“Junts hem de defensar la diversitat lingüística de la UE, però també cal conèixer les conseqüències de les nostres decisions, així que avui és massa d’hora per prendre una decisió.” Aquestes eren les paraules –pronunciades en català– del ministre d’Afers Estrangers finès, Anders Adlercreutz, en sortir de la reunió del Consell de la UE d’avui, 19 de setembre, en què es decidia si català, gallec i èuscar passaven a ser llengües oficials de la Unió Europea (UE). Una posició compartida i feta pública per molts altres estats membres. Alemanya, França, Croàcia, Eslovàquia, Irlanda… i fins a 21 estats membres es pronunciaven en la mateixa direcció.
De moment, el català, el gallec i el basc no seran oficials de la UE. L’argument? Es necessita més temps per analitzar les implicacions legals, econòmiques i, sobretot, polítiques d’aquesta decisió.
De moment, el català, el gallec i el basc no seran oficials de la UE. L’argument? Es necessita més temps per analitzar les implicacions legals, econòmiques i, sobretot, polítiques d’aquesta decisió. A més, han estat diversos els estats que han demanat un informe jurídic als serveis jurídics del Consell. Part positiva? Cap estat ha exercit el seu dret de veto i, per tant, cap estat s’hi ha oposat de manera ferma.
Davant d’aquests dubtes, l’Estat espanyol es treia de la màniga una nova proposta: l’oficialitat del català, el gallec i el basc es farà en dues velocitats, en què la llengua catalana anirà primer. En les properes reunions del Consell de la UE, el debat girarà al voltant de l’oficialitat de la llengua catalana i, posteriorment, es tractaran els casos basc i gallec. L’argument del ministre d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, José Manuel Albares, per prioritzar el català? Perquè “és la més parlada, amb 10 milions de parlants”, ha dit en finalitzar la reunió del Consell d’avui, 19 de setembre.
Per què s’ha debatut avui, 19 de setembre, l’oficialitat del català a Europa? Com hem arribat fins aquí? Fem una cronologia dels fets.
Aquestes darreres setmanes, hem estat testimonis d’intensos debats sobre la possibilitat que el català esdevingui llengua oficial de la UE. Articles d’opinió, tertúlies televisades o debats polítics i socials en diversos mitjans de comunicació i xarxes socials han tractat un dels temes que, sens dubte, ha generat més repercussió mediàtica a casa nostra.
Tot començava el 17 d’agost, amb una carta escrita pel ministre espanyol d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, José Manuel Albares, adreçada al Consell de la Unió Europea: “Trasllado la decisió del Govern d’Espanya de sol·licitar al Consell la inclusió del català, eusquera i basc, llengües espanyoles diferents del castellà que gaudeixen d’un estatus oficial a Espanya, al règim lingüístic de la Unió Europea.” Amb aquestes paraules, el Govern espanyol engegava la maquinària diplomàtica formal perquè el català, el gallec i el basc esdevinguin plenament oficials de la UE.
Mai, fins ara, hi havia hagut una petició tan clara perquè el català –juntament amb el gallec i el basc– tinguin el màxim reconeixement legal de la UE: el reconeixement de llengua oficial. Hi va haver un únic intent el 2004 per part del president socialista José Luis Rodríguez Zapatero, que va acabar en una opció aigualida: la signatura d’uns acords administratius (2005-2009) entre l’Estat espanyol i algunes institucions europees per poder fer servir la llengua en alguns contextos, amb uns procediments poc pràctics o transparents i amb poca incidència real. La diferència és ben clara. Mentre que al 2004 es van aconseguir les molles, ara es demana el pa sencer: el català, llengua oficial d’Europa.
Quines possibilitats reals tenen? Qui ho ha decidit avui, 19 de setembre, que es necessita més temps? Quins entrebancs hauran de superar? Com es decidirà? Quins efectes pràctics tindria l’oficialitat del català a Europa? Aquest apunt al blog té com a objectiu respondre aquestes cinc preguntes. Comencem per la primera:
1. Quines possibilitats hi ha que el català passi a ser llengua plenament oficial de la UE?
La carta adreçada pel ministre Albares ha representat el primer pas formal i necessari: l’Estat –en aquest cas l’espanyol– ha d’adreçar-se al Consell de la Unió Europea (atenció, no el confongueu amb el Consell Europeu ni amb el Consell d’Europa), institució europea amb poder legislatiu que té la potestat de decidir l’oficialitat de les llengües de la Unió Europea. La carta ha de demanar al Consell una petició concreta: que es modifiqui el Reglament 1/1958 del Consell de la UE, norma que regula el règim lingüístic europeu. En el cas que ens ocupa, la modificació té com a objectiu incloure tres noves llengües: el català, el gallec i el basc. La UE passaria de 24 a 27 llengües oficials.
