La formació és un camí que no s’acaba mai. Es bifurca, fa pujades, després rampes costa avall i també revoltes difícils. T’hi has d’aturar, de tant en tant. No és un circuit agraït, de vegades. El 31 de maig va tenir lloc la vintena jornada de formació que organitza la SCATERM, societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans que s’ocupa de la difusió de la terminologia i que propugna el debat sobre aspectes rellevants de l’actualitat pel que fa a l’ús dels llenguatges d’especialitat.

En aquesta ocasió, el tema triat va ser els termes en l’àmbit pedagògic, ja que es percep un descontentament general en els entorns educatius, que afecta fins i tot els aspectes relacionats amb la nomenclatura que cal usar per designar els conceptes didàctics. No hi ha calma als centres educatius; ni als llibres, tampoc. Us expliquem com va anar.

Davant de poc més d’una vintena de persones que ocupaven algunes butaques de la Sala Pere i Joan Coromines i d’una vintena d’assistents en línia, Ester Bonet, presidenta de la SCATERM, va recordar l’objectiu de la trobada: analitzar quin impacte té la creació constant de terminologia pedagògica en la comprensió de textos per part de la comunitat educativa. En la seva intervenció, Nicolau Dols, president de la Secció Filològica de l’IEC, va remarcar la necessitat de cuidar l’educació en general i la comprensió lectora en particular.

En aquesta ocasió, la Jornada s’estructurava en dues taules rodones que es van oferir en horari de tarda. La primera s’anunciava amb el títol “El desgast terminològic en l’àmbit pedagògic”. Hi van intervenir quatre ponents: Josep Serentill, president, i Neus Lorenzo, vicepresidenta d’investigació, de la Societat Catalana de Pedagogia de l’IEC; Rafel Lemus Arce, docent de secundària i formador de docents per al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, i Raquel Doñate Calpe, assessora del Servei d’Educació Plurilingüe de la Generalitat Valenciana. En el paper de moderadora, hi actuava jo mateixa, com a membre de la Junta de la SCATERM.

Algun dia els vídeos de la Jornada faran arribar els discursos sencers a qualsevol persona que els vulgui recuperar, però, mentrestant i complementàriament, farem un resum de les idees més rellevants que van anar desfilant en cada torn de paraula. Serentill va fer una introducció sobre la rellevància dels aprenentatges lingüístics; el llenguatge permet la consciència i la competència estètica de la llengua obre la porta al gaudi de la lectura. Partint del reconeixement que la innovació terminològica delimita la tribu dels pedagogs, va admetre un cert abús en el recanvi de termes. Per altra banda, Neus Lorenzo va defensar la idea que un canvi es justifica si hi ha innovació i, per tant, voluntat de transformació. També va afegir que es produeix una fatiga per l’ús constant dels termes. Així doncs, va destacar que la terminologia ajuda a crear una narrativa i un discurs nou entre la comunitat educativa.

Rafel Lemus va centrar la seva reflexió en les desavinences al voltant de la terminologia. Va enumerar els canvis de nomenclatura marcats per la constant promulgació de noves lleis educatives, que fixen una terminologia específica en cada cas. Per contra, ell va postular que el debat terminològic s’hauria de circumscriure a l’àmbit científic. També va apuntar la idea que caldria fer una desconstrucció de les formes quan les interlocutores són les famílies i que s’hauria de fer un acompanyament per part de tutors experts als nous docents perquè s’assegurés un domini del llenguatge precís i uns usos lingüístics professionals acurats i pertinents.

Raquel Doñate va començar puntualitzant que la terminologia no és igualment accessible als docents, a les famílies o als alumnes. En el cas dels professionals, la permanència superior als centres fa que tinguin una percepció del canvi molt més acusada. Va defensar que les noves necessitats socials comportin noves etiquetes terminològiques sempre que els objectius siguin afavorir l’homogeneïtat de sentits, eliminar doblets, reforçar un enfocament inclusiu o evitar els manlleus. Ara bé, va reconèixer que el canvi d’etiqueta no garanteix unes pràctiques noves i, per això, va assenyalar que l’assessorament pedagògic és indispensable per avançar en la implementació de millores reals.

En la mitja hora dedicada al primer debat, van aparèixer algunes altres idees rellevants: es constata un estrès terminològic en l’entorn educatiu; hi ha desconfiança del legislador davant dels docents; caldria un pacte per l’estabilitat terminològica, i, tanmateix, les noves necessitats socials demanen canvis metodològics, que alhora comporten canvis en el llenguatge. En síntesi, la idea convergent va ser que cal consens en què és la qualitat educativa, cosa que evitaria justament aquest relleu constant en el llenguatge pedagògic.

