El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard – Teresa Tort Videllet

Carles M. Castellà Espuny

Benicarló, Onada Edicions, 2018

 

Un llibre és un objecte. L’inici de la relació que hi establim comença agafant-lo i sostenint-lo. Per això, les dimensions d’aquesta obra evidencien la dedicació que hi ha abocat el seu autor. S’hi diuen moltes coses, ben dites i ben interessants. Espero convèncer-vos-en.

En el pròleg, Joan Veny —titular de la beca concedida a Carles M. Castellà al 2013— ens resumeix les virtuts d’aquest estudi i ens informa que recull la variació diatòpica viva en les 23 poblacions de la comarca del Baix Ebre, gràcies a les enquestes dutes a terme a 82 informants majors de 60 anys.  Aquest treball dialectològic està acompanyat de propostes amb relació a l’estàndard.

En l’apartat ‘Introducció i justificació’, l’autor mateix ho explicita: “Cal conèixer profundament els dialectes geogràfics perquè es troben a la base de l’estàndard”. I com de seguida assenyala, l’estàndard no funciona només com un vehicle de comunicació interpersonal, sinó també com un símbol de cohesió i d’unitat interdialectal. Aquí rau especialment la rellevància de conèixer una varietat dialectal —la tortosina— tradicionalment no prestigiada, el domini territorial de la qual “està escapçat en tres comunitats autònomes, des de les quals es vehiculen models de llengua formal diferents”. La proposta que Castellà ens avança en aquest primer capítol consisteix, en realitat, en la recomanació d’un model en contextos formals dels parlants d’aquesta zona que incorpore les variants pròximes a les formes orals —força coincidents amb les del valencià i amb els parlars del sud de l’Aragó catalanòfon— de manera que s’afavorisca la unitat de la llengua, prescindint de límits administratius que no s’adiuen amb la realitat lingüística. I tot això, amb “respecte per les variants formals més consensuades arreu del domini i amb el desig de mantenir unida, des del centre, la comunitat lingüística que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer”. No hi podem estar més d’acord.

De tots els capítols d’aquest llarg estudi, si n’hi ha algun de lectura recomanada per a qualsevol persona interessada en la codificació de la llengua seria justament el segon, que aprofundeix en els ‘Aspectes teòrics sobre estandardització’ i que, arran de l’aprovació de la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans al 2016, pren una significació major. Amb una citació literal ho exemplificarem clarament: “L’estàndard és una varietat lingüística codificada que ha de servir, per a tots els parlants, com a model de referència per als usos formals de la llengua i és imprescindible l’acceptació d’aquest model per a la consciència de pertinença a un grup lingüístic. Caldria rebutjar, per tant, la idea de multiestàndards, subestàndards…”. També en aquestes pàgines, l’autor ens parla de la capacitat de triar entre diferents models de llengua en funció de la formalitat i –atenció!– de l’abast geogràfic de l’acte lingüístic en qüestió. Aquesta recomanació ens portarà, per exemple, a escriure textos de divulgació científica no coincidents del tot si s’han de publicar per a destinataris locals o per a destinataris d’arreu del domini lingüístic. En darrer terme, en aquest apartat es reflexiona sobre el paper que correspon a l’escola en la divulgació de la norma i, alhora, de la variació. L’objectiu últim de l’ensenyament caldria que fos que els alumnes coneguessen i dominessen l’estàndard sense repudiar les formes pròpies.Read More »

Aina Moll, fermesa i cordialitat – Carles Duarte i Montserrat

Després dels intents successius de marginar la llengua catalana i al capdavall de trencar el fil de transmissió entre generacions que n’ha garantit la continuïtat malgrat la prohibició i la persecució de què ha estat objecte des de la desfeta de 1714, la figura d’Aina Moll ocupa un lloc primordial en els esforços de represa i de normalització de l’ús que associem a la recuperació de l’autogovern, amb el restabliment de la Generalitat i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia de 1979.

El president Jordi Pujol va tenir l’encert d’encomanar el Departament de Cultura a Max Cahner, un home amb un sòlid bagatge humanístic i una voluntat formidable de construcció de país. Al seu torn, Max Cahner va triar una persona idònia per dirigir la política lingüística del Govern, Aina Moll.

Formada al costat del seu pare, l’eminent lingüista Francesc de Borja Moll, en va ser una col·laboradora eficaç i brillant en la labor de completar la redacció del seu monumental Diccionari català-valencià-balear i en la seva incansable activitat com a editor.

