Carles M. Castellà Espuny

Benicarló, Onada Edicions, 2018

 

Un llibre és un objecte. L’inici de la relació que hi establim comença agafant-lo i sostenint-lo. Per això, les dimensions d’aquesta obra evidencien la dedicació que hi ha abocat el seu autor. S’hi diuen moltes coses, ben dites i ben interessants. Espero convèncer-vos-en.

En el pròleg, Joan Veny —titular de la beca concedida a Carles M. Castellà al 2013— ens resumeix les virtuts d’aquest estudi i ens informa que recull la variació diatòpica viva en les 23 poblacions de la comarca del Baix Ebre, gràcies a les enquestes dutes a terme a 82 informants majors de 60 anys.  Aquest treball dialectològic està acompanyat de propostes amb relació a l’estàndard.

En l’apartat ‘Introducció i justificació’, l’autor mateix ho explicita: “Cal conèixer profundament els dialectes geogràfics perquè es troben a la base de l’estàndard”. I com de seguida assenyala, l’estàndard no funciona només com un vehicle de comunicació interpersonal, sinó també com un símbol de cohesió i d’unitat interdialectal. Aquí rau especialment la rellevància de conèixer una varietat dialectal —la tortosina— tradicionalment no prestigiada, el domini territorial de la qual “està escapçat en tres comunitats autònomes, des de les quals es vehiculen models de llengua formal diferents”. La proposta que Castellà ens avança en aquest primer capítol consisteix, en realitat, en la recomanació d’un model en contextos formals dels parlants d’aquesta zona que incorpore les variants pròximes a les formes orals —força coincidents amb les del valencià i amb els parlars del sud de l’Aragó catalanòfon— de manera que s’afavorisca la unitat de la llengua, prescindint de límits administratius que no s’adiuen amb la realitat lingüística. I tot això, amb “respecte per les variants formals més consensuades arreu del domini i amb el desig de mantenir unida, des del centre, la comunitat lingüística que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer”. No hi podem estar més d’acord.

De tots els capítols d’aquest llarg estudi, si n’hi ha algun de lectura recomanada per a qualsevol persona interessada en la codificació de la llengua seria justament el segon, que aprofundeix en els ‘Aspectes teòrics sobre estandardització’ i que, arran de l’aprovació de la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans al 2016, pren una significació major. Amb una citació literal ho exemplificarem clarament: “L’estàndard és una varietat lingüística codificada que ha de servir, per a tots els parlants, com a model de referència per als usos formals de la llengua i és imprescindible l’acceptació d’aquest model per a la consciència de pertinença a un grup lingüístic. Caldria rebutjar, per tant, la idea de multiestàndards, subestàndards…”. També en aquestes pàgines, l’autor ens parla de la capacitat de triar entre diferents models de llengua en funció de la formalitat i –atenció!– de l’abast geogràfic de l’acte lingüístic en qüestió. Aquesta recomanació ens portarà, per exemple, a escriure textos de divulgació científica no coincidents del tot si s’han de publicar per a destinataris locals o per a destinataris d’arreu del domini lingüístic. En darrer terme, en aquest apartat es reflexiona sobre el paper que correspon a l’escola en la divulgació de la norma i, alhora, de la variació. L’objectiu últim de l’ensenyament caldria que fos que els alumnes coneguessen i dominessen l’estàndard sense repudiar les formes pròpies.Read More »