21 de febrer, Dia de la Llengua Materna. 2019 Any Internacional de les Llengües Autòctones: reconeixement i defensa de la diversitat lingüística – Mònica Perenya

“Les llengües autòctones són importants per al desenvolupament, la construcció de la pau i la reconciliació”, Any Internacional de les Llengües Autòctones 2019

“Les llengües són els instruments més poderosos per conservar i desenvolupar el nostre patrimoni, tant el tangible com l’intangible. Promoure-les i divulgar-les serveix, no només per preservar la diversitat lingüística i l’educació multilingüe, sinó per fer-nos conscients de la riquesa lingüística i cultural del món i per afavorir la solidaritat entre les persones i els pobles a través de la comprensió, la tolerància i el diàleg”, Nacions Unides, Dia de la Llengua Materna

Entre 1951 i 1952 a l’antic Bengala Oriental, avui Bangladesh, van tenir lloc diverses reivindicacions a favor de l’oficialització de la llengua bengalí. Tot i que el bengalí era parlat per la majoria de la població de Bengala Oriental, l’urdú era legalment l’única llengua nacional del domini del Pakistan. El dia 21 de febrer de 1952 diversos estudiants i activistes van ser tirotejats pels militars i la policia a la Universitat de Dacca. Cinc estudiants van morir i centenars de persones van resultar ferides.

Per recordar aquests fets, el novembre de 1999 la UNESCO va declarar el 21 de febrer Dia de la Llengua Materna amb l’objectiu de reconèixer el valor de la diversitat lingüística i cultural i promoure el plurilingüisme.

Les llengües tenen un paper fonamental en la vida quotidiana de les persones. No només perquè són l’eina bàsica per a la comunicació, l’educació, la integració social i el desenvolupament personal i col·lectiu, sinó també perquè és a través d’elles que salvaguardem i conservem la nostra identitat i el nostre patrimoni cultural, les nostres tradicions i els nostres records.Read More »

Aina Moll, fermesa i cordialitat – Carles Duarte i Montserrat

Després dels intents successius de marginar la llengua catalana i al capdavall de trencar el fil de transmissió entre generacions que n’ha garantit la continuïtat malgrat la prohibició i la persecució de què ha estat objecte des de la desfeta de 1714, la figura d’Aina Moll ocupa un lloc primordial en els esforços de represa i de normalització de l’ús que associem a la recuperació de l’autogovern, amb el restabliment de la Generalitat i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia de 1979.

El president Jordi Pujol va tenir l’encert d’encomanar el Departament de Cultura a Max Cahner, un home amb un sòlid bagatge humanístic i una voluntat formidable de construcció de país. Al seu torn, Max Cahner va triar una persona idònia per dirigir la política lingüística del Govern, Aina Moll.

Formada al costat del seu pare, l’eminent lingüista Francesc de Borja Moll, en va ser una col·laboradora eficaç i brillant en la labor de completar la redacció del seu monumental Diccionari català-valencià-balear i en la seva incansable activitat com a editor.

Després de dur a terme els seus estudis universitaris de filologia a la Universitat de Barcelona, els va ampliar a París, Estrasburg i Zuric. I, tot seguit, va aconseguir una plaça de catedràtica de francès a l’Institut Joan Alcover de Palma. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, el Premi Ramon Llull del Govern Balear o el Doctorat honoris causa de la Universitat Oberta de Catalunya.Read More »

Carta europea de les llengües regionals o minoritàries i justícia: una reforma pendent de la Llei orgànica del poder judicial – Anna M. Pla

Enguany es commemoren els 20 anys de l’entrada en vigor de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, convenció internacional adoptada al Consell d’Europa. Havia d’entrar en vigor en ser ratificada per almenys cinc estats, i aquest fet s’esdevingué el primer de març de l’any 1998. S’assolia, així, una fita històrica en la protecció normativa de la riquesa plurilingüe europea, valorada com una manifestació eloqüent del seu patrimoni cultural. Des d’aleshores, s’ha acabat consolidant com un dels instruments normatius més eficients en la protecció del plurilingüisme del vell continent, perquè, recordem-ho, aquesta ambiciosa convenció internacional és vinculant jurídicament al territori dels vint-i-cinc estats part que, fins avui, l’han ratificada. De fet, hom pot asseverar que, al llarg d’aquests anys, el seu impacte polític ha transcendit a bastament l’àmbit d’aquests estats part. I això perquè, fins i tot en aquells estats que no l’han signada ni ratificada, aquesta iniciativa no ha quedat bandejada del debat polític i parlamentari. Sovint, les reflexions a l’entorn de la conveniència o l’oportunitat d’adherir-se als compromisos de la convenció han impel·lit interessants reflexions sobre la política lingüística que s’havia seguit a nivell intern i han permès evidenciar dèficits en el reconeixement i la protecció de les respectives comunitats lingüístiques. Ha assumit, en definitiva, un paper polític especialment rellevant a l’hora de difondre els valors i principis que la inspiren.

