre dedica dos capítols, el sisè i el setè, a analitzar la relació i l’impacte i projecció de les darreres reformes de lleis bàsiques educatives (de la LOMQE de 2013 a la LOMLOE de 2020) sobre el model lingüístic català, i el darrer, el vuitè, a analitzar l’impacte dels pronunciaments dels tribunals. De fet, tota aquesta part de l’obra gira entorn dels límits del model, ja siguin els imposats pel necessari respecte de la legislació bàsica estatals o els derivats de les interpretacions restrictives dels òrgans judicials. I és precisament en aquesta part on s’ubiquen els debats públics més encesos i, per aquest mateix motiu, on sembla més necessari el domini de l’utillatge teòric del dret constitucional, tanmateix absent en moltes intervencions  en espais de debat públic.

Dels capítols 6 i 7 és especialment interessant la revisió crítica dels pronunciaments d’inconstitucionalitat de les previsions de la LOMQE orientades a regular i controlar la llengua vehicular de transmissió de coneixements a l’aula. És igualment suggeridor el darrer capítol, ”Revisió crítica del model en seu judicial: límits constitucionals”, que du a terme una anàlisi de la STC 31/2010, com a “inici de la controvèrsia hermenèutica” –consideració en la qual coincidirien diversos autors en dictar-se aquesta resolució– i, tot seguit, que palesa les contradiccions i buits argumentals en què incorren les sentències dels tribunals ordinaris que en reinterpreten els pronunciaments i que acaben conduint, amb la resolució de TSJ de Catalunya de 9 de desembre de 2010 i les que la segueixen, a un “abús de jurisdicció”, en la mesura que hi concorren diversos elements d’aquesta figura jurídica.

L’obra d’Anna M. Pla és, com diu el pròleg, necessària per la seva solidesa en la descripció i en la valoració i, finalment, per la defensa d’un model original i, amb els matisos que pertoquin, exitós, basat en la flexibilitat del model constitucional i avalat en els resultats en termes d’aprenentatge. Posa blanc sobre negre respecte dels atacs més essencialistes sorgits en la perspectiva espanyola, que sovint parteixen d’un desconeixement profund de la realitat catalana, no solament lingüística, sinó de les consideracions pedagògiques que s’hi tenen en compte. Certament, el model educatiu és un artefacte complex, del qual depenen en bona part les eines que es proporcionen als ciutadans del demà per poder desenvolupar-se, també lingüísticament, en un món canviant. Els anys de decantació de pràctiques pedagògiques, l’aprenentatge sociolingüístic acumulat o les revisions de tot allò que no ha funcionat des d’aquest coneixement intern del model lingüístic educatiu es corresponen, en l’àmbit del dret, a l’evolució que Anna M. Pla descriu amb  gran rigor i curosa minuciositat.

En definitiva, la millor conclusió amb què podem cloure aquesta ressenya és la que ens ofereix la mateixa autora al final del treball: “Tant de bo les lectures que en endavant es facin d’aquest model normatiu posin en valor una opció de gestió del plurilingüisme instituïda a Catalunya des de principis dels anys vuitanta i que és resultat d’un vast consens polític i social. Un model lingüístic, a més, de resultats pedagògics més que contrastats, elogiats explícitament en seu del Consell d’Europa, ha esdevingut clau al servei de la cohesió social i el procés de normalització lingüística. Un model lingüístic que, al nostre entendre, no presenta cap vici d’inconstitucionalitat i admet ser interpretat conforme a les previsions de la Constitució espanyola de 1978, en els termes que s’han procurat argumentar, jurídicament, en aquestes pàgines.”

Agustí Pou
Universitat de Barcelona

Nota de l’autor de l’apunt

Un afortunat atzar ha fet coincidir la publicació d’aquest apunt sobre una obra tan remarcable amb el meu comiat com a responsable del blog. Aquesta coincidència m’ofereix l’oportunitat de recordar amb els que el seguiu, amb una barreja de recança i satisfacció, les aproximadament 380 trobades setmanals que hem tingut des d’aquella darreria de 2013 en què va sortir publicat el primer apunt.

El blog de la Revista de Llengua i Dret ha estat i és, i estic segur que continuarà sent, un esforç de molta gent per obrir periòdicament una finestra que ens atansa a la llengua des de mirades diverses. Un esforç de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i del seu personal tècnic, de les companyes i els companys del Consell de Redacció, dels tres directors que la Revista ha tingut durant aquests anys. Un esforç sobretot dels autors dels apunts, proveïdors de l’energia que permet la continuïtat amb un nivell alt de qualitat. I un esforç dels lectors de concórrer a la cita amb interès i una visió crítica.

A totes i a tots vull expressar el meu agraïment per la feina que hem compartit i per la generositat que permet arribar cada dijous amb una proposta interessant.