La Llei 13/2022, de 7 de juliol, general de comunicació audiovisual és plena de referències a qüestions lingüístiques. La majoria genèriques o merament retòriques, però n’hi ha que tracten d’establir-hi obligacions concretes. Dividirem aquest apunt en dues parts. En la primera, indicarem les categories lingüístiques de la Llei. En la segona, parlarem d’aquelles qüestions que entenem que són jurídicament i socialment més rellevants.

 

1. Les referències a qüestions lingüístiques de la Llei

La promoció de la diversitat lingüística i cultural és definida com un principi general de la Llei (preàmbul, art. 5.1, 8, 15.4.l, 51.d, 110 i, en general, el capítol III i la disposició addicional cinquena). D’igual manera, s’afirma que la comunicació audiovisual no incitarà a la discriminació per raó de llengua (art. 4.2 i 122) i és considerada una infracció molt greu (art. 157).

La Llei obliga que la informació sobre el règim de propietat dels prestadors del servei de comunicació audiovisual i d’intercanvi de vídeos a través de plataforma haurà de ser accessible en els llocs web corporatius en les llengües oficials (art. 42). I considera que l’idioma dels continguts que emeta un servei de comunicació audiovisual pot ajudar a determinar que és d’àmbit autonòmic (art. 2.10).

La Llei preveu la prestació del servei públic de comunicació audiovisual d’una comunitat autònoma en una altra limítrofa “amb afinitats lingüístiques i culturals”, sempre que se signe un conveni entre les comunitats autònomes interessades, que aquest conveni siga de reciprocitat si les dues comunitats tenen un servei públic propi, que el nou servei es preste emprant l’espectre radioelèctric assignat a la comunitat autònoma de conformitat amb el Pla tècnic nacional i que es notifique a l’Estat la signatura del conveni, tot identificant el subjecte obligat al pagament de la taxa per reserva del domini públic radioelèctric (art. 73).

Regula també els criteris de qualitat de les llengües de signes (art. 101.1.e, 108, 109.1 i 109.2), tot establint-ne quotes (art. 102.1.b, 102.2.b, 103.1.c i 104.1.b).

Els articles 115 i 116 de la Llei tracten un dels aspectes més debatuts, si més no mediàticament: les quotes lingüístiques d’obra audiovisual europea en els serveis de comunicació audiovisual televisiu. La distribució es fa de la manera següent: en primer lloc, “els serveis de comunicació audiovisual televisius lineals que s’ofereixen per a la seua difusió exclusiva en altres estats de la UE estaran exceptuats de complir les quotes lingüístiques” (art. 115.4); en segon, el temps “dedicat a noticiaris, esdeveniments esportius, jocs i comunicacions comercials audiovisuals” no computa a l’hora d’establir les quotes de distribució d’obres audiovisuals; en tercer, el temps restant es distribueix de la manera següent: fins a un màxim del 49 % per a obres audiovisuals no europees; i un 51 % del temps d’emissió anual dels prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu lineal es reservarà per a obres audiovisuals europees (art. 115.1).

Seguidament, la meitat de la quota de temps per a obres audiovisuals europees (un 25,5 %) “es reservarà a obres en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes”, i, finalment, “d’aquesta subquota, el prestador del servei públic […] reservarà en tot cas un mínim del quinze per cent a obres audiovisuals en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes”. Aquest percentatge mínim haurà de tenir en compte el pes poblacional de les llengües oficials autonòmiques i “haurà de reservar, almenys, un deu per cent per a cadascuna d’elles” (art. 115.2). Això implicaria que les llengües oficials diferents del castellà, en la mesura que només els correspon un 15 % de la subquota (25,5 % del temps), tenen una quota mínima d’un 3,825 % del temps total; que resulta en una quota mínima del 0,38 % del temps per a cada una de les quatre llengües (català/valencià, gallec, basc i aranés/occità). Amb tot, les comunitats autònomes amb llengua pròpia oficial podran regular obligacions addicionals en els serveis públics de comunicació audiovisual autonòmics (art. 115.6).

