Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians – Avel·lí Flors-Mas

Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians – Avel·lí Flors-Mas

El 22 de setembre passat vaig defensar a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona la tesi doctoral «Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians» (enllaç), dirigida per F. Xavier Vila (UB) i Joan Pujolar (Universitat Oberta de Catalunya), davant d’un tribunal format per Albert Bastardas (UB), Emili Boix-Fuster (UB), Josep Maria Baldaquí (Universitat d’Alacant), Miquel Àngel Pradilla (Universitat Rovira i Virgili) i Maria Sabaté (Universitat de Lleida). Per a la realització de la tesi vaig comptar amb el suport d’una beca FPI concedida en el marc del projecte NEOPHON, sobre nous parlants en una Europa multilingüe, dirigit per Joan Pujolar a la UOC. L’estudi ha estat reconegut recentment amb el 17è Premi de sociolingüística Jaume Camp, atorgat per Òmnium Vallès Oriental.

El comportament lingüístic d’adolescents i joves ha estat un focus d’atenció preeminent de la sociolingüística en l’àmbit internacional i, és clar, també als Països Catalans (Pujolar 2008; vegeu Flors-Mas 2016 per a un estat de la qüestió a Catalunya). Aquesta tesi aprofundeix i innova en aquest camp a partir d’un estudi comparatiu dels usos lingüístics i dels posicionaments envers el català, el castellà i les llengües de les «noves immigracions» d’una mostra d’adolescents catalans (en concret, de Mataró i de Manlleu) i valencians (de Castelló de la Plana), i de les maneres com aquests usos lingüístics s’imbriquen amb la construcció i la negociació de les identitats lingüístiques i socials dels adolescents en la socialització amb iguals.

El treball combina mètodes quantitatius i qualitatius de generació i anàlisi de dades i s’emmarca en el projecte RESOL de la Universitat de Barcelona, dirigit per F. Xavier Vila, un estudi longitudinal dels efectes dels processos d’escolarització sobre les competències, els usos i les actituds lingüístiques d’una mostra d’estudiants de Catalunya, les comarques centrals de la Franja i Mallorca, i al qual he aportat de manera original les dades de Castelló de la Plana. En concret, la tesi es basa en 1.412 enquestes i 64 entrevistes semiestructurades en grup amb un total de 207 participants, tots estudiants de 4t d’ESO de 19 centres educatius de Mataró, Manlleu i Castelló de la Plana.

Des d’un punt de vista teòric, la recerca beu d’aproximacions que emfasitzen la naturalesa plural i complexa de les identitats; que posen el focus sobre el marge d’agència de què disposem els parlants per a definir, de manera reflexiva, aquestes identitats, però sense perdre de vista els constrenyiments imposats per l’estructura social i les condicions desiguals d’accés als recursos lingüístics i d’altres tipus que tenim a l’abast per a construir-les; i que destaquen que les identitats lingüístiques i socials s’han de negociar en la interacció, el terreny de joc en què ens poden ser reconegudes però també qüestionades o, fins i tot, negades (Bucholtz i Hall 2005). A més, m’he basat en les aportacions de la política i la planificació lingüístiques (Vila 2014) i de la socialització lingüística (Duranti, Ochs i Schieffelin i Ochs (ed.) 2011), un camp de què incorpore la idea fonamental que els repertoris i les identitats lingüístiques dels parlants es van construint sobre el pòsit que hi deixen els seus usos lingüístics en diferents espais de socialització i al llarg de la seua trajectòria vital. És per això que he organitzat l’anàlisi de dades a l’entorn dels tres principals espais de socialització (lingüística) per als adolescents: la llar, les aules i els seus grups d’iguals.

Així doncs, l’anàlisi arranca amb els usos lingüístics a la llar, de la mateixa manera com ho fan les trajectòries lingüístiques d’infants i adolescents. En aquest camp, i en coherència amb les anàlisis demolingüístiques sobre la transmissió lingüística intergeneracional a Catalunya (Torres 2007), a Mataró i a Manlleu l’ús del català es troba plenament consolidat a les llars catalanoparlants, en un marc en què alguns progenitors d’origen castellanoparlant incorporen i transmeten el català a la descendència. A Castelló, en canvi, he detectat una atracció notable cap al castellà que es manifesta principalment en les llars formades a l’entorn de parelles lingüísticament mixtes, com havíem assenyalat en una ocasió anterior amb Natxo Sorolla. Un fenomen indicatiu de la persistència del procés de trencament de la transmissió intergeneracional del català a les grans conurbacions del País Valencià que assenyalen, entre altres, Fabà i Montoya (2012).

