El 22 de setembre va tenir lloc a la seu de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC), al carrer Girona, 20, de Barcelona, i també en línia, la Jornada de commemoració del 40è aniversari de la Revista de Llengua i Dret (RLD), que va aplegar prop d’un centenar i mig d’assistents. Per a l’ocasió, es va convidar les persones assistents a fer una reflexió teòrica, acadèmica, però també basada en casos reals, sobre un tema de rellevància i d’actualitat: les conseqüències de les mobilitats per a la sostenibilitat de les llengües minoritzades. Es va tractar, doncs, la mobilitat en les seves múltiples facetes, com un factor determinant de les dinàmiques sociolingüístiques en el món contemporani, i com un dels principals reptes per a les polítiques lingüístiques que tracten de garantir la sostenibilitat de les llengües minoritzades, als territoris de llengua catalana i més enllà.
La Revista de Llengua i Dret es va crear l’any 1983 amb l’objectiu de bastir ponts entre el món acadèmic i l’Administració pública […]. Quatre dècades més tard, la revista continua fidel a aquesta missió.
Com va ressaltar en l’obertura de la Jornada el director de l’EAPC, Ismael Peña-López, la Revista de Llengua i Dret es va crear l’any 1983 amb l’objectiu de bastir ponts entre el món acadèmic i l’Administració pública, i per donar resposta als reptes que plantejava, en un moment en què s’estava conformant el país i recuperant la democràcia, el procés de restabliment de la llengua catalana, aleshores en un estat encara incipient. Quatre dècades més tard, la revista continua fidel a aquesta missió; i ho segueix fent actualment acostant-se a l’agenda política i social i assolint un alt impacte no només en les institucions, on genera temes de debat, sinó també en el món científic i des de la qualitat acadèmica, com es constata en el fet que l’RLD està indexada als principals índexs científics.
La Jornada, que va transcórrer al llarg del matí i fins a les dues de la tarda tocades, va consistir en quatre ponències de persones expertes en àmbits del dret, la ciència política i la sociolingüística, i una taula rodona amb diversos directors de la revista en diferents etapes des del 1983 fins a l’actualitat, després de l’obertura institucional per part d’Ismael Peña-López, l’esmentat director de l’EAPC, Francesc Xavier Vila, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, i Avel·lí Flors Mas, director de l’RLD.
Les primeres dues intervencions van explorar les possibilitats i els límits juridicopolítics de les polítiques d’integració lingüística de poblacions mòbils. En la seva ponència titulada “Migraciones, lenguas minoritarias y Derecho. Perspectivas para las lenguas minorizadas en el Estado español”, Eduardo J. Ruiz Vieytez, catedràtic de Dret de la Universitat de Deusto (País Basc), va abordar, d’una banda, la qüestió dels drets lingüístics de les persones migrants, i, de l’altra, les implicacions de les migracions per a les llengües minoritàries. La tesi que va defensar Vieytez al llarg de la seva intervenció és que el dret és un instrument molt limitat pel que fa a la regulació de les llengües, en primer lloc, perquè els fenòmens lingüístics són molt difícils de definir i encaixonar en una categoria lingüística i jurídica absolutament nítida, com ho requereix el dret, en segon lloc, perquè hi ha poques categories jurídiques, i molt rígides, que no s’adeqüen bé a la variabilitat de la realitat lingüística i, finalment, perquè les normes jurídiques tenen una capacitat de coerció limitada, en comparació amb factors no jurídics que són molt més efectius en el seu impacte sobre les dinàmiques lingüístiques (com el prestigi social, la rendibilitat comercial, la pertinença a una comunitat, etc.).
El territori físic està perdent importància en les relacions interpersonals, i, per tant, cal que els governs ho tinguin en compte per l’impacte d’aquest fenomen en idees com la identitat i la llengua d’identificació.
