El 19 d’abril de 2023 el Ple del Tribunal Constitucional emet la sentència que desestima el recurs d’empara contra sengles resolucions judicials redactades en català que deneguen la seva traducció al castellà sol·licitada per l’ara demandant. La rellevància del cas ja es fa palesa amb el reconeixement explícit per part de l’alt tribunal de l’escàs tractament que ha tingut, en l’àmbit de la jurisdicció d’empara constitucional, la qüestió sobre l’ús de les llengües oficials diferents del castellà en l’Administració de justícia. A més, i aquest fet també és destacat, la controvèrsia s’ha resolt mitjançant una sentència del Ple del Tribunal que acorda, a proposta de la Sala Primera, obtenir el coneixement del recurs d’empara formulat.

En aquest assumpte, la demandant és una entitat mercantil que ha mantingut un vincle contractual amb l’Administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears. En el decurs d’aquesta relació han sorgit discrepàncies relatives al pagament d’unes factures que s’han substanciat en sengles procediments contenciosos administratius, que, acumulats, donen lloc a la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (de la Sala Contenciosa Administrativa) 274/2021, de 30 d’abril, que està redactada en català. Inicialment, no es produeix cap tipus d’oposició a l’ús de la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma en la resolució que dona resposta a la causa principal. És després d’una primera sol·licitud d’aclariment de la resolució, a la qual també es dona resposta en català, quan l’entitat interessada demana per primera vegada la traducció de la interlocutòria (invocant indefensió a causa del desconeixement del català) i, posteriorment, de la providència per la qual se’n desestima la pretensió. Aquestes dues darreres resolucions també estan redactades en la llengua oficial pròpia de les Illes Balears i són les normes que s’impugnen en el recurs d’empara.

A manera d’introducció. La precarietat de l’ús de les llengües cooficials en l’Administració de justícia

De tots és conegut que a l’Estat espanyol s’ha articulat un model judicial “indiferent” al procés de descentralització política i territorial. El principi d’unitat jurisdiccional (derivat dels articles 117.5, 122.1 i 152.1, segon paràgraf, de la Constitució) suposa, bàsicament, el caràcter uniforme en l’organització dels jutjats i tribunals; el mateix estatut jurídic per als jutges i magistrats en l’exercici de la carrera judicial, i la unitat del govern del poder judicial. Altrament, el text constitucional estableix la competència exclusiva de l’Estat sobre l’Administració de justícia (article 149.1.5a) i sobre la legislació processal (article 149.1.6a). Partint d’aquestes competències, la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial (LOPJ), disposa els eixos fonamentals sobre l’ús de les llengües en l’esfera jurisdiccional. En concret, l’article 231 de la LOPJ preveu que en les actuacions judicials s’usarà el castellà com a llengua oficial de l’Estat (apartat 1). Igualment, permet que els jutges, fiscals i empleats públics al servei dels jutjats i tribunals usin també la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma, sempre que cap de les parts no s’hi oposi, invocant desconeixement que pugui suposar indefensió (apartat 2). Afirma, a continuació, que les parts podran utilitzar la llengua oficial en el territori on tinguin lloc les actuacions judicials, tant orals com escrites (apartat 3). Finalment, preveu que es podrà ordenar la traducció de les actuacions dutes a terme en la llengua oficial de la comunitat autònoma quan ho demani la part que invoca indefensió o en el cas que ho disposin les lleis (apartat 4).

Altrament, la jurisprudència presenta el castellà com a llengua preferent i generalment usada en l’àmbit de l’Administració de justícia (STC 56/1990, de 29 de març) i condiciona el dret a ser atès en la llengua oficial elegida a les “possibilitats del moment” adoptades per les administracions –estatals i autonòmiques– competents (STC 82/1986, de 26 de juny). Aquesta interpretació provoca encara més desajustos entre el marc normatiu i el reconeixement efectiu del dret d’opció lingüística en relació amb totes les administracions (també, la de justícia), derivat de la declaració d’oficialitat d’una llengua pròpia (SSTC 82/1986 i 87/1997). En les relacions de la ciutadania amb l’Administració de justícia, aquell dret es concreta a poder usar la llengua pròpia oficial en la forma oral i per escrit i a presentar documents, amb plena validesa i eficàcia, sense necessitat de traducció, excepte quan una part s’hi oposi, invocant desconeixement de la llengua que pugui provocar indefensió. En definitiva, no queda assegurat que el procediment es pugui desenvolupar en la llengua pròpia oficial de la comunitat autònoma.

