La nova legislació de la comunicació audiovisual i el català: més enllà de les quotes – Raül Digón Martín

1 Introducció
Els darrers anys, l’aparició de plataformes globals de serveis de comunicació audiovisual lineal i de catàleg a petició (Netflix, Movistar, HBO, Disney+, etc.) i de plataformes d’intercanvi de vídeos (com ara YouTube o Tik Tok) ha marcat tot un canvi de paradigma en el mercat de la comunicació audiovisual (Fita i Caba, 2022). Es tracta d’un nou model que articula l’oferta de programes informatius o de lleure en llengües de consum massiu, amb una presència residual d’altres idiomes, com ara les llengües oficials diferents del castellà a Espanya. En aquest context, l’esperada transposició de la Directiva (UE) 2018/1808 del Parlament Europeu i del Consell de 14 de novembre de 2018[1] a l‘ordenament jurídic espanyol[2] ha suscitat una intensa polèmica i crítiques en defensa del català i altres llengües minoritzades, així com protestes dels productors independents.

D’ençà dels tràmits d’audiència de l’avantprojecte inicial, la llarga tramitació fins a l’aprovació al Congrés del Projecte de Llei general de comunicació audiovisual i el seu trasllat al Senat, que l’ha aprovat sense modificacions, ha estat solcada per múltiples al·legacions i propostes d’esmenes. Així, diverses entitats partidàries de la pluralitat lingüística a l’audiovisual han reclamat una presència significativa de continguts en llengües oficials com el català, el gallec o l’eusquera per part dels grans prestadors de serveis; una contribució financera per a la producció audiovisual en aquests idiomes; el reconeixement de facultats de control i supervisió sobre les plataformes d’intercanvi de vídeos i els serveis de comunicació audiovisual televisiu per part dels ens autonòmics competents, i que els prestadors no només contribueixin a finançar RTVE, sinó també altres serveis públics audiovisuals.Llegeix més »

Apuntes sobre la ponencia para definir las bases del acuerdo sobre el futuro sistema educativo vasco, germen de la nueva ley de educación – Paul Bilbao Sarria (Secretario General de Euskalgintzaren Kontseilua)

Font: Viquipèdia. Llicència CC BY-SA 3.0

El ámbito educativo está en el candelero de las políticas en las autonomías donde existe lengua propia. Es evidente que la educación es uno de los pilares en los procesos de normalización de lenguas minorizadas, en cuanto a que es una de las fuentes más productivas de neo-hablantes. Es por ello, que es uno de los primeros ámbitos en los que se incide en los procesos de normalización. En el caso del euskara también fue así, y hoy día sigue siendo uno de sus pilares, pero a su vez, es el más atacado por los sectores reacios a la normalización, como, de diferentes maneras, por ámbitos del poder ejecutivo, legislativo y judicial.

En el caso de la comunidad lingüística vasca, se está dando un debate interesante en una de las comunidades autónomas donde está establecida. Recientemente, concretamente el pleno del Parlamento Vasco, celebrado el 14 de octubre de 2021, inició el procedimiento de modificación de la Ley de la Escuela Pública Vasca actualmente en vigor (Ley 1/1993, de 19 de febrero, de la Escuela Pública Vasca). Dicho procedimiento tuvo como base una moción previa, en relación con la defensa de la libertad de elección del modelo educativo por parte de las familias. En aras de hacer una reflexión integral, el Pleno del Parlamento optó por constituir una ponencia, en el marco de la Comisión de Educación, que permita definir las bases para alcanzar un amplio acuerdo sobre el futuro sistema educativo vasco y en la cual puedan participar mediante comparecencias públicas, entre otros, expertos, agentes sociales y responsables de las administraciones.Llegeix més »

Dos models per a un mateix objectiu: una mirada comparada als models lingüístics educatius de Catalunya i la Comunitat Autònoma Basca – Avel·lí Flors-Mas i Ibon Manterola

Autor: Paola de Grenet. Font: Barcelona.cat. Llicència: CC BY-NC-ND 4.0

En les societats multilingües, les decisions sobre els models lingüístics educatius i sobre els usos vehiculars de les llengües en contacte són elements crítics en la definició de les polítiques públiques. El paper clau dels sistemes educatius en la transmissió dels coneixements i valors sancionats socialment, en la capitalització cultural i lingüística de l’alumnat, i en la reproducció (i la legitimació) de les desigualtats socials[1] els converteix en un terreny adobat per als conflictes d’interessos entre diferents sectors socials. Així ho testimonia la conflictivitat (social, política, judicial, mediàtica) al voltant dels models lingüístics educatius en les comunitats autònomes de l’Estat espanyol amb doble oficialitat lingüística. Alhora, i a pesar de les reticències expressades per autors tan influents com Joshua A. Fishman[2], les polítiques lingüístiques educatives es conceben com un element cabdal dels projectes de revitalització de llengües subordinades. Especialment quan adopten una perspectiva compensadora dels desequilibris socials i lingüístics i no es limiten a “reflectir” la realitat (socio)lingüística vigent, per posar-ho en els termes del sociolingüista i actual secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, F. Xavier Vila.Llegeix més »

