Nou decret sobre traducció i interpretació jurades en català – Sever Salvador

La regulació de la traducció i la interpretació jurades en català va començar fa vint-i-cinc anys amb el Decret 87/1994. L’any 2000 es va promulgar un segon decret, el Decret 119/2000, que actualitzava l’anterior. L’actualització incloïa el doble sentit de les traduccions. Si abans era d’altres llengües al català ara s’hi deia que era d’altres llengües al català i viceversa. També s’incrementava la titulació mínima exigida per presentar-se a les proves: es passava del títol de batxiller al títol de diplomat. Si abans les proves conduïen a la consecució d’un certificat acreditatiu, ara portaven a la consecució d’una habilitació professional per exercir la traducció i la interpretació jurades. S’hi fixava el caràcter oficial de les traduccions i les interpretacions i l’obligació de certificar la fidelitat i l’exactitud de les actuacions. També s’hi explicitaven els continguts de cada prova.

Divuit anys més tard, ha calgut fer una tercera actualització, materialitzada l’any passat, concretament el 28 de juny, amb la publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (núm. 7652), de l’actual Decret 129/2018, de la traducció i la interpretació jurades. Són dues les raons que motiven la modificació del decret anterior, el de l’any 2000:

  • L’adequació a la nova estructura i configuració de la formació universitària en traducció i interpretació, d’acord amb els criteris de l’espai europeu d’educació superior (estudis de grau actuals versus estudis de llicenciatura) i el sistema europeu de transferència de crèdits (crèdits ECTS —European Credit Transfer System— versus crèdits BOE). Dos sistemes de crèdits diferents.

Cal recordar que la principal via d’accés a l’habilitació per a la traducció o la interpretació jurades és l’homologació dels estudis universitaris, alhora que es constatava que el Decret 119/2000 no permetia habilitar les persones que tenien un grau universitari. Tenint en compte que el Decret 119/2000 considerava els títols de llicenciatura i els crèdits BOE (un crèdit BOE era equivalent a 10 hores lectives; un crèdit ECTS són 25 hores repartides entre hores lectives, de tutoria i de feina individual), amb el nou decret es van establir, d’acord amb les universitats, els requisits específics actuals per a l’habilitació de les persones que posseeixen títols oficials de grau.Read More »

Sobre el “dret” a no conèixer la llengua pròpia – Rosa Urtasun

Recentment s’ha generat un altre episodi de controvèrsia amb relació a la llengua. El 21 de desembre el Parlament balear va aprovar el Decret 49/2018, que recupera la normativa derogada pel govern de Bauzá l’any 2012. La premsa s’ha fet ressò de les crítiques d’alguns actors socials dirigides principalment a l’ús normal del català a l’Administració autonòmica i en la seva relació amb l’Administració de justícia. I també es tornen a recuperar les crítiques al Decret 8/2018, que regula la capacitació lingüística del personal sanitari.

Part de les raons en contra s’han centrat en el suposat caràcter discriminatori i la seva qualitat impositiva. En aquest apunt, comentarem les crítiques d’imposició i discriminació des del punt de vista de l’ús i el coneixement de les llengües i també dels procediments d’argumentació utilitzats. Les contrastarem amb el plantejament fet des de l’Estat en la regulació del deure de coneixement de llengües.

Read More »

21 de febrer, Dia de la Llengua Materna. 2019 Any Internacional de les Llengües Autòctones: reconeixement i defensa de la diversitat lingüística – Mònica Perenya

“Les llengües autòctones són importants per al desenvolupament, la construcció de la pau i la reconciliació”, Any Internacional de les Llengües Autòctones 2019

“Les llengües són els instruments més poderosos per conservar i desenvolupar el nostre patrimoni, tant el tangible com l’intangible. Promoure-les i divulgar-les serveix, no només per preservar la diversitat lingüística i l’educació multilingüe, sinó per fer-nos conscients de la riquesa lingüística i cultural del món i per afavorir la solidaritat entre les persones i els pobles a través de la comprensió, la tolerància i el diàleg”, Nacions Unides, Dia de la Llengua Materna

Entre 1951 i 1952 a l’antic Bengala Oriental, avui Bangladesh, van tenir lloc diverses reivindicacions a favor de l’oficialització de la llengua bengalí. Tot i que el bengalí era parlat per la majoria de la població de Bengala Oriental, l’urdú era legalment l’única llengua nacional del domini del Pakistan. El dia 21 de febrer de 1952 diversos estudiants i activistes van ser tirotejats pels militars i la policia a la Universitat de Dacca. Cinc estudiants van morir i centenars de persones van resultar ferides.

Per recordar aquests fets, el novembre de 1999 la UNESCO va declarar el 21 de febrer Dia de la Llengua Materna amb l’objectiu de reconèixer el valor de la diversitat lingüística i cultural i promoure el plurilingüisme.

