Carles Duarte: de la llengua i el dret. Acte de reconeixement de la Revista de Llengua i Dret, Escola d’Administració Pública, 15 de juny de 2017 – Eva Pons Parera

L’any 1983 van succeir diversos fets importants a Catalunya. Entre d’altres, TV3 començava a emetre, s’aprovava la primera Llei de normalització lingüística i, en aquest mateix any, es publicava el primer número de la Revista de Llengua i Dret. Dos noms destaquen en aquell moment fundacional, el de Josep-Enric Rebés, director llavors de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, institució que impulsa la creació de la Revista, i el de Carles Duarte i Montserrat, primer director, que va exercir la responsabilitat fins a l’any 2002, quan pren el relleu Antoni Milian i Massana. Duarte ha continuat formant part del Consell de Redacció fins fa poc menys d’un any, quan orienta cap a reptes nous una trajectòria professional precoç, llarga i, sobretot, prolífica en diversos àmbits i disciplines.

La importància de la tasca de Carles Duarte, acompanyat d’altres persones que no és possible enumerar aquí,  en el camp del llenguatge jurídic i administratiu català mereix sens dubte ésser recordada,  destacada i analitzada des de la perspectiva actual.  El context en què comencen a Catalunya els estudis de la llengua del dret, tot i que no tan llunyà en el temps, pot resultar ja per a algunes persones difícil de valorar: amb el restabliment, l’any 1977, de la Generalitat provisional, i especialment a partir de l’Estatut d’autonomia de 1979, la recuperació d’una capacitat d’autogovern i la creació d’unes administracions pròpies requeria, com un element constitutiu i alhora instrumental, l’establiment i la consolidació –la normativització, com se l’anomenava llavors– d’un llenguatge administratiu i jurídic apte per desenvolupar les noves funcions polítiques i administratives assumides. En el prefaci d’un llibre de l’any 1980, que Duarte escriu amb vint anys, es poden copsar els objectius ambiciosos i la feina ingent que, tant en el terreny teòric com en el pràctic, calia dur a terme:

Quan el Dr. Antoni Badia i Margarit ens proposà d’elaborar unes eines que fessin més coherent i més còmode el camí de normalització de l’ús del català dins del sector de l’administració pública, ens adonàvem que el nostre projecte havia de transcórrer per dues vies. L’una era la del present, que ens empenyia a la redacció d’uns llibres aplicables ja d’ençà del moment de llur publicació, uns llibres pensats i estructurats de manera essencialment utilitària (un Formulari administratiu i un Curs de llenguatge administratiu català).Read More »

InfoMigjorn: un filtre que no s’embussa – Pau Vidal

 

El butlletí creat per l’enginyer valencià és a punt de complir deu anys.

Ignoro si Eugeni S. Reig s’imaginava la feinada enorme que implicava la seva pensada quan es va empescar aquest butlletí l’any 2008, però ens en podríem fer una idea intentant respondre a aquesta pregunta: us veuríeu amb cor de seleccionar un cop per setmana (ell ho feia quatre cops) els vuit o deu escrits més interessants sobre llengua que es publiquen en català a qualsevol racó del domini lingüístic i encara més enllà? Perquè si fos sobre qualsevol altra disciplina, doncs encara, però precisament sobre llengua, la malaltia nacional del poble català… Quanta gent escriu cada setmana sobre aquest tema en diaris d’informació general, revistes d’àmbit general i especialitzades, blocs i bloguets, i en vés a saber quants altres àmbits i formats? Jo em posaria a plorar només d’imaginar-m’ho.

Sort en tenim, doncs, de gent com l’Eugeni, i ara, des de fa un any i escaig, dels seus continuadors (Isabel Casadevall, Jordi Palou i Ramon Torrents), que a la voluntat de formigueta hi afegeixen la capacitat visionària de saber llegir els temps, i per tant el futur. Perquè en els nostres malaurats temps d’excés d’informació el gran problema és com arxivar el material que ja no ens cap a la memòria. De fet, la memòria, el disc dur del cap, el tenim ple des de fa temps, i tots hem intentat mil variants més o menys a mida dels mètodes arxivístics tradicionals: carpetes al servidor de correu, memòries externes, enllaços, fins i tot un compte al núvol només per als articles-que-no-vull-perdre-mai… Però és la batalla de David contra Goliat: l’actualitat se’ns menja, els mitjans es multipliquen, les calaixeres ja no donen l’abast i nosaltres cada dia ens veiem més impotents per tenir una visió de conjunt de tot el que s’ha dit, o com a mínim de tot el que val la pena del que s’ha dit, sobre l’objecte del nostre interès. Només cal veure l’esplèndida cronologia que el 2012 va començar a confegir la Montse Sendra amb articles sobre la cooficialitat de les llengües al futur Estat: en un parell d’anys el nombre havia crescut tant que ja es feia completament inabordable.Read More »

Vint-i-cinc anys d’incompliment de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRM) per part de l’Estat espanyol en l’àmbit judicial – Laura Abelló

Aquest any 2017 es compleixen vint-i-cinc anys des que el Consell d’Europa va elaborar l’únic tractat internacional vinculant centrat en la protecció de les llengües regionals o minoritàries, la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRM). Aquest acord entrà en vigor el 1998 i va ser ratificat inicialment per 5 estats membres, entre ells l’Estat espanyol. Encara que el va signar l’any 1992, no es ratificà ni entrà en vigor fins el 2001 i, malgrat el temps transcorregut, les disposicions en matèria de justícia i en d’altres sectors no han estat acomplertes del tot.

