La transcendència política del fet lingüístic i el seu caràcter evolutiu

La celebració dels primers quaranta anys de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, aprovat mitjançant la Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer, és un bon moment per fer balanç del procés de formació i de la regulació del fet lingüístic en el context de l’autogovern. Durant aquest temps, el règim jurídic de la llengua catalana ha passat per diverses etapes d’evolució i millora, impulsades per les previsions estatutàries i per la Llei de Normalització Lingüística de 1986, que han permès avançar en l’ús social de la llengua catalana. Però, també, ha viscut moments de retrocessos i estacaments.

La transcendència política del fet lingüístic i el seu caràcter evolutiu s’ha fet palesa a les Illes Balears de forma molt marcada. Les competències lingüístiques de la comunitat autònoma abasten una matèria especialment sensible, en gran mesura condicionada per la conjuntura política, estatal i autonòmica. Trencant la continuïtat dels progressos en el tractament legal del català, a partir de la VI legislatura (2003-2007) s’han viscut etapes d’alternança en funció de les majories parlamentàries. Depenent del signe polític del Govern, s’ha arribat a posar en qüestió la necessitat de continuar el procés normalitzador o s’ha construït un context més propici per a l’ús i el foment de la llengua catalana. Aquesta situació s’ha visualitzat, de forma clara, amb al pas de la VIII legislatura (2011-2015) –de replantejament dels principis i regles fonamentals del model lingüístic– al retorn, en les dues darreres legislatures, a un camí iniciat amb l’Estatut d’autonomia de 1983 i la Llei de Normalització Lingüística de 1986.

Els inicis i el primer desplegament de la regulació estatutària

Aprovada la Constitució –i decidida (no sense dificultats) la denominació de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears–, l’Estatut d’autonomia de 1983 declara el caràcter oficial d’aquesta, juntament amb el castellà, i la no discriminació per raó de l’idioma (article 3); estableix l’habilitació per a la protecció i el foment de la cultura pròpia, llegat històric de les Illes Balears (article 13); i també preveu, en relació amb les competències per a l’ensenyament de la llengua catalana, el mandat als poders públics de normalitzar l’ús de la llengua pròpia i el reconeixent de la unitat de l’idioma, compatible amb l’existència de les modalitats insulars (article 14).

En els primers anys d’autogovern, l’evolució de la normativa lingüística permet la compleció i millora del règim estatutari. A nivell legislatiu, destaca l’aprovació de la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears (LNL), que s’ha vist lleument afectada per la STC 123/1988, de 23 de juny. En qualsevol cas, amb la LNL es dota els poders públics d’una eina bàsica per aconseguir l’ús habitual i generalitzat de la llengua pròpia en els diferents àmbits (administratiu, de l’ensenyament, dels mitjans de comunicació, per posar només alguns exemples) i per crear consciència social sobre la importància del coneixement i l’ús del català. Altrament, amb la Llei 1/1996, de 23 d’abril, de modificació de la Llei de funció pública de la Comunitat Autònoma, el català passa a ser un requisit per a l’ingrés del personal al servei de les administracions públiques. Encara en aquest àmbit, la Llei 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, preveu l’ús general i habitual del català en les totes les actuacions administratives i en la tramitació dels procediments (articles 43 i 44); i, a més, estableix que aquestes mateixes prescripcions són aplicables a altres administracions i entitats (disposició addicional cinquena). Altrament, la Llei 5/2003, de 4 d’abril, de Salut de les Illes Balears, reconeix el dret de rebre informació en una de les llengües oficials comprensible pels pacients (art. 5.2) i estableix el mandat al Servei de Salut d’impulsar, en el seu àmbit, la normalització de l’ús de la llengua catalana. Així mateix, el Parlament es mostra actiu en la defensa dels drets lingüístics de la ciutadania (en aquest cas dels consumidors) mitjançant la introducció del principi de disponibilitat lingüística a través de la Llei 11/2001, de 15 de juny, d’ordenació de l’activitat comercial a les Illes Balears.