En el cas d’Espanya, la Carta passà a formar part de l’ordenament jurídic intern l’any 2001, vinculant jurídicament a tots els efectes. La revisió comparada dels instruments de ratificació dels diferents estats part permet asseverar que l’Estat espanyol és un dels que més compromisos del conveni ha assumit, en els termes que emfasitza explícitament el Comitè d’Experts del Consell d’Europa als seus informes periòdics d’avaluació. Assumeix plantejaments maximalistes, també en àmbits públics on la presència i l’ús de les llengües tutelades per la convenció es troba clarament més minoritzat. L’exemple paradigmàtic l’ofereix l’àmbit de l’Administració de justícia. Read More »

La revisió de la Directiva de serveis de comunicació audiovisual, una oportunitat per a una política lingüística a Internet – Martí Petit

El 2 d’octubre passat, el Parlament Europeu va aprovar la revisió de la Directiva 2010/13/EU (o Directiva de serveis de comunicació audiovisual, DSCAV). Pendent de la ratificació formal per part del Consell, una vegada s’hagi publicat al Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE), els estats membres tindran 21 mesos per transposar la Directiva als ordenaments jurídics respectius.

El context d’aquesta Directiva és important. La societat connectada representa una transformació radical quant a les tecnologies de transmissió de la informació, els models de negoci i els hàbits socials. Davant d’aquest canvi general del sector de les comunicacions, cal un nou sistema de regulació, que garanteixi els drets de ciutadans i usuaris, arbitri el mercat i, en definitiva, resolgui els conflictes entre les parts.

Que Internet és una tecnologia igualitària pel que fa als continguts, permet la plena llibertat del mercat i la màxima satisfacció de l’usuari és una fal·làcia del neoliberalisme. Durant molts anys, va triomfar la premissa “Internet és una tecnologia il·limitada i, per tant, tothom hi té accés sense barreres. Davant d’aquest fet, l’Estat s’ha d’enretirar i observar com el mercat audiovisual distribueix els béns i els recursos de forma equitativa i eficient”.Read More »

La competència lingüística del personal del Servei de Salut de les Illes Balears – Maria Ballester Cardell

Complint amb les disposicions de la Llei 4/2016, de 6 d’abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l’ús del català en l’àmbit de la funció pública,[1] el Govern autonòmic impulsa el procediment per recobrar la normativa que regula la capacitació lingüística del personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears. Vuit anys després de l’aprovació, per primera vegada, de la normativa que exigeix acreditar coneixements de llengua catalana per a l’accés al sector públic sanitari (Decret 24/2009, de 27 de març), es repeteix el mateix escenari. Un govern d’esquerra nacionalista torna a treballar per conciliar els drets lingüístics dels ciutadans amb l’ús normal i progressiu de la llengua catalana, també a l’àmbit sanitari. I això amb un context de malestar entre els socis de govern i els retrets de les entitats cíviques de major influència pel que fa a la promoció de la llengua catalana, a causa de la publicació, en el BOIB núm. 106 de 29 d’agost de 2017, de la Resolució del director general del Servei de Salut per la qual es dispensa de l’exigibilitat de coneixements de català en els procediments de selecció, provisió i mobilitat corresponents a determinades categories professionals.

La tramitació de la disposició reglamentaria és llarga i dificultosa. El primer esborrany d’avantprojecte és de 29 de setembre de 2016. El 16 de febrer de 2017 es sotmet a consulta un nou esborrany que incorpora un règim transitori de dos anys des de l’entrada en vigor del Decret per exigir el requisit de capacitació relatiu als diferents graus de coneixement de català, que dona com a resultat la presentació d’al·legacions de Joves de Mallorca per la Llengua, la Universitat de les Illes Balears, el sindicat STEI i l’Obra Cultural Balear en sentit contrari a la moratòria de dos anys per aplicar el requisit de capacitació lingüística. Entre el 19 de setembre de 2017 i el 9 de febrer de 2018 s’introdueixen modificacions d’“índole tècnica” i altres variacions que són el resultat de la negociació en la Comissió Tècnica de la Mesa Sectorial de Sanitat i de la Comissió de Personal. El 13 de març de 2018, el Projecte de decret és objecte de dictamen del Consell Consultiu, acordat per majoria i amb tres vots particulars.[2]

El desplegament reglamentari de la ja esmentada Llei 4/2016, de 6 d’abril, s’insereix en un marc normatiu més ample, que està conformat per dos blocs, un de caràcter lingüístic i l’altre relatiu a la normativa en matèria de funció pública i de l’empleat públic.Read More »