Docència, democràcia deliberativa i agressions simbòliques: el professorat de llengua i la llibertat acadèmica al País Valencià – Santi Cortells

La paraula “doctrina” ve del llatí doctus, participi passiu de docēre, i vol dir “ensenyar”. Aquesta és l’arrel del mot que designa els professionals que dediquen temps a una recerca i que són investits amb el títol universitari de rang més alt, “doctor”. El sentit va més enllà d’un mot comunament utilitzat per a “metge” per designar persones doctes, ensenyades, amb coneixements. És una paraula, almenys etimològicament, característica del món de l’ensenyament. Les etimologies, però, poden ser poc més que arguments ad antiquitatem i els mots evolucionen i són, també, mal·leables, susceptibles a càrregues simbòliques i, potser per això, com passa sovint en els fòrums de la vida política, les paraules poden forçar-se perquè signifiquen allò que convé.

Aquest és el cas de la paraula “adoctrinament” en debats recents sobre l’educació. Al País Valencià, en especial, aquest debat s’ha centrat en el professorat de la llengua pròpia. Com a mot, “adoctrinament” recorda els temps d’aprenentatge del catecisme a les esglésies, no sempre a voluntat, que molts han fet al país. La doctrina, tal com s’estudiava a molts centres de culte, representava un seguit de creences i dogmes que calia conèixer i declarar-ho així en les professions de fe públiques, com el Credo. Alguns ho viurien com una imposició, d’altres no. Al capdavall, la relació de cadascú amb l’espiritualitat és un assumpte completament respectable i personal. Tanmateix, és aquest, entenem, el referent ideològic de la reducció semàntica de la paraula que fan alguns, on els sentits es barregen i el desenvolupament de coneixements que és l’objecte de la instrucció passa a significar una imposició d’opinions que s’ajuda de la jerarquia i la disciplina de l’aula i que, amb una violència simbòlica, assegura l’homogeneïtat del pensament i fa innecessària la deliberació dins la comunitat d’adoctrinats. De fet, molts anuncis de dogmes de fe acabaven declarant que qui no creguera en el dogma seria “anatema”. Aquesta paraula, d’origen grec, vol dir “excomunicació”, i aquest mot d’arrel llatina significa “deixar fora de la comunitat a alguna persona”. Qui no crega en la doctrina oficial és considerat anatema i, per tant, cal que l’empresonen, el perseguisquen o el rebutgen.

Aquestes mesures eren especialment indicades quan l’objecte de la dissensió eren els coneguts com a “dogmes de fe”, els pilars bàsics de la religió majoritària a l’Estat. Un Estat que es va formar els darrers cinc segles en la reacció contra una reforma, la Contrareforma, moviment espiritual d’oposició al que, a Europa, va representar el primer acte de rebel·lia de masses i que, segons la tradició, va començar penjant, amb erudició, 95 tesis per iniciar un debat. Això de parlar, dialogar i opinar és un exercici fonamental en la idea de la democràcia liberal i deliberativa, però no és un exercici fàcil per a tothom. L’oposició frontal, històricament, sembla l’arrel espiritual d’un Estat impregnat de contrareformisme.Read More »

TC i funcionaris monolingües – Joan Ridao

Ciutadans acaba de proposar una «clàusula antidiscriminació» perquè el coneixement de les llengües cooficials no «sigui una barrera d’entrada per a accedir a un lloc en la funció pública, sinó un mèrit el pes del qual ha de ser proporcional a les necessitats de cada territori i a les característiques de cadascun dels llocs de treball». L’objecte de la formació que lidera Albert Rivera és, per exemple, que el desconeixement del català, basc o gallec no sigui un obstacle per a ser metge en aquelles comunitats que tenen aquestes llengües com a cooficials.

A aquest efecte, proposen modificar la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (LEBEP), concretament l’article 56, per addicionar una clàusula contra l’obligatorietat de conèixer les llengües oficials distintes del castellà en aquelles comunitats que en disposen. La proposta de Ciutadans tindria una redacció així: «Les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències, han de preveure la selecció d’empleats públics degudament capacitats per cobrir els llocs de treball a les comunitats autònomes que tinguin dues llengües oficials. Amb aquesta finalitat, el coneixement de la llengua cooficial només pot ser considerat com un mèrit que cal valorar, en el context de la realitat social del seu exercici efectiu, de manera proporcionada a la seva necessitat i adequació en vista del tipus i nivell de la funció o lloc per exercir».
Read More »

Eurollenguatge i multilingüisme integral a la Unió europea – Maria Font

Sovint els ciutadans de la Unió (UE) —els nacionals de 28 estats membres, de moment— tenen la sensació que les polítiques que s’hi realitzen estan destinades només a organitzar la macroeconomia, les polítiques de fronteres i l’euro, de manera que aquestes accions els afecten el seu dia a dia de forma indirecta o d’esquitllèbit.