Avançament de sumari de la Revista de Llengua i Dret número 75

Logotip Revista Llengua i DretL’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) publicarà properament el número 75 de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, que incorpora una secció monogràfica amb set articles en matèria de llengua i educació, introduïda per Francesc Xavier Vila i Eva Codó, sis articles més que es distribueixen en les seccions habituals de llenguatge administratiu i jurídic, política lingüística i sociolingüística, i dret lingüístic; les tradicionals cròniques legislatives i jurisprudencials, per territoris; i quatre recensions.

Els articles publicats en la secció monogràfica d’aquest número analitzen la vigència del model de conjunció lingüística català, la situació de la llengua en el context educatiu des de la vessant del règim lingüístic del sistema d’educació a Catalunya, i les controvèrsies que se’n desprenen, passant per una anàlisi comparativa del domini del català i del castellà orals al final del període d’ensenyament obligatori, els aspectes socials que han de ser presos en consideració en les polítiques lingüístiques educatives, i altres enfocaments com l’anàlisi dels models lingüístics del sistema educatiu català i basc, la gestió de les llengües en entorns educatius multilingües des d’una perspectiva valenciana i l’examen de la llengua catalana en una escola internacional d’elit.

En les seccions habituals hi ha un recull d’articles que tracten diverses qüestions com la implantació del model lingüístic del llenguatge jurídic català en textos redactats en l’àmbit privat, la decadència del futur de subjuntiu en la documentació local andalusa, la classificació actualitzada dels gèneres textuals de l’Administració pública espanyola, la política lingüística institucional de la Unió Europea i l’aprenentatge del català per part dels xinesos a Catalunya.

Com és habitual s’incorporen cròniques legislatives i jurisprudencials, concretament en són catorze, i tracten novetats normatives que afecten els usos, els drets lingüístics i el règim jurídic de les llengües de diferents territoris de l’Estat espanyol i la Unió Europea. Pel que fa a les ressenyes, les obres que s’analitzen són: Mattila, Heikki E. S. (2020). El latín jurídico. Historia, uso internacional, problemas de comunicación. Ediciones jurídicas Olejnik, per Carles Duarte i Montserrat; Recensió de Martí-Badia, Adrià. (2020). La consciència lingüística dels valencians (1854-1906), per Brauli Montoya Abat; El proceso comunicativo entre la Administración y la ciudadanía: especial perspectiva del ciudadano como emisor del mensaje, per Cristina Carretero González i, per acabar, Recensión de Montolío Durán, Estrella; Tascón, Mario (2020). El derecho a entender. La comunicación clara, la mejor defensa para la ciudadanía, per Marc Bayés Gil.Llegeix més »

Protocolo para la garantía de los derechos lingüísticos: ejercicio de empoderamiento social – Paul Bilbao Sarria

 

Protokoloa-Irlanda20160323
Foto: Kontseilua

El reconocimiento de los derechos lingüísticos como derechos subjetivos ha sido foco de, no pocos, debates en cuanto su clasificación como derechos fundamentales, en contraposición de la idea de que sea más efectivo que su reconocimiento sea a través de la perspectiva o contenido lingüístico de otros derechos humanos y fundamentales. De todas maneras, sí es cierto que el reconocimiento de esos derechos ha sido arrinconado de los tratados internacionales de una manera casi sistemática.

Hace 23 años dentro del Comité de Traducción y Derechos Lingüísticos del PEN Internacional surgió la propuesta de escribir por primera vez una Declaración que recogiera esos derechos lingüísticos. A principios de 1994 se creó un comité organizador y ya en septiembre de este mismo año empezó el proceso de reflexión sobre la Declaración Universal de Derechos Lingüísticos cuando las entidades promotoras de la preparación de una Conferencia Mundial de Derechos Lingüísticos encargaron la redacción de la misma un equipo de expertos procedentes de diferentes disciplinas y campos de actuación. Como culminación de aquel proceso, esa Declaración fue presentada hace ahora veinte años con el apoyo de 61 ONG, 41 Centros PEN y 40 expertos en derecho lingüístico de todo el mundo.Llegeix més »