Recomendaciones del Comité de Ministros del Consejo de Europa sobre la aplicación de la Carta Europea de Lenguas Regionales o Minoritarias en relación con las lenguas de Aragón – Fernando Javier García Fernández

Mapa lingüístico de Aragón en el que se observan las zonas donde se habla aragoné (tercio norte)s, catalán (franja noreste y centro este) y castellano (resto del territorio)Introducción
Como es sabido, Aragón es un territorio trilingüe, y lo es al menos desde principios del siglo XV cuando, merced al Compromiso de Caspe, la dinastía reinante en la Corona de Aragón pasó a ser de origen castellano, pues hasta ese momento las lenguas utilizadas “oficialmente”, además del latín, eran el aragonés y el catalán.

En 1982 se aprobó el Estatuto de Autonomía de Aragón en el que únicamente se reconocía la existencia de “modalidades lingüísticas”, sin embargo, a partir de la reforma operada en 1996 aparece por vez primera la referencia a “lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”, lo que se concreta posteriormente en el artículo 4 de la Ley 3/1999, de 10 de marzo, de Patrimonio Cultural Aragonés, en el aragonés y el catalán de Aragón (actualmente vigente gracias a la reforma de 2016).Llegeix més »

La Carta de les llengües regionals o minoritàries a les Balears: incompliments i propostes – Bernat Joan

Mapa Illes Balears
Font: Joan M. Borràs (ebrenc) CC-BY-SA-2.5

La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries estableix el marc dins el qual s’ha de dur a terme la regulació de les actuacions dels estats membres en relació amb les llengües que s’hi recullen. No entrarem en la discussió de si la CELRM constitueix una eina per facilitar la “mort dolça” de les llengües minoritàries i/o minoritzades, o si l’eina realment es pot utilitzar per millorar la situació d’aquestes llengües (i, per tant, de les respectives comunitats lingüístiques). Soc plenament conscient, emperò, que probablement una part important dels que la varen promoure no la pensaven com a eina per aconseguir la plena normalitat per a les llengües involucrades, mentre que una minoria la veia com una eina per avançar en aquesta línia. Avui voldria pensar que la minoria s’ha eixamplat considerablement.Llegeix més »

España y sus bereberes: el amazige en Melilla y la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias – Mohand Tilmatine

Introducción
Por su situación geográfica, Melilla (y Ceuta) constituyen desde hace siglos un espacio fronterizo por excelencia. Su posición estratégica las convierte en las puertas de entrada a Europa para miles de inmigrantes esperando el momento propicio para dar el salto al mundo “occidental”. En el ámbito cultural y lingüístico las dos ciudades forman campos de encuentro, de desencuentro y de confrontación: “frente oriental” para los europeos y “frente occidental” para Marruecos.

Melilla, en la cual se centra esta contribución, forma parte del conjunto de zonas berberófonas de habla rifeña en un entorno norteafricano musulmán. Su eslogan Ciudad de las cuatro culturas[i] se refiere a sus cuatro comunidades culturales: la hispanocristiana, la berberomusulmana, la judeohebraica y una indohinduista. Dos pilares identitarios, uno étnico y otro religioso sostienen estas identidades.Llegeix més »

La llengua en el judici del Tribunal Suprem sobre el procés – Josep Cruanyes i Tor

Judici del procés al Tribunal Suprem amb membres del tribunal de cara i encausats d'esquenaEn el judici sobre el procés, i arran de la resolució de les qüestions prèvies de competència del 27 de desembre passat, el Tribunal Suprem (TS) es va pronunciar sobre l’anunci fet per les defenses que els testimonis farien ús de la llengua catalana. Es va expressar en els termes següents: “la sobrevenida invocación del derecho a que las sesiones del juicio se desarrollen en la lengua materna de los procesados contrasta con la ausencia de cualquier queja de indefensión durante el largo tiempo que ya han consumido la investigación y la fase intermedia de esta causa especial”. I el resultat va ser que el Tribunal va acordar oferir la interpretació consecutiva, cosa que els processats van rebutjar perquè no garantia, a causa de la intervenció de l’intèrpret, el dret d’expressar-se de manera directa i sense interrompre la declaració.

Al meu parer, el Tribunal Suprem no ha resolt la qüestió d’acord amb la normativa vigent que hi seria aplicable. El Tribunal parla de llengua materna com a terme sociològic i no des del punt de vista de l’exercici d’un dret. És més, considero que s’utilitza un to de menysteniment respecte del que és una llengua oficial, a banda de demostrar un ús androcèntric del terme.

En la normativa actual, amb relació a l’ús de la llengua en el procediment penal, trobem, d’una banda, una regulació referida a l’oficialitat de la llengua que afecta la llengua del procediment i els drets dels parlants a emprar les llengües oficials davant d’un tribunal, i de l’altra, la que garanteix que s’ofereixi al ciutadà que no entengui una llengua oficial del procediment una interpretació per tal que estigui assabentat de la causa en què intervé, com a requisit de garantia del dret de defensa.

L’oficialitat 

La llengua del procediment sempre és la llengua o les llengües oficials de l’Administració de justícia i, per tant, del tribunal. Les llengües oficials de l’Estat estan definides per la Constitució i els estatuts d’autonomia[1] i, en aquest cas, són la llengua castellana i la catalana, que es posen jurídicament en peu d’igualtat.[2] En el cas del català, ens trobem que és una llengua parlada no només en el territori de Catalunya sinó també en d’altres; per tant, seguint la terminologia de la LOPJ,[3] aquests territoris tenen una llengua oficial pròpia coincident.Llegeix més »