No direm que no sigui cert aquest pensament més o menys generalitzat, però sí que afegirem que les polítiques legislatives en l’àmbit del dret privat i, en concret, en la nostra disciplina, el dret internacional privat, l’activitat legislativa de la UE és determinant i afecta directament la vida dels ciutadans. Això és així quan les persones actuen o es relacionen en àmbit intraeuropeu o transnacional. Per exemple, aquestes són presents en la compra d’un bitllet d’avió a Ryanair, en el supòsit d’un accident de trànsit a Portugal, en el desplaçament d’una enginyera o una cambrera per treballar a Alemanya, en la venda de vi d’un celler del Priorat a Suècia, en el lloguer d’un apartament a Croàcia a través d’Airbnb i en un llarg etcètera.Read More »

L’ètica en les revistes científiques – Servei de Recerca, Documentació i Publicacions (EAPC)

El món de la recerca ha esdevingut un món competitiu i en alguns casos feroç, en què les bones intencions encaminades a generar nou coneixement han tingut conseqüències contraproduents. En aquest context el paper de les revistes científiques ha estat i és especialment rellevant, perquè per ara la recerca s’avalua fonamentalment a partir del nombre d’articles que els investigadors hi publiquen i del nombre de citacions que aquests articles hi reben. El problema és que premiar la publicació d’articles no només ha permès millorar la productivitat, sinó també augmentar el nombre d’articles científics de baixa qualitat; i que distingir els investigadors pel nombre de citacions rebudes no només ha permès premiar el treball de qualitat, sinó també promoure llistes inflades de referències bibliogràfiques.

La lluita per combatre aquestes males pràctiques, que minen la confiança en la ciència i la societat, passa per l’establiment de valors ètics i morals bàsics. I les revistes científiques, com a peces clau de l’engranatge del sistema de publicació científica, se senten interpel·lades a dur a terme accions per preservar l’ètica i la qualitat en el món científic. En aquest sentit, en els últims anys s’han creat grups de professionals –dels quals destaquen els del sector mèdic com a pioners– que han promogut guies i manuals amb l’objectiu de delimitar els valors ètics que han de regir en aquest sector. El principal referent és el Comitè d’Ètica de Publicacions (Committee on Publication Ethics, COPE), fundat l’any 1997 per Richard Smith, editor del British Medical Journal. El COPE ha publicat diversos manuals, l’últim dels quals és el Codi de conducta i bones pràctiques per a editors de revistes científiques.Read More »

Les llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe (2017) – Marta Renau Michavila

Ressenya de: Monzó Nebot, Esther & Joan Jiménez Salcedo (ed.). 2017. Les llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I.

Les societats contemporànies no poden entendre’s com a successions d’espais monolingües que donen sentit a les fronteres polítiques. Els espais de convivència social del món globalitzat són una conjuminació de tensions entre grups lingüístics amb contactes complexos que desafien els límits entre grups socioculturals i configuren identitats postmonolingües. Aquesta és la premissa de partida del volum Les llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe. S’hi recullen contribucions que, amatents a les transformacions socials que han introduït els fluxos migratoris, inclosa la davallada de l’estat-nació com a ideal polític, opten per la “diversalitat” (Bernabé et al., 1989: 41), és a dir, l’harmonització conscient de les diversitats preservades. Defugint l’ànsia de superioritat de les idees de base europea que va caracteritzar el colonialisme (Mignolo, 2005: 22-34), les autores i els autors d’aquest volum comparteixen la voluntat de qüestionar l’epistemologia del poder que vincula identitat i autoritat en un territori polític. La crida conjunta és que cal disputar l’esperit monolingüe que ens ancora a ordres tradicionals i no ens deixa observar el sorgiment de valors, costums i jerarquies nous (Clifford, 1988: 15).Read More »