El sistema de quotes canvia respecte al pes de l’obra audiovisual europea en el catàleg del servei de comunicació audiovisual televisiu a petició o demanda. Ací, excloent també de l’obligació de quotes lingüístiques “els serveis de comunicació audiovisual […] [de] difusió exclusiva en altres estats membres de la UE” (art. 116.3), “els prestadors del servei […] reservaran a obres europees almenys el trenta per cent del catàleg” (art. 116.1). D’aquest 30 %, la meitat com a mínim (és a dir, un mínim del 15 % del total del catàleg) “es reservarà a obres en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes” i, “d’aquesta subquota, el prestador del servei reservarà en tot cas un mínim del quaranta per cent a obres audiovisuals en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes, tenint en compte el seu pes poblacional, i haurà de reservar, almenys, un deu per cent per a cadascuna d’elles” (art. 116.2); és a dir, un mínim del 6 % del catàleg total, amb un 0,6 % de mínim per a cada una de les quatre llengües. I, com en el cas anterior, les comunitats que tinguen llengua oficial podran regular obligacions addicionals per als prestadors d’aquest servei d’àmbit autonòmic (art. 116.5).

L’article 117 regula l’obligació de finançament anticipat d’obra audiovisual europea. L’apartat quart de l’article recorda que l’audiovisual en llengües cooficials diferents al castellà s’ha de regular pels mecanismes establits  a l’article 36 de la Llei 55/2007, de 28 de desembre, del cinema; és a dir, per un fons d’ajuts o crèdits específics, que canvia en funció dels pressupostos públics anuals. A més, el prestador del servei públic de comunicació audiovisual televisiu ha de destinar el sis per cent dels seus ingressos computables a finançar anticipadament obra audiovisual europea (art. 18.1). D’aquest sis per cent, un mínim d’un setanta per cent (4,2 %) s’haurà de destinar a obres audiovisuals produïdes en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes. I, d’aquesta subquota, el prestador del servei públic de comunicació audiovisual televisiu d’àmbit estatal ha de reservar un mínim del quinze per cent a obres audiovisuals en llengües oficials de les comunitats autònomes (0,63 % dels ingressos computables), tenint en compte el seu pes poblacional, i almenys un deu per cent per a cadascuna d’elles (0,063 % dels ingressos computables), segons l’art. 118.2.a.1r, mentre que haurà de reservar un mínim d’un quaranta-cinc per cent (2,7 % dels ingressos computables) per a pel·lícules cinematogràfiques produïdes en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes, sense cap mena de quota per a les llengües diferents del castellà (art. 118.2.b). Les comunitats autònomes amb llengües oficials diferents del castellà podran establir obligacions addicionals per als prestadors del servei públic d’àmbit autonòmic (art. 118.3).

Així mateix, l’article 119 regula l’obligació de finançament anticipat d’obra audiovisual europea per a prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu, lineal o a petició, quan els ingressos computables siguen iguals o superiors a cinquanta milions d’euros. Els prestadors destinaran anualment el cinc per cent d’aquests ingressos al finançament d’obra audiovisual europea, a la compra de drets d’explotació d’obra audiovisual europea ja acabada i/o a la contribució al Fons de Protecció a la Cinematografia o a la contribució al Fons de Foment de la Cinematografia i l’Audiovisual en Llengües Cooficials Diferents al Castellà. D’aquest cinc per cent, un mínim d’un setanta per cent (3,5 % dels ingressos computables) s’haurà de destinar a obres audiovisuals produïdes en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes. D’aquesta subquota, el prestador del servei de comunicació audiovisual televisiu, lineal o a petició, reservarà un mínim del quinze per cent a obres audiovisuals en llengües oficials de les comunitats autònomes (0,525 % dels ingressos computable), tenint en compte el seu pes poblacional, i ha de reservar, almenys, un deu per cent per a cadascuna d’elles (art. 119.2.a.1r). Així mateix, un mínim del quaranta per cent s’haurà de destinar a pel·lícules cinematogràfiques de productors independents en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes, sense considerar-hi quotes (art. 119.2.b).

Finalment, els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu, lineal o a petició, amb ingressos computables inferiors a cinquanta milions d’euros i superiors o iguals a deu milions d’euros destinaran anualment el cinc per cent d’aquests ingressos al finançament d’obra audiovisual europea, a la compra de drets d’explotació d’obra audiovisual europea ja acabada o a la contribució al Fons de Protecció a la Cinematografia. El total de l’obligació de finançament del prestador haurà de respectar un mínim d’un setanta per cent destinat a obres audiovisuals produïdes en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes, sense determinar-hi quotes (art. 119.3). Els prestadors amb ingressos computables inferiors a deu milions d’euros queden fora d’aquestes obligacions (art. 119.4). Les comunitats autònomes amb llengües oficials podran regular-hi obligacions addicionals (art. 119.5).