L’objectiu principal de la Carta és encarar el problema de les grans diferències que existeixen en les situacions de les llengües regionals o minoritàries a Europa, fent recomanacions precises sobre com s’han de defensar i fomentar aquestes llengües en els diferents àmbits: Administració de justícia, ensenyament, serveis sanitaris, Administració pública, mitjans de comunicació, etc. Així doncs, aquestes llengües són les beneficiàries de la Carta, ja que es pretén fomentar l’ús efectiu en totes les esferes de la vida pública i privada. Els parlants de les llengües regionals o minoritàries desenvolupen un paper fonamental en l’assoliment d’aquest objectiu: perquè una llengua es desenvolupi, s’ha d’utilitzar de manera quotidiana i activa.

Les llengües regionals o minoritàries es defineixen en la Carta com les que no són la llengua o les llengües parlades per la majoria de la població. Queden excloses les llengües dels immigrants o les llengües sense territori. Amb tot, la Carta no especifica quines llengües europees es corresponen amb aquest concepte, recollit al primer article, i es reserva aquesta tasca a cadascun dels estats que apliquin el conveni. Conseqüentment, l’Estat espanyol va declarar que per a Espanya les llengües regionals o minoritàries i objecte de protecció són les llengües establertes en els estatuts d’autonomia. El 1992, segons l’Estatut vigent,  a Catalunya l’única llengua oficial era el català, a més del castellà. Anys més tard, amb la nova redacció del 2006, es va incorporar la llengua occitana (aranès a l’Aran), com a llengua també oficial a Catalunya.Read More »

Apunts sobre la negociació de la terminologia i el vocabulari de les lleis – Albert Morales Moreno

Les normes regeixen la societat, regulen la conducta dels seus membres i en resolen els conflictes. El codi d’Hammurabi, un dels reculls legals més antics del món (escrit en accadi), inclou disposicions sobre matèries diverses, descriu la conducta delictiva i n’indica el càstig corresponent. Pel que fa al català, un dels primers textos documentats és el Forum Iudicum, una traducció del codi de lleis visigòtic del segle XII.

El Dret, per tant, ha estat present sempre per fer prevaler aquest ordre jurídic de convivència. Tot i que al final romanen les normes, moltes vegades és tan interessant (o, fins i tot, més que la llei) el procés global de negociació. El poeta nord-americà John Godfrey Saxe afirmava que, a mesura que coneixem el procés d’elaboració de les normes, com passa amb les salsitxes (o les més nostrades botifarres), deixem de perdre-hi la confiança (‘Laws, like sausages, cease to inspire respect in proportion as we know how they are made’).

Aquesta entrada tracta, precisament, sobre un aspecte relacionat amb la tramitació: la negociació del lèxic i de la terminologia. La lingüista Maria Navas citava Francesc Torralba a l’entrada “Paraules adequades en el procés de mediació” i afirmava com d’important és emprar llenguatge ponderat, equilibrat i sense ressentiment per garantir una bona mediació. Una cambra legislativa (la classe política i, sobretot, el personal tècnic que l’assisteix durant la tramitació de la norma) exerceix aquesta mateixa funció mediadora dins un sistema parlamentari. La cambra legislativa és, segons Andrea Mayr (2008), una institució amb un rol cabdal a l’hora de construir la realitat. Precisament per això és interessant estudiar el discurs juridicoadministratiu en general, i, en particular, el discurs normatiu.Read More »

Variables sociolingüístiques en l’adquisició del català com a llengua d’acollida en el context multilingüe barcelonès – Laura Estors Sastre

Delimitació  

Aquest apunt analitza el pes de les variables sociolingüístiques i afectives a l’hora d’aprendre català en un context multilingüe com el de Barcelona. Hem analitzat els discursos de 76 aprenents adults de català del Centre d’Acolliment Lingüístic de Barcelona (CALB). La distribució d’orígens d’aquests aprenents és: 17 alumnes del GLMA (grup llengua materna àrab), 25 del GLMP (grup llengua materna pakistanesa), 15 del GLMX (grup llengua materna xinesa) i 19 del GLMC (grup llengua materna castellana d’origen espanyol). En general, la mostra està composta per 39 homes (51%) i 37 dones (49%). Pel que fa a l’edat, observem que la mostra recull aprenents des dels 16 anys fins als 65. L’edat mitjana de la mostra total és de 28 anys. Segons les dades, la majoria dels alumnes viuen a l’Eixample i al Barri de Ciutat Vella –a la zona del Raval i de Sant Antoni. Aquests aprenents estant assolint el nivell A2 de català segons el MECR (2008). Pel que fa a l’any d’arribada dels aprenents, el 47,37% va arribar a Barcelona entre el 2007-2009, però cal destacar dos casos del col·lectiu espanyol que van arribar-hi al 1985 i al 1968 respectivament. 

Contextualització

El fet que a Catalunya existeixin dues llengües oficials d’ús habitual provoca que l’actitud de la persona vers l’aprenentatge d’una o altra llengua oficial depengui també de l’afiliació emocional i social tot just arribar a Catalunya i de la percepció de la vitalitat lingüística en els diversos àmbits d’ambdues llengües oficials. Però l’autèntica assignatura pendent del procés de normalització és fer del català la llengua d’ús habitual de la població catalana. El castellà, en realitat, és la llengua no marcada, la que s’utilitza per defecte amb els desconeguts.Read More »