El Tribunal Supremo se olvida de su jurisprudencia sobre las lenguas oficiales y el artículo 3 de la Constitución – Alba Nogueira López

La sentencia del Tribunal Supremo 190/2019, de 19 de febrero, resuelve un recurso de casación interpuesto por el Ayuntamiento de Lugo frente a la Sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Galicia de 18 de febrero de 2016, sobre la Ordenanza del uso del gallego en la Administración municipal, en la que se habían anulado un conjunto significativo de preceptos de la citada ordenanza, siendo parte recurrida la Asociación Galicia-Bilingüe.

La Sentencia del Tribunal Supremo ratifica en todos sus extremos la decisión del TSJ y lo hace con parecida parquedad en la argumentación jurídica, desconocimiento de la legislación vigente y apartamiento de las propias decisiones (recientes) de la misma Sala. Se podría decir que es una sentencia tan militante en su interpretación contraria a la normalización de las lenguas propias distintas del castellano, como tosca en su fundamentación jurídica.

Comienza la Sentencia ratificando la anulación del artículo inicial que establecía que el gallego “es idioma oficial del Excmo. Ayuntamiento”, lo cual, como recordaba la representación letrada del Ayuntamiento, carecería del matiz de exclusividad que tendría, en cambio, afirmar que “es el idioma oficial”. El TS aduce que, si bien la literalidad no niega al castellano, lo que “se pretende, concretamente con la no mención expresa del castellano como lengua oficial, es crear al menos un estado de inseguridad en la ciudadanía sobre la posibilidad de usar el castellano en sus relaciones con el Ayuntamiento de Lugo”. Resulta, cuanto menos exagerado, afirmar que la ciudadanía pueda verse arrojada a un “estado de inseguridad” por esa expresión de la ordenanza, como si esta fuera a dotarse de más fuerza o conocimiento público que las previsiones que amparan la doble oficialidad de la Constitución, el Estatuto de Autonomía y la Ley de Normalización Lingüística.Read More »

La creación terminológica en el subdominio jurídico de la criminalidad organizada en español – Encarnación Tabares y Dunia Hourani

(Este apunte se basa en el artículo publicado por las autoras con el mismo título en la Revista de Llengua i Dret núm. 70, pág. 133-151)

A pesar de la gran actualidad que han adquirido las formas de delincuencia organizada en los medios de comunicación y de su importancia en la actividad normativa de los organismos internacionales y suprarregionales, lo cierto es que, hasta no hace mucho tiempo, este fenómeno no había recibido un tratamiento jurídico-penal sistemático. Los motivos que se han esgrimido para ello son, por un lado, que el término no es originariamente una construcción de la ciencia jurídica, sino que procede de los discursos políticos y de la prensa; y, por otro, que no ha habido consenso entre los juristas sobre lo que debe entenderse como criminalidad organizada, esto es, cuáles han de ser sus rasgos definitorios o qué figuras delictivas pueden subsumirse bajo el concepto (p. 135).

Desde el punto de vista terminológico, este subdominio jurídico-penal se muestra como un campo extraordinariamente fructífero pero también muy complejo. Esta puede ser una de las causas por las que, hasta ahora, prácticamente no haya trabajos que aborden su terminología.[i] Es más, por los datos de que disponemos, creemos que este estudio es el único que, hasta el momento, ha tomado en consideración no solo la cuestión de los términos en competencia y la creación de nuevas unidades, sino también la variación del léxico especializado en todo el ámbito jurídico hispánico por lo que a la delincuencia organizada se refiere.Read More »

La llengua en el judici del Tribunal Suprem sobre el procés – Josep Cruanyes i Tor

En el judici sobre el procés, i arran de la resolució de les qüestions prèvies de competència del 27 de desembre passat, el Tribunal Suprem (TS) es va pronunciar sobre l’anunci fet per les defenses que els testimonis farien ús de la llengua catalana. Es va expressar en els termes següents: “la sobrevenida invocación del derecho a que las sesiones del juicio se desarrollen en la lengua materna de los procesados contrasta con la ausencia de cualquier queja de indefensión durante el largo tiempo que ya han consumido la investigación y la fase intermedia de esta causa especial”. I el resultat va ser que el Tribunal va acordar oferir la interpretació consecutiva, cosa que els processats van rebutjar perquè no garantia, a causa de la intervenció de l’intèrpret, el dret d’expressar-se de manera directa i sense interrompre la declaració.

Al meu parer, el Tribunal Suprem no ha resolt la qüestió d’acord amb la normativa vigent que hi seria aplicable. El Tribunal parla de llengua materna com a terme sociològic i no des del punt de vista de l’exercici d’un dret. És més, considero que s’utilitza un to de menysteniment respecte del que és una llengua oficial, a banda de demostrar un ús androcèntric del terme.