L’article 8 estableix, també de manera retòrica, que “la comunicació audiovisual promourà el coneixement i la difusió de la llengua oficial de l’Estat i les llengües oficials de les comunitats autònomes i de les seues expressions culturals”. I, de manera igualment genèrica, la disposició addicional cinquena tracta sobre la promoció de les llengües oficials autonòmiques. Per acabar, la Llei enumera un catàleg d’esdeveniments d’interés general per a la societat i estableix que ocasionalment podran retransmetre’s també en les llengües oficials diferents del castellà (art. 146.6). I fa una última referència lingüística en la disposició addicional segona, que crea el Grup d’Autoritats de Supervisió per als Serveis de Comunicació Audiovisual, que tindrà, entre les seues funcions, intercanviar informació i pràctiques sobre els mecanismes de promoció de les llengües oficials diferents del castellà.

2. Breu valoració de la Llei

La primera consideració que hem de fer sobre la Llei 13/2022, de 7 de juliol, general de comunicació audiovisual és que té una considerable extensió: 92 pàgines de BOE, 166 articles, set disposicions addicionals, una disposició derogatòria i nou disposicions finals, sis de les quals estan dedicades a canvis parcials de lleis estatals, com ara la Llei 34/1988, d’11 de novembre, general de publicitat; la Llei 12/1989, de 9 de maig, de la unció estadística pública; la Llei 17/2006, de 5 de juny, de la ràdio i la televisió de titularitat estatal; la Llei 8/2009, de 28 d’agost, de finançament de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola, o la Llei 3/2013, de 4 de juny, de creació de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència. A més, de derogar-se, entre altres normes, la Llei 22/1999, de 7 de juny, de modificació de la Llei 25/1994, de 12 de juliol, per la qual s’incorpora a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva 89/552/CEE, sobre la coordinació de disposicions legals, reglamentàries i administratives dels estats membres, relatives a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva, i la Llei 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual.

Des de la perspectiva dels drets lingüístics i de les polítiques lingüístiques que pot impulsar, la Llei aprovada està més preocupada per la diversitat lingüística i pels continguts en les llengües catalanovalenciana, basca, gallega i potser també de l’occitanoaranesa que ho estava l’anterior Llei 7/2010, del 31 de març, general de la comunicació audiovisual. Això ha de ser valorat positivament, ja que no és habitual que una llei estatal, ni tan sols quan tracta sobre matèria cultural, tinga en compte la diversitat lingüística oficial i pretenga promoure les llengües diferents del castellà, si més no formalment. La Llei intenta, a més, anar més enllà dels propòsits generals i genèrics, i estableix quotes lingüístiques per a les llengües oficials diferents del castellà i també per a les llengües de signes. Això també és un fet positiu.

Dit això, cal fer-hi tres observacions rellevants des de la perspectiva estrictament del dret i la llengua. En primer lloc, malgrat que és una llei de magnitud enorme, deixa sense regular aspectes essencials del món audiovisual amb una transcendència lingüística bàsica i es podria considerar, per tant, una llei insuficient. En segon lloc, malgrat la voluntat benintencionada de respectar la diversitat lingüística espanyola, si més no pel que fa a les llengües oficials, la Llei no sap o no pot canviar la perspectiva habitual estatal en la mirada i el tractament de la diversitat lingüística espanyola i reprodueix el principi no escrit de jerarquia lingüística en el tractament de les llengües oficials. En tercer lloc, és una llei que no dona més poder lingüístic audiovisual a les comunitats autònomes amb llengua pròpia oficial o, el que és igual, atés que el mercat audiovisual s’eixampla, redueix el pes relatiu de la presència de les llengües pròpies minoritzades en l’espai audiovisual. A tot això, caldria afegir algunes particularitats terminològiques discutibles i, de manera específica, la confusió entre llengua oficial a les comunitats autònomes diferent del castellà i llengua oficial a les comunitats autònomes, l’ús de la locució afinitats lingüístiques i, finalment, l’absència radical, habitual en la legislació estatal, del terme llengua pròpia.

La Llei és insuficient perquè regula els serveis audiovisuals públics i privats espanyols, però no estableix obligacions a cap dels serveis o plataformes estrangers que són presents en els sistemes audiovisuals espanyol i europeu, i que concentren bona part del mercat audiovisual. Les quatre grans multinacionals que tenen més capacitat de produir productes audiovisuals en forma de pel·lícules i sèries queden al marge de tota mena d’obligació, i això és important perquè la capacitat de penetració d’aquestes plataformes supera el 65 % de les llars i són les preferides per més del 80 % de la població més jove. I aquestes plataformes ofereixen tots els seus productes audiovisuals doblats i subtitulats en castellà (espanyol o llatinoamericà), i només molt ocasionalment doblats i subtitulats en català, gallec o basc.