Altres idees rellevants que es van posar sobre la taula són que el territori físic està perdent importància en les relacions interpersonals, i, per tant, cal que els governs ho tinguin en compte per l’impacte d’aquest fenomen en idees com la identitat i la llengua d’identificació; que, en alguns contextos, la llengua minoritària pot ser percebuda com a pròpia de grups que viuen i socialitzen millor que les persones migrades, i, en conseqüència, la demanda de promoció de la llengua minoritzada es pot percebre com un afany de privilegis i de discriminació davant de les persones que no hi tenen accés, i que hi ha contradiccions paleses entre el discurs de valoració de la diversitat lingüística imperant, per exemple, a Europa i les polítiques de dominació de les llengües oficials que s’hi fan.
En segon lloc, Peter A. Kraus, catedràtic de Ciència Política de la Universitat d’Augsburg (Alemanya), en la seva ponència “Multilingüisme i política de ciutadania: una perspectiva europea”, va exposar que el repte que cal afrontar aquest segle és com ser mòbils amb sostenibilitat, en tots els àmbits, també el lingüístic. Segons Kraus, la mobilitat sense control és insostenible, i la immobilitat sense més opcions és “una presó”. Aquesta relació entre opcions i lligams, com a idees complementàries i mútuament necessàries, va ser present al llarg de tota la ponència. Concebre la llengua com una opció o com un lligam obre diferents ventalls de pràctiques, usos i conseqüències. Concebre les llengües com una opció significa tenir l’oportunitat d’elegir aprendre-les i parlar-les, i, per tant, de tenir accés a certes experiències comunicatives; concebre-les com lligams ens vincula socialment a altres persones, a comunitats lingüístiques i culturals. Cadascuna d’aquestes concepcions té implicacions normatives: es pretén generar oportunitats d’aprenentatge i ús de noves llengües? O es busca preservar els vincles lingüístics? L’equilibri entre ambdues dinàmiques no és fàcil i sovint no és clara la genuïnitat de la seva motivació, ja que poden ser motivades per interessos polítics, individuals, etc. Assumint que a Europa la idea de ciutadania (entesa com la condició de ser ciutadà o ciutadana) està basada tradicionalment en una concepció monolingüe, Kraus defensa que hem de trobar fórmules innovadores, que transcendeixin el concepte d’estat nació, per redefinir la ciutadania sobre una base multilingüe real, i així afrontar situacions i contextos cada cop més diversos.
Aquest bloc es va tancar amb una breu discussió moderada per Maria Ballester Cardell, professora de Dret Constitucional de la Universitat de les Illes Balears i membre del Consell de Redacció de l’RLD.
El segon bloc de ponències va tenir un caire més sociolingüístic. S’hi van tractar experiències amb la llengua catalana i amb les polítiques lingüístiques de persones mòbils a Catalunya i a Andorra. En la seva ponència titulada “Mobilitat, desigualtats i llengua catalana: perspectives no-catalanoparlants”, Marina Massaguer Comes, investigadora de la Universitat Oberta de Catalunya i del CUSC-UB, va presentar resultats de la seva investigació doctoral. Massaguer es va centrar en les experiències de persones no-catalanoparlants (que no usen el català en les seves interaccions orals quotidianes) d’origen estranger, concretament de Llatinoamèrica, Àfrica, Àsia, Austràlia i altres països d’Europa, per mostrar com es posicionen davant de les dinàmiques sociolingüístiques a Catalunya. Proporcionant exemples de casos reals, Massaguer va reflexionar sobre com intervé el català en els processos de capitalització i descapitalització d’aquestes persones. Un patró que sembla repetir-se és que el català no és percebut com una necessitat per qui disposa d’altres capitals lingüístics, simbòlics i/o socials. O dit d’una altra manera, només aquelles persones que perceben la seva posició com una posició descapitalitzada (en què els manca capital econòmic, social, simbòlic o lingüístic) i, per tant, aspiren a capitalitzar-se (guanyar valor econòmic, social, etc.) perceben el català com un benefici per a elles. Tot i així, paradoxalment, aquestes no sempre hi tenen accés.[1]
Com Massaguer, Hawkey observa obstacles pràctics que compliquen l’accés al català per part d’algunes persones migrants. (…) Ens podem preguntar si el cas d’Andorra podria estar exemplificant el que passaria en una hipotètica situació en què Catalunya fos un estat i, per tant, tingués aquesta legitimitat per a les persones migrants.
