La llengua de signes catalana (LSC) és la llengua pròpia de les persones sordes i sordcegues signants de Catalunya. A la Universitat de Barcelona, aquesta realitat lingüística és objecte d’una línia de treball clara per contribuir a crear una institució més oberta, equitativa i compromesa amb la diversitat de la comunitat universitària. Entre les últimes actuacions en matèria d’LSC, que han rebut el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya, destaquen la creació d’un portal específic d’eines i recursos i un projecte pioner de fixació de terminologia signada per garantir l’accés dels usuaris de l’LSC al llenguatge d’especialitat.Llegeix més »
La dimensió lingüística de la reforma de l’apartat 3 de l’article 69 de la Constitució espanyola: entre el no reconeixement del topònim “Eivissa”, com a únic, en català, i altres derivades de caire lingüístic – Ángel Custodio Navarro Sánchez
1 Introducció
La reforma de l’apartat 3 de l’article 69 de la Constitució espanyola (CE), ja és una realitat (BOE, núm. 123, 20.05.2026). Prové de la iniciativa legislativa formulada davant les Corts Generals per part del Parlament de les Illes Balears a l’efecte que l’illa de Formentera triï un senador propi, amb independència del que triï l’illa d’Eivissa. La qüestió no només té repercussions institucionals i representatives, estrictament d’igualtat territorial i d’assoliment del que tenien la resta d’illes de l’Estat, sinó que també inclou una derivada lingüística, toponímica i identitària. La proposta fou la de substituir en el text constitucional el topònim emprat l’any 1978 “Ibiza”, pel d’“Eivissa”, com correspon, en català, en ser l’originari en la llengua pròpia de l’illa, oficial des de 1983, en virtut del que diu l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears (EAIB), aprovat per la Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer, però no ha prosperat.
Ara com ara, som davant d’un supòsit inèdit en el panorama constitucional perquè es tracta de la primera reforma de la CE que prové d’una iniciativa feta des de fora de Madrid i que ha anat endavant, però no exactament com es promovia des de les Illes Balears.[i]
El català a les Escoles Europees: una qüestió encara no resolta – Antoni Torras Estruch
L’embrió del que esdevindria l’actual sistema de les Escoles Europees sorgí a Luxemburg els anys cinquanta, a instàncies dels funcionaris de la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer. Aspiraven a disposar d’escoles des de les quals poder garantir als fills, per ventura lluny dels països d’origen, una educació dels currículums nacionals de referència i alhora una obertura, sobretot lingüística, a la resta de nacions que aleshores configuraven el pinyol de la integració europea.Llegeix més »
Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears: quaranta anys d’avenços i sotragades en el procés normalitzador – Maria Ballester Cardell
1. L’establiment del model
Les parets mestres del model plurilingüístic de l’Estat espanyol es troben en el títol preliminar de la Constitució, juntament amb la resta de valors superiors i principis fonamentals del sistema constitucional. L’article 3 de la Constitució declara el castellà llengua oficial de l’Estat i remet als estatuts d’autonomia la declaració de l’oficialitat de les altres llengües espanyoles.
El constituent assumeix un compromís amb l’heterogeneïtat lingüística com un valor que ha de ser reconegut i promogut per tots els poders públics (STC 82/1986), tant els estatals com els autonòmics (STC 56/2016). Ara bé, la Constitució presenta el fet lingüístic de forma oberta i indeterminada, i indica que s’ha d’adaptar a la realitat de cada territori a partir de les voluntats polítiques que es conformin en cada moment (STC 75/2021).Llegeix més »
Què passa quan no entenem el que Hisenda ens diu? El repte d’una comunicació tributària clara – Mar Forment Fernández
La campanya de la renda 2025 ja és aquí i, acompanyant-la, una certa sensació de nerviosisme i inquietud ens envaeix a molts de nosaltres. Arriba una carta de l’Administració tributària i la primera reacció és gairebé instintiva: “Potser no l’obro ara… Ja la miraré després de sopar… O demà.” I així va passant el temps. Aquesta reacció, aparentment innòcua, amaga emocions més profundes: la incomoditat, la incertesa i, sovint, l’angoixa que provoca enfrontar-se als documents tributaris. En l’imaginari col·lectiu, la relació entre l’Administració tributària i els contribuents s’associa a emocions negatives i a una acusada percepció de complexitat. De fet, aquesta percepció no és una simple impressió subjectiva; al contrari, ha quedat corroborada amb dades empíriques derivades d’una mostra de població sociològicament representativa de la província de Barcelona. A més, cada vegada es disposa de més evidència en el mateix sentit procedent d’estudis centrats en altres actors clau de la comunicació tributària, com ara els professionals de les administracions tributàries i els assessors fiscals.
En un context en què les obligacions fiscals són complexes i en què els canals de comunicació emprats per les administracions s’han diversificat, la claredat dels missatges esdevé un element central per garantir una relació fluida i eficaç entre la ciutadania i les institucions. El sistema fiscal és un pilar essencial de les societats modernes; permet finançar serveis públics fonamentals, sostenir infraestructures i contribuir a la redistribució de la riquesa. Les dades indiquen que una part significativa de la població espanyola és conscient d’aquesta funció dels tributs i accepta, en termes generals, la necessitat de pagar impostos. No obstant això, aquesta acceptació no es tradueix necessàriament en una comprensió efectiva del sistema ni de les obligacions que se’n deriven. És en aquest punt on la dimensió comunicativa del problema emergeix amb força.Llegeix més »