En segon lloc he abordat els usos lingüístics a les aules, condicionats per la implantació del model de conjunció en català a les aules de Catalunya, amb escolarització conjunta i ús vehicular «normal» del català, i per la presència del que he anomenat un model de línies al País Valencià, amb convivència de programes amb el català com a llengua vehicular majoritària i programes en què la llengua vehicular predominant és el castellà. En aquest camp, l’anàlisi apunta a una notable institucionalització del català a les aules de Mataró i Manlleu: l’ús d’aquesta llengua es troba ben consolidat en les pràctiques del professorat, i tot i que el castellà manté una certa presència en els usos a l’aula (cf. Bretxa i Vila 2014), l’ús d’aquesta llengua s’introdueix fonamentalment en interaccions iniciades pels estudiants i en converses al marge. En canvi, a les aules de secundària de Castelló de la Plana el català pateix un dèficit important d’institucionalització, com ja indicava el 2016 en un apunt en aquest mateix blog. En el corpus d’entrevistes apareixen referències constants a docents que empren el castellà en assignatures previstes en català. A més, l’expectativa que els estudiants activen l’ús del català en aquestes aules és molt limitada, especialment en el cas dels no catalanoparlants familiars.

Tot plegat indica que, en línies generals, el model de conjunció en català generalitza la competència i un sentit de permís social per a l’ús del català (cf. Woolard 2016: 254), i proporciona als adolescents que així ho desitgen una excusa per a activar-ne l’ús; en canvi, la configuració dels usos lingüístics a les aules valencianes podria dificultar l’assoliment de competències suficients en català i contribuiria a posicionar els estudiants no catalanoparlants familiars com a parlants actius del castellà i només receptors passius del català (cf. Caglitutuncigil 2014).

Per últim, i pel que fa als espais de socialització amb iguals, cal destacar en primer lloc la poca polarització entre grups lingüístics i el fet que, si més no en un nivell explícit del discurs, les llengües compten més aviat poc com a criteris de delimitació i definició dels grups d’iguals i de les identitats juvenils, en què destaquen més aviat les categoritzacions basades en estils subculturals, musicals i de vestimenta; en nacionalitats, en el cas dels col·lectius de nouvinguts; o bé en altres aspectes de la vida quotidiana dels adolescents, com ara les pràctiques d’oci més o menys transgressores o el posicionament envers els estudis, entre altres.

En aquest marc de preferències febles he detectat com a Mataró i Manlleu es generalitza la convergència a la llengua preferida de l’interlocutor, tant en el cas dels catalanoparlants com dels castellanoparlants familiars; una predisposició que es combina amb la tendència a la tria per defecte de la llengua predominant en cada espai, que es percep en conseqüència com una elecció menys marcada, més «normal» (Martínez et al. 2012). En canvi, en un entorn de notable minorització del català com el dels instituts de Castelló de la Plana, l’ús d’aquesta llengua apareix fortament circumscrit al grup dels catalanoparlants familiars. En un context en què l’ús del català es percep com un comportament marcat, els adolescents s’inclinen cap a l’ús del castellà a l’hora d’adreçar-se a nous interlocutors, cosa que obri la porta a la consolidació d’usos del castellà fins i tot entre catalanoparlants familiars.

