Llenguatge i comunicació, dues claus –mestres– per millorar la comprensibilitat i el coneixement de les normes jurídiques – Rubèn Ramírez Fernàndez

“Si [el dret] ha de dirigir les persones, han de poder esbrinar què és”
Joseph Raz, filòsof del dret, a The authority of law: Essays on law and morality, 1979.

 

La comprensibilitat del llenguatge en l’àmbit del dret és una qüestió universal,[1] que no ha perdut mai vigència ni importància. Les nombroses obres publicades sobre aquest àmbit demostren el gran interès que aquesta matèria ha generat des de sempre. Molts ciutadans –inclosos els juristes– consideren que el llenguatge jurídic és excessivament complicat i difícil d’entendre.[2] Com que el dret regeix molts aspectes de la vida, els problemes que es deriven de formular incorrectament les normes jurídiques, precisament per la seva incomprensibilitat, incideixen greument en la seguretat jurídica i provoquen el desconeixement de l’ordenament jurídic.[3] Per això el llenguatge que empren les institucions públiques és tan important: determina la manera com els polítics i els servidors públics es relacionen amb les persones a qui serveixen.[4] Davant aquest context, és imprescindible que els poders públics utilitzin un llenguatge que sigui intel·ligible per a la ciutadania, especialment pel que fa a les normes jurídiques que aproven.Llegeix més »

Avançament de sumari de la Revista de Llengua i Dret número 77

Logotip Revista Llengua i Dret

L’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) publicarà properament el número 77 de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, que conté una secció monogràfica amb cinc articles aplegats sota el títol Llengua i COVID-19. El número també inclou tres articles més a la secció d’Estudis sobre llenguatge administratiu i jurídic; una nota; les tradicionals cròniques legislatives i jurisprudencials, per territoris, i tres recensions.

La secció monogràfica d’aquest número, que ha estat coordinada per Eva Pons Parera i Esther Monzó Nebot, analitza l’impacte que ha tingut la pandèmia de la COVID-19 en l’ús de les llengües, i especialment en la comunicació institucional. La secció inclou un estudi sobre l’avaluació de les pràctiques comunicatives a Irlanda durant la pandèmia; un estudi sobre l’impacte de la pandèmia en la comunitat sorda, i en particular en les llengües de signes catalana i espanyola; un estudi sobre la creativitat lèxica en català, pel que fa a la terminologia i la neologia; un estudi sobre la legitimació del discurs coercitiu durant la pandèmia a Austràlia, i un estudi sobre l’ús de les llengües de la immigració en les estratègies comunicatives de les institucions catalanes. A més, la nota que es publica en aquest número tracta sobre l’impacte de la COVID-19 en els serveis lingüístics de les Corts Valencianes.

Llegeix més »

En Miquel Strubell i Trueta, una vida al servei de la llengua i del país – Joaquim Torres Pla

Miquel Strubell i Trueta. Font: Wiquipèdia. Llicència CC BY-SA 4.0

Trajectòria familiar i personal

En Miquel, que va deixar-nos el passat 5 de març, venia d’un entorn familiar marcat profundament per la lluita en pro de la democràcia i de Catalunya, sobretot per la part del seu avi, l’eminent cirurgià Josep Trueta, que es va exiliar a Londres l’any 39 amb la seva família. Allà el Dr. Trueta va ser rebut amb els braços oberts, perquè havia inventat un mètode capaç d’evitar la infecció de les ferides de guerra, que va ser de gran utilitat durant la gran conflagració mundial que va començar poc després. Allà en Josep Trueta va participar en els grups d’exiliats que actuaven per recuperar la democràcia a Catalunya. Però també el pare d’en Miquel, l’anglès Michael Strubell, va lluitar per la democràcia, com a pilot de la RAF, durant l’esmentada segona guerra mundial. Michael Strubell va ser un d’aquells als qui es va referir Churchill en la seva coneguda frase que mai tants havien degut tant a tan pocs.Llegeix més »

Basque as a threat, Spanish as a victim: the delegitimisation of linguistic rights through language making – Karolin Breda and Philipp Krämer

Autor: Hiruka. Wikimedia Commons. Llicència CC-BY-SA-4.0

Delegitimising positions towards regional languages in Spain have long been part of discourses on bilingualism and linguistic rights. Especially when laws are passed in the autonomous regions that are intended to preserve and promote language rights on the part of the minority, such positions usually become particularly visible in political debates and public media.

It is not surprising, then, that the decree for the normalisation of the use of both co-official languages in Basque institutions (179/2019 Dekretua) introduced in November 2019, aiming to guarantee the linguistic rights in the local administration, received extensive media coverage on a regional and Spain-wide level, and sparked vivid public debates about its consequences not only for the use of Basque but also for that of Castilian in the region. There were also indignant reactions from right-wing parties and organisations which perceive it as a serious threat to the hegemonic position of Castilian. Defendants of the latter often resort to arguments based on a rhetoric of “reverse discrimination” (DePalma/Teasley 2013, p.113), which goes hand in hand with a conception of language rights as individual rights that are being threatened as soon as any measures in favor of the minority language require a certain degree of accommodation from monolingual speakers of the majority language. A very striking example are the efforts of NGOs such as Hablamos Español (“We speak Spanish”), which invoke the right conferred by the constitution to lead a fully monolingual life in Spanish even in the autonomous regions.Llegeix més »

El model lingüisticoeducatiu de les Illes Balears a la cruïlla – Antoni Llabrés Fuster

Autoria: Clara Soler Chopo. Llicència CC BY-NC-ND 4.0

El passat dia 22 de febrer el Parlament de les Illes Balears aprovava la Llei 1/2022, de 8 de març, d’educació (BOIB núm. 38, de 17 de març), que dedica el títol VI (art. 135-138) a regular el model lingüístic escolar que ha de regir en el sistema educatiu balear. Es pretén (d’aquesta idea es parteix a l’exposició de motius) donar continuïtat a un model que no té arrel estatutària (tant l’Estatut de 1983 com el de 2007 només fan referència a la competència exclusiva autonòmica per a l’ensenyament de la llengua pròpia), i que havia recolzat fins ara, primàriament, sobre les previsions que conté al respecte la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística (LNL) i, sobretot, del seu desenvolupament reglamentari a través del Decret de mínims de 1997 –vid. infra. La LNL, que garanteix que en acabar el període d’escolarització obligatòria tots els alumnes puguin emprar amb normalitat i correcció les dues llengües oficials (art. 20.1) i el reconeixement del dret d’opció lingüística en el primer ensenyament (art. 18), fixa com a objectiu fer realitat l’ús normal del català com a “vehicle usual” d’ensenyament en tots els centres docents (art. 22.1 i 2). El principi de no segregació dels alumnes en centres diferents per raons de llengua (art. 22.3) ha permès caracteritzar-lo com un model de conjunció lingüística o bilingüisme integral.[1]Llegeix més »