L’aparició de l’escriptura, abans de permetre la comunicació no presencial entre humans, ja fos entre coetanis allunyats en l’espai o entre generacions distants en el temps, serví, de primer, de salvaguarda de la memòria, facultat aquesta sempre limitada i làbil. Era útil per portar els comptes: de guanys i de deutes, d’adquisicions i de vendes, de béns acumulats i de propietats annexionades. Hom podria ben dir que l’escriptura és el primer disc dur extern que permet d’emmagatzemar el que la memòria individual és incapaç de preservar per ella mateixa.

I, semblantment, també per a conservar, abans que per a difondre, nasqueren els primers llibres escrits. Uns llibres que, d’antuvi, eren simples cofres per a estotjar-hi textos considerats d’alt valor; no eren un mitjà per a llur transmissió. La seva divulgació era confiada a la veu de cantants i recitadors. No cal sinó fixar-nos en el primer monument de la nostra literatura occidental, que prou podem simbolitzar en la superba epopeia atribuïda a un incògnit Homer, la Ilíada. Aquesta obra, composta segurament al segle VIII aC, era transmesa de viva veu pel cant dels aedes que l’havien memoritzada en les diverses variants de llur retentiva. I, si n’hi hagué alguna còpia escrita en aquella primera hora de feliç fecunditat, no seria pas per a difondre’n el text per a eventuals i, probablement, inexistents lectors, sinó per a servar millor la fidelitat dels cants èpics que els bards havien après oralment i reduir així la inevitable desviació de l’exactitud mot a mot. De fet, no tenim altre coneixement d’un primer exemplar escrit anterior al de la còpia “oficial” que el tirà Pisístrat (o algun dels seus immediats successors) manà de fer al segle VI aC per a conservar-la al temple d’Atena, i garantir d’aquesta manera la seva perdurabilitat i literalitat per a les recitacions que se’n feien amb motiu de la celebració de les festes panatenees.

I, atesa aquesta inicial funció conservadora atribuïda a l’escriptura, no ha de sobtar que els primers textos escrits ho fossin damunt suports de materials pesats, no fàcils de manejar, perquè no eren destinats a la mobilitat; llur finalitat era la d’assegurar sols la pervivència d’un text, no la d’escampar-lo, com acabem de dir. En canvi, els llibres reservats a la difusió per a lectors llunyans havien d’ésser, lògicament, d’un format còmodament manejable i fàcilment transportable. Però aquests nous llibres no començaran a fer-se presents abans del segle V-IV aC.

D’altra banda, tampoc no ha de sorprendre que els més primerencs textos escrits acostumin a ésser els sagrats i els jurídics: els transmissors de la llei divina i llurs rituals i els reguladors de les normes de convivència humana. És a dir, la doctrina que guia el capteniment de les actituds personals davant la vida i els preceptes que ordenen els costums socials i la convivència col·lectiva. Així acostuma a ésser en totes les civilitzacions; basti remembrar el Codi de Lagaš o el més famós d’Hammurabi. I així fou també al nostre món occidental, com demostra el més antic dret romà, la llei de les Dotze Taules, que era conservada, no pas difosa, en un llibre format per dotze làmines de bronze. Certament, aquestes planxes havien d’ésser poc lleugeres i gens fàcilment portàtils. I poc importaria, perquè el seu destí no era la movible divulgació, sinó la fixa salvaguarda.

No és gens estrany, doncs, que també els primers textos escrits en català i conservats en format de llibre siguin de contingut jurídic i religiós. Però, en el nostre cas, ja eren uns llibres destinats a la circulació. Llur format era el tradicional còdex de pergamí i, encara, en els exemplars pervinguts, tots ells de petit format: uns llibres, doncs, molt manejables. I és clar que ens referim a les cèlebres Homilies d’Organyà, un homiliari traduït del provençal al català, conservat sols en vuit folis, restes d’un manuscrit copiat, al nostre parer, a la canònica de Santa Maria d’Organyà entre els anys 1220-1230, i a la traducció a la nostra llengua del Liber iudicum, el codi que recollia les lleis godes recopilades a mitjan segle VII i en vigència al nostre país fins al final de l’alta edat mitjana.