Això és així perquè l’establiment dels drets lingüístics en l’àmbit de la justícia conflueix amb el dret a un procés just, que s’associa a la interdicció de la indefensió (que, com a dret fonamental, està reconegut a l’article 24 de la Constitució) i el Tribunal Constitucional, en general, fa prevaler la garantia de la tutela judicial sobre les garanties del dret d’opció lingüística. Així ho dona a entendre quan diu que la titularitat i l’efectiu exercici de les garanties processals de l’article 24.1 i 2 de la Constitució “no puede condicionarse en función del carácter oficial de la lengua en la que se expresen sino que dimanan de la esencia misma de la noción de proceso justo” (ITC 166/2005, de 19 d’abril).

Encara podem destacar que hi ha causes estructurals que afecten la precarietat de l’ús de les llengües pròpies cooficials davant l’Administració de justícia. Només per posar-ne alguns exemples, ens hem de referir a la resistència dels membres de la carrera judicial, als escassos avanços en la capacitació lingüística del personal judicial i no judicial al servei de la justícia, als dèficits en la implementació d’instruments tècnics que facilitin les traduccions automàtiques en les llengües oficials, o a la manca de textos normatius o terminologia jurídica en llengües oficials diferents del castellà.

En definitiva, el dret a usar les llengües autonòmiques a l’Administració de justícia es veu condicionat per una configuració unitària i centralitzada del poder judicial, la prevalença del dret fonamental a un judici just, i tot un seguit de circumstàncies que devaluen l’ordenació lingüística de les llengües cooficials en un entorn en el qual el ciutadà es pot sentir especialment vulnerable.

L’especial transcendència constitucional de l’assumpte plantejat a través del recurs d’empara

Com ja s’ha avançat, la rellevància constitucional del cas és indiscutible. El fet que sigui el Ple (i no la Sala) l’encarregat de donar resposta jurídica al recurs formulat ja posa de manifest la importància d’un conflicte entre drets sobre el qual no hi ha doctrina del Tribunal Constitucional. Hem de recordar que l’objecte del recurs se centra en la suposada vulneració del dret a la tutela judicial efectiva sense indefensió (article 24.1 de la CE), a causa de la negativa per part de l’òrgan jurisdiccional a traduir al castellà, a petició d’una de les parts, una resolució dictada en llengua oficial de la comunitat autònoma (article 231.4 de la LOPJ). En canvi, queda fora d’aquest procés l’anàlisi del suposat incompliment per part de l’òrgan jurisdiccional del dret d’oposició de les parts de l’ús de la llengua oficial autonòmica, previst a l’article 231.2 de LOPJ. Això és així perquè a l’escrit de presentació del recurs d’empara es posa de manifest que l’entitat recurrent no es va oposar a la primera resolució redactada en català, perquè la va entendre i no pretenia allargar més el procediment judicial. Per tant, el conflicte es produeix en un moment posterior, a partir de la negativa per part de l’òrgan jurisdiccional a la traducció d’una interlocutòria que dona resposta a l’aclariment sol·licitat per l’entitat recurrent.

El Tribunal Constitucional fa esment de les escasses resolucions d’empara constitucional que fins ara tracten la suposada vulneració del dret a la tutela judicial efectiva per l’ús de les llengües oficials autonòmiques per part dels òrgans jurisdiccionals. Així, invoca les resolucions que, de manera incidental, s’han ocupat d’aquest assumpte. En concret, es refereix a les resolucions que s’han dictat en relació amb l’obligació de traduir documents al castellà quan aquests hagin de tenir eficàcia fora del territori autonòmic (ITC 30/1989 i STC 182/2008). També esmenta els supòsits en els quals es planteja la necessitat d’exigència de capacitació lingüística dels jutges i magistrats per tal de fer efectiu el dret d’opció lingüística dels usuaris (STC 105/2000 i ITC 166/2005); igualment, s’invoca la doctrina més recent sobre l’ús de la llengua oficial autonòmica davant el Tribunal Suprem (SSTC 92,106, 121 i 122/2021).