Per analitzar les possibilitats que la proposta tiri endavant, cal abordar el tema des de dos punts de vista: un punt de vista tècnic i un altre de polític.
Des del punt de vista jurídic, el Reglament 1/1958 no impedeix que una llengua com la catalana –oficial a una part de l’Estat però no a tot l’Estat– pugui ser llengua oficial de la UE, sempre que l’Estat ho demani. És veritat, però, que no n’hi ha precedents. Fins ara, cap estat ha demanat que una llengua només oficial a part del seu territori passi a ser llengua oficial de la UE. Cal remarcar que el Reglament europeu no exigeix que la llengua hagi de ser oficial de l’estat sinó que parla de l’oficialitat a l’estat. La diferència de preposició és clau, perquè, des del punt de vista jurídic, és el que permetria que el català pugui passar a ser llengua oficial de la Unió Europea.
És des del punt de vista polític quan el debat esdevé més complex, com veurem a la pregunta 2 de sota.
2. Qui decidirà si el català passa a ser llengua oficial de la UE?
La resposta és clara: són els 27 estats membres de la UE els que decidiran si el català serà o no serà oficial de la UE. És, per tant, una qüestió purament política. Avui, 19 de setembre, han estat els 26 estats membres (restant-hi l’Estat espanyol) els que han ajornat la decisió de fer el català, gallec i basc llengües oficials de la UE. “És massa d’hora per prendre una decisió” –emfasitzava el ministre finès, en fer el resum del resultat de la reunió, com dèiem més amunt.
L’oficialitat lingüística demana una votació per unanimitat, és a dir, els 27 estats membres de la UE han d’emetre un vot a favor. No val ni una majoria simple ni una majoria qualificada, també denominada doble majoria. (…) En resum, la decisió està en mans dels estats de la UE.
Recordem que l’oficialitat lingüística demana una votació per unanimitat, és a dir, els 27 estats membres de la UE han d’emetre un vot a favor. No val ni una majoria simple (vots a favor de 14 estats membres) ni una majoria qualificada, també denominada doble majoria (vot favorable del 55 % dels estats membres i que representin almenys el 65 % de la població de la UE). Per tant, tot depèn de la voluntat política dels 26 estats membres, juntament amb la capacitat negociadora de l’Estat espanyol. En resum, la decisió està en mans dels estats de la UE.
La qüestió de la unanimitat dels 27 ha copsat tots els titulars mediàtics en les darreres hores. Pocs, però, han parat l’atenció en la lletra petita del Reglament 1/1958, concretament en l’article 8, que diu: “pel que fa als estats membres on existeixin diverses llengües oficials, l’ús d’una llengua es regirà, a petició de l’estat interessat, per les normes generals de la legislació d’aquest mateix estat”. Cal parar molta atenció. En cas que el català passi a ser llengua oficial de la UE, ens hem de fer una pregunta: com interpretarà l’Estat espanyol aquest article? Quines seran les “normes generals de la legislació de l’estat” que s’aplicaran? Seria important fer-ne el seguiment per evitar que una hipotètica oficialitat acabi en paper mullat.
3. Quins entrebancs haurà de superar la llengua catalana per esdevenir llengua oficial, juntament amb el gallec i el basc?
Els entrebancs no són de caire jurídic –com hem apuntat anteriorment, el Reglament 1/1958 no impedeix que una llengua com la catalana, oficial a part d’un Estat, sigui oficial de la UE– sinó estrictament polític, és a dir, la voluntat dels estats membres de la UE. Amb la decisió d’avui, 19 de setembre, d’ajornar la decisió hem pogut ser testimonis del valor altament polític de l’oficialitat lingüística del català, el gallec i el basc.
I do not believe such a request will be accepted by all member countries –no crec que tots els països acceptin aquesta petició [d’oficialitat]. Així expressava les seves reticències l’excomissària europea d’Educació, Cultura i Multilingüisme de la Comissió Europea (2010-2014), Androulla Vassiliou, poques hores després de fer-se pública la carta amb la petició formal del ministre Albares.
És coneguda la indiferència, bel·ligerància o fins i tot animadversió d’alguns estats a les seves llengües pròpies, mal denominades llengües regionals o minoritàries. Una dada objectiva ens ajudarà a exemplificar aquesta afirmació: ni França ni Itàlia ni Grècia, entre molts d’altres països, han ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
És coneguda la indiferència, bel·ligerància o fins i tot animadversió d’alguns estats a les seves llengües pròpies, mal denominades llengües regionals o minoritàries. Una dada objectiva ens ajudarà a exemplificar aquesta afirmació: ni França ni Itàlia ni Grècia, entre molts d’altres països, han ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM), l’únic tractat internacional jurídicament vinculant que protegeix les llengües més vulnerables a Europa. A això cal afegir altres fronts oberts a la UE, com per exemple la nombrosa minoria lingüística russòfona de diversos estats membres de la UE com ara Estònia, Letònia o Lituània, entre d’altres.