D’aquesta darrera traducció, que nosaltres creiem única (no doble) i feta en el primer terç del segle XI sota la direcció del gran jurista i eruditíssim canonge de la catedral de Barcelona Ponç Bonfill Marc, se n’han conservat dos fulls solters: un conservat a la Biblioteca de Montserrat, que, en la nostra opinió, fou copiat a Barcelona cap a l’any 1230 o un xic més tard i tot (no vers 1190, com fins ara s’havia cregut), i l’altre custodiat als Arxius del Bisbat de la Seu d’Urgell. Aquest, d’antuvi considerat una còpia de mitjan segle XII, és per a nosaltres resultat d’una transcripció realitzada entre els anys 1060 i 1080, probablement pel sacerdot Traver Radolf, capellà de l’església de Santa Maria d’Organyà, el qual l’hauria feta per a ús del jutge organyès Albertí. I, justament, aquest origen explicaria prou bé que els marges d’aquest full estiguin socarrimats, car el llibre s’hauria vist afectat per l’incendi que cremà Santa Maria d’Organyà el 1090.

Per una altra part, aquest full que resta del llibre escrit totalment en català més antic fins ara conegut denota un llibre, com hem avançat, de petit format, portàtil, de fàcil maneig. I, a més, no és una traducció completa del Liber iudicum, sinó d’un resum d’aquest codi, que també devia d’ésser transcrit abreujadament en els exemplars models, escrits en llatí, que, sens dubte, degueren existir, per bé que no ens hagin pervingut.

Així doncs, per les seves característiques formals i de contingut, comunes tant a l’exemplar de la Seu d’Urgell com al de Montserrat, podem deduir que, en ambdós casos, es tracta de la resta d’uns llibres que eren un promptuari, un vademècum, que recolliria les lleis més generalment adduïdes en els judicis més habituals, i que el seu format resultaria molt adequat per a ser transportat per jutges i ajudants en llurs desplaçaments per impartir justícia i per facilitar la comprensió de les lleis aplicades en les sentències dictades davant un públic poc o gens familiaritzat amb la llengua llatina. Eventualment, aquests textos en català també podrien ésser d’ajut en les tasques docents que sabem que exercien els jutges per a la formació dels futurs perits. En aquests casos, podrien resultar útils, particularment, als estudiants principiants.

Vet ací tot seguit un breu exemple d’una d’aquestes lleis traduïda en el Llibre dels jutges: la del llibre IV, títol 2, llei 17, que tracta sobre la qüestió de si un infant que mori pocs dies després d’haver nascut té dret a heretar. Segons aquesta llei, de primer, calia aclarir que no es tractés d’un avortament, i assegurar que el nounat hagués viscut almenys deu dies i que hagués rebut el baptisme.

Diu textualment com segueix la llei en català propi del segle XI, on trobem testimoniades algunes paraules ben autòctones, però caigudes en desús: batisteri amb el significat de ‘bateig’ (però viu en ribagorçà i pallarès amb el sentit de ‘aglomeració de gent’, ‘xivarri’) o espaci, padre i madre, entre altres.

“Com pod hereditar enfant ki nád fo de fresch

Contention an molts homens si deu hereditar lo enfant ki de fresch és nád et aki eléxs de prob es mort. E per akesta cosa ke sia adabert als proxmes parents la succession de la hereditad d’akel enfant, prouad deu esser si uerament fo clara la sua uida, ke no fós auortadiz, e iá uiskess póg témps, prouad deu esser si fó bateiád. Akel o akela ki nexerá no aurá hereditad d’altra guisa, si doncs pos ke nads és o náda, si baptisterio no recebren e sia comprouad ke uiskes per espacio de decem dies, ke·l padre o la madre ki uol auér …”

 

Jesús Alturo i Tània Alaix
Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica
Universitat Autònoma de Barcelona