Una de les conclusions remarcables de la tesi és, precisament, aquest contrast patent en la posició del català, que apareix a Mataró i Manlleu com una llengua d’ús públic, accessible i que potencialment poden apropiar-se tant els catalanoparlants com els castellanoparlants i els al·loglots familiars, i que a Castelló de la Plana apareix, en canvi, com una llengua d’ús limitat als seus parlants familiars i com una tria poc adequada en l’espai públic, quan interactuem amb interlocutors a qui no podem assignar a priori una identitat catalanoparlant. Una disparitat que emergeix de manera eloqüent de la comparació d’aquestes cites, extretes d’una entrevista a Mataró i d’una altra a Castelló de la Plana:

en aquest col·le tothom sap parlar tot, aquí no és o parles l’un o parles l’altre, la gent parla les dos […] jo he sentit a tothom parlar català i a tothom parlar castellà (xic, catalanoparlant familiar, Mataró)

ací [a l’institut] n’hi ha més gent desconeguda i d’entrà pues dius, parlaré castellà per si a cas […] perquè me talla(v)e més parlar en valencià al principi que en castellà, perquè pensa(v)e que tot el món parla(v)e en castellà i seria jo la rara que parla(v)e en valencià (xica, catalanoparlant familiar, Castelló de la Plana)

Amb tot, quedava fora de l’abast de la tesi atribuir de manera categòrica una causalitat a aquest contrast. Una operació que, d’altra banda, seria com a mínim discutible en ciències socials. Dit això, però, no sembla casual que aquesta posició diferenciada del català encaixe de manera tan clara amb les diferents apostes en matèria de política lingüística, i amb la consegüent desigualtat pel que fa a la institucionalització de l’ús del català en diferents camps socials. Una qüestió que va de bracet de l’economia política de les llengües en cadascun dels territoris i dels processos divergents de manteniment o trencament de la transmissió intergeneracional del català (Ninyoles 1969; Woolard 1989), i de la penetració social desigual d’un projecte nacional català o valencià, alternatiu a l’espanyol, que han concedit històricament un espai central a la llengua catalana (Castelló 2013; Fontana 2014). En aquest sentit, i més enllà de donar resposta a certes preguntes, espere que la tesi suscite nous interrogants, ferment de noves i necessàries recerques, especialment en el cas valencià.

Avel·lí Flors-Mas
Universitat Oberta de Catalunya i Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona

 

Referències

Bretxa, Vanessa; Vila, F. Xavier (2014): «L’evolució dels usos lingüístics dins l’aula des de sisè de primària fins a quart d’ESO». Revista de Llengua i Dret 62 (106-123). Accessible a: http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/10.2436-20.8030.02.81/pdf

Bucholtz, Mary; Hall, Kira (2005): «Identity and interaction: a sociocultural approach». Discourse Studies 7(4-5) (585-614)

Caglitutuncigil, Tülay (2014): «Constructing Inequalities in Bilingual Spaces: Teaching Catalan to Female Immigrants». Dighitum 16 (75-83). Accessible a: https://digithum.uoc.edu/articles/abstract/10.7238/d.v0i16.2172/

Castelló, Rafael (2013): «La definició nacional de la realitat al País Valencià». Dins Flor, Vicent (ed.): Nació i identitats. Pensar el País Valencià. Catarroja: Afers (45-71)

Duranti, Alessandro; Ochs, Elinor; Schieffelin, Bambi B. (ed.) (2011): The Handbook of Language Socialization. Oxford: Blackwell

Fabà, Albert; Montoya, Brauli (2012): «La transmissió lingüística intergeneracional del català al País Valencià. Una perspectiva territorial». Caplletra. Revista Internacional de Filologia 53 (211-231). Accessible a: http://www.raco.cat/index.php/Caplletra/article/view/267984/363357

Flors-Mas, Avel·lí (2016): «Joves i llengües a Catalunya. Un estat de la qüestió». Linguapax Review 2015: The Role of Youth in Language Revitalisation / El paper dels joves en la revitalització lingüística (11-29). Accessible a: www.linguapax.org/wp-content/uploads/2016/01/LinguapaxReview2015.pdf

Fontana, Josep (2014): La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Vic: Eumo Editorial

Martínez, Roger; Pujolar, Joan; Gonzàlez, Isaac; Font, Anna (2012): «El poder de la normalitat: Sobre els joves i la llengua a Catalunya». Journal of Catalan Studies 15 (1-28)

Ninyoles, Rafael L. (1969): Conflicte lingüístic valencià: substitució lingüística i ideologies diglòssiques. València: 3i4