Després de dur a terme els seus estudis universitaris de filologia a la Universitat de Barcelona, els va ampliar a París, Estrasburg i Zuric. I, tot seguit, va aconseguir una plaça de catedràtica de francès a l’Institut Joan Alcover de Palma. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, el Premi Ramon Llull del Govern Balear o el Doctorat honoris causa de la Universitat Oberta de Catalunya.Read More »

Contra la dominació lingüística: seguretat vs. jerarquia – Vicenta Tasa Fuster

Tot camp d’estudi, investigació i explicació de les realitats socials que configurem els éssers humans tendeix a utilitzar terminologia i sistemes conceptuals propis i, en ocasions, incomprensibles per a altres disciplines. No és, de fet, massa freqüent que un camp d’estudi use terminologies originàries d’altres especialitats. I això que és un fenomen generalitzat en totes les ciències socials, adquireix una dimensió singularment elevada en l’àmbit de dret i el món jurídic, on les tradicions legals, formals i conceptuals tenen un pes enorme.

Val a dir que el respecte a la tradició i a la pròpia terminologia jurídica és bàsic quan es tracta de definir figures jurídiques i les categories estructurals del dret. Però, en la nostra opinió, quan s’analitzen les realitats jurídiques i els seus efectes socials i polítics de manera oberta i entenent el dret com el producte jurídic humà dins d’un sistema de decisions i consensos polítics històricament concrets, fets per persones concretes, amb valors, objectius i finalitats definits i humans, llavors la terminologia tècnica jurídica no és suficient ni la més precisa per a definir les realitats sociojurídiques i la lògica de l’ordenament jurídic o de la jurisprudència referencial. Cal recórrer a altres disciplines analítiques perquè resulten més clarificadores i categòriques, i mostren de manera més rotunda el que l’excés de terminologia tècnica oculta.

En el nostre cas, en estudiar el sistema de reconeixement legal-constitucional de la diversitat lingüística espanyola en comparació amb altres països europeus, vam observar que les categories que millor definien el sistema legal i polític al voltant del reconeixement de les llengües pròpies no era la terminologia de tradició, sinó conceptes que provenien d’altres camps d’estudi: jerarquia lingüística i seguretat lingüística.Read More »

La comunicació jurídica i la claredat. L’exemple de Suècia – Ingemar Strandvik

Suècia és un sistema democràtic des del 1921. Aquesta tradició duradora i continuada ha permès també una consolidació dels valors democràtics entre la població i les estructures administratives que la situa, any rere any, en els primers llocs dels rànquings mundials de democràcia, alhora que ha facilitat una maduració precoç d’aspectes que són ara objecte de debat i reformes arreu del món. Un d’aquests aspectes és la claredat del llenguatge que utilitzen les distintes administracions, inclosa l’administració judicial i el poder legislatiu.

A Suècia hi ha la convicció que la democràcia exigeix seguretat jurídica i que aquesta planteja un sine qua non: que les autoritats públiques es comuniquen de manera clara i entenedora amb la ciutadania, que ha d’entendre tot allò que emeten els poders públics. No és només una condició perquè els ciutadans puguin exercir els seus drets fonamentals sinó també per incitar-los a participar en els processos polítics. La bona comunicació, efectivament, és un dret ciutadà però també un avantatge polític: es tracta d’una eina que genera legitimitat i confiança, que permet que la ciutadania acati les decisions de les administracions i, per si tot això no és suficient, estalvia recursos públics.Read More »

La lengua georgiana – Marine Kobeshavidze, Sophia Peikrishvili, Lela Janashvili y Ketevan Khuskivadze

Georgia se encuentra en el sureste de Europa, con salida al Mar Negro y en una superficie montañosa. Tiene fronteras con Armenia, Azerbaiyán, Rusia y Turquía. Debido a su posición geográfica, la historia de Georgia está llena de conflictos bélicos contra invasores como persas, turcos, mongoles y otomanos. A pesar de las batallas, Georgia vivió una época de esplendor, llegando a ser el estado con mayor influencia política y cultural en la región. Debilitado por una lucha interminable contra los musulmanes, a partir del siglo XVIII formó parte del Imperio Ruso y en 1918 alcanzó su independencia, que había de durar tan solo tres años. En 1921, después de que las tropas rusas invadieran el territorio georgiano, pasó a formar parte de la Unión Soviética. Tras su independencia en 1991, ha sufrido varias guerras, entre ellas una guerra civil, años de escasez e inestabilidad, una revolución en 2004 para derrocar al gobierno y un conflicto armado con Rusia en 2008. Actualmente el 20% del territorio georgiano queda bajo la ocupación rusa.[1]

LA LENGUA GEORGIANA

El georgiano es la lengua oficial de la república caucásica de Georgia. Cuenta con cuatro millones de hablantes, incluyendo pequeñas comunidades en países cercanos como Rusia, Azerbaiyán, Armenia, Turquía e Irán.  Mientras las principales familias lingüísticas de Europa (p.ej. románicas, germánicas y eslavas) comparten un origen indoeuropeo, el georgiano, sin embargo, pertenece al grupo de lenguas kartvelianas, uno de los más antiguos del mundo. Resumimos a continuación algunos de los rasgos más característicos de la lengua georgiana.Read More »