La diversitat lingüística d’un país és un tresor (una “riquesa” i “patrimoni cultural”, en termes de l’article 3.3 de la Constitució espanyola) que, com no podia ser d’altra manera, mereix “especial respecte i protecció”. Aquest “especial respecte i protecció”, amb tota la plenitud de la significança dels termes, s’ha quedat diluït en molts aspectes de la vida econòmica, cultural i social, sense brillar com ho fa quan hom llegeix el títol preliminar de la norma normarum. En aquest sentit, el principal garant de la constitucionalitat ha anat tenyint de llums i ombres l’especial respecte i protecció que mereix la diversitat lingüística d’un territori. Ha fet reiterada omissió al principi de discriminació positiva que cal aplicar en àmbits on el català pot trobar-se en situació de clara postergació o necessitat d’especial protecció (principi a què precisament al·ludeix la STC 31/2010), i ha acollit, en canvi, de forma sistemàtica, el principi d’equilibri entre llengües oficials com a punt de partida, com si la igualtat entre aquestes fos la realitat actual. Precisament amb aquesta finalitat última de preservar el màxim equilibri de les llengües oficials (en el camp teòric, és clar), la doctrina del Tribunal Constitucional ha efectuat en els darrers temps equilibrismes conceptuals i terminològics que, lluny d’aportar seguretat jurídica i contribuir a una evolució sociolingüística que cuidi situacions d’ús minoritari d’una llengua en un territori o àmbit en concret, només generen una ambigüitat i una incertesa que a Catalunya té un principal damnificat: la llengua catalana.Llegeix més »