En un article que vaig elaborar per al darrer número (82) de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, publicat el 18 de desembre passat, proposava un conjunt d’actuacions que, al meu parer, es podrien dur a terme mentre la llengua catalana no pugui assolir la condició de plena oficialitat dins del sistema juridicolingüístic de la Unió Europea (UE).[i]
La Generalitat de Catalunya ha publicat recentment la segona edició del Manual d’elaboració de normes, que té com a objectiu ser una eina de consulta pràctica per resoldre dubtes durant la tramitació de normes i redactar-les amb claredat. Va adreçat especialment a tots els operadors que intervenen en el procés d’elaboració de normes a la Generalitat de Catalunya, si bé també és d’utilitat per a qualsevol persona interessada en tècnica normativa.
L’àmbit d’aplicació del Manual se circumscriu als procediments de tramitació de disposicions normatives derivats de l’exercici de la iniciativa legislativa, la legislació delegada, la legislació provisional extraordinària i urgent i la potestat reglamentària de la Generalitat de Catalunya. Així, l’obra tracta de manera ordenada els requisits formals, materials i lingüístics que cal tenir en compte al llarg de la tramitació normativa, la qual, mentre el Parlament no aprovi el Projecte de llei del procediment d’elaboració de disposicions normatives, està recollida en dues normes diferents: la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, i la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern, respectivament.
En el marc del VI Congrés de l’Advocacia Catalana, que va tenir lloc els dies 28 i 29 de novembre del 2024, la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana va organitzar una taula de debat sobre l’ús del català a la Unió Europea (UE).[i] L’objectiu del debat va ser reflexionar sobre si l’oficialitat del català a la UE serà una realitat o bé una ficció i, en cas que fos una realitat, com afectaria l’exercici del dret dels advocats i les advocades de Catalunya.Llegeix més »
I. El 18 de juliol de 2024 el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) feia pública la sentència Djeri i altres contra Letònia, en què resolia descartar la vulneració del dret a la igualtat (art. 14 del Conveni Europeu de Drets Humans, CEDH) en relació amb el dret a l’educació (art. 2 Protocol 1 CEDH) que plantejaven un grup de famílies russòfones contra la llei de 2018, que modificava el sistema educatiu per unificar l’educació preescolar i fer del letó la llengua vehicular majoritària d’aquest cicle educatiu.[i] Aquesta decisió d’Estrasburg culminava una anàlisi gradual que ha anat fent el TEDH sobre el sistema educatiu letó, en què ha tingut l’oportunitat de validar (i, per tant, d’excloure vulneracions de drets del CEDH) la unificació i letonització progressiva del sistema educatiu, primer quant a les escoles públiques (STEDH Valiullina i altres contra Letònia, de 14 de setembre de 2023) i després quant a les escoles privades (STEDH Dzibuti i altres contra Letònia, de 16 de novembre de 2023).Llegeix més »
En una societat en què conviuen un grup lingüístic majoritari i un grup lingüístic minoritari o minoritzat, és just aplicar polítiques lingüístiques “coercitives” que tinguin com a objectiu promocionar la llengua minoritària o minoritzada?[i] Per exemple, és just obligar els membres del grup lingüístic majoritari a estudiar en la llengua minoritzada? O és just obligar-los a acreditar un cert nivell d’aquesta llengua per a poder ser treballadors públics? Totes aquestes preguntes esdevenen especialment controvertides quan es plantegen en societats liberals en què, degut a una bilingüització del grup lingüístic minoritzat, la comunicació entre la majoria i la minoria nacional ja és possible en la llengua majoritària.