Pel que fa a la segona taula rodona, hi van participar Rosa Estopà, directora del Vocabulari especialitzat bàsic (VEB) i vicepresidenta de la SCATERM; Núria Planas, professora de didàctica de les matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Alícia Almonacid, coordinadora editorial de l’àmbit cientificotecnològic de l’editorial Barcanova. Va actuar com a moderador Francesc Galera, tresorer de la Junta de la SCATERM. En aquesta segona part de la Jornada, la reflexió que es plantejava era quina i quanta terminologia s’ha d’usar en els diferents nivells educatius.

Seguint aquest fil argumental, Rosa Estopà va exposar el treball que dirigeix i que pretén determinar quina és la terminologia fonamental per a cada etapa educativa, amb l’objectiu final d’assegurar que formi part dels diccionaris de referència per a cada etapa educativa. Al contrari de l’anglès, que disposa de diccionaris escolars per a diferents àrees de coneixement, en català només hi ha un diccionari escolar bàsic. Amb la mirada posada en aquesta realitat, el VEB analitza diferents manuals de text i, tot i que encara es troba en procés d’anàlisi de materials, ja ha evidenciat dos fets significatius: hi ha poca coincidència en la terminologia usada per part de les diferents editorials i, a més, a mesura que augmenta el nivell curricular hi ha més paraules que no estan recollides al DIEC2, sobretot si són unitats sintagmàtiques. En definitiva, segons Estopà, és necessari marcar una progressió de la terminologia a transmetre i, sobretot, calen diccionaris especialitzats en l’àmbit de les ciències per a les etapes consecutives d’aprenentatge.

En el torn de Núria Planas, vam poder escoltar les conclusions principals de l’estudi que estan desenvolupant conjuntament la UAB i el Departament d’Educació de la Universitat d’Oxford, per tal d’entendre la pràctica discursiva de les matemàtiques. En concret, han detectat molt d’esforç a transmetre la denominació (naming) i poc a explicar i fer entendre (explaining) quin valor conceptual tenen els termes. En definitiva, aquestes pràctiques provoquen que el recurs simbòlic del llenguatge matemàtic es desaprofiti, ja que els mitjans visuals de vegades simplifiquen les argumentacions necessàries en l’ensenyament matemàtic.

Finalment, Alícia Almonacid va exposar el funcionament de les editorials a fi i efecte d’adaptar-se als nous currículums educatius i va fer èmfasi en la necessitat de treballar amb una anticipació d’un any abans de la publicació de nous manuals. La precipitació en les orientacions curriculars, però, fa que els materials s’elaborin de vegades sense tenir la formació ni la informació sobre per què s’han introduït canvis terminològics. Això provoca, en definitiva, la percepció que sovint els canvis conceptuals no són substancials. Per il·lustrar el seu punt de vista, va exposar diversos exemples: es proposa parlar d’àrees a primària però de matèries a secundària; els continguts d’abans són els sabers d’ara; les competències bàsiques s’han passat a designar competències clau, i l’aprovat s’ha transformat en l’assoliment satisfactori. Des del sector, doncs, es reclama un consens per determinar quins termes són veritablement imprescindibles.

En el debat consegüent, es van fer explícites raons extrapedagògiques en la prescripció de nova terminologia. Les lleis d’educació espanyoles –des de 1970 se n’han promulgat nou de diferents– estan usurpant espai a les competències pròpies de l’Administració catalana, ja que la terminologia delimita també un marc territorial. Arran d’aquesta reflexió, es va discutir sobre quins beneficis i quins inconvenients pot comportar la tendència a unificar a escala mundial un mateix currículum d’aprenentatge. A l’últim, ens vam quedar amb la certesa que la dimensió política en la definició de les competències i de la terminologia que les anomena no serà intranscendent.

Prop de les vuit del vespre, Ester Bonet va tancar la Jornada reconeixent que, en aquesta batalla per discernir quina és la terminologia més adequada, és imprescindible la tasca dels mestres i dels professors, ja que són les persones que donen sentit a la paraula. També va agrair la feina quotidiana que està fent la comunitat docent per adaptar-se a aquests canvis, que haurien de garantir al nostre jovent el dret a una educació de qualitat.

Al final del trajecte de la XX Jornada de la SCATERM, hem après que posar en comú interlocutors que estan involucrats en una mateixa àrea de treball sempre resulta profitós i enriquidor. Alhora, ens queda un cert abatiment, pel fet que els esforços que representa organitzar una trobada com aquesta no hagin aconseguit despertar la motivació a un volum més significatiu de representants del món educatiu. Per sort, correran les cròniques –com aquesta– i els vídeos de les ponències i, de manera asíncrona, el contingut de la Jornada podrà arribar encara una mica més lluny.

 

Teresa Tort Videllet
Filòloga i secretària de la SCATERM