Les disposicions reglamentàries de caire lingüístic d’aquesta primera etapa resulten difícils de sistematitzar, pel seu nombre i els diferents àmbits que toquen. Tanmateix, cal destacar, tot i tenir una aplicació desigual, el Decret 100/1990, de 29 de novembre, que és la primera disposició reglamentària, en desplegament de la LNL, que regula l’ús de les llengües oficials a l’Administració de la Comunitat Autònoma. En l’àmbit de l’ensenyament, resulta fonamental l’aprovació del Decret 92/1997, de 4 de juliol (Decret de mínims), que desenvolupa les prescripcions de la LNL i estableix les coordenades sobre l’ús i l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, en els centres docents no universitaris: l’ús progressiu del català com a llengua vehicular en l’àmbit de l’ensenyament, l’obligatorietat de l’ensenyament de la llengua catalana, el tractament d’horari similar, la consideració de les modalitats insulars, i la promoció del català en l’àmbit de l’ensenyament, entre altres. El Decret disposa que, com a mínim, la meitat de les assignatures s’han d’impartir en català i afavoreix la flexibilitat en l’adopció dels projectes lingüístics dels centres i la seva possible modificació amb el consens de la comunitat educativa.

Entre tant, l’actualització de l’Estatut d’autonomia permet consolidar el règim lingüístic del català. Amb la modificació impulsada mitjançant la Llei orgànica 9/1994, de 24 de març, l’article dedicat a les llengües oficials no es toca, però es percep un lleu avanç en matèria d’ensenyament (mitjançant l’assumpció de competències, que es fan efectives l’any 1997) i en l’àmbit dels mitjans de comunicació. Amb la reforma impulsada mitjançant la Llei orgànica 3/1999, de 8 de febrer, s’introdueix un nou apartat a l’article 3, on es recull el mandat dels poders públics d’actuar per tal d’assegurar els drets lingüístics dels ciutadans i aconseguir la plena equiparació de les dues llengües oficials. A més, els articles 54.2 i 56.2 estableixen que en la resolució de concursos i places de magistrats, jutges, notaris, registradors de la propietat i mercantils i els corredors de comerç serà un mèrit preferent el coneixement de la llengua catalana.

Fins aquí, les millores de la norma institucional bàsica i les seves complecions, que han permès consolidar tot un seguit d’avanços en l’estatut jurídic de la llengua catalana. Tanmateix, en la VI Legislatura (2003-2007) es produeix un punt d’inflexió en l’ordenament lingüístic mitjançant l’aprovació de diverses normes reglamentàries que impliquen un retrocés en relació amb els plantejaments de la LNL i de la Llei de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma. Això és el que succeeix, per exemple, amb el Decret 162/2003, de 5 de setembre, a través del qual es deroga la disposició anterior que estableix diferents nivells de coneixements de llengua catalana en els procediments selectius (el Decret 25/2001, de 16 de febrer) i regula, a la baixa, la capacitació lingüística pel que fa a l’ingrés d’alguns cossos i escales.

El nou Estatut d’autonomia de 2007 i els efectes de la STC 31/2010 també a les Illes Balears

El tractament del règim lingüístic a l’Estatut d’autonomia aprovat per la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, presenta algunes millores. Poden destacar la referència en el Preàmbul a la llengua catalana com a “element vertebrador” de la identitat de la societat de les Illes Balears; l’article 5, que conté un mandat al Govern balear perquè promogui la comunicació, l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris que tenen vincles lingüístics i culturals amb les Illes Balears; la inclusió, en l’article 14.3, del dret a adreçar-se a l’Administració autonòmica en qualsevol de les dues llengües oficials i a rebre resposta amb la mateixa llengua; la referència singularitzada als títols competencials referits a la protecció de la cultura pròpia (article 34) i a l’ensenyament de la llengua catalana (article 35); l’encàrrec al Consell Audiovisual de fomentar el pluralisme lingüístic en l’àmbit de la comunicació (article 77) i als mitjans públics que vetllin pels principis que inspiren el model lingüístic de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears (article 90.2); l’exigència de considerar el coneixement del català com a mèrit preferent per a proveir els llocs de magistrat i jutge (article 97.2) i de les places de notaris, registradors de la propietat, mercantils i de béns mobles (article 99.2); la subscripció de protocols de caràcter cultural amb comunitats autònomes que comparteixen la mateixa llengua (article 119); la sol·licitud al Govern de l’Estat i a les Corts Generals dels convenis de cooperació i de col·laboració que es considerin oportuns per salvaguardar el patrimoni lingüístic comú, i també la potestat autonòmica per efectuar la comunicació cultural entre les comunitats de parla catalana (Disposició addicional segona); i la facilitació, per part de la Comunitat Autònoma, dels mitjans necessaris perquè tots els funcionaris i el personal laboral destinats a les Illes puguin adquirir el coneixement de la llengua i de la cultura de les Illes Balears (apartat segon de la Disposició transitòria segona).

