Carta europea de les llengües regionals o minoritàries i justícia: una reforma pendent de la Llei orgànica del poder judicial – Anna M. Pla

Enguany es commemoren els 20 anys de l’entrada en vigor de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, convenció internacional adoptada al Consell d’Europa. Havia d’entrar en vigor en ser ratificada per almenys cinc estats, i aquest fet s’esdevingué el primer de març de l’any 1998. S’assolia, així, una fita històrica en la protecció normativa de la riquesa plurilingüe europea, valorada com una manifestació eloqüent del seu patrimoni cultural. Des d’aleshores, s’ha acabat consolidant com un dels instruments normatius més eficients en la protecció del plurilingüisme del vell continent, perquè, recordem-ho, aquesta ambiciosa convenció internacional és vinculant jurídicament al territori dels vint-i-cinc estats part que, fins avui, l’han ratificada. De fet, hom pot asseverar que, al llarg d’aquests anys, el seu impacte polític ha transcendit a bastament l’àmbit d’aquests estats part. I això perquè, fins i tot en aquells estats que no l’han signada ni ratificada, aquesta iniciativa no ha quedat bandejada del debat polític i parlamentari. Sovint, les reflexions a l’entorn de la conveniència o l’oportunitat d’adherir-se als compromisos de la convenció han impel·lit interessants reflexions sobre la política lingüística que s’havia seguit a nivell intern i han permès evidenciar dèficits en el reconeixement i la protecció de les respectives comunitats lingüístiques. Ha assumit, en definitiva, un paper polític especialment rellevant a l’hora de difondre els valors i principis que la inspiren.

En el cas d’Espanya, la Carta passà a formar part de l’ordenament jurídic intern l’any 2001, vinculant jurídicament a tots els efectes. La revisió comparada dels instruments de ratificació dels diferents estats part permet asseverar que l’Estat espanyol és un dels que més compromisos del conveni ha assumit, en els termes que emfasitza explícitament el Comitè d’Experts del Consell d’Europa als seus informes periòdics d’avaluació. Assumeix plantejaments maximalistes, també en àmbits públics on la presència i l’ús de les llengües tutelades per la convenció es troba clarament més minoritzat. L’exemple paradigmàtic l’ofereix l’àmbit de l’Administració de justícia. Read More »

Un problema complicat – Xavier Arbós

Anna M. Pla Boix (coord.). Garantia dels drets lingüístics. Estudis de cas: Bèlgica, Canadà, Espanya, Itàlia, Moldàvia i Suïssa. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, col·lecció e-Recerca, núm. 5.  Novembre 2014.  ISBN  978-84-393-9221-7 Consulta en línia

L’ordenació del règim lingüístic dels països on conviuen diverses llengües oficials obliga els juristes a tocar de peus a terra. Les construccions teòriques abstractes, de lògica indiscutible i de precisió geomètrica, no s’adapten a la realitat. Els parlants d’una llengua concreta no ocupen homogèniament un territori del qual no es mouen. D’altra banda, no només pesa la geografia. La història també és rellevant: hi ha llengües numèricament minoritàries que ho són després d’una política repressiva, o d’haver rebaixat jurídicament el seu estatus fins privar-la de prestigi social. Els plantejaments tècnics es veuen així, sovint, sotmesos a crítiques severes des de la perspectiva de la legitimitat. Els debats d’aquesta mena són encesos i carregats d’emotivitat, com sabem prou bé a Catalunya. Ara bé, malgrat que aquest context natural ho faci més difícil, la reflexió jurídica és indispensable. Les normes relatives als drets i deures lingüístics són inevitables i, tot i que no poden solucionar per elles mateixes els problemes vinculats a la convivència de les llengües, almenys poden apaivagar-ne la virulència. Sempre que, com és natural, es faci amb seny i rigor.Read More »