El repte d’investigar sobre la Franja d’Aragó – Maria Teresa Moret i Javier Giralt

document-page-001

El 28 d’octubre de 2016, l’Àrea de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa i l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, amb la col·laboració de la Institució Lletres Catalanes, van organitzar a l’aula Magna de la Facultat de Filosofia i Lletres una jornada científica dedicada a la investigació sobre l’àrea catalanoparlant d’Aragó, a la coneguda Franja. Fou l’oportunitat perfecta de fer visible a la Facultat de Filosofia i Lletres, a la Universitat de Saragossa i, per extensió, a la societat aragonesa, la recerca que sobre la realitat lingüística d’aquest territori s’ha desenvolupat fins avui des de diferents perspectives.

És cert que la Franja no és una realitat tangible, perquè no s’identifica amb un grup humà concret, ni amb cap territori amb unes demarcacions definides i amb unes relacions internes ben assentades. Però, hi ha un fet lingüístic que li dóna unitat i que permet diferenciar-la d’altres zones dins la Comunitat Autònoma d’Aragó: en aquesta àrea es parla català, a pesar que encara avui molts aragonesos ho neguin, i per això ha estat objectiu d’estudi des que Joaquín Costa, en 1879, dediqués unes quantes pàgines a descriure el panorama lingüístic de la Ribagorça i la Llitera. Després vingueren la tesi doctoral d’Antoni Griera sobre la frontera catalanoaragonesa en 1914 i la ressenya que en féu Ramon Menéndez Pidal en 1916; d’aquestes dues aportacions s’ha acomplit el centenari, fet que ha justificat també la celebració d’aquesta jornada. Llegeix més »

El català de la Franja, entre dues paradoxes – Esteve Valls

800px-localitzacio_franja_ponent_paisos_catalans-svgNo és cap casualitat que al llarg d’aquests darrers mesos una munió de veus s’hagin alçat per reclamar al govern de l’Aragó una intervenció pública urgent que contribueixi a dignificar unes varietats de la llengua catalana, les de la Franja, que han perdut bona part de la seva vitalitat etnolingüística del tombant de segle ençà. Veus com les de Mercè Ibarz o Natxo Sorolla han alertat recentment del risc de substitució lingüística que corre el català a l’Aragó, especialment arran de la constatació que perilla la transmissió intergeneracional de la llengua en les parelles autòctones amb fills i que la llengua de relació entre els joves catalanoparlants comença a ser el castellà en una proporció molt elevada. Per tot plegat, entitats com l’Institut d’Estudis del Baix Cinca han arribat a fer una crida per salvar el català de la Franja, amb la intenció de somoure consciències i pressionar unes administracions autonòmiques que, en paraules de Joaquim Gibert, han promogut un “lingüicidi legal”.

Davant del repte de capgirar una situació sociolingüística tan adversa, fruit de dècades de contraplanificació lingüística, hom podria pensar que la qüestió de la qualitat de la llengua que parlen els franjolins és secundària, subalterna. No ho comparteixo en absolut. En un context de progressiva minorització demolingüística dels catalanoparlants, cal que els franjolins percebin la llengua catalana com una eina útil, necessària, pròpia i prestigiosa. Cal, doncs, no només enterrar el terme chapurriau (com sembla que estan fent sense complexos les noves generacions), sinó també eliminar de l’imaginari col·lectiu tots els prejudicis que aquesta denominació duu associats, a saber: que el que es parla als pobles de la Franja és una barreja de català i de castellà; i que els parlars són locals i, per tant, inútils per comunicar-se amb persones alienes a l’entorn més immediat.Llegeix més »