Tot i els avanços aconseguits amb la reforma de 2007, el nou estatut jurídic de la llengua catalana no resulta plenament satisfactori. Es perd, en aquesta ocasió, l’oportunitat d’introduir una regulació tècnicament més completa i precisa, seguint el model de l’Estatut de Catalunya. El joc de les majories polítiques al Parlament balear i a les Corts Generals no es mostra favorable a millorar el nucli essencial de l’estatut lingüístic del català per aconseguir la plena equiparació i el mateix estatus –en relació amb els drets i les obligacions– entre les llengües oficials. Així, a pesar dels diferents intents d’igualar el règim jurídic del català i el castellà, tant en la fase d’iniciativa autonòmica com durant la tramitació a les Corts Generals, finalment no s’incorpora al text estatutari el deure de conèixer la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma ni la referència als drets lingüístics dels ciutadans.

Quasi en paral·lel a la reforma estatutària, s’aprova la Llei 3/2007, de 27 de març, de funció pública de la Comunitat Autònoma, que es refereix al nivell de coneixement exigit de llengua catalana en les relacions de llocs de feina dels empleats públics (article 30.d) i entre els requisits d’accés a la funció pública que s’han d’acreditar (art. 50.1.f). En desplegament d’aquestes disposicions, s’aproven el Decret 114/2008, de 17 d’octubre, pel qual es regula l’exigència del coneixement de la llengua catalana en els procediments selectius d’accés a la funció pública i per ocupar llocs de treball en l’àmbit de l’administració de la comunitat autònoma; i el Decret 24/2009, de 27 de març, que regula l’exigència generalitzada del coneixements de llengua catalana per al personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears. Aquesta concreta regulació és especialment rellevant perquè es la primera normació específica per als treballadors del sistema sanitari i amb la qual es tracta de conciliar els drets lingüístics dels usuaris del servei amb l’eficàcia de la gestió pública, sense que quedin afectades les prestacions assistencials. El Decret introdueix criteris de flexibilitat tant en l’exigència de coneixements de la llengua catalana, com en les d’exempcions al règim general, tant en les convocatòries de selecció com en les de mobilitat, (a) quan la prestació assistencial pugui resultar afectada a causa de la insuficiència de professionals i (b) quan s’hagin de contractar investigadors o científics d’àmbit nacional o internacional.

En qualsevol cas, l’enfocament a què hem fet referència fins ara s’endureix a partir dels efectes que provoca la Sentència 31/2010 sobre el fet lingüístic, a causa de la desactivació de l’especial posició de l’Estatut d’autonomia com a norma lingüística i de la devaluació del concepte d’oficialitat de les llengües pròpies.

Precisament, invocant la doctrina de l’esmentada resolució sobre l’equilibri de les llengües oficials, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (Sentència 886/2011, de la Sala Contenciosa Administrativa) anul·la els preceptes del Decret 67/2008, de 6 de juny, que preveuen l’ús del català com a llengua preferent en actes culturals i socials i en les relacions dels centres amb administracions i entitats privades, en considerar que en aquests preceptes es romp la situació d’equilibri en la qual han d’existir les dues llengües. En relació amb el dret d’opció lingüística, la resolució interpreta que l’article 6.1 del Decret impugnat –que s’ocupa del català com a llengua vehicular de l’ensenyament i com a llengua d’aprenentatge en l’etapa d’educació infantil i primària– exclou el castellà com a llengua d’aprenentatge en el primer ensenyament i, per aquest motiu, és declarat il·legal.

El replantejament del marc normatiu del català a les Illes Balears durant la VIII Legislatura

Aquell enfocament del TC, a què ja ens hem referit i que afebleix el règim d’oficialitat de les llengües autonòmiques, és utilitzat també a les Illes Balears per posar en qüestió la necessitat de continuar amb les mesures de normalització del català. Al llarg de la VIII Legislatura (2011-2015), el Parlament i el Govern de les Illes Balears procedeixen a la revisió normativa del tractament de les llengües oficials a la comunitat autònoma. S’impulsa per part de la majoria conservadora un seguit de mesures que minven la presència de la llengua catalana en les institucions i debiliten la condició de la llengua pròpia oficial, principalment en les relacions amb l’Administració pública i en l’àmbit de l’ensenyament.