Per acabar, el Tribunal Constitucional al·ludeix a l’ITC 338/2004, de 13 de setembre, mitjançant la qual s’inadmet un recurs d’empara formulat contra la negativa d’un òrgan jurisdiccional de seguir la tramitació d’un procediment en llengua castellana. En concret, i en seu jurisdiccional ordinària, una de les parts sol·lícites, de conformitat amb l’article 231.2 de la LOPJ, que s’usi la llengua castellana en un plet d’execució civil a causa del desconeixement del català i per evitar dilacions indegudes en el procediment. En canvi, l’òrgan jurisdiccional competent rebutja la sol·licitud de continuar la tramitació del procés en llengua castellana i acorda que es lliuri a la part interessada la traducció al castellà de les resolucions que es dictin en català. En aquell assumpte el Tribunal Constitucional conclou que la negativa a usar el castellà en el procediment judicial no compromet les facultats de defensa de la part recurrent, atès que la posada a disposició de la documentació escrita en castellà ha permès accedir-hi i comprendre-la, i no s’ha vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva sense indefensió.

D’aquest cos jurisprudencial, el Tribunal Constitucional destaca diverses referències sobre el dret fonamental a obtenir la tutela judicial efectiva sense indefensió. En concret, es remarca que la indefensió consisteix en “una privació o limitació del dret de defensa” que pot produir-se com a conseqüència d’actes concrets dels òrgans jurisdiccionals. En aquest cas, la indefensió invocada “debe tener su origen inmediato y directo en tales actos u omisiones”. I, a més, aquestes actuacions o omissions només adquireixen rellevància constitucional “cuando generan una indefensión material, en el sentido de que sea algo real, efectivo y actual, nunca potencial o abstracto.” Altrament, l’alt tribunal també esmenta els pronunciaments que han confirmat la constitucionalitat de l’article 231.1 de la LOPJ, sobre el castellà com a llengua generalment usada en l’Administració de justícia i la vinculació entre el dret a no patir indefensió i l’obligació de conèixer el castellà (STC 56/1990, de 29 de març, fonament jurídic 4), i de l’article 231.4 de la LOPJ, sobre la no obligació dels jutges i magistrats de conèixer la llengua oficial de la comunitat autònoma on es trobin destinats i la possibilitat dels òrgans jurisdiccionals de sol·licitar la traducció al castellà en cas de no comprensió de documents redactats en llengua distinta (STC 105/2000, de 13 d’abril, fonament jurídic 12).

Els fets que donen lloc a la presentació de recurs d’empara i la fonamentació de la demanda

 Arribats a aquest punt, i per tal de donar una resposta jurídica a l’assumpte plantejat, el Tribunal Constitucional valora les consideracions fàctiques més rellevants del cas. En concret, destaca que el procediment judicial previ, que gira al voltant de la forma de pagament d’unes factures per part de l’Administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears a una empresa contractista, s’havia tramitat en castellà. Només la resolució final del procediment (la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, Sala Contenciosa Administrativa, 247/2021, de 30 d’abril) es va redactar en català. I encara en aquest mateix moment no es va produir una oposició per part de l’empresa a l’ús de la llengua catalana en la Sentència. La part ara recurrent es va limitar a sol·licitar l’aclariment d’un fragment molt concret de la resolució, que era determinant per establir la forma de pagament de les factures i que feia referència a dates errònies. Aquesta i no altra era la petició formulada per la part interessada davant la sentència redactada en català. És per això que la resposta jurisdiccional a la sol·licitud d’aclariment (mitjançant interlocutòria de 16 de juny de 2021) va rectificar la referència a les dates errònies (que eren inexistents) i va mantenir la data de referència (des que es va acordar l’execució provisional de la sentència que havia previst l’anul·lació d’una clàusula interpretativa), als efectes de determinar la forma de pagament de les factures pendents.

És en aquest moment quan la part recurrent exposa que no comprèn el text de la interlocutòria de 16 de juny de 2021 (escrita també en català) i que no queda clar quina és la data de referència per determinar la forma de pagament. Per això, sol·licita la traducció de la resolució al castellà i “la corrección respecto a la cita mencionada.” Tanmateix, l’òrgan jurisdiccional, mitjançant providència de 30 de juliol de 2021, denega aquesta petició per considerar que no hi ha cap dels requisits de l’article 231 de la LOPJ, perquè ni s’havia invocat indefensió ni tampoc que la resolució hagués de tenir efectes fora de la jurisdicció de la comunitat autònoma.

