En la zona perifèrica de la Gran Bretanya, ens fixem en cinc varietats lingüístiques (còrnic, manx, jerseiès, guernseiès i norn) que a hores d’ara han gairebé desaparegut o es troben entre l’agonia i algun tipus de retorn a l’ús, davant la supremacia legal i demogràfica de l’anglès. En un món cada cop més global i enfrontades a la llengua més internacional, en aquest apunt exposarem les característiques i l’estat actual d’aquestes varietats, i reflexionarem sobre les seves opcions de pervivència.
El còrnic, llengua celta del grup britònic (amb el gal·lès i el bretó), es troba en un procés de revitalització, molt lent però constant, des de principis del segle XX, i actualment té uns 1.500 parlants.
Còrnic
Llengua celta del grup britònic (amb el gal·lès i el bretó), pràcticament extingida a finals del XVIII, però amb diversos parlants documentats durant tot el segle XIX, pròpia de Cornualla, comtat del sud-oest d’Anglaterra (Regne Unit), sense autogovern. És bastant propera al bretó i es diu que al segle XVIII totes dues llengües encara eren mútuament intel·ligibles. Es troba en un procés de revitalització, molt lent però constant, des de principis del segle XX, i actualment té uns 1.500 parlants. L’única llengua oficial de Cornualla és l’anglès. Tanmateix, el còrnic és reconegut a la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRM) i com a llengua regional de les Illes Britàniques (LRIB) dins el Consell Britanicoirlandès.
Després d’una sèrie de sistemes ortogràfics apareguts des de començaments del segle XX, alguns encara en ús, a partir de l’any 2008 hi ha una ortografia unificada (Standard Written Form) per a usos oficials i d’ensenyament (Davies-Deacon, 2020).
El Cornish Language Partnership / Keskowethyans an Taves Kernewek (2005) té l’objectiu de promoure i desenvolupar l’ús de la llengua còrnica i és l’ens regulador de l’Standard Written Form (2008). Està format per representants de diverses societats lingüístiques, organitzacions culturals i econòmiques i el govern local de Cornualla. És finançada pel Govern britànic i el Consell de Cornualla, i ha tingut alguna ajuda de la Unió Europea. Actualment ha delegat l’autoritat lingüística en l’Akademi Kernewek.
El 2009, el Consell de Cornualla va votar per la retolació pública bilingüe i hi ha alguna presència mínima en senyalització, ràdio i televisió.
El darrer parlant nadiu de manx va morir el 1974, encara que diverses persones l’havien après com a segona llengua i actualment es calcula que hi ha més de 2.000 parlants.
Manx
Llengua celta del grup goidèlic (amb els gaèlics irlandès i escocès), pròpia de l’Illa de Man, entre la Gran Bretanya i Irlanda, una dependència autogovernada de la corona britànica que no forma part del Regne Unit. El seu darrer parlant nadiu va morir el 1974 (Broderick, 2017), encara que diverses persones l’havien après com a segona llengua i actualment es calcula que hi ha més de 2.000 parlants. La llengua oficial de Man és l’anglès, tot i que el manx es reconeix com a LRIB i és emparada per la CELRM. Hi ha algun ús cerimonial reduït al parlament i és present en l’educació primària i secundària de forma opcional com a segona llengua en tots els centres educatius de l’illa. Des del 2001, existeix també una escola, Bunscoill Ghaelgagh, que imparteix les classes en manx i que des de 2020 és gestionada pel Govern.
L’ortografia és del segle XVIII, basada en l’anglès; s’aparta de la resta de llengües goidèliques, cosa que en complica la intercomprensió escrita. Dins de Culture Vanin, fundació del Govern de Man (1982), hi ha un responsable del desenvolupament de la llengua manx. El Coonceil ny Gaelgey, creat el 1985 com un subcomitè d’aquesta fundació, és l’organisme regulador per a la tutela i la promoció del manx. És l’encarregat de proporcionar versions en manx dels noms de les administracions públiques i dels departaments del Govern, dels noms dels carrers, de la creació de neologismes lèxics i fraseològics i del suport i la promoció de les organitzacions públiques, privades i de voluntariat que fan servir el manx. El pla estratègic governamental per al manx 2017-2021 posava especialment l’èmfasi en la conscienciació de la importància de la llengua com a part integrant de la identitat insular, i en el seu ensenyament.
El jerseiès es troba en procés d’extinció, substituït per l’anglès, i usat a hores d’ara majoritàriament per gent gran, tot i que hi ha intents de revifar-lo.
Jerseiès
Llengua normanda (del grup de les llengües d’oïl, com el francès) pròpia de l’illa de Jersey, a la batllia de Jersey de les Illes Anglonormandes o Illes del Canal, que és una dependència autogovernada de la corona britànica no inclosa en el Regne Unit. Es troba en procés d’extinció, substituïda per l’anglès, i usada a hores d’ara majoritàriament per gent gran, tot i que hi ha intents de revifar-la. A La Gaspésie (Canadà) hi havia una colònia de parlants de la llengua. La llengua de l’illa de Sark, en perill imminent d’extinció, és descendent del jerseiès. Fins al 1900, el francès era l’única llengua d’ús als Estats de Jersey (parlament de la batllia de Jersey), a partir d’aquell moment s’hi incorpora també l’anglès, que amb el temps es converteix pràcticament en exclusiu. El jerseiès és llengua oficial (juntament amb el francès i l’anglès) als Estats de Jersey des del 2019, per 36 vots a favor i 9 en contra. També està reconeguda com a LRIB.
Durant molt temps cada escriptor ha fet servir el seu propi sistema ortogràfic, basat en el francès (majoritàriament) o l’anglès. Un cert estàndard actual, propiciat principalment per la introducció de la llengua a l’escola, es basa en el dialecte de Saint-Ouën. En el procés d’estandardització cal destacar l’obra de l’escriptor i lingüista Frank Le Maistre i l’impuls de la Société Jersiaise. L’Office du Jèrriais és l’entitat governamental destinada a la promoció del jerseiès i actualment es troba en desenvolupament un pla estratègic per al període 2022-2025.
Hi ha una certa presència de la llengua en senyals públics bilingües, ensenyament escolar (facultatiu), emissions radiofòniques i articles periodístics.
Guernseiès
Llengua normanda (del grup de les llengües d’oïl, propera al jerseiès) pròpia de l’illa de Guernsey, a les Illes Anglonormandes o Illes del Canal. Aquesta illa juntament amb les de Sark, Herm, Jethou, Brecqhou, Burhou i Alderney formen la batllia de Guernsey, que és una dependència autogovernada de la corona britànica no inclosa en el Regne Unit. El guernseiès és reconegut com a LRIB. La llengua oficial de l’illa de Guernsey és l’anglès des de 1948; abans havia estat el francès, encara amb cert ús administratiu.
El sistema ortogràfic actual es basa en un diccionari anglès-guernseiès (1967) elaborat per Marie de Garis (1910-2010), presidenta de la Société Guernesiaise i l’Assembllaie d’Guernesiais. La Guernsey Language Commission (2013) és una iniciativa governamental, amb intervenció del sector privat i de voluntaris, per preservar el patrimoni lingüístic.
El guernseiès és parlat a hores d’ara pel 2 % de la població de l’illa de Guernseya.
El guernseiès és parlat a hores d’ara pel 2 % de la població, s’estudia opcionalment en algunes escoles i té una presència minúscula a la BBC Guernsey, la premsa escrita i la senyalització urbana.
La llengua normanda d’Aldernay, l’auregnais, dins de la mateixa batllia de Guernsey, es troba actualment extinta des de mitjans del segle XX. La desaparició d’aquesta llengua es deu a la implantació de treballadors anglesos i irlandesos a mitjans del segle XIX per fer fortificacions, l’establiment d’una important guarnició britànica i l’evacuació de bona part de la població de l’illa cap al Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial.
El norn és una llengua germànica escandinava occidental, com el feroès, l’islandès i el noruec, extingida cap al 1850 amb la mort del darrer parlant conegut.
Norn
Llengua germànica escandinava occidental, com el feroès, l’islandès i el noruec, extingida cap al 1850 amb la mort del darrer parlant conegut (Barnes, 1991), després d’agonitzar durant almenys dos segles. És pròpia de les Illes Shetland i Illes Òrcades (Orkney), dos comtats d’Escòcia (Regne Unit) sense autogovern. El norn va ser substituït per l’escocès i aquest ho està sent per l’anglès. No gaudeix de cap reconeixement oficial.
Els usos actuals són purament anecdòtics, per exemple en el lema del Consell de les Illes Shetland –“Með lögum skal land byggja” (‘Amb la llei es construeix el país’)– i en els noms d’alguns ferris. A més, un grup d’entusiastes han creat el nynorn, el nou norn, basat en l’anàlisi dels registres existents i l’evolució de les llengües del mateix grup, encara que no sembla que tingui cap suport popular perceptible.
Conclusions
L’existència d’un poder polític autònom territorial (Man, Jersey i Guernsey són dependències de la corona britànica), encara que no es pugui parlar d’una independència absoluta, sembla que contribueix al fet que les llengües pròpies puguin tenir alguna mena de revifalla, per simbòlica que pugui ser en alguns casos. Tot i així, Cornualla, sent només un comtat anglès, també participa d’aquest renaixement lingüístic, cosa que ens fa pensar en altres factors a tenir en compte, com pot ser el de la demanda popular, potser minoritària o elitista, però existent i continuada en el temps des de fa més d’un segle. El norn, en una zona sense un poder polític propi que li pugui donar suport i sense cap demanda popular de restauració, continua en la situació d’extinció total sense que es prevegi de moment cap canvi. Tot i així, inclús en aquest darrer cas, hi ha un intent molt minoritari i de caire particular de reconstrucció lingüística.
La pressió popular provoca canvis en l’àmbit governamental que tendeixen a recuperar d’alguna manera les velles llengües i aquest procés pot ser aprofitat per assolir més visibilitat comunitària dins d’un món cada cop més globalitzat, també lingüísticament.
Fins i tot, es podria argumentar que la pressió popular provoca canvis en l’àmbit governamental que tendeixen a recuperar d’alguna manera les velles llengües i que aquest procés pot ser aprofitat per assolir més visibilitat comunitària dins d’un món cada cop més globalitzat, també lingüísticament. Certament, les llengües pròpies es consideren símbols d’identitat col·lectiva i l’autonomia política és un dels requisits que n’afavoreix la salvaguarda, tot i que, per altra banda, en el cas del jerseiès i el guernseiès 800 anys d’autogovern no han ajudat pas a preservar-ne la vitalitat fins al moment present (Sallabank, 2011).
Per altra banda, l’assumpció pel poder polític que cal tirar endavant un procés de revitalització lingüística implica, gairebé sempre, el fet de dotar-se com a mínim d’unes normes ortogràfiques, “requisit més bàsic per al desplegament social de la nova varietat” (Bibiloni, 2000, p. 35), i d’una certa planificació lingüística amb la creació d’organismes responsables que en molts casos cerquen una implicació important d’entitats privades i de particulars. Un procés que no necessàriament ha de ser fàcil ni ràpid, tenint en compte els baixos percentatges de parlants actuals i la competència amb l’anglès, però que sembla que té més possibilitats d’èxit amb la intervenció governamental, que pot generar oportunitats i obligacions pel que fa a les llengües.
Tot i així, quin espai poden ocupar aquestes llengües a hores d’ara? De moment, tot indica que un de bàsicament simbòlic, molts cops onomàstic, amb la senyalització toponímica encara bilingüe, a més d’alguns usos cerimonials i poca cosa més. L’oficialitat, en tot cas, resta molt lluny, encara que si els parlants augmentessin es podria produir hipotèticament una expansió d’àmbits d’ús i de funcions. A més, tenint en compte que la presència oral d’aquestes varietats havia disminuït dràsticament, sobretot a partir del segle XX, es detecta que una part important dels usos actuals són per escrit, com, per exemple, la senyalística en l’espai públic.
Sense poder polític autònom i/o voluntat popular és difícil revertir l’extinció d’una llengua o començar un procés de revitalització i planificació lingüístiques.
És a dir, sense poder polític autònom i/o voluntat popular és difícil revertir l’extinció d’una llengua o començar un procés de revitalització i planificació lingüístiques, encara que els objectius finals només siguin simbòlics o poca cosa més. Cal tenir clar, però, el que diu Julia Sallabank (2011, p. 34, citant una informació personal de Danny Long): que aquests esforços simbòlics, refermadors d’identitats, poden fer que algunes d’aquestes varietats acabin sent considerades la llengua del país o de l’illa (“the language of the island”), encara que no siguin mai més la llengua majoritària dels seus habitants (“the language of the islanders”).
Santi Arbós
Filòleg, membre del consell redactor de la revista ‘Noms’ i de la Societat d’Onomàstica
Referències
Barnes, Michael. (1991). Reflections on the structure and the demise of Orkney and Shetland Norn. Dins Per Sture Ureland i George Broderick (eds.), Language contact in the British Isles: proceedings of the Eighth International Symposium on Language Contact in Europe, Douglas, Isle of Man, 1988 (p. 429-460). Max Niemeyer Verlag. https://doi.org/10.1515/9783111678658.429
Bibiloni, Gabriel. (2000). Llengua estàndard i variació lingüística. 3i4.
Broderick, George. (2017). The last native Manx Gaelic speakers. The final phase: ‘full’ or ‘terminal’ in speech? Studia Celtica Fennica, 14, 18-57.
Davies-Deacon, Merryn. (2020). The orthography of revived Cornish as an attempt at pluricentricity. Language Problems and Language Planning, 44(1), 66-86. https://doi.org/10.1075/lplp.00056.dav
Sallabank, Julia. (2011). Norman languages of the Channel Islands: current situation, language maintenance and revitalisation. Shima: The International Journal of Research into Island Cultures, 5(2), 19-44.