Les quotes estableixen obligacions minses perquè la radiotelevisió pública espanyola retransmeta un mínim del 3,825 % del temps en català/valencià, gallec, basc i occità/aranés,amb un mínim del 0,38 % per a cada una de les quatre llengües i un màxim que en el cas del català/valencià podria arribar a l’1,5 %, desagregat en tres territoris; o perquè les TDT generalistes tinguen en el seu catàleg un mínim del 6 % en les llengües oficials diferents del castellà, amb un mínim del 0,6 % per a cada llengua oficial diferent del castellà i un màxim que en el cas del català/valencià podria arribar a prop del 2,5 %. Xifres encara més baixes quan es tracta de finançament anticipat d’obra audiovisual europea per a obres de productores independents en les llengües oficials diferents del castellà.

Cal entendre que la Llei té com a objectiu bàsic ordenar el sistema audiovisual espanyol, tot transposant al marc legal espanyol la Directiva 2018/1808 sobre l’espai audiovisual, i que té com a innovacions principals: a) la modificació del límit quantitatiu respecte de l’emissió de comunicacions comercials audiovisuals; b) la protecció dels menors enfront dels continguts perjudicials; c) l’extensió de les disposicions aplicables a les obres europees als prestadors del servei de comunicació audiovisual a petició, que han de garantir que les obres europees representen, com a mínim, el trenta per cent dels seus catàlegs i conferir-los la prominència que mereixen, i d) la inclusió dels serveis d’intercanvi de vídeos a través de plataforma en l’àmbit de la Directiva de serveis de comunicació audiovisual, per tal de garantir la protecció dels menors davant els continguts perjudicials, així com protegir els espectadors en general de continguts que inciten a la violència o a l’odi, o bé que constitueixen una provocació pública a la comissió d’un delicte de terrorisme.

La Llei, com la legislació espanyola anterior en matèria audiovisual, du a terme una ordenació general del sistema audiovisual amb seu social a Espanya i no planteja, com a objectiu, l’estructuració d’un sistema audiovisual espanyol propi fort i amb un cert grau d’autonomia respecte a les lògiques que dominen el mercat audiovisual internacional, a la manera del model francés, i això malgrat l’existència teòrica d’un gran espai lingüístic en castellà.

Així mateix, tot i que la Llei té en compte que el món audiovisual és una realitat comunicativa o d’entreteniment principalment lingüística, no estableix un marc jurídic que permeta la suficiència lingüística plena i el tracte igual a les llengües espanyoles minoritzades, tot i que puguen tenir garantida l’oficialitat.

En aquest sentit, la norma dona per fet que la pràctica totalitat de l’oferta audiovisual, siga una producció espanyola, europea o internacional, tindrà un doblatge i una subtitulació en castellà i que qualsevol persona que vulga accedir a aquests productes en castellà ho podrà fer. No es planteja, però, com aconseguir que les altres llengües oficials espanyoles, si més no les tres més grans, tinguen accés a productes audiovisuals mínimament semblants doblats i subtitulats al català/valencià, al gallec o al basc. El sistema de quotes entén les llengües diferents al castellà no com una realitat comunicativa global i general, com qualsevol altra llengua, sinó com una realitat subalterna a la llengua de l’Estat.

Com hem dit, estem davant d’una llei estatal amb un nombre de referències a la diversitat lingüística i les llengües oficials diferents del castellà inusualment elevat. Ara bé, i malgrat la retòrica i la voluntat genèrica, la Llei no parteix mai de la consideració de l’existència d’un estat amb diverses llengües oficials ni pretén garantir una oferta lingüística audiovisual mínimament estable i suficientment gran per a les llengües oficials diferents del castellà. Tot al contrari, la Llei es manté dins de la lògica de la jerarquia lingüística: hi ha la llengua oficial de l’Estat, única a la qual se li atorga un espai geogràfic general, única amb presència internacional garantida i llengua, així mateix, d’oficialitat forta i socialment assumida, que fa que sense que es parle d’ella tota la producció audiovisual tinga una versió castellana. I, en paral·lel, hi ha altres llengües amb una oficialitat condicionada i subalterna, i, per tant, amb uns usos lingüístics garantits legalment d’àmbit “autonòmic”, que no tenen mai un sentit general i, encara menys, internacional.

