Tot camp d’estudi, investigació i explicació de les realitats socials que configurem els éssers humans tendeix a utilitzar terminologia i sistemes conceptuals propis i, en ocasions, incomprensibles per a altres disciplines. No és, de fet, massa freqüent que un camp d’estudi use terminologies originàries d’altres especialitats. I això que és un fenomen generalitzat en totes les ciències socials, adquireix una dimensió singularment elevada en l’àmbit de dret i el món jurídic, on les tradicions legals, formals i conceptuals tenen un pes enorme.

Val a dir que el respecte a la tradició i a la pròpia terminologia jurídica és bàsic quan es tracta de definir figures jurídiques i les categories estructurals del dret. Però, en la nostra opinió, quan s’analitzen les realitats jurídiques i els seus efectes socials i polítics de manera oberta i entenent el dret com el producte jurídic humà dins d’un sistema de decisions i consensos polítics històricament concrets, fets per persones concretes, amb valors, objectius i finalitats definits i humans, llavors la terminologia tècnica jurídica no és suficient ni la més precisa per a definir les realitats sociojurídiques i la lògica de l’ordenament jurídic o de la jurisprudència referencial. Cal recórrer a altres disciplines analítiques perquè resulten més clarificadores i categòriques, i mostren de manera més rotunda el que l’excés de terminologia tècnica oculta.

En el nostre cas, en estudiar el sistema de reconeixement legal-constitucional de la diversitat lingüística espanyola en comparació amb altres països europeus, vam observar que les categories que millor definien el sistema legal i polític al voltant del reconeixement de les llengües pròpies no era la terminologia de tradició, sinó conceptes que provenien d’altres camps d’estudi: jerarquia lingüística i seguretat lingüística.Llegeix més »