En la normativa actual, amb relació a l’ús de la llengua en el procediment penal, trobem, d’una banda, una regulació referida a l’oficialitat de la llengua que afecta la llengua del procediment i els drets dels parlants a emprar les llengües oficials davant d’un tribunal, i de l’altra, la que garanteix que s’ofereixi al ciutadà que no entengui una llengua oficial del procediment una interpretació per tal que estigui assabentat de la causa en què intervé, com a requisit de garantia del dret de defensa.

L’oficialitat 

La llengua del procediment sempre és la llengua o les llengües oficials de l’Administració de justícia i, per tant, del tribunal. Les llengües oficials de l’Estat estan definides per la Constitució i els estatuts d’autonomia[1] i, en aquest cas, són la llengua castellana i la catalana, que es posen jurídicament en peu d’igualtat.[2] En el cas del català, ens trobem que és una llengua parlada no només en el territori de Catalunya sinó també en d’altres; per tant, seguint la terminologia de la LOPJ,[3] aquests territoris tenen una llengua oficial pròpia coincident.Read More »

L’anglès podria tenir més èxit que l’esperanto en una UE post-Brexit – Matteo Bonotti i Diarmait Mac Giolla Chríost

Fins ara, l’ús de la llengua en les negociacions del Brexit entre la Unió Europea (UE) i el Regne Unit no ha estat més que un tema secundari. Tanmateix, és, sens dubte, un dels elements més crucials. Les traduccions poden determinar el rumb de la conversa i la interpretació: es podria donar el cas que el canvi més subtil en el significat o el to de fins i tot les paraules més innòcues tingués conseqüències greus.

L’octubre del 2016, Michel Barnier, el negociador principal del Brexit per part de la UE, va suggerir que les properes negociacions entre la UE i el Regne Unit s’haurien de fer en francès, la seva llengua materna. Aquesta proposta va suscitar tota mena de reaccions: alguns van defensar la línia argumental que, després del Brexit, l’anglès ja no hauria de ser una de les llengües oficials de la UE; d’altres, entre els quals hi havia la primera ministra britànica Theresa May, van qüestionar aquesta proposta dient que les negociacions entre la UE i el Regne Unit s’havien de dur a terme «de la manera que es garantís l’obtenció de l’acord més adequat per al Regne Unit».

Fa poc, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va optar per fer un discurs en francès, argumentant que «l’anglès està perdent importància» a Europa. Ara bé, si els funcionaris de la UE miressin les coses amb perspectiva, veurien que, de fet, l’anglès podria estar a punt de convertir-se en la llengua més important de la Unió Europea.Read More »

Nou decret sobre traducció i interpretació jurades en català – Sever Salvador

La regulació de la traducció i la interpretació jurades en català va començar fa vint-i-cinc anys amb el Decret 87/1994. L’any 2000 es va promulgar un segon decret, el Decret 119/2000, que actualitzava l’anterior. L’actualització incloïa el doble sentit de les traduccions. Si abans era d’altres llengües al català ara s’hi deia que era d’altres llengües al català i viceversa. També s’incrementava la titulació mínima exigida per presentar-se a les proves: es passava del títol de batxiller al títol de diplomat. Si abans les proves conduïen a la consecució d’un certificat acreditatiu, ara portaven a la consecució d’una habilitació professional per exercir la traducció i la interpretació jurades. S’hi fixava el caràcter oficial de les traduccions i les interpretacions i l’obligació de certificar la fidelitat i l’exactitud de les actuacions. També s’hi explicitaven els continguts de cada prova.

Divuit anys més tard, ha calgut fer una tercera actualització, materialitzada l’any passat, concretament el 28 de juny, amb la publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (núm. 7652), de l’actual Decret 129/2018, de la traducció i la interpretació jurades. Són dues les raons que motiven la modificació del decret anterior, el de l’any 2000:

  • L’adequació a la nova estructura i configuració de la formació universitària en traducció i interpretació, d’acord amb els criteris de l’espai europeu d’educació superior (estudis de grau actuals versus estudis de llicenciatura) i el sistema europeu de transferència de crèdits (crèdits ECTS —European Credit Transfer System— versus crèdits BOE). Dos sistemes de crèdits diferents.

Cal recordar que la principal via d’accés a l’habilitació per a la traducció o la interpretació jurades és l’homologació dels estudis universitaris, alhora que es constatava que el Decret 119/2000 no permetia habilitar les persones que tenien un grau universitari. Tenint en compte que el Decret 119/2000 considerava els títols de llicenciatura i els crèdits BOE (un crèdit BOE era equivalent a 10 hores lectives; un crèdit ECTS són 25 hores repartides entre hores lectives, de tutoria i de feina individual), amb el nou decret es van establir, d’acord amb les universitats, els requisits específics actuals per a l’habilitació de les persones que posseeixen títols oficials de grau.Read More »