Una sentència sobrevalorada, que no pacifica la qüestió i que ens deixa a les portes de nous embats entorn a l’ús del català com a llengua vehicular

La Sentència del Tribunal Constitucional (STC) d’11 d’abril de 2019 acaba de resoldre —amb considerable retard, això sí— el recurs presentat contra diversos preceptes de la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació de Catalunya (LEC). Cada vegada que el model educatiu —i els seus fonaments legals o reglamentaris— és objecte de revisió constitucional o jurisdiccional, ha reviscut el debat jurídic, però també el mediàtic i el social, sobre un marc normatiu tan rellevant per a la vida de les persones. No debades, la Sentència que ens proposem examinar conté diversos pronunciaments sobre una qüestió tan controvertida com el règim lingüístic a l’educació i la utilització del català com a llengua vehicular en l’ensenyament.

Ara bé: realment, la Sentència suposa un “blindatge” respecte de la immersió lingüística a l’escola catalana com s’han apressat a assenyalar els mitjans de comunicació? Més encara, és l’objecte d’aquesta sentència el model lingüístic a l’escola? Respondre adequadament aquestes preguntes exigiria, probablement, contextualitzar de forma exhaustiva aquesta Sentència, i posar-la en relació no només amb el marc normatiu sinó amb la seva evolució, i sobretot amb la jurisprudència constitucional i ordinària sobre els drets i deures lingüístics, en l’educació i en altres àmbits. No obstant, per no sobreeixir dels marges raonables del que ha de ser aquest apunt, em remeto al magnífic estudi del Dr. Joan Ridao Martín, publicat en aquesta mateixa revista (1) i que descriu amb precisió l’escenari jurídic, la seva evolució a la llum dels canvis normatius i jurisprudencials i el balanç que cal extreure’n en el moment actual.Llegeix més »