El árabe de Ceuta y el ámbito de protección de la Carta europea de lenguas regionales o minoritarias – Francisco Moscoso García

El árabe ceutí,[i] o dariya, es la lengua hablada por la población española bilingüe más grande de Ceuta, la cual se estima que es de un 42% del censo total de la ciudad (Rivera, 2013: 33). Pertenece a la misma familia del área dialectal del árabe marroquí de la región de Yebala en el norte de Marruecos. Las variantes lingüísticas que la componen se diferencian de las del árabe marroquí por dos aspectos: los préstamos del español y la alternancia de códigos de sus hablantes. Es importante señalar que no deriva del árabe estándar o clásico, sino que estas dos lenguas remontan a un protoárabe. Según la escala de Fishman (citado por Baker, 2011: 60), que mide el grado de amenaza de las lenguas minoritarias, el árabe ceutí estaría en la sexta posición, siendo la de mayor riesgo la octava. La sexta posición se refiere a lenguas habladas entre abuelos, padres e hijos, transmitida de generación en generación, hablada en contextos sociales como la casa, el barrio o en la vida de la comunidad, y siendo amenazada continuamente por la lengua dominante, en nuestro caso, el español. En un artículo reciente, el profesor ceutí Abdel-lah (2019) define claramente la situación del árabe ceutí: “A nivel lingüístico, el dariya ceutí es una lengua fronteriza, mestiza y transcultural, que está rechazada no ya solo por el grupo mayoritario hegemónico, sino por una pequeña parte de sus propios hablantes, que por efecto Pigmalión y por su arrogante etnocentrismo —parecido en intensidad al de la mayoría castizocristiana occidentalista— bastardiza su lengua materna, idealizando el árabe fusha (literal) en pro de una ilusoria adscripción a la “umma” islámica”.Read More »

Els drets lingüístics dels ciutadans a l’àmbit de la justícia – Maria Josep Feliu Morell

06.1 martell jutgeEls drets lingüístics a l’àmbit judicial i les normes que els regulen[i]
La normativa que recull els usos i els drets lingüístics a la justícia és el punt de partida per analitzar la situació del català en aquest àmbit. Comencem, doncs, amb una breu ressenya de la legislació bàsica aprovada en els àmbits europeu, estatal i autonòmic, amb una especial referència a l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006.

La Carta europea de llengües regionals o minoritàries és una disposició que cal tenir especialment en compte. Va entrar en vigor l’any 1998 i, un cop ratificada per l’Estat, és vigent a Espanya a partir de l’1 d’agost de 2001. El text té rang de convenció i, doncs, forma part de l’ordenament jurídic intern. És, fonamentalment, una norma destinada a la protecció de les llengües minoritàries i, de retruc, dels drets lingüístics de les minories nacionals.Read More »

La contractació pública i les noves clàusules lingüístiques, instruments de normalització per a un futur digital de la llengua – Xavier Moral i Ajado

El Govern de la Generalitat ha adoptat diversos acords de Govern, recomanacions administratives i mesures per al foment de l’ús de la llengua catalana per mitjà de la contractació pública de l’Administració de la Generalitat i les entitats que en depenen o hi estan adscrites. Més enllà de garantir l’ús normal del català a l’Administració de la Generalitat, aquestes mesures permeten també incrementar la disponibilitat de productes i serveis en català al conjunt de la societat, d’acord amb la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística.

Així, l’Acord de Govern de 4 de febrer de 2003, de mesures per impulsar l’ús de la llengua catalana, va disposar la necessitat d’incorporar una clàusula lingüística en els contractes administratius d’adquisició de productes i serveis. L’Acord de Govern de 30 de novembre de 2004 va reforçar l’Acord anterior amb la previsió d’incloure també clàusules lingüístiques en els mateixos plecs administratius en el procés de licitació pública dels contractes.

Aquests acords, com els posteriors en la matèria sobre clàusules lingüístiques, els podeu consultar en línia en el portal de la Direcció General de Política Lingüística.

Els acords de 2003 i 2004 van ser un important estímul per a les empreses i proveïdors per fer ofertes que tinguin en compte la llengua del país i avançar en la disponibilitat de productes i serveis en català, gràcies al fet que en la contractació pública s’incorporava la consideració de l’element lingüístic com a element a ponderar. A tall genèric —però il·lustratiu— d’un àmbit en què aquests acords de Govern de 2003 i 2004 han tingut incidència és el de les aigües minerals embotellades, de manera que on quasi cap empresa etiquetava en català, ara ja en són unes quantes.Read More »

L’Estat i el seu aparell, novament contra l’ús i la unitat — Alfons Esteve i Francesc Esteve

Fa uns quants dies va tenir una notable repercussió —i un saludable rebuig— en els mitjans i l’opinió pública la curiosa argumentació de l’Advocacia de l’Estat que exigia a la Generalitat Valenciana de comunicar-se amb Catalunya, les Illes Balears i la resta de l’àrea catalanoparlant només en castellà i no en la llengua pròpia. 

Segons l’Advocacia de l’Estat, el Govern valencià no hi podia utilitzar el valencià i hi havia de recórrer al castellà per la profunda raó que l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament només parlen de valencià, denominació que no figura en cap altre estatut. Un argument d’una profunditat similar a impedir, per exemple, que el Govern d’Espanya pogués comunicar-se amb els d’Hondures o Costa Rica en castellà, perquè la Constitució espanyola parla de castellà i no d’espanyol per a referir-se a la llengua de l’Estat. Però aquest nominalisme exacerbat i aquesta manipulació literalista s’entendran millor si comprovem que es combinen amb un atac frontal a l’ús de la llengua pròpia, de manera que, si s’admeten les pretensions de l’Advocacia de l’Estat, el valencià quedarà relegat a una utilització oficial quasi ornamental.

Read More »

¿Quién decide cómo escribir la oralidad mixe? – Ana Sagi-Vela González

La escrituración de las lenguas amerindias constituye una de las estrategias con mayor peso de la planificación lingüística para tratar de subvertir la desigualdad funcional de estas lenguas respecto a las lenguas hegemónicas con las que comparten territorio, impuestas durante la colonización, y contribuir así a su revitalización en una situación de seria amenaza para su sobrevivencia. Con este propósito, a partir de los años setenta, se ha venido trabajando desde diferentes espacios institucionales e indigenistas en el diseño de una norma estándar para la representación gráfica de las lenguas de tradición oral. Si la estandarización busca ampliar las funciones de las lenguas de los pueblos originarios, hasta ahora circunscritas al ámbito de la oralidad, y con ello elevar su estatus (al margen de los cuestionamientos que pueda originar la consecución de tal disposición), el proceso de normalización requiere, en primer lugar, consensuar un alfabeto unificado que permita escribir cualquier variedad dialectal de la lengua y cuente con la suficiente aceptación por parte de los hablantes para que se use.Read More »