Darrere dels prejudicis lingüístics[i] que sovint sentim –i que, de vegades, reconeguem-ho, també reproduïm– hi ha una percepció concreta sobre una llengua i els seus parlants. Potser de manera poc conscient, quasi intuïtiva, podem percebre que hi ha maneres de parlar “millors” que d’altres. O bé, si escoltem algú parlar d’una determinada manera, iniciem tot un seguit de prediccions sobre la seva feina, els seus orígens o fins i tot el barri on viu. Això és així perquè les llengües, i també les varietats d’una mateixa llengua, gaudeixen de més o menys prestigi i reconeixement socials. Sabem que les llengües, com a manifestacions concretes del llenguatge, són sistemes de comunicació altament eficaços i que comparteixen els mateixos trets de disseny. Per això, la igualtat de totes les llengües[ii] no és una postura política, sinó una evidència científica avalada per l’antropologia lingüística. Si, malgrat això, unes llengües reben més reconeixement social que d’altres, és una qüestió social i no pas lingüística. Aquest fet té un impacte clar en l’àmbit educatiu. Els models lingüístics que adopten les escoles són centrals per definir les relacions entre llengües i varietats, i el paper dels docents és clau. La sociolingüística educativa treballa precisament en aquest espai d’intersecció entre fenòmens socials i lingüístics. Un d’aquests fenòmens són les actituds lingüístiques, en aquest cas, dels futurs docents.Llegeix més »