Pujolar, Joan (2008): «Els joves, les llengües i les identitats». Noves SL. Revista de sociolingüística, Hivern 2008. Accessible a: http://www.gencat.cat/llengua/noves/noves/hm08hivern/pujolar1_3.htm

Torres, Joaquim (2007): «L’ús familiar i la transmissió lingüística intergeneracional». Dins Querol, Ernest (coord.): Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI. L’Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja, Illes Balears i Comunitat Valenciana. Barcelona: Generalitat de Catalunya (41-63). Accessible a: http://llengua.gencat.cat/permalink/63c27a21-5386-11e4-8f3f-000c29cdf219

Vila, F. Xavier (2014): «Language Policy, Management and Planning». Dins Fäcke, Christiane (ed.): Manual of Language Acquisition. Berlín: De Gruyter Mouton (50-68)

Woolard, Kathryn A. (1989): Double Talk: Bilingualism and the Politics of Ethnicity in Catalonia. Stanford: Stanford University Press

— (2016): Singular and Plural. Ideologies of Linguistic Authority in 21st Century Catalonia. Oxford: Oxford University Press

 

 

Avançament dels continguts de la Revista de Llengua i Dret núm. 68

La setmana de l’11 de desembre està prevista la publicació del número 68 de la Revista de Llengua i Dret / Journal of Language and Law. El contingut principal d’aquest número s’aplega en una secció monogràfica que, amb el títol «De la traducció a la jurilingüística», fa referència a la necessitat d’adoptar una concepció dinàmica i transdisciplinària de les relacions entre el dret i la llengua, que inclou la traducció, la interpretació, la formació, l’autopercepció professional, la recerca teòrica o l’elaboració terminològica, i es reflecteix en els nou estudis que s’han seleccionat per a la secció.

A més, el número inclou altres estudis i aportacions i també les cròniques sobre la legislació de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, l’Aragó, el País Basc, Navarra, l’Estat espanyol i la Unió Europea, sobre la jurisprudència del Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem i sobre l’activitat del Parlament de Catalunya en matèria de llengua durant el primer semestre de 2017.

A continuació us avancem els títols i els resums dels estudis i notes.Read More »

Tercera Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra “El sentiment de pertinença i la llengua” – Miquel M. Gibert

Els dies 26 i 27 d’octubre es va celebrar a Barcelona la Tercera Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra (UPF). La jornada científica, titulada “El sentiment de pertinença i la llengua”, va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (dia 26, tarda) i a l’Edifici Mercè Rodoreda del Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (dia 27, matí), i va girar a l’entorn de l’adaptació de les persones nouvingudes a la societat catalana a partir de la reflexió centrada en el context comunicatiu. Partint, doncs, de la premissa que el coneixement de la llengua pròpia d’un país és un factor determinant per assolir una integració plena, la jornada va examinar com es duia a terme aquesta adquisició, tot mantenint viu l’ús de la llengua d’origen.

La sessió inaugural va tenir com a amfitrió Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans, que va donar la benvinguda als participants i es va congratular de poder acollir, per tercer any consecutiu, aquesta jornada. Després, van prendre la paraula Jaume Casals, rector de la Universitat Pompeu Fabra, que va remarcar la importància d’aconseguir que la universitat faci arribar directament la seva activitat acadèmica al conjunt de la societat mitjançant organismes de projecció pública com la Càtedra Pompeu Fabra, l’activitat de la qual va valorar altament, i Esther Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, que va manifestar el suport incondicional de la Generalitat a una iniciativa tan rigorosa i amb un indubtable designi de continuïtat.

Teresa Cabré, directora de la Càtedra i presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, va obrir la jornada subratllant la voluntat d’incidir des de l’àmbit de la Càtedra que dirigeix en el debat social dels usos de la llengua catalana per fer-la present a tot arreu com a eina de comunicació eficaç i també com a definidora de la identitat compartida de la ciutadania de Catalunya.Read More »

Consideracions sobre la Sentència del Tribunal Constitucional relativa a les previsions lingüístiques del Codi de consum de Catalunya – Agustí Pou

Cap a al final de la VIII legislatura es van aprovar un seguit de lleis que contenen disposicions rellevants en matèria de llengua. La majoria d’aquestes van ser objecte d’impugnacions constitucionals per part del Defensor del Poble, el Govern de l’Estat i diputats del Grup del Partit Popular al Congrés. Així, la Llei d’acollida de persones immigrades i de les retornades a Catalunya (Llei 10/2010, de 7 de maig; vegeu-ne un comentari en l’apunt de Jordina Viñas publicat en aquest mateix blog), la Llei del cinema (Llei 20/2010, de 7 de juliol), el Codi de consum de Catalunya (Llei 22/2010, de 20 de juliol) o la Llei e l’occità, aranès a l’Aran (Llei 35/2010, d’1 d’octubre).

