Disponible en català, anglès, castellà i francès

Editors convidats:
Juan Jiménez-Salcedo, Universidad Pablo de Olavide
Jean-Rémi Carbonneau, Serbski Institut (Bautzen, Alemanya) i chaire de recherche du Canada en études québécoises et canadiennes, Université du Québec à Montréal (Canadà)

Si la capacitat de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol per desenvolupar polítiques lingüístiques actives favorables a les respectives llengües pròpies semblava un dels grans consensos de la transició democràtica, l’escenari sociolingüístic, polític i judicial dels darrers anys apunta més aviat cap a la tendència oposada. En el cas del català, són exemples d’això les iniciatives polítiques i judicials contràries a qualsevol intent de regulació dels àmbits funcionals d’ús de la llengua pròpia, així com les polítiques de contraplanificació lingüística preconitzades per determinats partits polítics i per certs col·lectius socials i culturals. Aquestes polítiques haurien consistit principalment en la limitació (administrativa i discursiva) de la rellevància del català com a llengua pública de comunicació, així com del seu coneixement, i en l’afavoriment de processos de desagregació del domini lingüístic com a mapa cognitiu (Montoya Abat, 2009), que s’estaria presentant com a fragmentari alhora que es proclama la unitat panhispànica. Seguint la tesi de Pradilla (2008: 77) sobre la contraplanificació, que l’autor aplica al cas concret del País Valencià, sota una “pretesa política de recuperació de la llengua pròpia […] [s’amagaria] una pràctica institucional en els millors dels casos indolent quan no clarament hostil”.Llegeix més »