En quart lloc, James Hawkey, professor de Lingüística i Estudis Catalans a la Universitat de Bristol (Anglaterra), va oferir la ponència “Les experiències amb el català dels migrants a Andorra”. Hawkey ens va acostar a les particularitats del context andorrà, caracteritzat per tenir més del 50 % de la població migrant, originària principalment de l’Estat espanyol i de Portugal, a més d’una forta migració estacional. Tot i tenir la llengua catalana com a única llengua oficial, la realitat lingüística d’Andorra és molt més complexa. El castellà s’usa sovint com a llengua franca entre grups lingüístics diferents. El francès és una llengua present al sistema escolar, però de la qual hi ha un nivell baix de competència, degut a la immigració posterior a l’edat escolar. Després de fer un repàs de les principals lleis i normatives lingüístiques, en què es va fer palesa la intencionada manca de concreció a l’hora d’esmentar llengües, i que Hawkey anomena ambigüitat estratègica, el ponent va mostrar fragments provinents d’algunes de les 29 entrevistes a membres de la comunitat portuguesa resident a Andorra que havia fet. A més d’una influència del gènere en els rols professionals de les persones entrevistades, que tenia al seu torn un impacte en les seves pràctiques lingüístiques, s’hi podia observar la importància del castellà, a més del català en alguns casos, com a llengua de convivència i fins i tot d’integració. Com en la investigació de Massaguer, també Hawkey observa obstacles pràctics que compliquen l’accés al català per part d’algunes persones migrants. Posant en relació les dues ponències, ens podem preguntar si el cas d’Andorra podria estar exemplificant el que passaria en una hipotètica situació en què Catalunya fos un estat i, per tant, tingués aquesta legitimitat per a les persones migrants.
La discussió final d’aquest segon bloc va ser moderada per Ona Domènech Bagaria, professora d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i membre del Consell de Redacció de l’RLD.
La Jornada va acabar amb la taula rodona d’antics directors i l’antiga directora de l’RLD, Carles Duarte i Montserrat, Antoni Milian i Massana i Eva Pons Parera, i moderada per l’actual director de la revista, Avel·lí Flors Mas.
La Jornada va acabar amb la taula rodona d’antics directors i l’antiga directora de l’RLD, Carles Duarte i Montserrat, Antoni Milian i Massana i Eva Pons Parera, i moderada per l’actual director de la revista, Avel·lí Flors Mas. En aquest diàleg es va fer un balanç de l’evolució de la revista al llarg dels seus 40 anys d’història, des que va abordar la necessitat d’un establiment d’una normativa i d’uns criteris en el llenguatge administratiu i jurídic, que es va proposar esdevenir lloc de trobada de persones dedicades a la normalització lingüística arreu del domini lingüístic català, i que s’ha establert com una revista científica reconeguda i consolidada –com a mostra, se n’han publicat dos números a l’any ininterrompudament en els seus 40 anys d’existència: clourà el 2023 amb la publicació del número 80. Finalment, es van esmentar alguns reptes de futur per a l’RLD, com contribuir a la consolidació del dret lingüístic com a disciplina; reflexionar sobre l’aplicació de les eines d’intel·ligència artificial al llenguatge administratiu i jurídic, així com sobre l’administració electrònica, i com ha de ser propera a les persones; aprofundir en el paper de les i els intèrprets judicials, tenint en compte la necessitat de la mediació cultural, i explorar en la interacció entre la política lingüística, la sociolingüística i altres disciplines afins, al voltant del concepte de justícia lingüística.
Ens fem ressò, per acabar, de les paraules dels directors i la directora, amb el desig que ens puguem retrobar al 50è aniversari de la Revista de Llengua i Dret, i que hi arribem treballant-hi amb el mateix coratge amb què s’ha fet fins ara.
A la pàgina web de l’EAPC podeu trobar informació i els enregistraments de la Jornada.
Helena Torres Purroy
Sociolingüista (Universitat de Lleida) i coordinadora del blog de la Revista de Llengua i Dret
[1] Podeu llegir més sobre la investigació de Marina Massaguer en aquest apunt del nostre blog.