El 4 de juliol de 2017, el Tribunal Constitucional (TC) va dictar diverses sentències que resolen algunes d’aquestes impugnacions (juntament amb la de la Llei de l’audiovisual, que data del 2005), tot i que encara no ha recaigut sentència sobre la Llei de l’occità i la Llei d’educació (Llei 12/2009, de 10 de juliol).

Som, doncs, davant d’una àmplia impugnació del model lingüístic que contenen diverses lleis sectorials i que constitueixen el desenvolupament d’algunes de les estipulacions de l’Estatut reformat el 2006. El Tribunal Constitucional ha optat, amb excepcions (com ara a la Llei del cinema), per declarar la constitucionalitat de la majoria de preceptes impugnats, si bé en molts casos les sentències han estat interpretatives i han salvat la constitucionalitat dels preceptes entenent-los restrictivament pel que fa al potencial normalitzador del català que instituïa la norma. En aquesta línia, cal destacar que la Sentència del TC 31/2010, relativa a l’Estatut d’autonomia català, ha passat a ser un referent obligat i un paràmetre rellevant de valoració constitucional. Un instrument interpretatiu al servei d’una lectura restrictiva de la normativa lingüística portada davant de la jurisdicció constitucional i dels tribunals ordinaris.Read More »

Velles i noves fronteres de la diversitat lingüística. Jornades internacionals Linguapax, 23 i 24 de novembre – Alícia Fuentes-Calle

Podríem dir, amb certa arbitrarietat com cada cop que cerquem moments fundacionals, que el clima mental favorable a la diversitat lingüística, tal com es manifesta avui encara en el to d’algunes entitats supervivents, va sorgir durant les darreres dècades del segle passat al caliu de discursos favorables a la preservació de la diversitat biològica del planeta. Va aparèixer llavors tot un vocabulari relatiu a espècies ‘en perill d’extinció’, així com als antídots – des dels més conservadors de la ‘preservació’ fins als més proactius de la ‘revitalització’. Aquest moviment va esdevenir una metàfora força productiva en altres àmbits, especialment en els d’interès directament antropològic, com ara la diversitat cultural i lingüística. Hi havia múltiples diversitats reivindicades per associació amb la biodiversitat (amb el perill inherent de fer-ne paral·lelismes abusius), i alhora el sorgiment d’una nova imaginació jurídica que començaria a parlar de drets lingüístics, mirant d’eixamplar l’horitzó dels drets humans declarats per l’Organització de les Nacions Unides a mitjan segle XX.

Linguapax va néixer, com altres entitats, en el si d’aquest clima favorable dins del context internacional i de vocació internacionalista; en el context de la UNESCO, en el seu cas. Per descomptat, vencent resistències i activant una acció intensa de sensibilització davant d’inèrcies conceptuals, polítiques i culturals que sempre són latents i que, cíclicament, es manifesten amb força renovada i formes canviants. I en part en funció de com cada moment i lloc resol el joc entre diversitat i identitat, conceptes entesos de manera molt diversa arreu.

Aquest moviment en defensa de la diversitat encaixava en unes coordenades geopolítiques determinades, que implicaven, necessàriament, una noció local de llengua. Si fem l’exercici de mirar més lluny, veurem com les llengües -en termes d’autors com Pennycook i Makoni- no deixen de ser invencions en un moment en què la verticalitat dels imperis va passar a l’estructuració horitzontal dels estats interdependents. Les llengües (com en part també molts estats de les perifèries del món) es poden entendre com a invencions pràctiques per organitzar i administrar la diversitat des de les metròpolis.Read More »