La Llei 9/2012, de 19 de juliol, modifica, alhora, la Llei de la Funció Pública (Llei 3/2007, de 27 de març), determinades disposicions de la LNL i algunes normes de règim jurídic de l’Administració autonòmica (Llei 3/2003, de 26 de març). Amb aquestes reformes es reforça la posició del castellà en l’àmbit públic i es redueix el protagonisme de les mesures de normalització lingüística. Interposat el recurs d’inconstitucionalitat, el Tribunal Constitucional s’havia de pronunciar sobre un règim de menor protecció de la condició de la llengua pròpia. Tanmateix, a partir d’una acceptació acrítica de l’Exposició de motius de la llei impugnada i apartant-se dels pronunciaments jurisprudencials “fundacionals” –especialment, els referents a l’ús normal del català en els procediments administratius (STC 82/1986) i a la capacitació lingüística dels funcionaris públics (STC 46/1991)–, la STC 165/2013, de 23 de setembre, donà per bona la nova regulació. També assumeix que la reforma pretenia equilibrar el paper del castellà en l’àmbit oficial i administratiu, front a la protecció reforçada que la LNL ha atorgat al català, i deixa entreveure una certa preocupació per la necessitat de protegir el castellà a les Illes Balears.

Pel que fa al model lingüístic educatiu, el Decret 15/2013, de 19 d’abril, pel qual es regula el tractament integrat de les llengües al centres públics, tingué per finalitat implantar l’ensenyament trilingüe a les aules. Des d’un punt de vista jurídic, s’objectà que la introducció de les llengües estrangeres només podia dur-se a terme en coherència amb els principis i regles del model de conjunció lingüística. En paral·lel a l’aprovació del Decret, i davant els dubtes interpretatius que plantejava la norma, es dictaren unes Instruccions del secretari autonòmic d’Educació sobre l’aplicació del Decret. Impugnats el Decret i les Instruccions el 6 de setembre de 2013, s’emeté una Interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia que suspenia l’efectivitat del calendari d’aplicació de la norma i la vigència de les Instruccions. Les Sentències 443, 444 i 446/2014, de 22 de setembre, de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia declararen la nul·litat del Decret 15/2013 per manca de l’informe preceptiu de la Universitat de les Illes Balears i per no haver justificat de forma adequada i ponderada la regulació que es pretenia implementar.

Com s’ha vist, a la pràctica, les directrius polítiques d’aquesta etapa no proposen només una modificació puntual de determinades normes, sinó que pretenen una reforma integral del marc jurídic i lingüístic a les Illes Balears. Els retrocessos del català a nivell institucional es visualitzen en altres àmbits, com per exemple, la desactivació del Consell Social de Llengua Catalana o la desvinculació del Govern balear de L’Institut Ramon Llull; el tancament de la Radiotelevisió de Mallorca –mitjà audiovisual íntegrament en català–, o la minva de la presència del català oficial en els mitjans de comunicació públic; el tractament de l’ús d’elements simbòlics en defensa de la unitat de la llengua catalana, amb l’aprovació de la Llei 9/2013, de 23 de desembre, sobre ús de símbols institucionals de les Illes Balears; o la nova redacció de l’article 14 de la LNL, en el sentit de disposar que els topònims de les Illes Balears poden tenir la forma oficial catalana o la castellana i la catalana conjuntament.

La restitució del marc jurídic de la llengua catalana en el nou context favorable de la IX legislatura (2015-2019)

