La orden ejecutiva firmada por el presidente Trump en marzo de 2025, donde declaraba el inglés como la lengua oficial de los Estados Unidos, junto con el asesinato reciente del activista político de la derecha estadounidense Charlie Kirk (1993-2025) en septiembre de este mismo año, resaltó las coincidencias entre las premisas políticas de Kirk y la política lingüística de Trump. La orden trumpista resuena profundamente con el discurso que el difunto Kirk venía promoviendo desde hacía años en su programa The Charlie Kirk Show y en sus debates con estudiantes en campus universitarios, pues Kirk insistía en que el inglés debía ser la lengua oficial de los Estados Unidos, retomando un argumento ya formulado por el locutor y escritor conservador Michael Savage, quien acuñó el célebre lema “Borders, Language, Culture”. Savage sostiene que sin fronteras no hay país (“Without borders, there is no country”) y que sin una lengua común –entendida inequívocamente como el inglés– solo puede haber confusión y desintegración. Este credo fue recuperado por Kirk el mismo día en que se promulgó la oficialización del inglés, cuando celebró la decisión como una reafirmación de la unidad nacional estadounidense. La propia orden ejecutiva repite ese principio en clave tecnocrática al declarar que “establecer el inglés como idioma oficial no solo agilizará la comunicación, sino que también reforzará los valores nacionales compartidos y creará una sociedad más cohesionada y eficiente”.
El concepte de seguretat cultural s’ha invocat en diferents contextos: per a la inserció de clàusules d’excepció cultural en acords comercials internacionals (Bélanger, 1999), les peticions de protecció del patrimoni cultural material durant els conflictes armats (Nemeth, 2015) i les garanties intel·lectuals davant l’occidentalització de l’ensenyament universitari a la resta del món (Samier, 2015). El tema de la seguretat cultural ha estat sovint de l’Estat, com ho demostra un treball col·lectiu recent en l’àmbit dels estudis de seguretat (Szyszlak, Wiśniewski i Zenderowski, 2023a). En aquest sentit, la seguretat cultural implica determinar els símbols identitaris i les especificitats culturals de l’Estat que s’han de promoure i defensar contra les amenaces externes en el context homogeneïtzador de la globalització, però també contra les amenaces internes, encara que “hi pugui haver una dissonància entre la seguretat cultural de l’Estat i [la d’]els seus ciutadans” (Szyszlak, Wiśniewski et Zenderowski, 2023b, p. 12). La seguretat cultural és, per tant, una noció alhora ofensiva i defensiva, segons Sebastian Wojciechowski (2023), la qual cosa implica per als estats un dilema entre la promoció de la seva identitat col·lectiva –de facto la del grup dominant– en detriment de la d’altres entitats, incloses les minories.
El dia 26 de juny de 2025, el Ple Municipal de l’Ajuntament d’Alacant va aprovar una declaració institucional en què instava les Corts Valencianes a modificar la Llei d’ús i ensenyament del valencià (des d’ara, LUEV)[i] i a adscriure la ciutat a la zona de predomini lingüístic castellà. Aquesta iniciativa, d’acord amb les declaracions que s’han conegut d’alguns membres del govern valencià, del partit en el govern o del president mateix, no tindrà per ara més recorregut. El que sí que ha aconseguit és generar el rebuig entre els partits de l’oposició, els sindicats i les entitats cíviques i acadèmiques d’Alacant, i una onada de solidaritat procedent de la resta del domini lingüístic català.
L’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana estableix en l’article sisè que el valencià és l’única llengua pròpia de l’autonomia (punt 1) i que hi és oficial juntament amb el castellà (punt 2). El valor d’aquestes disposicions, però, queda limitat en el mateix article, en el punt 7, el qual preveu la delimitació legal dels territoris en què predomine l’ús d’una llengua o de l’altra. L’oficialitat queda atenuada, doncs, en aquells municipis legalment considerats de predomini lingüístic castellà.
Al Quebec, la Carta de la Llengua Francesa, adoptada el 1977, va establir el francès com a llengua oficial de l’Administració, el món del treball, els negocis i l’educació, en un context canadenc i nord-americà majoritàriament anglòfon.
La Llei sobre la llengua oficial i comuna del Quebec, el francès, aprovada el juny de 2022, va modernitzar aquesta legislació i va crear el càrrec de commissaire à la langue française (CLF) per garantir el compliment de la Carta i supervisar l’evolució de la situació lingüística al Quebec.
Ja ben entrat l’estiu, i a les portes de l’agost, ha arribat l’hora de fer una petita pausa per poder retornar al setembre amb l’energia renovada. Abans, però, volem fer un cop d’ull als continguts que hem compartit amb vosaltres aquests primers set mesos del 2025.
Els darrers temps han proliferat les propostes legislatives regressives en matèria de llengua que amenacen el català, les quals hem seguit de prop i hem anat explicant al nostre blog. En aquest sentit, us hem ofert una comparativa de perspectives i argumentacions de diverses instàncies jurídiques en el marc de l’Estat espanyol i Europa sobre la vehicularitat de llengües minoritzades a l’escola; una aproximació teòrica interessantíssima al debat sobre la justícia de les mesures “coercitives” en favor de les llengües minoritzades, així com un recull de controvèrsies o impugnacions de normes regressives en diversos contextos. Aquest últim ha estat també el tema principal del darrer número 83 de la Revista de Llengua i Dret (RLD), amb una secció monogràfica sobre “Protecció jurídica de les llengües i regressió” que us recomanem. D’altra banda, el proper 3 d’octubre reprendrem aquesta qüestió en viu, en una jornada de reflexió i debat que durà el mateix títol, a la seu de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i també en línia. Aquí en teniu tots els detalls de la jornada i el formulari d’inscripció (obert fins al 24 de setembre!).
La possible oficialització del català a la Unió Europea ha donat peu a una crònica de la taula de debat sobre aquesta qüestió que es va organitzar en el marc del VI Congrés de l’Advocacia Catalana, a una exposició sobre possibles actuacions alternatives a l’oficialització, a més d’una anàlisi de les causes dels moviments i estaticismes a la Unió, on la decisió s’ha ajornat ja sis cops.
En definitiva, han estat 27 aportacions de persones expertes que ens han permès estar al corrent dels avenços i debats en dret lingüístic, llenguatge administratiu i jurídic, política lingüística, i sociolingüística. També hem publicat algunes ressenyes i recomanacions bibliogràfiques, que poden ser adequades com a lectures d’estiu i que trobareu recollides aquí. No dubteu a repassar tot allò que se us hagi pogut escapar.
Ens entusiasma comprovar any rere any l’interès que generen els nostres continguts, i no podem fer altra cosa que agrair-vos-ho. Hem arribat al mes de juliol amb més de 1.700 persones subscrites al blog, la qual cosa significa un augment de 250 subscripcions respecte l’any anterior. El blog de la RLD no tindria sentit sense el suport de totes les persones que ens seguiu setmana rere setmana. Moltes gràcies!
Ens preparem ara per a unes breus vacances i us retrobarem al setembre, en la cita setmanal dels dijous, i, ja en persona, a la jornada del dia 3 d’octubre.
El blog de la Revista de Llengua i Dret us desitja bones vacances!