És altament probable que alguns d’aquests estats no votin a favor, per por d’obrir la caixa de Pandora i que les seves pròpies minories lingüístiques comencen a reivindicar reconeixement legal, primer als seus propis estats i, posteriorment, a la UE. La diferència, però, és substancial: mentre que el català, el gallec i el basc són llengües oficials en diversos territoris de l’Estat –en sis comunitats autònomes, concretament– les altres minories lingüístiques europees no tenen el rang d’oficialitat plena als seus territoris. És la principal diferència.
Malgrat aquestes reticències històriques de reconeixement de la diversitat lingüística interna de molts estats de la UE, cap s’ha mostrat obertament reticent.
4. Com es decidirà?
La carta emesa pel ministre Albares demanava incloure el tema a l’ordre del dia de la reunió del Consell d’avui, 19 de setembre. Recordem-ho: els 27 estats membres, per unanimitat, hauran d’emetre un vot favorable. Com apuntàvem anteriorment, sense la unanimitat dels 27, el català no passaria a ser oficial. És, precisament, el que ha passat: les reticències de molts estats han fet que la decisió s’hagi ajornat a futures reunions del Consell, previstes per al 24 d’octubre i el 15 de novembre.
El fet que el català no sigui llengua oficial de la UE suposa un greuge comparatiu important en relació amb les llengües oficials de la UE
5. Quins efectes pràctics tindria l’oficialitat del català a Europa?
El fet que el català no sigui llengua oficial de la UE suposa un greuge comparatiu important en relació amb les llengües oficials de la UE. Més enllà de no poder fer servir la llengua als debats del Parlament Europeu o de no tenir la documentació de la Comissió o del Consell de la UE en català, hi ha tot un seguit d’iniciatives i projectes europeus en què la llengua catalana queda exclosa.
L’informe L’avaluació de la política lingüística de la UE en relació amb les llengües regionals o minoritàries: 10 anys des de la Resolució Alfonsi (2013-2023) (disponible en anglès), presentat davant el Parlament Europeu el març del 2023, fa una anàlisi acurada de la política lingüística de la UE i detecta els casos concrets d’exclusió lingüística. Alguns exemples detectats són els següents:
El concurs Juvenes Traslatores. La llengua catalana no té accés al concurs de traducció literària Juvenes Traslatores, iniciativa adreçada a joves de batxillerat per fomentar el coneixement de les literatures europees, disponible només per a les 24 llengües oficials.
CV EUROPASS. La llengua catalana no té accés al model estàndard de CV EUROPASS, disponible en les 24 llengües oficials més en islandès, noruec, turc i macedoni, llengües de països no pertanyents a la UE. L’EUROPASS és el model de curriculum vitae oficial de la UE, que tothom hem de fer servir com a plantilla quan busquem una feina.
E-Translation. La llengua catalana no té accés a l’e-Translation, el servei de traducció automàtica de la UE per a totes les administracions públiques, empreses i universitats, disponible per a les 24 llengües oficials més llengües no oficials de la UE com el noruec, l’islandès, el turc, el xinès, el japonès, l’àrab i el rus.
IATE. Interactive Terminology For Europe. La llengua catalana, malgrat comptar amb un dels serveis de terminologia més prestigiosos d’Europa, el TERMCAT, no té accés a la base de dades de terminologia europea IATE, el sistema de gestió terminològica de la UE.
Online Linguistic Support. La llengua catalana no estava, fins ara, entre les llengües que la ciutadania europea pot aprendre gratuïtament en línia a través de la plataforma d’aprenentatge de llengües Online Linguistic Support. La plataforma està disponible per a les 24 llengües oficials i d’altres llengües de països no pertanyents a la UE, com ara l’islandès, el macedoni, el noruec, el serbi i el turc. Dies abans de la negociació per l’oficialitat del català, el ministre d’Universitats, Joan Subirats, anunciava que totes tres llengües estaran disponibles aviat en aquesta plataforma.
L’exclusió de la llengua catalana és una qüestió de voluntat política. L’oficialitat del català a la UE serviria, per tant, per posar fi a aquesta exclusió lingüística.
Com pot ser que molts d’aquests programes estiguin oberts, fins i tot, a llengües no oficials a la UE? Aquests són només alguns exemples il·lustratius dels greuges lingüístics identificats que demostren que l’exclusió és una qüestió de voluntat política. L’oficialitat del català a la UE serviria, per tant, per posar fi a aquesta exclusió lingüística.
