El passat mes de febrer la premsa es feia ressò de la publicació d’un informe finançat pel Ministeri de Cultura francès que situava el català com la 12a llengua “més influent” del món. Sobre aquesta qüestió, la notícia que publicava l’edició digital del diari Ara (2023) subratllava el contrast entre el retrocés del català a Catalunya “des dels mercats a les escoles, des dels supermercats als bars” i aquesta suposada influència de la llengua a escala mundial.
En primer lloc, cal dir que els autors de l’informe, els lingüistes Alain Calvet i Louis-Jean Calvet, no parlen en cap moment d’influència de les llengües, sinó del seu pes, que mesuren a partir d’una llista de factors que els permet establir no tant un rànquing –tot i que la idea de la classificació de les llengües és recurrent al llarg del text–, sinó més aviat un baròmetre, entès en el sentit que es dona al terme en francès, és a dir, com a instrument que serveix per expressar les variacions dins d’un sistema, en aquest cas, el de les llengües del món. De fet, l’informe es titula Baromètre des langues dans le monde (“Baròmetre de les llengües del món”) (Calvet i Calvet, 2022) i és la quarta edició d’un treball que ja compta amb 3 versions anteriors (2010, 2012 i 2017).
Els autors reconeixen d’antuvi el caràcter parcial de la seva proposta de distribució de llengües, principalment per la impossibilitat de contrastar moltes de les dades i per les dificultats que comporta la seva mateixa classificació, ja que no sempre està clar que les fonts estiguin fent referència a categories comparables. Per exemple, les llengües tenen la mateixa denominació en totes les fonts? Si bé és cert que els autors fan servir com a eina de codificació la nomenclatura de la base de dades Ethnologue, amb el seu sistema de codis de tres lletres establert per la norma ISO 693-3, el mètode que es proposa en aquest treball –basat en factors de naturalesa variada– requereix la consulta d’altres bases de dades amb altres nomenclatures. Aquesta qüestió és especialment problemàtica en casos de gran variació diatòpica, com succeeix amb el diasistema de l’àrab, que presenta un nombre de dialectes diferents segons la font que es consulti.
Una classificació feta a partir de factors
Els factors seleccionats per comparar les llengües també obliguen a recollir dades que no sempre són relacionables. Es distingeix entre factors intrínsecs, que generen dades relatives a les llengües per separat, i factors contextuals, comuns teòricament a diverses llengües i que tenen per funció matisar els resultats donats pels factors intrínsecs. Els autors no han considerat pertinent justificar l’elecció d’aquests factors: això hauria estat sens dubte desitjable principalment pel que fa als contextuals, que són de naturalesa extralingüística. Dit això, també és cert que una discussió sobre la llista potencial de factors i la seva elecció per a aquest treball en concret hauria representat per se un fascicle separat, ja que la qüestió no deixa de ser força complexa.
Els factors intrínsecs establerts pels autors són el nombre de parlants, l’entropia (relació entre nombre de parlants i distribució d’aquests de manera concentrada o dispersa), la vehicularitat (nombre de parlants que fan servir la llengua com a segona llengua), l’estatus de les llengües, el nombre de traduccions, els premis literaris internacionals, la presència a la Viquipèdia, l’ensenyament de les llengües en l’àmbit universitari i la influència del sistema d’escriptura sobre l’expansió de les llengües Els factors contextuals són l’índex de desenvolupament humà, l’índex de fecunditat i l’accés a internet. Com que és impossible, per raons d’espai, entrar en detall en tots els factors, comentaré tot seguit els més rellevants per les seves repercussions metodològiques.
La magnitud més evident quan s’avalua el pes d’una llengua és sens dubte el nombre de parlants inicials (o de primera llengua, com s’indica a l’informe), i aquí ja els mateixos autors reconeixen que no sempre s’estan comparant dades comparables.
Nombre de parlants
La magnitud més evident quan s’avalua el pes d’una llengua és sens dubte el nombre de parlants inicials (o de primera llengua, com s’indica a l’informe), i aquí els mateixos autors ja reconeixen que no sempre s’estan comparant dades comparables. El mateix concepte de primera llengua pot ser difícil d’establir i, per tant, de fer operatiu en un treball en què s’estan posant en relació dades que provenen de fonts diferents. D’altra banda, la qüestió del nombre de parlants inicials no deixa de ser polèmica en àmbits lingüístics com el de l’espanyol (vegeu la tesi doctoral de Pié Jahn, 2018, sobre el discurs de l’Instituto Cervantes al voltant de l’espanyol com a segona llengua del món en nombre de parlants) o el francès (vegeu Jiménez-Salcedo, 2021, per a una revisió de la literatura sobre les dificultats de delimitar els contorns demogràfics de la comunitat francòfona).
En qualsevol cas, els autors subratllen encertadament els límits d’una variable que en realitat no dona cap informació sobre el caràcter vehicular de la llengua, és a dir, sobre els usos públics quotidians. Aquesta qüestió és especialment pertinent en casos de llengües minoritzades que han estat objecte de polítiques actives de revitalització, com el català a l’Estat espanyol o el francès al Quebec, i que han pogut fer que aquestes llengües esdevinguin vehiculars tot i no ser inicials d’un percentatge important de la població.
L’entropia
El concepte d’entropia sembla intuïtiu al primer cop d’ull perquè permet plantejar la diferència de pes que pot existir entre llengües que tenen molts parlants, però que presenten un alt grau de concentració (el xinès), i d’altres amb menys parlants, però amb una major dispersió (paradigmàticament, l’espanyol, però també el francès). Tot i que el matís que introdueix el factor sigui interessant, no deixa de ser problemàtic per diverses raons, des de la consideració només dels parlants inicials per al càlcul de l’entropia, fins al caràcter extremament relatiu de les idees de concentració o de desordre d’una llengua, basada únicament en l’estat sobirà com a única variable territorial, quan pot haver-n’hi d’altres. En casos com el del xinès, no deixa de semblar estrany que es pugui parlar d’un nivell baix d’entropia sobre la base de la concentració dels parlants de la llengua dins de les fronteres de la Xina quan es considera la superfície gairebé continental del país.
La vehicularitat també pot ser un criteri molt productiu per a l’anàlisi de la relació entre les llengües, però esdevé molt difícil d’aplicar a escala mundial, ja que les dades que cal recollir són molt difícilment normalitzables.
El caràcter vehicular d’una llengua
La vehicularitat també pot ser un criteri molt productiu per a l’anàlisi de la relació entre les llengües, però esdevé molt difícil d’aplicar a escala mundial, ja que les dades que cal recollir són molt difícilment normalitzables. ¿Com es pot documentar, per exemple, l’aprenentatge d’una llengua d’ús que es fa servir com a segona llengua en determinats àmbits sense ser llengua oficial de l’estat quan les fonts la consideren com una llengua estrangera? Es tracta sens dubte d’un concepte molt interessant per analitzar la vitalitat de determinades llengües segones en àmbits geogràfics concrets. La llista d’exemples és ben llarga: des del francès als països del Magreb o al Líban –amb polítiques lingüístiques institucionalitzades per mitjà principalment dels sistemes escolars i de determinats usos administratius– fins a les llengües koiné a l’Àfrica subsahariana, l’aprenentatge de moltes de les quals en realitat no està documentat perquè es fa fora de l’ensenyament reglat.
L’estatus de les llengües i els fluxos de traducció
Altres factors són igualment complexos i mereixerien probablement una anàlisi més en detall amb instruments de caràcter més qualitatiu. És el cas de l’estatus i del nombre de traduccions.
La delimitació de l’estatus remet a categories jurídiques no sempre comparables, tot i que s’ha de subratllar el bon ull dels autors de basar les seves dades sobre aquesta qüestió en la base de dades sobre les polítiques lingüístiques al món de la Universitat Laval (Leclerc, 2023). Si bé és cert que una declaració d’oficialitat pot ser merament testimonial (com ocorre en determinades constitucions arreu del món pel que fa a les llengües indígenes), d’altres sí que comporten la producció d’un volum de textos conseqüent. És el cas, per exemple, de les llengües que esdevenen d’ús parlamentari i, per tant, apareixen a les actes dels debats; o bé perquè el seu nou estatus comporta que els instruments jurídics s’hagin de (co)redactar, traduir i/o implementar en aquestes llengües. Inclús quan l’estatus d’oficialitat no va acompanyat de polítiques més proactives favorables a la llengua, és innegable que té repercussió en termes de pes, ja que la fa més present, encara que sigui només en la seva forma escrita. En qualsevol cas, la taxonomia de llengües segons l’estatus proposada pels autors (oficials, nacionals, constitucionals, admeses i privilegiades) té un abast teòric molt interessant per a la recerca en l’àmbit dels drets lingüístics.
Pel que fa al nombre de traduccions, aquest factor planteja un altre cop la problemàtica de les fonts, ja que l’índex Translationum (Unesco, 2020), en el qual es basa l’estudi per recollir les dades, no codifica de manera sistemàtica les llengües segons la norma ISO 693-3 (problema que ocorre igualment amb el factor d’activitat a la Viquipèdia) i, a més, no sempre permet comparar dades longitudinals perquè hi ha molts països per als quals la informació no està actualitzada des de fa anys, fins i tot dècades. Per exemple, segons informació publicada pel mateix portal de Translationum, les dades més recents sobre traducció a l’Estat espanyol es remunten al 2008, amb una darrera actualització el 2012 que encara que no ha estat processada pels gestors de l’índex.
És molt important remarcar que els autors no consideren la seva llista de factors com un bloc que s’hagi d’aplicar de manera unitària. És aquí on es matisa la idea de classificació o rànquing i emergeix encertadament la de baròmetre.
Un model de dades obertes
És molt important remarcar que els autors no consideren la seva llista de factors com un bloc que s’hagi d’aplicar de manera unitària. És aquí on es matisa la idea de classificació o rànquing i emergeix encertadament la de baròmetre, ja que es posa a disposició del públic i de la comunitat científica un fitxer Excel amb les dades normalitzades per factor, les dades brutes i els coeficients d’atenuació de cada factor amb totes les fórmules perquè l’usuari pugui analitzar el pes de les llengües que li interessin segons cada factor o combinant els factors que cregui convenients. Per exemple, per analitzar el grau de vitalitat de les llengües a internet, es pot establir una classificació a partir dels factors nombre de parlants, presència a la Viquipèdia i accés a internet, però hi ha moltes altres combinacions de factors possibles.
D’altra banda, les dades es poden utilitzar per grups de llengües, tot i que aquestes dades s’han de processar amb molta precaució, ja que la intenció de l’informe és donar un panorama mundial de les llengües, no pas regional; dit altrament, les llengües en contacte són difícilment comparables, si més no en el context europeu. Per exemple, les dades del català no es poden comparar amb les de l’espanyol, perquè els factors relatius a aquesta darrera llengua s’han aplicat a tota la seva extensió geogràfica, més enllà de la península Ibèrica. Passaria el mateix si hom volgués comparar l’espanyol i el portuguès.
També cal indicar que el baròmetre no es refereix a totes les llengües del món, primer de tot perquè això seria una entelèquia (és impossible verificar que totes les llengües d’una hipotètica llista se segueixen parlant sincrònicament arreu del món en el moment d’efectuar l’estudi) i, segon, perquè no s’estarien comparant magnituds comparables i l’exercici, a més d’ingent, esdevindria inútil. Després de tot, quin podria ser l’interès (i el mèrit des del punt de vista científic) d’afirmar que, aplicant els factors esmentats, el francès apareix infinitament més ben posicionat que la llengua d’una comunitat indígena amb un centenar de parlants? Per aquesta raó, i basant-se principalment en el nombre de parlants, els autors s’han limitat a analitzar una llista de 634 llengües que han classificat segons els factors ja indicats.
Com s’ha esmentat més amunt, l’aplicació dels factors és flexible. La selecció dels coeficients d’atenuació permet explotar les dades amb finalitats molt diferents. Els mateixos autors indiquen la possibilitat d’establir classificacions diverses segons allò que es vulgui analitzar: admeten que la classificació general –aquella per a la qual s’han aplicat tots els factors– reflecteix la preeminència de les llengües europees amb passat colonial, amb un nombre consegüent de parlants i un poder econòmic important. Aquest biaix queda molt matisat quan s’estableix una classificació basada únicament en els factors intrínsecs: en aquest cas, s’atenua la influència econòmica dels estats que estan darrere de les llengües i emergeixen llengües amb més pes demogràfic, com les asiàtiques.
Pel que fa al català, la classificació amb tots els factors el situa en la 12a posició. (…) Si es tenen en compte els factors demogràfics, però, el català baixa –per raons òbvies– a la 48a posició.
I el català?
Pel que fa al català, la classificació amb tots els factors el situa en la 12a posició. Si s’hi apliquen els factors intrínsecs, en la 13a. Si es tenen en compte els factors demogràfics, però, el català baixa –per raons òbvies– a la 48a posició, mentre que si es té en compte una combinació de factors relacionada amb el prestigi de la llengua (estatus, nombre de traduccions, premis literaris i ensenyament universitari), el català se situa en la 26a posició.
Evidentment, es pot retreure a l’estudi que, segons la combinació de factors, es pot fer dir a les dades allò que es vulgui, però això sempre és així amb qualsevol conjunt de dades de caràcter quantitatiu. El que la classificació explicita, pel que fa al català, és la situació d’una llengua mitjana en nombre de parlants respecte del conjunt de llengües europees, i que es beneficia d’estructures de promoció que li atorguen un cert valor com a llengua vehicular en contextos formals. Veiem que aquesta posició és molt relativa: només cal limitar-se a aplicar factors de prestigi per adonar-se que el lloc de la llengua a la taula cau unes quantes posicions.
No resulta, doncs, tan inversemblant que, sobre la base d’aquests factors, el català pugui ocupar la 12a posició de la llista general. La qüestió dels usos lingüístics quotidians, del desplaçament del català de les microesferes d’interacció públiques en els nuclis urbans, l’assetjament a l’escola, a les universitats i a les administracions autonòmiques i perifèriques de l’Estat… totes aquestes circumstàncies no apareixeran en un macroestudi que compara les llengües a escala mundial: caldrà seguir produint més recerca qualitativa que doni compte del que passa en l’àmbit de les comunitats de parlants i informi les accions futures de planificació lingüística.
Juan Jiménez-Salcedo
Universitat de Mons, Bèlgica
Referències
Ara. (2023). El català, 12a llengua més influent del món (segons l’estat francès). Ara.
Calvet, Alain, i Calvet, Louis-Jean. (2022). Baromètres des langues dans le monde. Délégation générale à la langue française et aux langues de France, Ministère de la Culture.
Jiménez-Salcedo, Juan. (2021). Pour une francophonie des communautés: Multilinguisme, tradition institutionnelle et langue de l’école dans la Principauté d’Andorre. International Journal of Francophone Studies, 24(3-4), 171-206.
Leclerc, Jacques. (2023). L’aménagement linguistique dans le monde. Chaire pour le développement de la recherche sur la culture d’expression française en Amérique du Nord (CEFAN), Université Laval.
Pié Jahn, Guillermo. (2018). Revisión crítica y análisis glotopolítico del índice de importancia internacional de las lenguas y “otros alegres guarismos” de la demolingüística hispánica [tesi doctoral]. Universitat Rovira i Virgili.
Unesco. (2020). Index Translationum.