Plantejant el recurs de reposició per l’entitat demandant –i en el qual s’explicita que la indefensió s’ha causat pel fet de no usar el castellà en la resolució judicial–, la subsegüent resposta, mitjançant la interlocutòria de 20 d’octubre de 2021, és, igualment, denegatòria. En concret, l’òrgan jurisdiccional no aprecia que s’hagi produït una indefensió real i efectiva, perquè al llarg del procediment no s’ha manifestat cap tipus de dificultat de comprensió dels documents redactats en català (entre aquests, la sentència resolutòria de l’assumpte principal origen de la discrepància).

Davant aquests fets, l’entitat demandant presenta un recurs d’empara en relació amb la interlocutòria de la Secció Primera de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, de 20 d’octubre de 2021, i la providència de 30 de juny de 2021, sobre l’aclariment de la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (Sala Contenciosa Administrativa) 274/2021, de 30 d’abril. La demanda es fonamenta en la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva sense patir indefensió (article 24.1 de la Constitució, amb connexió amb l’article 3.1 de la Constitució i 231 de la LOPJ) per part d’aquelles resolucions judicials. La recurrent explica que tot el procediment previ va ser tramitat en castellà fins a l’emissió de la Sentència 274/2021, de 30 d’abril, i que “esta parte no quiso hacer entonces cuestión del tema de la lengua, pues comprendió lo que en ella se decía y no tenía sentido alargar innecesariamente el proceso […] la aclaración fue resuelta también en idioma catalán, pero manteniendo dudas razonables respecto a la fecha de efectos […]”.

La posició del Ministeri Fiscal és favorable a l’estimació del recurs d’empara. En les seves al·legacions argumenta que el rebuig per part de l’òrgan jurisdiccional a la traducció, en considerar que no s’ha acreditat una situació real d’indefensió, s’oposa al bloc de constitucionalitat i a la doctrina del Tribunal Constitucional sobre el dret d’opció lingüística en les relacions amb les administracions públiques, a causa de la inexistència del deure constitucional de conèixer les llengües pròpies oficials als diferents territoris autonòmics. També explica que l’exigència que concorri una indefensió material o real imposaria a l’interessat la càrrega d’acreditar que desconeix la llengua autonòmica i suposaria una vulneració del dret d’opció lingüística. I afirma que és el lliure exercici d’aquest dret, “no supeditado o sujeto a condiciones, la garantía de que no se produzca indefensión en los procesos judiciales.” Per la qual cosa, conclou que “La mera alegación de falta de una comprensión total –por el desconocimiento de la lengua catalana– […] debió ser suficiente para considerar la posible indefensión.”

Valoració jurídica a partir dels paràmetres de control de la “indefensió constitucionalment rellevant”

Per tal de determinar si l’ús del català en les resolucions judicials impugnades ha produït la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva i ha provocat indefensió a la part reclamant, el Tribunal Constitucional contrasta els fets succeïts amb les exigències generals que la jurisprudència constitucional ha establert en aquest camp, i que s’han sintetitzat més amunt. D’una banda, que la indefensió invocada “tenga su origen inmediato y directo en esa concreta actuación judicial” (i no sigui el resultat d’actuacions de la part o de qui representin els seus interessos). I, d’altra banda, que l’actuació o omissió judicial “genere una indefensión real, efectiva y actual”.

En relació amb l’exigència que la indefensió invocada tingui l’origen en la negativa judicial a traduir al castellà la interlocutòria d’aclariment, el Tribunal Constitucional entén que la part reclamant no ha “acreditado ningún tipo de dificultad en su comprensión ni respecto de la sentencia dictada en el procedimiento ni respecto de los documentos que aparecen redactados en lengua catalana.” Aquest fet es manifesta en les mateixes al·legacions contingudes en la demanda d’empara sobre la sentència emesa en català, en les quals s’afirma que “esta parte no quiso hacer entonces cuestión del tema de la lengua, pues comprendió lo que en ella se decía y no tenía sentido alargar innecesariamente el proceso.” Altrament, l’alt tribunal considera que la invocació d’indefensió, en la forma expressada per la part recurrent sobre les dificultats de comprensió de la data que s’ha de prendre per establir la forma de pagament de les factures, “no aparece derivada del uso y conocimiento de la lengua catalana por la entidad demandante sino de la equívoca comprensión de una frase utilizada por el órgano judicial.” Per tot això, el Tribunal aprecia que no es produeix el primer requisit que s’exigeix per entendre que s’ha vulnerat la prohibició d’indefensió, ja que aquesta no ha estat provocada, de forma directa i immediata, per la negativa de l’òrgan judicial a traduir al castellà la interlocutòria d’aclariment.