De fet, en tractar la presència concreta de la diversitat cultural i lingüística espanyola a través del sistema de quotes de producció de materials audiovisuals (pel·lícules, sèries, documentals, etc.) i el seu finançament, les quantitats resultants són molt inferiors al nombre de parlants espanyols d’aquestes llengües. Però, a més, la Llei presta molt poca atenció al doblatge i la subtitulació que permeten l’emissió i el consum de productes audiovisuals en les llengües diferents del castellà, ja que seran considerades en funció de la voluntat i la disponibilitat pressupostària; és a dir, de les polítiques públiques de promoció (i dels acords amb les productores de productes audiovisuals) i no de les obligacions legals.

La Llei té en compte la diversitat lingüística, i això és positiu; però en la mesura que no es pensa en les llengües diferents al castellà com a realitats comunicatives plenes i universals, no estableix una estratègia per a considerar-les llengües de valor o interés general espanyol, i, en la pràctica, les reclou en els àmbits “regionals” o les invisibilitza.

Finalment, la Llei no atorga a les comunitats autònomes ni més autonomia de gestió ni més capacitat de participar en la governació en l’espai audiovisual espanyol, ni més oportunitats de col·laboració lingüística a les comunitats autònomes amb la mateixa llengua pròpia oficial o, en la terminologia de la Llei, amb “afinitats lingüístiques”.

De fet, la Llei no sembla orientar-se cap a un augment de “l’espectre radioelèctric assignat a la comunitat autònoma de conformitat amb el Pla tècnic nacional”. Sense aquest increment és difícil la creació de nous canals públics propis o l’impuls de canals privats autonòmics, i també és ben bé impossible facilitar l’emissió de les ràdios i televisions públiques de les Illes Balears, la Comunitat Valenciana i Catalunya en tots aquests territoris mitjançant l’establiment de convenis d’intercanvi. Amb tot, caldrà esperar al desenvolupament reglamentari de la Llei per veure si aquesta possibilitat es confirma.

Una qüestió final. L’ús de la locució afinitats lingüístiques a l’hora de parlar de la possible col·laboració entre comunitats autònomes per evitar parlar de comunitats autònomes que tenen la mateixa llengua oficial, amb el mateix nom o amb nom diferent. El concepte afinitat lingüística és ambivalent i amb significats difusos. Les llengües d’una família lingüística tenen afinitats. I, en el cas de la península Ibèrica, llevat del basc, totes les llengües que s’hi parlen són llatines i tenen afinitats. El legislador podria haver usat una fórmula més clara i evitar una locució tan imprecisa, com ara indicar que els serveis públics audiovisuals de les comunitats autònomes podran establir convenis de col·laboració per tal de promoure la diversitat cultural i lingüística pròpia.

Cal destacar, finalment, l’absència absoluta, com és habitual en la legislació estatal central, de qualsevol mena de referència a la locució llengua pròpia. L’expressió llengua pròpia, recollida en les lleis orgàniques dels estatuts d’autonomia o en les lleis lingüístiques de Galícia, el País Basc, Catalunya, les Illes Balears i la Comunitat Valenciana, té un valor singular a l’hora de reforçar la idea que les llengües oficials diferents del castellà són llengües minoritzades i que necessiten tots els poders públics (Estat central inclòs), polítiques actives per a la seua promoció i legislació amb perspectiva lingüística i discriminació positiva per a evitar radicalment la seua minorització en un món globalitzat i digital i per a ajudar a la seua recuperació en totes les dimensions socials.

La Llei té aspectes positius; però, en general, o massa voluntaristes o mancats d’una perspectiva global i comunicativa del fet lingüístic i de l’impacte del sistema audiovisual en les comunitats lingüístiques sense poder lingüístic fort, especialment en estats plurilingües però ordenats pel principi de jerarquia lingüística. Els reglaments de la Llei poden ajudar a aclarir i millorar aspectes en matèria de promoure efectivament la diversitat lingüística i la presència del català/valencià, el basc, el gallec i l’aranés/occità en el món audiovisual; o poden, per contra, limitar-se a la retòrica benintencionada, però sense una voluntat certa, en l’àmbit estatal general, de promoure realment totes les llengües, si més no oficials, d’Espanya.

 

Vicenta Tasa Fuster
Professora contractada doctora de la Universitat de València i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua