La majoria de la població de Catalunya –un 56,6 % segons dades de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP) 2018– declara que no té el català com a llengua habitual i gairebé dues de cada deu persones –un 18,8 %– declaren que no saben parlar-lo. Viure a Catalunya sense parlar català no tan sols és possible, sinó que és el cas de la majoria de persones que hi han arribat en edat adulta i això té conseqüències ben tangibles en l’ús social de la llengua (Massaguer, Flors-Mas i Vila, 2023). Ara bé, el rol dels no-catalanoparlants en la configuració de les dinàmiques sociolingüístiques de Catalunya no es limita a una qüestió estrictament demogràfica. No parlar català té conseqüències per als individus perquè comporta limitacions a l’hora de circular socialment (estudiar, trobar feina, participar en la vida pública, etc.) i, a més, se’n desprèn significat social.

Malgrat aquesta rellevància creixent dels no-catalanoparlants, la sociolingüística ha prestat tradicionalment poca atenció a aquest perfil de parlants, que configuren al seu torn una categoria marcadament heterogènia i amb límits difusos. Per això hi vaig aprofundir en la meva tesi doctoral, “No-catalanoparlants a Catalunya: identitats socials, desigualtats i llengua catalana”, dirigida per Maite Puigdevall i Joan Pujolar i defensada el novembre de 2022 a la UOC. El treball analitza com es posicionen no-catalanoparlants de diferents perfils respecte a les dinàmiques sociolingüístiques de Catalunya. Concretament, estudia: 1) com la trajectòria de vida d’aquests parlants marca la seva relació amb la llengua catalana; 2) com es formen representacions de les dinàmiques sociolingüístiques catalanes a partir dels seus marcs ideològics; 3) com circulen per aquestes dinàmiques sense parlar català, i 4) com perceben les categories socials que connecten llengua, identificació nacional i estatus socioeconòmic.

La tesi parteix d’un enfocament qualitatiu, atès que l’objectiu és entendre el com i el perquè de la manera en què no-catalanoparlants adults de diferents perfils es relacionen amb la llengua catalana i quins significats socials atribueixen al fet de parlar-la o no parlar-la. La font principal de dades són 36 entrevistes individuals amb una mostra heterogènia de participants centrades en la seva trajectòria de vida i les seves percepcions sobre la situació sociolingüística de Catalunya. Les dades obtingudes de les entrevistes es van complementar amb un grup focal amb persones arribades de diferents indrets de l’Estat espanyol entre els anys 50 i els anys 70 del segle xx, i amb tres observacions en entorns predominantment no-catalanoparlants.

A l’hora d’analitzar les dades he distingit sis perfils de participants: espanyols establerts a Catalunya als anys 50 i 60, espanyols establerts a Catalunya als anys 80 i 90, espanyols nascuts a Catalunya, internacionals llatinoamericans, internacionals africans i asiàtics i internacionals europeus i australians. Com es pot comprovar, la mostra no inclou tots els perfils de no-catalanoparlants possibles (això aniria més enllà de les possibilitats d’una recerca doctoral). Tanmateix, l’anàlisi dels perfils recollits permet detectar patrons sobre maneres de percebre i moure’s en les dinàmiques sociolingüístiques en funció del punt de partida i el projecte de vida de cadascú.

Els resultats evidencien que són les desigualtats de partida entre participants, i no pas el tret comú de no parlar català, allò que condiciona la seva trajectòria a Catalunya, la relació amb els catalanoparlants, les representacions que es formen de les dinàmiques sociolingüístiques, la manera com hi circulen i, consegüentment, els significats socials que atribueixen a la llengua. Vegem-ho amb detall als apartats següents, en què sintetitzo les conclusions principals de la tesi.

Trajectòria de vida i llengua catalana: el pes de la trajectòria de capitalització

La trajectòria pel que fa a la disponibilitat i l’accés a recursos econòmics, socials, simbòlics i lingüístics que experimenta cada no-catalanoparlant un cop establert a Catalunya té un paper clau en el posicionament que adopta respecte a les dinàmiques sociolingüístiques i, concretament, respecte a la llengua catalana. Experimentar una trajectòria de capitalització ascendent, especialment quan es parteix d’un grau de capitalització inicial mitjà-baix, afavoreix un posicionament favorable al català i a les polítiques que el fomenten, ja que aquesta llengua no es percep com un impediment per desenvolupar amb èxit el propi projecte de vida.

Quan els participants han experimentat processos de mobilitat social ascendent, el procés de capitalització material (aconseguir feina estable, accedir a un habitatge en bones condicions, etc.) ha anat en paral·lel amb un procés de capitalització social i simbòlica que ha comportat, al seu torn, l’entrada a cercles de socialització catalanoparlants (principalment, a través de la feina, de l’escola dels fills o de l’activitat cívica). Així, l’establiment de vincles afectius d’una certa profunditat amb catalanoparlants els ha permès tenir accés tant a la llengua catalana –entendre-la bé, començar a dir-hi algunes paraules, etc.– com a les perspectives catalanoparlants pel que fa a les dinàmiques sociolingüístiques. En aquests casos, la possible descapitalització lingüística pel fet de no parlar català queda compensada per una notable capitalització material, social i simbòlica.

