“Política, per definició”. La reflexió de Deborah Cameron sobre els usos ideològicament interessats dels diccionaris – Esther Monzó

Tenint en compte que els humans s’han estat organitzant políticament durant mil·lennis, sobta que l’estudi de les ideologies, com a conjunts d’idees que guien les accions dels individus, continuï sent relativament marginal en les disciplines socials. Una explicació plausible es basa precisament en el poder de la ideologia per disfressar-se en els quefers diaris, en els discursos legitimats, en els marcs de pensament, d’interpretació i d’acció (Foucault, 1975, 1982; Steger, 2008; Žižek, 2012; Geertz, 2013). Una altra explicació de la invisibilitat de la ideologia és la neutralitat amb què es presenten les institucions per assegurar-se l’acceptació relativa de les diverses identitats que convivim en els espais socials (vegeu, per exemple, Ellsworth; Rehmann, 2013).

La neutralitat, però, és una quimera (Freire, [1968] 2006) i la diversitat d’identitats que comparteixen la responsabilitat de la nostra evolució social creix dia a dia, alhora que els camins per visibilitzar, arreu del món, que desitjar bon Nadal, escollir sistemàticament presentadors d’ulls blaus, etiquetar productes en un sol idioma i, en general, justificar accions i polítiques per sentit comú és, en realitat, un exercici de silenci. Si ningú no esmenta l’altre, la ideologia dominant continua disfressada de normalitat (Foucault, 1999). Tot i que els antecedents no es poden considerar recents, en els darrers temps han anat creixent els estudis sobre la diversitat que, des de l’antropologia, l’anàlisi del discurs o els estudis de traducció i interpretació (vegeu, entre d’altres, Sen, 1980; Fishman, 1986; Fairclough, 1989; van Dijk, 1993; Fairclough, 1995; Singh, 1995; van Dijk, 1997; Strachan, Burgess i Sullivan, 2004; Gomes de Andrade, 2005; Toggenburg, 2005; He, Galligan i Inoguchi, 2007; Baker, 2013; Blommaert, 2013; Vertovec, 2014; Baker, 2016), denuncien interpretacions hegemòniques de la convivència social que passen desapercebudes i, de vegades, fins i tot es legitimen per criteris parany com pot ser la freqüència o una pretesa “precisió”.Llegeix més »

Polítiques de traducció i interpretació contra la glotofòbia – Esther Monzó

 

descargaL’onada migratòria de caràcter global, que afecta tant immigrants com refugiats, ha despertat preocupació arreu del món. A Europa,[1] Austràlia i els Estats Units, l’origen ètnic, lingüístic i cultural dels migrants ha provocat intensos debats sobre els beneficis i els costos de la diversitat creixent i el risc que les fronteres obertes plantegen a les identitats i les economies[2] nacionals. Les incerteses provocades per les ramificacions culturals, econòmiques i de seguretat de la immigració han causat inquietuds decisives en el vot favorable al Brexit al Regne Unit i han esdevingut una basa que juguen els partits populistes de dreta, particularment a Europa, per aconseguir un suport creixent.[3]

Una enquesta del Pew Research Center[4] demostra que, més enllà del lloc de naixement, l’acceptació dels individus com a ciutadans i residents d’un país depèn de la llengua que parlen. Aquesta és la percepció del 77% dels habitants d’Europa (62% dels habitants de l’Estat espanyol), el 70% dels habitants del Japó i dels Estats Units, el 69% dels australians i el 59% dels canadencs. Aquestes actituds, que poden servir de guia per a les polítiques d’integració, també revelen una qüestió preocupant: la glotofòbia impera arreu del món. La discriminació de les persones per raó de la llengua que parlen (verbal o de signes) és un biaix cognitiu del qual no escapen ni els ciutadans ni les estructures institucionals, particularment en els àmbits de l’educació i la justícia.[5] L’esperit d’equitat i d’unió que defensen les institucions internacionals i la legislació en matèria de drets humans[6] requereix una actuació decidida per contrarestar la discriminació basada en la llengua.Llegeix més »

Justícia i llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe – Esther Monzó

Internet-maquina-aplastar-lenguas-minoritarias_PLYIMA20140402_0019_9La supervivència és un instint i l’odi un mecanisme. Cognitivament, la reducció de la complexitat dels individus ens permet reconèixer-los com a membres d’una classe i en aquest mateix procés hi podem associar prototips o estereotips que ens agiliten saber si ens agradarà o no el que fa pinta d’espinacs o si hem de fugir o no del que fa pinta de foc. Aplicat a les persones, els prototips també ens estalvien temps i esforços cognitius, sovint en contra dels drets dels altres (cf. van Dijk, 1987). Quan mirem de reüll qui ens passa pel costat, ens estalvien la feina de conèixer-lo individualment i, segons ens diu l’instint, assegurem la pròpia supervivència. Quan difonem aquesta temor de formes més o menys subtils i disciplinades, des de la reiteració de la masculinitat com a genèric fins als discursos d’odi contra migrants, aprofitem aquest instint i la subjectivitat que l’origina (Zeki, 2009) per mantenir o potenciar la dominació d’una sola manera de ser, alhora que retirem la humanitat i els drets d’altres individus que són excepcions a la norma i podrien qüestionar visions i situacions que ens són avantatjoses.Llegeix més »