Coincidint enguany plenament amb la diada de Sant Jordi, des del blog de la Revista de Llengua i Dret us fem la ja tradicional selecció de propostes bibliogràfiques. Fidels a aquesta tradició, us proposem deu lectures recents –publicades entre 2024 i 2025– que dialoguen, des de perspectives diverses, amb els àmbits que vertebren la Revista: el dret lingüístic, el llenguatge jurídic i administratiu, i la política lingüística i la sociolingüística.
La nostra proposta arriba en un context marcat per debats intensos sobre el futur del català: des de les tensions polítiques al País Valencià fins a les discussions sobre la sostenibilitat lingüística i els usos socials de la llengua en un entorn cada cop més globalitzat. En aquest marc, diverses obres posen el focus en la dimensió històrica i política dels conflictes lingüístics, com el treball de Rosa Calafat sobre Mallorca i Menorca als segles XVIII i XIX o l’assaig de Vicent Flor sobre el cas valencià, que evidencia la persistència de dinàmiques de subordinació.
Altres llibres ens conviden a reflexionar sobre les eines per afrontar aquests reptes. És el cas de l’obra d’Isidor Marí, que revisita mig segle de planificació lingüística, o del volum coordinat per Vicenta Tasa, que proposa repensar els drets lingüístics en clau de futur. També hi trobem aportacions que connecten llengua i poder des d’una perspectiva més àmplia, com el llibre de José del Valle, o que analitzen el paper de les llengües en la producció de coneixement en l’àmbit acadèmic europeu, com el treball de Josep Soler i Kathrin Kaufhold.
La relació entre llenguatge i dret és especialment present en aquesta tria. D’una banda, amb obres que reivindiquen el dret de la ciutadania a comprendre el llenguatge de les institucions, com la de Santiago Muñoz Machado, o que posen en relleu la importància de la comunicació clara en la vida quotidiana i professional, com el llibre de Sheila Queralt. En aquesta mateixa línia, el manual d’Antonio Martín (Manual de estilo de lenguaje claro para textos legales y administrativos, 2026) aporta una guia pràctica per redactar textos jurídics i administratius més clars i accessibles.
Completa la selecció una mirada a figures clau de la cultura catalana, com Josep Maria Llompart, que ens recorda el paper fonamental de l’activisme cultural en la normalització lingüística.
Com cada any, aquesta tria vol ser una invitació a llegir, però també a pensar críticament sobre la llengua i el seu paper en la societat. Agraïm sincerament la tasca de totes les persones que col·laboren amb el blog i fan possible aquest espai de reflexió.
A totes les lectores i lectors, us desitgem una molt bona diada de Sant Jordi!🌹📚 Llegeix més »
Flor i Moreno, Vicent. (2025). Contra la llengua dels valencians. Una batalla per la cultura. Afers. [240 pàgines]
Começo retomando um desconforto que há tempos me assombra. Talvez a decolonialidade esteja servindo mais frequentemente como um significante vazio do que como significado corporificado em ação: uma forma de crítica desatrelada da prática transformadora. Talvez diga exatamente o que queremos ouvir e faz menos do que promete. Na sociolinguística, o termo circula com rapidez vertiginosa. Durante a última década, uma profusão de dossiês, artigos, livros, coletâneas, dissertações e teses passou a invocar a decolonialidade de diversas formas, for better or for worse. No mundo acadêmico hoje (especialmente no perímetro Euro-Americano), dizer-se decolonial sinaliza virtude, confere pertencimento, garante publicações. Mas, como sabemos bem, quando um conceito ou ideia vira moda, geralmente se perde algo. No caso em tela, me pergunto: Onde termina a crítica decolonial e onde começa a descolonização propriamente dita? When does decolonial critique stop unsettling structures and start merely circulating as discourse? Cando se volve baleira a crítica descolonial? Nola uzten du dekolonialitateak eraldatzaile izateari? ¿Cuándo la crítica decolonial deja de implicar riesgo y empieza a funcionar como retórica institucional?