El “semirequisit” lingüístic a la nova Llei de la Funció Pública valenciana – Andrés Boix Palop
Professor de Dret Administratiu. Universitat de València

Font: Joan M. Borràs (ebrenc) de Wikimedia Commons, llicència CC-BY-SA-2.0

El requisit lingüístic, després de quatre dècades d’autonomia
Vora quaranta anys després del primer Estatut d’Autonomia valencià (que fou aprovat el 1982 i establí al seu article 7é, actual article 6é, l’oficialitat del valencià com a llengua pròpia a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, però sense indicació de cap requisit lingüístic) i de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià (aprovada sense cap vot en contra en sessió de les Corts celebrada a la ciutat d’Alacant), les Corts Valencianes aprovaren durant la primavera de 2021 la nova norma reguladora del règim de l’ocupació pública valenciana, la Llei 4/2021, de 16 d’abril, de la Generalitat, de la Funció Pública Valenciana, amb un article que permetrà establir per fi a les proves de selecció de treballadors públics un requisit de coneixements mínims de valencià. El País Valencià s’incorpora així, encara que siga en un plànol de moment només de cobertura legal per poder fer-ho en el futur, a la resta de territoris amb llengües pròpies oficials, on ja era reconeguda la possibilitat d’establir aquest requisit d’una manera o una altra (encara que establert amb caràcter general a totes les convocatòries com a regla general només està consolidat a Catalunya i Galícia). En canvi, i de moment, al territori valencià només és requisit per a l’accés a l’ocupació pública en l’àmbit de l’ensenyament (des de 1983, quan així quedà explícitament establert per l’esmentada Llei d’ús i ensenyament, que al seu art. 23.1 indicava que, atesa la cooficialitat del valencià i el castellà, “els professors han de conèixer les dues llengües”, però sense que es posara en marxa l’efectiva exigència del requisit fins 2002; la Llei 4/2018, de 21 de febrer, de la Generalitat, per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià ha refermat recentment aquesta exigència). La normativa anterior en matèria d’accés a l’ocupació pública valenciana establia que el valencià, com és evident, podia ser considerat com a mèrit i establia la necessitat de garantir, ex post, amb diversos mecanismes, la capacitació lingüística dels empleats públics en la llengua pròpia. Les diferents avaluacions del sistema en vigor fins 2021, com ara l’estudi encarregat a una comissió d’experts per part del govern valencià, deixaren constància que aquest model havia estat manifestament insuficient per garantir l’efectiva capacitació lingüística en la llengua pròpia dels empleats públics valencians (l’informe íntegre es pot consultar ací, vegeu essencialment les p. 116-118).Llegeix més »

El coneixement de la llengua oficial pròpia en funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional. A propòsit de la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana de 14 d’octubre de 2020 – Ángel C. Navarro

Ajuntament de València
Autoria: Diego Delso, llicència CC-BY-SA

El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat  Valenciana (TSJCV) anul·la l’exigència del títol elemental de coneixements del valencià per a accedir a la borsa de treball interina de secretaris i interventors al territori valencià. En aquest apunt faig unes reflexions generals sobre l’exigència del coneixement de les llengües oficials distintes del castellà als funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional.

La Sentència de la Secció 2a de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJCV de 14 d’octubre declara la nul·litat de l’article 4.2 del Decret 154/2016, de 21 d’octubre, de la Generalitat Valenciana, pel qual es regula el procediment de selecció de funcionaris interins i es creen les borses de treball per a la provisió interina de llocs de treball reservats a personal funcionari amb habilitació de caràcter nacional al territori de la Comunitat Valenciana. Aquest precepte establia com a requisit acreditar un nivell de coneixement de valencià. La mateixa Sentència també anul·la la convocatòria concreta del certificat B1/elemental del coneixement del valencià efectuada per la Direcció General d’Administració Local, que depèn del Govern valencià, segons Resolució de 2 de març de 2017.Llegeix més »

Interés de la documentació juridicoadministrativa antiga per a la història del lèxic català. Els manuals de consells de València – Joaquim Martí Mestre

Joanbanjo, CC BY-SA 3.0, via la Wikimedia Commons

Els manuals de consells de la ciutat de València, conservats manuscrits a l’Arxiu Municipal de València, són una sèrie documental de gran valor històric i lingüístic. Aquesta sèrie s’estén al llarg de quatre segles durant l’època foral, des del primer llibre que ha arribat fins a nosaltres, que comprén els anys 1306 a 1326, fins al darrer, de 1706 i 1707, any en què el Decret de Nova Planta posà fi de forma traumàtica a l’ús de la llengua catalana en l’Administració municipal valenciana.Llegeix més »

L’Estat i el seu aparell, novament contra l’ús i la unitat — Alfons Esteve i Francesc Esteve

Fa uns quants dies va tenir una notable repercussió —i un saludable rebuig— en els mitjans i l’opinió pública la curiosa argumentació de l’Advocacia de l’Estat que exigia a la Generalitat Valenciana de comunicar-se amb Catalunya, les Illes Balears i la resta de l’àrea catalanoparlant només en castellà i no en la llengua pròpia. 

Segons l’Advocacia de l’Estat, el Govern valencià no hi podia utilitzar el valencià i hi havia de recórrer al castellà per la profunda raó que l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament només parlen de valencià, denominació que no figura en cap altre estatut. Un argument d’una profunditat similar a impedir, per exemple, que el Govern d’Espanya pogués comunicar-se amb els d’Hondures o Costa Rica en castellà, perquè la Constitució espanyola parla de castellà i no d’espanyol per a referir-se a la llengua de l’Estat. Però aquest nominalisme exacerbat i aquesta manipulació literalista s’entendran millor si comprovem que es combinen amb un atac frontal a l’ús de la llengua pròpia, de manera que, si s’admeten les pretensions de l’Advocacia de l’Estat, el valencià quedarà relegat a una utilització oficial quasi ornamental.

Llegeix més »

Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians – Avel·lí Flors-Mas

Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians – Avel·lí Flors-Mas

El 22 de setembre passat vaig defensar a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona la tesi doctoral «Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians» (enllaç), dirigida per F. Xavier Vila (UB) i Joan Pujolar (Universitat Oberta de Catalunya), davant d’un tribunal format per Albert Bastardas (UB), Emili Boix-Fuster (UB), Josep Maria Baldaquí (Universitat d’Alacant), Miquel Àngel Pradilla (Universitat Rovira i Virgili) i Maria Sabaté (Universitat de Lleida). Per a la realització de la tesi vaig comptar amb el suport d’una beca FPI concedida en el marc del projecte NEOPHON, sobre nous parlants en una Europa multilingüe, dirigit per Joan Pujolar a la UOC. L’estudi ha estat reconegut recentment amb el 17è Premi de sociolingüística Jaume Camp, atorgat per Òmnium Vallès Oriental.

El comportament lingüístic d’adolescents i joves ha estat un focus d’atenció preeminent de la sociolingüística en l’àmbit internacional i, és clar, també als Països Catalans (Pujolar 2008; vegeu Flors-Mas 2016 per a un estat de la qüestió a Catalunya). Aquesta tesi aprofundeix i innova en aquest camp a partir d’un estudi comparatiu dels usos lingüístics i dels posicionaments envers el català, el castellà i les llengües de les «noves immigracions» d’una mostra d’adolescents catalans (en concret, de Mataró i de Manlleu) i valencians (de Castelló de la Plana), i de les maneres com aquests usos lingüístics s’imbriquen amb la construcció i la negociació de les identitats lingüístiques i socials dels adolescents en la socialització amb iguals.Llegeix més »