En canvi, els participants que han experimentat processos de descapitalització econòmica o simbòlica respecte a temps passats o respecte al lloc d’origen solen interpretar la llengua catalana com un element que propicia aquesta descapitalització. Els parlants de castellà –espanyols i llatinoamericans, però també parlants inicials d’altres llengües que han après castellà– experimenten un procés de descapitalització lingüística pel fet que el castellà perd valor com a recurs lingüístic en els àmbits en què el català té presència. Així, si el castellà és un recurs que es pot donar per descomptat perquè tothom el té, el català proporciona un valor afegit. Per tant, aquests participants, tot i mantenir intacta la quantitat de recursos lingüístics, disposen de menys capital a causa de la disminució del valor del castellà quan entra en competència amb el català.

Aquesta descapitalització lingüística pot conduir a altres formes de descapitalització econòmica –perdre oportunitats professionals–, però també social –més dificultats de les previstes per entrar en alguns cercles de socialització que funcionen principalment en català– i simbòlica –pèrdua de centralitat social, que es concreta, per exemple, en impediments per accedir a càrrecs de representació amb projecció pública. Quan això s’esdevé, la pugna implica intentar fer prevaler el valor del castellà com a recurs lingüístic –és a dir, aconseguir que “tot” es pugui fer en castellà– a fi d’evitar haver d’invertir en el català com a nou recurs, amb el temps i l’esforç que això comporta.

Ideologies i representacions de les dinàmiques sociolingüístiques: l’interès a fer prevaler el propi imaginari respecte al lloc on es viu

Les representacions de les dinàmiques sociolingüístiques de Catalunya que es formen els participants estan fortament condicionades per les ideologies de l’estat nació i de la globalització neoliberal com a ideologies socialment hegemòniques, sovint concretades en forma de nacionalisme banal (Billig, 2006) i de cosmopolitisme banal (Beck, 2002), respectivament. Ara bé, els matisos entre uns perfils de participants i uns altres a l’hora de passar les seves representacions de les dinàmiques sociolingüístiques pel sedàs d’aquestes ideologies són significatius. Així, els participants espanyols tendeixen a adoptar concepcions flexibles de l’estat nació en termes d’homogeneïtat lingüística i cultural dels territoris que en formen part, mentre que els internacionals tendeixen a adoptar-ne concepcions més rígides, en què preval la idea de l’estat nació monolingüe.

Partint d’aquests dos marcs ideològics, la tendència predominant entre els participants és intentar confirmar i fer prevaler l’imaginari que s’han forjat sobre Catalunya com a lloc on viure i desenvolupar-hi el paper que s’hi han autoassignat. Aquests imaginaris inclouen una sèrie de característiques lingüístiques i socioculturals i poden anar lligats a un marc més catalanocèntric, més hispanocèntric o més “cosmopolita”. Les ideologies socialment hegemòniques en el moment en què els participants s’estableixen a Catalunya tenen un pes molt significatiu a l’hora de configurar aquests imaginaris. Això explica, per exemple, que els participants espanyols que es van implicar en l’antifranquisme tendeixin a adoptar visions més catalanocèntriques, que els espanyols arribats als anys 80 i 90 tendeixin a adoptar visions més hispanocèntriques basades en la idea de “l’Espanya plural” o que els espanyols nascuts a Catalunya i la majoria de perfils d’internacionals tendeixin a adoptar imaginaris de cosmopolitisme basats en una diversitat cultural d’aparador que no té en compte les jerarquies entre els grups lingüisticoculturals que la configuren i en la qual les llengües dominants funcionen com a llengües hegemòniques.

Circulació per les dinàmiques sociolingüístiques: necessita (més) el català qui aspira a una trajectòria de capitalització ascendent i no té recursos alternatius per mobilitzar

Malgrat que el català no és un recurs imprescindible per circular socialment a Catalunya, no ser capaç de parlar-lo quan l’ocasió ho requereix pot representar una trava a l’hora de participar socialment en igualtat de condicions. Tenint en compte això, els no-catalanoparlants que més necessiten augmentar els recursos en llengua catalana són aquells que tenen un projecte de vida que inclou millorar la situació professional o ampliar les relacions socials cap a entorns catalanoparlants perquè se senten interpel·lats per aquests entorns. En aquests casos l’accés a la llengua, més enllà de l’escolarització i dels cursos de català per a adults, no sempre està garantit, precisament a causa de la manca d’accés a entorns de socialització que funcionin majoritàriament en català.

En canvi, no solen tenir la necessitat d’augmentar els recursos en català els participants que no preveuen tenir oportunitats d’experimentar un procés de mobilitat social ascendent –per exemple, per manca de capital educatiu– ni tampoc, a l’altra banda, aquells que estan satisfets amb la seva situació professional i amb la seva xarxa de relacions socials i, per tant, no els cal millorar-la. Així doncs, les desigualtats socials estructurals es reflecteixen i es retroalimenten en la circulació per les dinàmiques sociolingüístiques, en l’accés a la llengua catalana per part dels no-catalanoparlants inicials i en la necessitat de fer-la servir.

