En el judici sobre el procés, i arran de la resolució de les qüestions prèvies de competència del 27 de desembre passat, el Tribunal Suprem (TS) es va pronunciar sobre l’anunci fet per les defenses que els testimonis farien ús de la llengua catalana. Es va expressar en els termes següents: “la sobrevenida invocación del derecho a que las sesiones del juicio se desarrollen en la lengua materna de los procesados contrasta con la ausencia de cualquier queja de indefensión durante el largo tiempo que ya han consumido la investigación y la fase intermedia de esta causa especial”. I el resultat va ser que el Tribunal va acordar oferir la interpretació consecutiva, cosa que els processats van rebutjar perquè no garantia, a causa de la intervenció de l’intèrpret, el dret d’expressar-se de manera directa i sense interrompre la declaració.
Al meu parer, el Tribunal Suprem no ha resolt la qüestió d’acord amb la normativa vigent que hi seria aplicable. El Tribunal parla de llengua materna com a terme sociològic i no des del punt de vista de l’exercici d’un dret. És més, considero que s’utilitza un to de menysteniment respecte del que és una llengua oficial, a banda de demostrar un ús androcèntric del terme.
En la normativa actual, amb relació a l’ús de la llengua en el procediment penal, trobem, d’una banda, una regulació referida a l’oficialitat de la llengua que afecta la llengua del procediment i els drets dels parlants a emprar les llengües oficials davant d’un tribunal, i de l’altra, la que garanteix que s’ofereixi al ciutadà que no entengui una llengua oficial del procediment una interpretació per tal que estigui assabentat de la causa en què intervé, com a requisit de garantia del dret de defensa.
L’oficialitat
La llengua del procediment sempre és la llengua o les llengües oficials de l’Administració de justícia i, per tant, del tribunal. Les llengües oficials de l’Estat estan definides per la Constitució i els estatuts d’autonomia[1] i, en aquest cas, són la llengua castellana i la catalana, que es posen jurídicament en peu d’igualtat.[2] En el cas del català, ens trobem que és una llengua parlada no només en el territori de Catalunya sinó també en d’altres; per tant, seguint la terminologia de la LOPJ,[3] aquests territoris tenen una llengua oficial pròpia coincident.Llegeix més »