Una experiència comuna del segle XXI és que “tot el món sembla estar en moviment”, com Mimi Sheller i John Urry (2006) diuen al principi del seu article quan parlen del nou paradigma d’aproximació a la globalització. En aquest sentit, tothom (o almenys, molta gent) es mou o pot imaginar que es mou gràcies a les noves tecnologies. Tots pensem en els beneficis i els inconvenients d’aquests moviments, i la majoria de la gent es preocupa per l’efecte d’aquesta mobilitat sobre les seves identitats, que també inclouen les identitats lingüístiques. Uns dels col·lectius més exposats a aquestes preocupacions són els que viuen en grups diaspòrics.[i]
En la meva tesi doctoral, vaig investigar com evolucionen les diàspores contemporànies i de quina manera es produeix la diasporització en les condicions de la modernitat tardana. Concretament, he estudiat, entre el 2018 i el 2022, les experiències d’hongaresos de primera generació a Catalunya. Amb diasporització em refereixo al procés, o processos, en què sorgeixen els grups diaspòrics i els individus comencen a dur a terme certes pràctiques diaspòriques, és a dir, pràctiques socials que s’associen amb el seu origen ètnic o nacional, amb la seva pàtria imaginada, o amb la gestió dels límits grupals al país d’acollida. Utilitzar aquestes paraules no és accidental, ja que la literatura sociològica dels estudis de diàspores, com ara la teoria de Rogers Brubaker (2005), tradicionalment identifica tres criteris d’un grup diaspòric: la dispersió, la perpetuació de límits o fronteres de grup i l’orientació cap al país d’origen. En la tesi, malgrat això, vaig abordar aquests criteris de manera més dinàmica: no com una pressuposició, sinó com un procés per a la construcció d’una identitat diaspòrica. Així mateix, en escriure diasporització i diaspòric en lloc de diàspora, intento emfatitzar la voluntat de tractar la diàspora, no com una entitat delimitada o que comparteix condicions comunes, sinó més aviat com un procés que crea punts comuns i pràctiques socials entre persones que comparteixen experiències similars de dispersió. En aquest breu apunt, presento les idees principals sobre com imaginen els hongaresos que viuen a Catalunya tant les seves pròpies fronteres de grup com les dels membres de la societat d’acollida.
Els participants de l’estudi m’han proporcionat una gran oportunitat per identificar aspectes contemporanis i nous de la mobilitat en la modernitat tardana, en què la llengua juga un paper clau.
Com he dit anteriorment, el meu estudi recull les experiències d’hongaresos de primera generació a Catalunya. Espanya s’ha convertit en una destinació popular per als hongaresos des que Hongria va entrar a la Unió Europea el 2004 i des de l’Acord de Schengen el 2007. El nombre d’hongaresos residents a Catalunya també ha començat a créixer de manera important, passant d’uns pocs centenars a gairebé 4.000 en 10 anys, segons les estadístiques oficials. Atès que la presència hongaresa al conjunt d’Espanya és un fenomen força recent, els participants de l’estudi m’han proporcionat una gran oportunitat per identificar aspectes contemporanis i nous de la mobilitat en la modernitat tardana, en què la llengua juga un paper clau. Les preguntes que guien la investigació es refereixen a tres qüestions: 1) als discursos que circulen entre els subjectes (parlants) diaspòrics hongaresos a Catalunya, 2) a les pràctiques lingüístiques que realitzen i 3) als recursos lingüístics que despleguen en els seus processos específics de diasporització. Per abordar aquestes qüestions, “pensant la diàspora des de baix” –thinking diaspora from below, com diuen Jonathan Rosa i Sunny Trivedi (2017)–, la tesi pren forma d’estudi crític, informat etnogràficament i basat en metodologies col·laboratives, per incloure les perspectives èmiques dels participants, o sigui la seva manera d’anomenar i explicar els fets i els fenòmens. Per tal de captar aquestes perspectives, l’estudi combina múltiples tècniques de generació de dades, com ara les notes de camp etnogràfiques, les entrevistes biogràfiques, els grups focals en línia, la recopilació de rastres materials (com ara música, menjar o begudes) i la interpretació col·laborativa amb els participants, un dels aspectes clau de l’estudi.
Un tema important sobre la gestió de fronteres de grup mencionat pels mateixos participants va ser la integració. La integració és generalment conceptualitzada com una part del projecte diaspòric dels hongaresos. Això vol dir que existeix una creença entre ells que la seva característica comuna és que imaginen la integració com un compromís. Tothom associa la integració amb la llengua, tothom pensa que cal aprendre una llengua, però la pregunta més freqüent en els entorns estudiats és: quina llengua aprendre, català, castellà, totes dues? En altres paraules: quina llengua és necessària per formar part de la societat d’acollida? Dins del grup estudiat sorgeixen diferents respostes a aquesta pregunta, perquè les maneres de connectar la integració amb les llengües són molt diferents entre els parlants diaspòrics i, a més, canvia en funció del temps que fa que viuen a Catalunya. A les narratives biogràfiques vaig identificar cinc posicionaments diferents dels participants.