Pel que fa al requisit que la indefensió invocada hagi generat un perjudici real, efectiu i actual, el Tribunal Constitucional, igualment, arriba a una conclusió desestimatòria. Continuant amb l’argumentació anterior, segons la qual la indefensió que s’ha pogut produir en aquest cas afecta les dificultats de conèixer la data controvertida, s’afirma que aquest fet podria derivar en problemes relacionats amb la possible execució de la resolució. De la qual cosa es dedueix que “los eventuales perjuicios entonces alegados no eran actuales, sino que aparecían deferidos por un hecho futuro, incierto e hipotético como es un eventual incidente de ejecución al que podría dar lugar la sentencia dictada.”

Per tant, i extraient les conseqüències de les consideracions abans exposades, el Tribunal Constitucional conclou que no s’ha produït en el cas examinat la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva sense indefensió (article 24.1 de la CE) i desestima el recurs d’empara.

Les consideracions fetes en el vot particular subscrit pels magistrats discrepants

La Sentència no és unànime. En el vot particular es parteix de l’exercici del dret a sol·licitar un aclariment de les resolucions judicials, sense necessitat que la part justifiqui que realment no entén la resolució sobre la qual es pretén l’aclariment. Altrament, s’insisteix en l’existència del dret a la utilització del castellà en les actuacions judicials redactades en les llengües oficials pròpies de les comunitats autònomes. Tot això, de conformitat amb el que estableixen els articles 3.1 i 24.1 de la Constitució espanyola i 231.4 de la LOPJ. D’aquesta confluència de drets, segons l’enfocament dels magistrats discrepants, se’n deriva la conseqüència que qualsevol negativa judicial a la traducció de documents a la llengua castellana suposa indefensió material al sol·licitant. Per tal de sustentar aquesta posició s’invoca la jurisprudència que s’ha pronunciat sobre la constitucionalitat de l’article 231 de la LOPJ, en la qual també es vincula el dret a no patir indefensió a l’obligació de coneixement de la llengua castellana (SSTC 56/1990 i 235/2005, entre altres). D’alguna manera, s’intueix en aquest plantejament l’argument segons el qual, en l’àmbit jurisdiccional, la llengua pròpia oficial ha de cedir quan s’invoca l’ús de la llengua castellana.

En el vot particular es dedica una atenció especial a la doctrina continguda en l’ITC 338/2004, invocada també en la sentència majoritària, però amb l’objectiu de sostenir la tesi discrepant. L’enfocament que defensen els magistrats disconformes és l’existència d’indefensió, en termes constitucionalment apreciables, en el cas que es denegui la traducció dels documents a la llengua castellana i l’òrgan jurisdiccional no atengui “la obligación que le imponía el art. 231.4 LOPJ.” També volen refermar la idea que la jurisprudència constitucional no exigeix provar o acreditar desconeixement de la llengua cooficial per entendre que s’ha produït indefensió material.

Aplicant aquesta interpretació als fets que han donat lloc al recurs d’empara, els magistrats discrepants afirmen que la negativa de la Sala del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears a traduir al castellà la interlocutòria d’aclariment sol·licitat pels demandants priva aquesta part d’un dret processal que té fonament constitucional i legal i, al mateix temps, li impedeix ponderar la viabilitat de les diferents actuacions que es poden seguir contra la Sentència. En definitiva, es considera que els fets narrats han provocat una indefensió constitucionalment rellevant i que, en conseqüència, s’hauria d’haver estimat el recurs d’empara, anul·lat les resolucions impugnades i acordat la retroacció d’actuacions al moment anterior de resoldre la sol·licitud de traducció de la interlocutòria d’aclariment al castellà.