Les eleccions de 2015 donen pas a un nou govern de progrés que assumeix el compromís d’impulsar la normalització de la llengua pròpia en tots els àmbits i retornar a un consens favorable al català. Així, s’aprova la Llei 1/2016, de 3 de febrer, de modificació de la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística de les Illes Balears, i es retorna al text acordat entre tots els partits amb representació parlamentària l’any 1986. De manera semblant, i per donar efectivitat al dret dels ciutadans a ser atesos en la llengua oficial de la seva preferència, la Llei 4/2016, de 6 d’abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l’ús del català en l’àmbit de la funció pública, restaura l’exigència general del requisit del català per a l’accés i la promoció en la funció pública. En desplegament d’aquesta norma es dictaren sengles decrets de capacitació lingüística a l’àmbit de la comunitat autònoma (Decret 11/2017, de 24 de març) i del personal estatutari del Servei de Salut (Decret 8/2018, de 23 de març). La tramitació d’aquesta darrera norma suscita una viva controvèrsia que requereix, novament, adoptar criteris de flexibilitat en allò relatiu a la capacitació lingüística del recursos humans. Tanmateix, la justificació de mesures graduals en la consecució de les competències lingüístiques en el sector sanitari no fou suficientment considerada per resoldre la controvèrsia jurídica plantejada en sengles recursos contenciosos-administratius. En les Sentències 14 i 15/2020, de 16 de gener, de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (que ara ja són fermes) s’afirma que, determinada pel legislador l’exigència del coneixement de la llengua catalana per al personal estatutari i laboral del Servei de Salut, el reglament haurà de concretar-lo de forma proporcionada i adequada al nivell d’exigència i a les funcions corresponents, sense entrar en contradicció amb les previsions del legislador pel que fa a aquesta exigència i sense restringir els drets legalment reconeguts al destinataris de la norma.

Pel que fa als usos del català a les administracions públiques destaca l’aprovació del Decret 49/2018, de 21 de desembre, sobre l’ús de les llengües oficials en l’Administració de la Comunitat Autònoma. Es tracta d’un reglament, inspirat en bona part dels plantejaments i les determinacions del Decret 100/1990, que desenvolupa les prescripcions de la LNL, tot perfilant un marc general d’ús de les llengües oficials per part de les administracions balears i dels ciutadans que s’hi relacionen. Tot això, amb un respecte estricte als articles 13 i 15 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques.

Altrament, amb l’aprovació del Decret 89/2019, de 29 de novembre, pel qual es crea i es regula l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics a les Illes Balears, s’ofereix al ciutadà una nova via de garantia dels seus drets lingüístics. Orgànicament, l’Oficina és una unitat administrativa amb rang de servei, sota la dependència de la Direcció General de Política Lingüística, i suposa un instrument específic –semblant als serveis que ja s’han engegat en altres comunitats amb llengua pròpia oficial– per defensar els drets que emparen i protegeixen l’ús de les llengües oficials reconegudes per l’Estatut d’autonomia. La intervenció de l’Oficina se centra en una labor d’intermediació, suport, assessorament i sensibilització i té una especial significació com a garantia de “seguretat lingüística plena”, entesa com la lliure tria de la llengua que hom vol emprar i l’exempció de pressions per abandonar l’ús de la seva llengua.

En aquesta darrera etapa és especialment remarcable l’articulació del règim lingüístic en l’ensenyament mitjançant la Llei 1/2022, de 8 de març, d’educació de les Illes Balears. Es tracta d’una norma llargament esperada –aprovada vint-i-cinc anys després del traspàs de competències–, que estableix les coordenades bàsiques de l’organització de l’ensenyament i l’ús de les llengües oficials. El legislador incorpora els principis inclosos en la LNL i en el Decret de mínims. S’estableix una presència mínima de la llengua catalana en la meitat de l’horari escolar, tot i que aquesta proporció podrà variar segons l’abast dels objectius de normalització lingüística i el compliment de la competència comunicativa plena i equivalent en les dues llengües oficials en acabar l’etapa d’ensenyament obligatori. S’esmenta el caràcter vertebrador de la llengua catalana en la construcció d’un sistema plurilingüe i facilita que la llengua catalana sigui normalment usada en el model educatiu balear. No s’exclou el castellà com a llengua d’ensenyament i aprenentatge, que podrà usar-se fins a un màxim de la meitat de l’horari, segons el que disposi el projecte lingüístic de centre. S’estableix, a més a més, la garantia de no discriminació i de no separació en grups per motius lingüístics, el dret dels alumnes a rebre el primer ensenyament en la seva llengua i l’especial atenció a la llengua catalana en l’acolliment lingüístic per alumnes d’incorporació tardana al sistema educatiu. Tot i que durant el procés legislatiu es varen teixir importants acords al voltant del model lingüístic, finalment el consens no va ser possible. La qual cosa pot posar en perill la continuïtat i l’estabilitat d’un dels pilars fonamentals del sistema educatiu balear. Les discrepàncies en relació amb els preceptes lingüístics de la Llei són els que sustenten el recurs d’inconstitucionalitat formulat per més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari VOX al Congrés.

