El caràcter no preferent de l’aranès, un límit jurídic per a la normalització lingüística? – Xavier Moral

L’any 2010, el Parlament de Catalunya va ser especialment prolix en producció legislativa relacionada amb qüestions de llengua o amb continguts lingüístics significatius, en un període que s’estén des del 2 de maig, amb l’aprovació de la Llei 10/2010, de les persones immigrades i retornades a Catalunya, fins a l’1 d’octubre, amb la promulgació de la Llei 35/2010, de l’occità, aranès a l’Aran. La Llei de l’occità va ser aprovada en l’últim Ple de la legislatura[1] i en va ser també la darrera llei promulgada, pocs dies abans de la dissolució del Parlament el 4 d’octubre.

Aquella legislatura va estar marcada de cap a cap pel recurs d’inconstitucionalitat presentat contra el nou Estatut d’Autonomia el 2006 i la sentència que en faria el Tribunal Constitucional (TC) el 2010,[2] una de les conseqüències de la qual seria l’anul·lació del caràcter preferent de la llengua catalana que preveia l’Estatut. Per això, també és interessant conèixer una mica de detall de la cronologia en què es va impulsar la nova llei que havia de regular l’oficialitat de la llengua occitana, com preveia l’article 6.5 de l’Estatut.

Els primers treballs de gestació de la Llei 35/2010 es produeixen el 2008 al si del Programa Occitan en Catalonha,[3] impulsat per l’aleshores Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat. Una de les missions d’aquest Programa era precisament el desplegament legislatiu de la condició de llengua oficial que l’Estatut de Catalunya atorgava a l’occità. En aquest punt el Govern tenia diverses opcions legislatives[4] però, finalment, el 2009, el Govern va optar per impulsar un projecte de llei propi i específic.Llegeix més »

L’occità al Parlament de Catalunya: la Llei de l’occità, aranès a l’Aran – Joan Fibla Sancho

aran-drapeuEl 22 de setembre de 2010 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 35/2010, de l’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran. Aquesta llei desplega l’Estatut d’autonomia del 2006, l’article 6.5 del qual estableix l’oficialitat de l’occità a Catalunya. Com a concreció d’aquesta oficialitat, l’article 7 de la Llei de l’occità estableix l’obligació de publicar les lleis del Parlament en aranès i el caràcter oficial de la versió aranesa de la llei. Aquest mateix article estableix l’obligació de publicar en aranès, si afecten específicament Aran, les disposicions, les resolucions i els acords de les institucions que conformen la Generalitat.

El desplegament de la Llei 35/2010 encara no s’ha fet efectiu, tot i que el Parlament ha adoptat diverses resolucions en què instava el Govern a desplegar-la, com la Resolució 170/IX, sobre l’impuls a l’oficialitat de l’occità a Catalunya, el 2011, o més recentment, la Resolució 115/XI.

Traducció de les lleis

A partir de l’entrada en vigor de la Llei 35/2010, totes les lleis aprovades pel Parlament, inclosa la mateixa Llei 35/2010, s’han publicat en occità. A hores d’ara ja en són setanta, que constitueixen un important corpus legislatiu, sense precedents en occità, i que contribueixen en gran manera a l’establiment del llenguatge jurídic occità.Llegeix més »

I què en fem, de l’occità? Algunes consideracions a partir de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de 2013 – Aitor Carrera

Darrerament comencem a habituar-nos als debats sobre els graus d’oficialitat que haurien de tenir les diferents llengües que conviuen a casa nostra en un hipotètic nou marc jurídic i polític. L’occità ocupa en aquestes controvèrsies una posició clarament secundària, i segons el cas se’n proposen diferents nivells de reconeixement, inferiors o superiors als que ja té actualment al nostre país, cosa que no sempre obeeix a una reflexió profunda sobre el paper que caldria reservar a la nostra segona llengua territorial. Ben mirat, tot plegat tampoc no és una sorpresa. La Vall d’Aran, el territori occitanoparlant de l’actual Catalunya administrativa, representa amb prou feines el 0,1% del conjunt de la població del país. Tot i que la llengua d’oc sigui oficial en aquella comarca pirinenca d’ençà de 1990, i que tingui aquesta mateixa consideració –almenys sobre el paper– a tot el Principat des de 2006, la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (d’ara endavant, EULP2013) constata que gairebé la meitat dels habitants de Catalunya –concretament un 45,7%– ni tan sols sap que l’occità hi és oficial, tot i que també cal reconèixer que l’any 2008 el percentatge era encara superior (56,9%). Davant del problema, n’hi ha que han proposat que aquesta llengua tingui almenys algunes atribucions simbòliques o emblemàtiques en el conjunt del país, i certament caldria estudiar com cal –entre altres coses– la manera de garantir de forma efectiva uns drets individuals per a la minoria occitanòfona fora de la Vall d’Aran. No hauríem de perdre de vista, però, que més enllà del paper que eventualment pugui jugar la llengua d’oc a l’exterior d’aquella comarca (que ha donat lloc a veritables fantasies que podrien ser vistes com una expressió de diletantisme), qualsevol iniciativa pública, i en definitiva qualsevol acció en el marc de la política i la planificació lingüístiques, relativa a la llengua occitana hauria de tenir una prioritat molt clara i evident: fomentar-ne l’ús social al seu territori i fer-ne (o refer-ne, més aviat) una llengua d’ús normal entre la població aranesa.Llegeix més »