A manera de conclusió. Una petita escletxa davant la precarietat de les llengües minoritzades en l’àmbit de la justícia

S’ha dit a bastament que la regulació jurídica de l’ús de les llengües pròpies oficials autonòmiques ha provocat tensions entre el dret a un procés just i els drets lingüístics dels ciutadans. Aquesta mateixa regulació posa en relleu una certa desconnexió entre la legislació estatal, d’una banda, i els estatuts d’autonomia i les lleis de normalització lingüística, de l’altra. En el decurs del debat científic, però també institucionalment –tant en l’àmbit intern com en l’esfera internacional– s’ha fet palesa l’anomalia que suposa mantenir l’Administració de justícia com un espai poc permeable a l’ús de les llengües oficials distintes del castellà. Les escasses dades oficials amb les quals comptam (en l’àmbit estatal i autonòmic) sobre l’ús de les altres llengües oficials davant la justícia dibuixen un escenari d’anormalitat –de quasi absència– de les llengües minoritzades respecte del castellà.

En el cas resolt en la Sentència que s’ha comentat, el Tribunal Constitucional s’ha trobat davant una controvèrsia, en certa mesura, nova i distinta respecte d’altres supòsits ja resolts, en què la invocació dels drets lingüístics davant l’Administració de justícia l’havia plantejat alguna de les parts processals. En aquest assumpte, en canvi, l’alt tribunal s’ha pronunciat sobre una suposada vulneració del dret a la tutela judicial efectiva sense indefensió derivat de la negativa d’un òrgan judicial a traduir al castellà determinades resolucions judicials en el decurs d’un procediment que s’havia resolt en llengua catalana, sense que s’exercís el dret d’oposició de la part processal. Aquesta és una pràctica poc freqüent, en què la iniciativa per usar la llengua catalana l’exerceix l’òrgan jurisdiccional que havia conegut tot el procediment i que s’havia tramitat principalment en llengua castellana.

En aquest assumpte el Tribunal Constitucional no pot dirimir la controvèrsia des del suposat incompliment del dret d’opció lingüística de la part demandant, que havia demanat l’ús del castellà per part de l’òrgan jurisdiccional, atès que –a causa de la seva naturalesa– aquell dret no pot ser l’objecte del recurs d’empara. Es tracta, principalment, de determinar si s’ha produït indefensió constitucionalment rellevant, quan qui l’invoca és una persona jurídica que s’ha relacionat amb normalitat amb l’Administració autonòmica i quan no s’ha oposat a l’ús de la llengua pròpia oficial en el decurs del procediment davant de la jurisdicció contenciosa administrativa. Tot aplicant les exigències generals fixades per la jurisprudència constitucional, la conclusió a la qual arriba l’alt tribunal, tenint en compte la realitat dels fets, és que la suposada indefensió no ha tingut origen immediat i directe en la concreta actuació judicial i que no s’ha produït una indefensió material, real, efectiva i actual. De l’argumentació jurídica feta pel Tribunal se’n desprèn que el dret a no patir d’indefensió, tot i la seva rellevància processal, no és absolut i que, en aquest cas, no es pot entendre en un sentit ampli o expansiu. Per tot això, es desestima el recurs.

El fet que la Sentència comentada no s’hagi emès per unanimitat planteja dubtes sobre el manteniment d’aquesta doctrina constitucional en el futur, amb una composició distinta del Tribunal, en un tema especialment sensible per als drets lingüístics dels ciutadans. Pensem que el procés normalitzador de les llengües cooficials en l’Administració de justícia necessita un impuls progressiu, estable i continuat amb el temps. I en aquesta necessària transformació el paper de la jurisprudència constitucional resulta fonamental.

Sigui com sigui, el cas que s’ha comentat obre una petita escletxa davant la precarietat de les llengües minoritzades en l’àmbit de la justícia. No només per la solució jurídica a la qual s’ha arribat, sinó perquè es tracta d’un assumpte en què la decisió d’usar la llengua catalana l’ha presa l’òrgan jurisdiccional. Ningú no ignora com és d’important comptar amb el compromís de tots els sectors implicats (principalment de la judicatura i la magistratura) per superar les resistències en el món jurídic i per revertir el context d’un entorn dissuasiu per a l’ús de les llengües pròpies.

Maria Ballester Cardell
Professora contractada, doctora en Dret Constitucional, Universitat de les Illes Balears