L’any 1985, la Revista de Llengua i Dret (núm. 6, desembre) va publicar un article de deu pàgines que contenia un intent d’assaig de classificació tipològica d’aquestes formes abreujades.
Penseu que, en aquell temps, hom confegia “llistes d’abreviatures” i parlava d’“abreviatures” per referir-se a qualsevol abreujament gràfic del que ara considerem abreviacions. Com que la confusió amb les abreviatures pròpiament dites pel que fa a l’etiqueta era evident i constant, calia buscar un terme que diferenciés la macroclasse de totes les formes abreujades de la classe de les que acaben en punt o en barra (pròpiament dites abreviatures). A més, dins les abreviatures, els dubtes eren múltiples: per on s’havien de tallar els mots per fer l’abreviatura?, podien dur marca de plural?, podien fer servir lletres volades?, com s’havien d’escriure les abreviatures dels tractaments de persona?
Però les abreviatures eren només un dels problemes que hi havia en relació amb les abreviacions: hom no sabia tampoc com havia d’escriure les sigles (amb majúscules, totalment o parcialment; amb punts o sense; en cursiva o en rodona) i, no cal dir-ho, com s’havien de pronunciar (amb sons catalans o de la llengua d’origen, neutralitzant les vocals neutres o no).
I, pel que fa als símbols, els dubtes de grafia eren múltiples; només hem de pensar, per exemple, en les diferents grafies que vèiem escrites (i que encara veiem de vegades) per abreujar la unitat de mesurament anomenada kilòmetre (o quilòmetre): KM, KM., Km, Km., km, km., i els suposats plurals corresponents: KMS, KMS., KMs, Kms, Kms., kms, kms; era una bogeria gràfica (per cert, d’aquestes, només n’hi ha una de bona: km, tant en singular com en plural).
Calia, doncs, posar-hi ordre basant-nos en els diccionaris generals i els manuals d’estil de prestigi que hi havia en aquell moment, en el sentit comú i en el deler de trobar unes regles coherents i que fossin fàcils d’aprendre i d’aplicar.
Calia, doncs, posar-hi ordre basant-nos en els diccionaris generals i els manuals d’estil de prestigi que hi havia en aquell moment, en el sentit comú i en el deler de trobar unes regles coherents i que fossin fàcils d’aprendre i d’aplicar. No cal dir que anàvem molt a les palpentes, però sembla que ens en vam sortir prou bé; ja que, quan vam poder publicar la primera edició del Diccionari d’abreviacions (Enciclopèdia Catalana, 1992), vam tenir en compte moltes obres de referència especialitzades, com ara les d’uns quants tractadistes amb criteri que hi havia en aquell moment –sobretot, José Martínez de Sousa i el seu magnífic Diccionario internacional de siglas y acrónimos, del 1984– i algunes recomanacions d’institucions internacionals, especialment pel que fa a la grafia dels símbols.
Ara, realment la cosa va fer un tomb amb la publicació de la segona edició del Diccionari d’abreviacions (2001), en què vam poder tenir en compte obres com ara Le système international d’unités (Bureau International des Poids et Mesures, ‘Oficina Internacional de Pesos i Mesures’, 6a ed., 1991 –ara va per la 9a ed., del 2019, que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha publicat en català el 2022–), el llibre verd de la IUPAC (International Union of Pure and Applied Chemistry, ‘Unió Internacional de Química Pura i Aplicada’), Quantities, units and symbols in physical chemistry, ‘Magnituds, unitats i símbols en química física’, 2a ed., 1992 –en català, l’IEC el va publicar per primera vegada l’any 2004–, el llibre Abreviacions, de Jaume Capó i Montserrat Veiga (Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, 1997 –ara va per la 3a ed., 2021, però ja no hi figuren els autors inicials–) i el Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos, de Josep M. Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité (Eumo, 2a ed., 2000 –ara va per la 5a ed., IEC, 2019–). Evidentment, cap d’aquestes fonts no figurava en la bibliografia d’aquell article primerenc perquè no n’havíem tingut notícia encara, però sí que les vam poder anar tenint en compte en treballs posteriors.
Les regles que regeixen la grafia de les abreviacions han de ser coherents, fàcils d’aprendre i fàcils d’aplicar.
Doncs bé, som a l’any 2023 i encara hi ha hagut moltes altres aportacions bibliogràfiques valuoses en aquest ínterim (del 2001 ençà), incloent-hi algunes decisions de l’IEC pel que fa a la definició d’acrònim, a les marques de plural en les sigles, a l’ús de l’apostrofació davant les sigles i els símbols i a alguns altres aspectes menors, a més d’opinions expressades en articles publicats per lingüistes interessats en el tema, amb totes les quals podem estar d’acord o no, però que exigien una posada al dia de la qüestió i una discussió enraonada, cosa que hem procurat fer en l’article que podreu llegir en el número de la Revista de Llengua i Dret del mes de juny del 2023. Continuem creient, això sí, que les regles que regeixen la grafia de les abreviacions han de ser coherents, fàcils d’aprendre i fàcils d’aplicar; en aquest sentit ens hem pronunciat i hem fet les nostres recomanacions.
Al llarg d’aquests anys hem establert i afinat la correlació que hi ha d’haver entre classe i grafia, que sempre hem pensat que podia facilitar el reconeixement i l’escriptura de les abreviacions. Així, segons el nostre criteri, en general, les abreviatures porten com a marca el punt o la barra finals (c. o c/ ‘carrer’, p. o pàg. ‘pàgina’), i només porten marca de plural les que, en singular, acaben amb l’última lletra del mot abreujat (fres. ‘factures’, Sres. ‘senyores’); els símbols no porten punts ni barres que no signifiquin l’operació de dividir, tampoc no porten marques de plural i són fixades internacionalment (m ‘metre’, V ‘volt’); les sigles s’escriuen totalment en majúscula i no porten cap punt ni cap marca de plural (UNESCO, FGC), i els acrònims, que són una subclasse de les sigles, s’escriuen com les sigles, però si representen un nom propi, aleshores es poden escriure totalment en majúscula o només amb la inicial en majúscula (TERMCAT, Renfe), preferiblement d’acord amb la voluntat de qui l’ha creada.
Josep M. Mestres i Serra
Doctor en Lingüística Aplicada i professor de Redacció Jurídica i Documental a la Universitat Pompeu Fabra
Josefina Guillén i Sànchez
Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Anglesa. Professora de català i d’anglès i correctora lingüística
Aquest apunt és un tast de la nota ‘Les abreviacions: al cap de trenta-vuit anys de la publicació de l’article “Abreviacions: un assaig de classificació tipològica”’ que signen els mateixos autors al número 79 (juny 2023) de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law.