L’informe esmentat també fa sortir a la llum el decalatge cada cop més gran entre la ciutadania europea, que demana més accions a la UE en matèria de promoció i protecció de les llengües regionals o minoritàries, com ho demostrava el Minority Safepack o les peticions ciutadanes de la Conferència sorbre el Futur de la UE, i les institucions europees. Tal com afirma el Tribunal de Justícia de la UE en una de les seves darreres sentències en la matèria: “Les accions de la UE per promoure les llengües regionals o minoritàries són suficients i no en calen de complementàries” (Sentència T-158/21 del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), de 9 de novembre de 2022).. Mentre que la ciutadania en demana més, les institucions diuen prou. No ens ha de sorprendre la desafecció política creixent d’una Europa cada cop més allunyada de la ciutadania.
A tall de cloenda, entristeix veure com s’emmarquen els debats sobre el reconeixement de multilingüisme de l’Estat –en aquest cas a la UE– sempre en un context de malabarismes polítics extrems. En el cas que ens ocupa, la cadira de la presidència del Govern d’Espanya. Denota que provenen de la necessitat política i no d’un convenciment real de reconeixement de la realitat lingüística de l’Estat. La carta del ministre Albares sorgeix de la pura necessitat del suport polític dels partits independentistes catalans a la investidura del president en funcions actual, Pedro Sánchez, que necessita els vots catalans per poder tornar a ser president del Govern.
La manca de precedents, juntament amb el neguit mostrat per diversos estats europeus, ens fa ser cautelosos sobre la plena oficialitat del català a les institucions de la UE. Veurem, durant les properes reunions del Consell de la UE, si la proposta tira endavant, o si la proposta de “comprar temps” era una estratègia amb altres finalitats polítiques, poc relacionada amb la llengua sinó amb el poder.
Vicent Climent-Ferrando
Universitat Pompeu Fabra
Càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme
El gallec já hi és. El darrers 35 antes vá haver deputats que van Fer us del gallec amb normalitat. El gallec, gallec-portugués o português da Galiza és llíngua oficial de Portugal I por tant oficial. Altra questió és lê esforç constant de Espanha para que siga llingua espanhola I só espanhola.
Jo mateix vaig intervenir em gallec sem problemas
A voltas com o português da Galiza na União Europeia.
Na Galiza estamos como estamos, sendo o povo minoria nacional, com mais vantagens reais, por acreditarmos nas balizas e limites que coloca à nossa atividade e aspirações o estado que nos submete.
Havia um outro povo como nós na Europa, os flamengos, tinham academizinhas e trapalhadas reguladorzinhas dessa língua que estava bem minorizada, o 80 por cento dos juízes no Flandres não a usavam nunca, nem a conheciam.
Os neerlandeses distinguem aos flamengos só com abrirem a boca e o seu peculiar sotaque.
Porém que se passou
Os flamengos tenhem hoje plena normalidade e não estão mais submetidos aos walões e seu francês
Libertarem-se foi porque naquelas paragens já estava lá o reintegracionismo a caminho, e afirmaram a nossa (sua) língua é o neerlandês.
Foi dura luita, com muitas resistências e trapacarias, mas no 1980 os governos Belga e Holandês assinaram o tratado da lei comum. Lei da Tal unie
A Galiza tinha que ter uma lei para o português, como a que instituiu na Bélgica o holandês para Flandres, para fazermos certa a reintegração. O dia que isso passasse o estado espanhol, não seria mais supremacista.
Se isso não é objetivo e seguimos em reclamações que só afirmam a nossa condicão de espanhóis, o futuro da nossa língua será um, desaparecer…e a Espanha feliz.
Castela/Espanha leva 800 anos com uma única preocupacão a respeito da Galiza, o relacionamento com Portugal, e com nada de simpatia de que levemos usando já a nossa língua nos âmbitos europeus já bem anos com normalidade…e agora nós felizes jogando pedras no telhado …vai muito chover na nossa casa enquanto esmorecemos.
Ernesto V. Souza
Parece incrível que não apenas o discurso reintegracionista seja ar e que a sociedade galega não veja e nem reconheça como aproveitada uma estratégia que levava décadas funcionando pioneira no Parlamento Europeu.
E o engraçado é que se a proposta não sair será por questões económicas e organizativas não por lógica, razão ou oportunidade estratégica. Sem qualquer consideração histórica, linguística ou filológica.
Mas se sair terá sancionado (oficializado) a nível europeu a separação entre galego e português como duas línguas diferentes que teríam de ser inter-traduzidas…
Trobo a faltar un punt de contextualització important en aquest article: el cost que té l’ús de tantes llengües oficials a la UE. Això, entre altre, explica que els països s’ho pensin abans de donar el seu vot afirmatiu a l’entrada de noves llengües oficials. Per entendre bé què està passant, crec que hem de tenir una visió més àmplia de la situació i no només fer-ne una lectura des del context de la investidura a Espanya.