El número 67 de la Revista de Llengua i Dret reflexiona sobre l’estatus jurídic, la regulació i l’oficialitat de les llengües amb un monogràfic de dret comparat

L’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) acaba de publicar el número 67 de la Revista de Llengua i Dret – Journal of Language and Law, que inclou una secció monogràfica sobre l’estatus jurídic, la regulació i l’oficialitat de les llengües en el dret comparat. En concret, recull els textos de les ponències presentades en el simposi internacional Llengües i estatus. L’oficialitat importa?, organitzat per Linguapax amb la col·laboració de l’EAPC el passat mes de novembre.

En el monogràfic s’analitzen les regulacions legals i les polítiques lingüístiques de sis països: Eslovènia, Finlàndia, Malta, el Paraguai, Sud-àfrica i Suïssa. Una mostra molt diversa, tant geogràficament com en termes demogràfics, polítics, econòmics i culturals. Sens perjudici de la diversitat esmentada, els estudis inclosos en la secció monogràfica analitzen uns mateixos aspectes bàsics relatius al significat general i les implicacions jurídiques i pràctiques de l’estatus de “llengua oficial” o d’altres estatus relacionats.

Entre altres aspectes, s’analitza la construcció del consens constitucional al voltant de la regulació lingüística, per exemple els debats sobre la qüestió lingüística en els moments fundacionals. També s’aborda el sentit polític i jurídic de l’estatus oficial o d’altres estatus reconeguts a les llengües, les projeccions legals i les modulacions de iure o de facto de l’oficialitat o la importància de les polítiques lingüístiques.

L’oficialitat sí que importa –conclouen el conjunt d’aquests estudis–, però com resumeix en la introducció la directora de la revista, Eva Pons, no és l’únic recurs, ni és suficient per garantir la supervivència i la plenitud d’usos d’una llengua.Read More »

Les conseqüències de les polítiques lingüístiques soviètica i russa: l’exemple txuvaix – Hèctor Alòs i Font

Conservem la llengua materna i la cultura nacional per a les properes generacions. Cartell en rus en una escola rural de Txuvàixia. Foto de l’autor.

Com correspon per la seva enorme extensió, Rússia és un dels estats més multilingües del món, amb vora un centenar de llengües autòctones de diferents famílies lingüístiques. Una de les àrees amb major diversitat lingüística és el curs del Volga mitjà, on sis regions tenen l’estatus de “república” i han oficialitzat diferents llengües finoúgriques i turqueses, juntament amb el rus, que constitucionalment és llengua oficial a tota la Federació Russa. En aquest apunt presentaré la situació d’una d’aquestes llengües, el txuvaix. Primerament, parlaré de la política lingüística soviètica i de la seva seqüela, la política lingüística russa actual, en els àmbits de la planificació del corpus, l’adquisició i l’estatus. En la segona part es veurà com les ideologies lingüístiques promogudes a l’època soviètica continuen dominant en el discurs i la política lingüística actual.

El txuvaix és una llengua parlada per prop d’1 milió de persones en una extensa àrea compresa, bàsicament, entre el riu Săr/Surà (a uns 600 km a l’est de Moscou) i els Urals. Segons el cens de 2010 és la cinquena llengua autòctona més parlada de Rússia, rere el rus, el tàtar, el baixkir i el txetxè.

Els txuvaixos eren agricultors que vivien en pobles d’alguns centenars d’habitants, com a màxim. S’estandarditzà en l’últim terç del s. XIX com a resultat de les polítiques tsaristes de cristianització o reforçament de la cristianització recent d’alguns pobles de l’àrea. A l’inici de l’època soviètica es delimitaren les fronteres actuals de la regió del Volga, bàsicament sobre criteris ètnics, tot i que la barreja de poblacions va complicar molt el procés. Txuvàixia va quedar definida com una regió relativament petita (18.000 km2), ètnicament compacta (78% txuvaixos), però amb un 40% dels txuvaixos vivint fora de les seves fronteres.Read More »

L’ús de la llengua no sexista de la CUP: un trencament efectiu? – Carme Bach i Mireia Tomàs

Introducció

L’ús de criteris no sexistes en la llengua és força habitual en la nostra societat, i encara més en els discursos polítics, en especial, en els partits d’esquerres. La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és un dels partits del Parlament de Catalunya més reivindicatiu pel que fa a l’ús de la llengua no sexista.

Tot i que el tema de la relació entre gènere i planificació lingüística ja ha suscitat moltes reflexions i polèmiques, l’aportació que fem en aquest apunt del blog pretén aportar una mica més de llum en l’anàlisi del tractament de gènere que fa la CUP i en què hi ha darrere de l’ús que fa de la llengua. Per aprofundir en aquesta qüestió, us convidem a llegir l’article titulat «Sexe, gènere i planificació lingüística: el trencament de la CUP» que apareixerà al núm. 67 de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law aquest mes de juny.

Planificació lingüística i anàlisi crítica del discurs: l’estat de la qüestió

És sabut que en la societat hi ha una certa confusió entre la definició dels termes sexe i gènere, que fan al·lusió a dues realitats diferents. De fet, ja s’han fet força estudis sobre el tema. Fem ara una petita ressenya del que s’ha dit fins ara.

