En general, a la societat catalana hi ha la idea més o menys compartida per tothom que el català és la llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya. Com se sap, d’aquesta qüestió, se n’ha fet una bandera política, tant per part dels defensors de la immersió lingüística en català (sic) com per part dels contraris a la priorització de la llengua en aquest àmbit, que defensen que l’espanyol també ha de ser llengua vehicular (amb propostes i models diferents, però línies educatives únicament en castellà, presència suposadament equilibrada de les dues llengües a l’escola…). En aquest article volem presentar els límits jurídics i alguns casos concrets que qüestionen que el català sigui realment, i en tots els centres del país, la llengua utilitzada normalment com a llengua vehicular.

Un primer aclariment terminològic

Cal, abans de tot, un primer aclariment: quan es parla d’immersió lingüística al nostre país, moltes vegades es confonen (ho fan, especialment, polítics, creadors d’opinió i periodistes) els termes i s’aplica el concepte al conjunt de l’ensenyament. Cal tenir clar, però, que, quan ens referim a la immersió lingüística, “només” parlem d’aquells contextos en què s’apliquen les metodologies pròpies d’aquest programa, basades en el tractament integrat de llengua i continguts, ja que bona part de l’alumnat desconeix la llengua vehicular del sistema educatiu. En contextos en què l’alumnat coneix, per contacte amb la família o amb l’entorn, la llengua catalana en cap cas parlaríem d’aplicació d’aquest programa, sinó que, senzillament, parlaríem d’ensenyament en català.Llegeix més »