Les llengües tenen un paper fonamental en la vida quotidiana de les persones. No només perquè són l’eina bàsica per a la comunicació, l’educació, la integració social i el desenvolupament personal i col·lectiu, sinó també perquè és a través d’elles que salvaguardem i conservem la nostra identitat i el nostre patrimoni cultural, les nostres tradicions i els nostres records.Read More »

El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard – Teresa Tort Videllet

Carles M. Castellà Espuny

Benicarló, Onada Edicions, 2018

 

Un llibre és un objecte. L’inici de la relació que hi establim comença agafant-lo i sostenint-lo. Per això, les dimensions d’aquesta obra evidencien la dedicació que hi ha abocat el seu autor. S’hi diuen moltes coses, ben dites i ben interessants. Espero convèncer-vos-en.

En el pròleg, Joan Veny —titular de la beca concedida a Carles M. Castellà al 2013— ens resumeix les virtuts d’aquest estudi i ens informa que recull la variació diatòpica viva en les 23 poblacions de la comarca del Baix Ebre, gràcies a les enquestes dutes a terme a 82 informants majors de 60 anys.  Aquest treball dialectològic està acompanyat de propostes amb relació a l’estàndard.

En l’apartat ‘Introducció i justificació’, l’autor mateix ho explicita: “Cal conèixer profundament els dialectes geogràfics perquè es troben a la base de l’estàndard”. I com de seguida assenyala, l’estàndard no funciona només com un vehicle de comunicació interpersonal, sinó també com un símbol de cohesió i d’unitat interdialectal. Aquí rau especialment la rellevància de conèixer una varietat dialectal —la tortosina— tradicionalment no prestigiada, el domini territorial de la qual “està escapçat en tres comunitats autònomes, des de les quals es vehiculen models de llengua formal diferents”. La proposta que Castellà ens avança en aquest primer capítol consisteix, en realitat, en la recomanació d’un model en contextos formals dels parlants d’aquesta zona que incorpore les variants pròximes a les formes orals —força coincidents amb les del valencià i amb els parlars del sud de l’Aragó catalanòfon— de manera que s’afavorisca la unitat de la llengua, prescindint de límits administratius que no s’adiuen amb la realitat lingüística. I tot això, amb “respecte per les variants formals més consensuades arreu del domini i amb el desig de mantenir unida, des del centre, la comunitat lingüística que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer”. No hi podem estar més d’acord.

De tots els capítols d’aquest llarg estudi, si n’hi ha algun de lectura recomanada per a qualsevol persona interessada en la codificació de la llengua seria justament el segon, que aprofundeix en els ‘Aspectes teòrics sobre estandardització’ i que, arran de l’aprovació de la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans al 2016, pren una significació major. Amb una citació literal ho exemplificarem clarament: “L’estàndard és una varietat lingüística codificada que ha de servir, per a tots els parlants, com a model de referència per als usos formals de la llengua i és imprescindible l’acceptació d’aquest model per a la consciència de pertinença a un grup lingüístic. Caldria rebutjar, per tant, la idea de multiestàndards, subestàndards…”. També en aquestes pàgines, l’autor ens parla de la capacitat de triar entre diferents models de llengua en funció de la formalitat i –atenció!– de l’abast geogràfic de l’acte lingüístic en qüestió. Aquesta recomanació ens portarà, per exemple, a escriure textos de divulgació científica no coincidents del tot si s’han de publicar per a destinataris locals o per a destinataris d’arreu del domini lingüístic. En darrer terme, en aquest apartat es reflexiona sobre el paper que correspon a l’escola en la divulgació de la norma i, alhora, de la variació. L’objectiu últim de l’ensenyament caldria que fos que els alumnes coneguessen i dominessen l’estàndard sense repudiar les formes pròpies.Read More »

Aina Moll, fermesa i cordialitat – Carles Duarte i Montserrat

Després dels intents successius de marginar la llengua catalana i al capdavall de trencar el fil de transmissió entre generacions que n’ha garantit la continuïtat malgrat la prohibició i la persecució de què ha estat objecte des de la desfeta de 1714, la figura d’Aina Moll ocupa un lloc primordial en els esforços de represa i de normalització de l’ús que associem a la recuperació de l’autogovern, amb el restabliment de la Generalitat i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia de 1979.

El president Jordi Pujol va tenir l’encert d’encomanar el Departament de Cultura a Max Cahner, un home amb un sòlid bagatge humanístic i una voluntat formidable de construcció de país. Al seu torn, Max Cahner va triar una persona idònia per dirigir la política lingüística del Govern, Aina Moll.

Formada al costat del seu pare, l’eminent lingüista Francesc de Borja Moll, en va ser una col·laboradora eficaç i brillant en la labor de completar la redacció del seu monumental Diccionari català-valencià-balear i en la seva incansable activitat com a editor.

Després de dur a terme els seus estudis universitaris de filologia a la Universitat de Barcelona, els va ampliar a París, Estrasburg i Zuric. I, tot seguit, va aconseguir una plaça de catedràtica de francès a l’Institut Joan Alcover de Palma. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, el Premi Ramon Llull del Govern Balear o el Doctorat honoris causa de la Universitat Oberta de Catalunya.Read More »