El català a Europa: 40 anys d’il·lusió i d’erosió – Antoni Torras Estruch

Després de segles de persecució, decadència i arraconament, els responsables contemporanis del foment i de la tutela de la llengua catalana no acaben/m de deslliurar-la d’un sostre de vidre imponent: la qüestió de l’oficialitat europea, que s’interposa entre el seu present extremament dinàmic, tot i que sota pressió, i el seu futur esponerós.

La llengua catalana és la pròpia i oficial de Catalunya (pròpia juntament amb l’occità, aranès a l’Aran, i oficial juntament amb el castellà i amb l’aranès a tot el Principat). A més, és oficial i/o parlada a d’altres comunitats autònomes administrades per Espanya i a 3 estats europeus més). Malgrat aquesta condició, no està inclosa entre les llengües de la UE que compten amb el triple estatut de llengua dels tractats, llengua oficial i de treball de la UE. Tanmateix, l’article 6.3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (2006) obliga formalment la Generalitat i l’Estat espanyol a fer les gestions necessàries per reconduir aquesta situació.Llegeix més »

El debat sobre l’oficialitat lingüística: estat de la qüestió – Montserrat Sendra

Un dels temes que més debat ha generat en l’anomenat procés de transició nacional català ha estat la discussió sobre l’estatus de les llengües en una futura Catalunya independent. Aquest article pretén oferir una visió panoràmica que permeti veure en perspectiva totes les aportacions que s’han produït en els darrers tres anys, ja que és difícil tenir-ne una visió conjunta per la seva durada i multiplicitat d’opinadors. I diem visió panoràmica perquè el corpus d’articles que s’han anat publicant sobre el tema consta, en aquests moments, de 290 entrades (entre articles a la premsa, blogs, conferències, debats i entrevistes), consultables cronològicament aquí i aquí; dimensió que provoca que aquest escrit només pugui aspirar a fer-ne una pinzellada. El debat es revifa amb més força cada vegada que s’acosten eleccions, així que previsiblement en tornarem a sentir a parlar ben aviat.Llegeix més »

La Mancomunitat de Catalunya i el català: el conflicte de l’oficialitat lingüística al règim de la Restauració borbònica – Daniel Escribano

El concepte d’oficialitat lingüística fou introduït pel catalanisme a la dècada de 1880 com a expressió sintètica de les reivindicacions de l’ús de la llengua catalana a tots els àmbits socials i, en particular, als de caràcter administratiu. Posteriorment, començà a aparèixer de manera reactiva en normes jurídiques de rang inferior (la primera de les quals fou l’Ordre reial de 19 de desembre de 1902), en què hom pressuposava una inexistent declaració prèvia d’oficialitat del castellà, la qual no arribà fins a la Constitució de la República de 1931 (art. 4), en aquest cas, com a reacció al règim d’oficialitat previst al Projecte de l’Estatut de Catalunya, aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat, el 14 de juliol de 1931, i avalat en referèndum pel poble masculí de Catalunya, el 2 d’agost.Llegeix més »