Significats socials de parlar català i de no parlar-lo: entre els efectes de la normalització i els nous processos demogràfics i sociopolítics

Per als participants entrevistats la llengua catalana continua funcionant com a símbol principal de la catalanitat, ja que el principal significat social que atribueixen al fet de parlar català és el de pertinença a Catalunya –és a dir, haver-hi nascut, tenir-hi els orígens familiars o, en el cas dels no-catalanoparlants inicials, mostrar voluntat d’arrelar-hi. D’aquesta (voluntat de) pertinença es deriven la resta de significats socials de la llengua catalana, igualment rellevants: l’assignació d’un estatus socioeconòmic mitjà o mitjà-alt als catalanoparlants –en contrast amb la immigració que entra per baix a la piràmide social– i l’atribució de preferències polítiques properes al nacionalisme català. Per contra, no parlar català implica quedar fora d’aquests significats.

Ara bé, les diferències entre participants espanyols i internacionals són, altre cop, significatives a l’hora d’abordar aquests aspectes. Els participants espanyols tendeixen a posar en dubte que la llengua funcioni com a límit entre grups socials i neguen o qüestionen l’existència de les categories que tradicionalment han connectat llengua i identitat social a Catalunya, concretades en la dualitat entre “catalans” i “castellans”. No obstant, aquestes categories romanen implícitament presents en els seus discursos. Alhora, els participants espanyols sí que reconeixen explícitament les categories que connecten llengua i identitat social, però que van referides a estrangers, sovint concretades en denominacions com guiris, immigrants o de fora.

En contrast, els participants internacionals declaren obertament que perceben el català com un límit entre grups i, en conseqüència, en els seus discursos apareixen de manera explícita i amb pocs matisos les categories socials que connecten llengua, identificació nacional i estatus socioeconòmic. Aquestes diferències entre espanyols i internacionals a l’hora de percebre els significats socials de parlar català i de no parlar-lo apunten a l’existència de tres processos simultanis que tenen lloc en paral·lel: en primer lloc, un doble procés de desetnificació i reetnificació de la llengua catalana; en segon lloc, un doble procés de difuminació i de reestabliment d’aquesta llengua com a marca de classe social, i, en tercer lloc, un doble procés de despolitització i repolitització de la qüestió lingüística.

El desenvolupament simultani d’aquests tres processos és conseqüència, d’una banda, de l’assoliment parcial d’alguns dels objectius de les polítiques de normalització lingüística que es van començar a implantar fa quatre dècades. Entre aquests objectius s’hi compten l’aprenentatge de català per part dels castellanoparlants escolaritzats a Catalunya. Així, a inicis del segle xxi s’avançava cap a una despolitització de la qüestió lingüística, cap a l’extensió del coneixement i l’ús del català entre diversos grups socials i, consegüentment, cap a una desetnificació progressiva de la tria lingüística pel fet que la bilingüització abastava tant catalanoparlants com castellanoparlants inicials (Pujolar i Gonzàlez, 2013). No obstant, en el mateix període, just quan es començaven a percebre aquests primers resultats de la normalització, els canvis demogràfics per l’arribada de nova població internacional, els efectes socioeconòmics i ideològics de la globalització neoliberal i el conflicte polític entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol, amb el consegüent trencament de consensos en matèria lingüística, han desencadenat una sèrie de processos sociolingüístics amb efectes contraposats. Això porta una part significativa dels nous perfils de no-catalanoparlants a considerar que el català no és una llengua “per a ells” ni per al conjunt de la població catalana, sinó només per als catalanoparlants inicials. La nova conjuntura obliga, doncs, a actualitzar la política lingüística de Catalunya per poder fer front als nous reptes i avançar cap a una estratègia de foment del català que tingui en compte la diversitat de trajectòries possibles pel que fa a la relació amb la llengua catalana.

Marina Massaguer Comes
Doctora per la Universitat Oberta de Catalunya, investigadora del CUSC-Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona i assessora en política lingüística al Departament de Recerca i Universitats

---

Referències

Beck, Ulrich. (2002). The Cosmopolitan Society and Its Enemies. Theory, Culture & Society, 19(1-2), 17-44.

Billig, Michael. (2006). Nacionalisme banal. Universitat de València. Editorial Afers.

Massaguer Comes, Marina, Flors-Mas, Avel·lí, Vila, F. Xavier. (2023). De l’aprenentatge a l’adopció de la llengua catalana: cap al cicle d’acompanyament als usuaris del Consorci per a la Normalització Lingüística. Generalitat de Catalunya, Biblioteca Tècnica de Política Lingüística.

Pujolar, Joan, Gonzàlez, Isaac. (2013). Linguistic ‘mudes’ and the de-ethnicization of language choice in Catalonia. International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, 16(2), 138-152.