Junyent (2013) assenyala que el problema ve del fet que el terme gènere s’utilitza per referir-se a fenòmens diferents que engloben tant el gènere gramatical com el sexe de les persones i que és aquesta confusió la que ha portat a reivindicacions per a una llengua no sexista esbiaixades, com han demostrat els treballs de Morales (2017), al voltant de la creació del terme monomarental, o l’apunt d’Espallargas (2014) en aquest mateix blog.Read More »

Carles Duarte: de la llengua i el dret. Acte de reconeixement de la Revista de Llengua i Dret, Escola d’Administració Pública, 15 de juny de 2017 – Eva Pons Parera

L’any 1983 van succeir diversos fets importants a Catalunya. Entre d’altres, TV3 començava a emetre, s’aprovava la primera Llei de normalització lingüística i, en aquest mateix any, es publicava el primer número de la Revista de Llengua i Dret. Dos noms destaquen en aquell moment fundacional, el de Josep-Enric Rebés, director llavors de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, institució que impulsa la creació de la Revista, i el de Carles Duarte i Montserrat, primer director, que va exercir la responsabilitat fins a l’any 2002, quan pren el relleu Antoni Milian i Massana. Duarte ha continuat formant part del Consell de Redacció fins fa poc menys d’un any, quan orienta cap a reptes nous una trajectòria professional precoç, llarga i, sobretot, prolífica en diversos àmbits i disciplines.

La importància de la tasca de Carles Duarte, acompanyat d’altres persones que no és possible enumerar aquí,  en el camp del llenguatge jurídic i administratiu català mereix sens dubte ésser recordada,  destacada i analitzada des de la perspectiva actual.  El context en què comencen a Catalunya els estudis de la llengua del dret, tot i que no tan llunyà en el temps, pot resultar ja per a algunes persones difícil de valorar: amb el restabliment, l’any 1977, de la Generalitat provisional, i especialment a partir de l’Estatut d’autonomia de 1979, la recuperació d’una capacitat d’autogovern i la creació d’unes administracions pròpies requeria, com un element constitutiu i alhora instrumental, l’establiment i la consolidació –la normativització, com se l’anomenava llavors– d’un llenguatge administratiu i jurídic apte per desenvolupar les noves funcions polítiques i administratives assumides. En el prefaci d’un llibre de l’any 1980, que Duarte escriu amb vint anys, es poden copsar els objectius ambiciosos i la feina ingent que, tant en el terreny teòric com en el pràctic, calia dur a terme:

Quan el Dr. Antoni Badia i Margarit ens proposà d’elaborar unes eines que fessin més coherent i més còmode el camí de normalització de l’ús del català dins del sector de l’administració pública, ens adonàvem que el nostre projecte havia de transcórrer per dues vies. L’una era la del present, que ens empenyia a la redacció d’uns llibres aplicables ja d’ençà del moment de llur publicació, uns llibres pensats i estructurats de manera essencialment utilitària (un Formulari administratiu i un Curs de llenguatge administratiu català).Read More »

InfoMigjorn: un filtre que no s’embussa – Pau Vidal

 

El butlletí creat per l’enginyer valencià és a punt de complir deu anys.

Ignoro si Eugeni S. Reig s’imaginava la feinada enorme que implicava la seva pensada quan es va empescar aquest butlletí l’any 2008, però ens en podríem fer una idea intentant respondre a aquesta pregunta: us veuríeu amb cor de seleccionar un cop per setmana (ell ho feia quatre cops) els vuit o deu escrits més interessants sobre llengua que es publiquen en català a qualsevol racó del domini lingüístic i encara més enllà? Perquè si fos sobre qualsevol altra disciplina, doncs encara, però precisament sobre llengua, la malaltia nacional del poble català… Quanta gent escriu cada setmana sobre aquest tema en diaris d’informació general, revistes d’àmbit general i especialitzades, blocs i bloguets, i en vés a saber quants altres àmbits i formats? Jo em posaria a plorar només d’imaginar-m’ho.

Sort en tenim, doncs, de gent com l’Eugeni, i ara, des de fa un any i escaig, dels seus continuadors (Isabel Casadevall, Jordi Palou i Ramon Torrents), que a la voluntat de formigueta hi afegeixen la capacitat visionària de saber llegir els temps, i per tant el futur. Perquè en els nostres malaurats temps d’excés d’informació el gran problema és com arxivar el material que ja no ens cap a la memòria. De fet, la memòria, el disc dur del cap, el tenim ple des de fa temps, i tots hem intentat mil variants més o menys a mida dels mètodes arxivístics tradicionals: carpetes al servidor de correu, memòries externes, enllaços, fins i tot un compte al núvol només per als articles-que-no-vull-perdre-mai… Però és la batalla de David contra Goliat: l’actualitat se’ns menja, els mitjans es multipliquen, les calaixeres ja no donen l’abast i nosaltres cada dia ens veiem més impotents per tenir una visió de conjunt de tot el que s’ha dit, o com a mínim de tot el que val la pena del que s’ha dit, sobre l’objecte del nostre interès. Només cal veure l’esplèndida cronologia que el 2012 va començar a confegir la Montse Sendra amb articles sobre la cooficialitat de les llengües al futur Estat: en un parell d’anys el nombre havia crescut tant que ja es feia completament inabordable.Read More »