En paral·lel, el debat sobre la determinació judicial del percentatge de classes en castellà arriba a les Illes. De moment, però, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ha desestimat la pretensió que el castellà s’usi un vint-i-cinc per cent en un centre d’educació secundària. La Interlocutòria de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, de 14 de novembre de 2022, inadmet la mesura cautelar sol·licitada tot invocant la singularitat del règim lingüístic en l’ensenyament, propi de les Illes Balears. Aquesta és la primera escomesa d’una controvèrsia més general, que no té una resposta jurisdiccional definitiva. Hi ha hagut més sol·licituds formulades a títol particular de pares i mares que, contestades o no per l’Administració educativa, arriben ara a la via jurisdiccional. També està pendent de ser resolt el recurs contenciós administratiu interposat per una associació mitjançant el qual se sol·licita que als centres de les Illes Balears s’imparteixi en castellà un vint-i-cinc per cent de l’horari lectiu[i].

A tall de conclusions

Amb la recuperació de la redacció original de la Llei de normalització lingüística es reforcen les mesures correctores, de protecció i de foment de la llengua pròpia per evitar que el català es mantingui en una situació secundària respecte de la llengua castellana. Amb l’exigència general del requisit del català per a l’accés i la promoció en la Funció Pública, introduïda novament en la Llei, es pretén l’efectivitat dels drets dels ciutadans a ser atesos en la llengua oficial de la seva preferència, en coherència amb el dret a l’ús normal de la llengua catalana en l’àmbit administratiu. Amb la llei d’educació s’eleva el rang normatiu dels principis que han regit el model lingüístic a l’ensenyament i dona continuïtat a un sistema que permet que el català tengui un caràcter preponderant en l’àmbit educatiu, en funció dels objectius de normalització lingüística i de l’objectiu de garantir la competència d’usar en correcció les dues llengües oficials al final de l’escolaritat obligatòria.

En general, el nivell de protecció dels drets lingüístics s’ha respectat. Tanmateix, s’han plantejat controvèrsies al voltant del règim lingüístic a l’ensenyament (amb la recent polèmica sobre la fixació d’un percentatge mínim de docència en castellà) o de la comunicació lingüística en l’àmbit de la sanitat (ateses les dificultats d’establir una regulació estable sobre l’ús de les llengües oficials en el sistema sanitari). La qüestió lingüística també planteja tensions en l’entorn de les institucions generals de l’Estat radicades a les Illes Balears (principalment, per superar l’endarreriment de la implantació de la llengua pròpia en l’Administració de justícia). Així mateix, cal donar passes per millorar la protecció del català a l’àmbit del consum (per tal de recuperar el principi de disponibilitat lingüística en l’activitat comercial). Aquests, i alguns altres, són els reptes que cal abordar en l’adopció de mesures de protecció i foment de la llengua catalana.

De cara al futur, la situació social i jurídica del català a les Illes Balears segueix sent preocupant, perquè depèn en excés de les contingències ideològiques, dels avatars polítics i dels jocs de majories. Les alternances polítiques, que sotmeten un règim lingüístic a canvis constants i que dificulten la plena normalització del català, són terreny adobat per a possibles instrumentalitzacions polítiques de la llengua, en fer-la element de confrontació social. La inestabilitat normativa tampoc s’avé amb el principi de no regressió en les accions de normalització lingüística, que són especialment necessàries en una societat multicultural con la balear. Perquè l’estatus del català a les Illes deixi de ser fràgil i frueixi d’un reforçament sostingut amb temps no és suficient revisar periòdicament el règim legal de la llengua; cal adoptar un acord bàsic i de principis entre les forces polítiques, de compromís amb la defensa i la promoció de la llengua catalana, capaç de superar oportunismes o vel·leïtats partidistes. Però, sobretot, resulta molt necessari una decidida política per part de l’Estat en favor del pluralisme lingüístic i cultural, en compliment del mandat contingut a l’article 3.3 de la CE.

Maria Ballester Cardell
Professora contractada doctora de Dret Constitucional
Universitat de les Illes Balears

---

[i] Per a una anàlisi més extensa de la Interlocutòria i les seves implicacions, vegeu aquest apunt del RLD blog.