El primer posicionament va ser l’anomenat “vacances” (nyaralás en hongarès) per part dels participants. En aquest primer estadi, l’anglès funciona com a llengua anònima (o sigui que no pertany a ningú i serveix com a llengua franca), el castellà com a llengua més accessible, però encara rellevant localment, i el català com a llengua autèntica (o sigui, que identifica als que són ètnicament catalans). Les persones que “estan de vacances” no pensen que el català sigui una llengua útil per a ells. El segon posicionament és el que anomenen “primer, espanyol” (először spanyolul en hongarès), és la postura d’algú que decideix aprendre primer castellà (tingui o no coneixements previs sobre la situació del català a la regió). La majoria dels hongaresos a Catalunya decideixen aprendre el castellà com a opció pràctica durant els primers anys a Catalunya perquè perceben el castellà com una llengua universalment accessible i el català com una llengua autèntica o pròpia d’un grup al qual no tenen accés. El tercer posicionament és l’anomenat “dilema” (dilemma en hongarès) entre raons pragmàtiques i morals. En aquest moment, els parlants diaspòrics pensen que aprendre català seria correcte moralment.
L’aprenentatge d’idiomes, en general, requereix sacrificar temps, energia, sovint diners, i per això molts ajornen l’aprenentatge del català perquè no els sembla tan beneficiós parlar-lo.
Però l’aprenentatge d’idiomes, en general, requereix sacrificar temps, energia, sovint diners, i per això molts ajornen l’aprenentatge del català perquè no els sembla tan beneficiós parlar-lo, tenint en compte l’esforç intel·lectual que comportaria haver-lo d’aprendre. Sovint ho veuen evitable o innecessari perquè encara poden entrar en contacte amb la gent local parlant castellà. El quart posicionament és el reconeixement del benefici (előny en hongarès) econòmic. Aquesta postura és característica sobretot dels hongaresos que treballen en el sector terciari, perquè descobreixen que podrien crear un millor ambient per a la seva clientela de parla catalana si hi parlen en català en comptes de castellà, la qual cosa també es podria traduir en més beneficis econòmics. El cinquè i darrer posicionament és el que un dels principals participants va anomenar ser “ciutadà de primera classe” (első osztályú polgár en hongarès). La característica definitòria d’aquests “ciutadans de primera classe” és que no es veuen només com a observadors passius de la situació sociolingüística a Catalunya, sinó com a agents actius de la transformació del català com a llengua anònima. Aquest estadi d’integració no és només una qüestió de llengua i de cultura, sinó també de compromís polític. Aquestes persones s’identifiquen amb molt de gust com a catalanes i a més es manifesten a favor de l’autodeterminació i la independència de Catalunya. L’últim estadi només és accessible per a una població reduïda (definida per la classe social de la persona) amb la qual la majoria dels hongaresos no s’identifiquen.
L’antropòloga americana estudiosa de la societat catalana, Kathryn Woolard (2016), sosté que l’statu quo anterior de la jerarquia lingüística a Catalunya, que es basava simultàniament en l’anonimat, amb el castellà com a llegua no marcada, i en l’autenticitat, amb el català com a llengua marcada, s’ha transformat. No obstant això, aquesta transformació és un procés lent i continu, i els canvis en el discurs de la ciutadania local són més ràpids que la manera com els nouvinguts perceben aquests canvis. En la meva recerca, també vaig observar una mena de canvi entre els hongaresos de Catalunya que pensaven que els límits del grup s’havien tornat més porosos que abans. Sí que hi ha incorporació d’hongaresos a la comunitat catalanoparlant, però molt poca. La gran majoria mostra ideologies que assignen al castellà la funció de llengua principal. Aquest cas de diasporització deixa veure que encara que “tot el món sembla estar en moviment”, els discursos sobre la connexió dins l’estat nació, les llengües i les fronteres dels grups semblen més fixos.
Gergely Szabó
Universitat Eötvös Loránd i HUN-REN Centre de Recerca Hongarès de Lingüística, Budapest, Hongria
Referències
Brubaker, Rogers. (2005). The “diaspora” diaspora. Ethnic and Racial Studies, 28(1), 1-19. https://doi.org/10.1080/0141987042000289997
Rosa, Jonathan, i Trivedi, Sunny. (2017). Diaspora and language. Dins Suresh Canagarajah (ed.), The Routledge Handbook of Migration and Language, 330-346. Routledge. https://doi.org/10.4324/9781315754512-19
Sheller, Mimi, i Urry, John. (2006). The new mobilities paradigm. Environment and Planning A, 38(2), 207-226. https://doi.org/10.1068/a37268
Woolard, Kathryn A. (2016). Singular and Plural: Ideologies of Linguistic Authority in 21st Century Catalonia. Oxford University Press. https://doi.org/10.1093/acprof:oso/9780190258610.001.0001
[i] Vull expressar el meu agraïment a la Maite Puigdevall per la seva ajuda amb la revisió d’aquest text.
He pogut escriure aquest apunt gràcies al suport del programa ÚNKP-22-4 Nova Excel·lència Nacional del Ministeri de Cultura i Innovació del Govern d’Hongria amb el finançament del Fons Nacional per a la Recerca i el Desenvolupament / Writing this article was also supported by the ÚNKP-22-4 New National Excellence Program of the Ministry for Culture and Innovation from the source of the National Research, Development and Innovation Fund.