Novament una mala notícia per a la protecció dels drets lingüístics en l’àmbit de la sanitat pública balear, l’efectivitat dels quals pot ser minvada fins i tot per decret llei amb el pretext que, si s’exigeix al personal sanitari que acrediti coneixements de català, mancaran metges i infermeres.
Aquesta és una de les conclusions que s’extreu de la Sentència del Tribunal Constitucional 118/2025, de 14 de maig de 2025, en què es va desestimar el recurs d’inconstitucionalitat interposat per més de cinquanta diputats dels grups parlamentaris Socialista i Sumar del Congrés dels Diputats contra el Decret llei 5/2023, de 28 d’agost, dictat pel Govern de les Illes Balears. El recurs respon a l’impuls donat per l’entitat Obra Cultural Balear.
La situación del euskera en el contexto actual plantea una serie de interrogantes que exigen un análisis profundo y una respuesta estructural desde todas las instancias de la sociedad. Las recientes sentencias del Tribunal Superior de Justicia del País Vasco (TSJPV), entre las que se incluye el llamado “caso Uliazpi”, nos ofrecen la oportunidad para reflexionar sobre la normalización del euskera en la Administración pública y, por ende, en la vida cotidiana de la ciudadanía.
El requisit lingüístic, després de quatre dècades d’autonomia Vora quaranta anys després del primer Estatut d’Autonomia valencià (que fou aprovat el 1982 i establí al seu article 7é, actual article 6é, l’oficialitat del valencià com a llengua pròpia a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, però sense indicació de cap requisit lingüístic) i de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià (aprovada sense cap vot en contra en sessió de les Corts celebrada a la ciutat d’Alacant), les Corts Valencianes aprovaren durant la primavera de 2021 la nova norma reguladora del règim de l’ocupació pública valenciana, la Llei 4/2021, de 16 d’abril, de la Generalitat, de la Funció Pública Valenciana, amb un article que permetrà establir per fi a les proves de selecció de treballadors públics un requisit de coneixements mínims de valencià. El País Valencià s’incorpora així, encara que siga en un plànol de moment només de cobertura legal per poder fer-ho en el futur, a la resta de territoris amb llengües pròpies oficials, on ja era reconeguda la possibilitat d’establir aquest requisit d’una manera o una altra (encara que establert amb caràcter general a totes les convocatòries com a regla general només està consolidat a Catalunya i Galícia). En canvi, i de moment, al territori valencià només és requisit per a l’accés a l’ocupació pública en l’àmbit de l’ensenyament (des de 1983, quan així quedà explícitament establert per l’esmentada Llei d’ús i ensenyament, que al seu art. 23.1 indicava que, atesa la cooficialitat del valencià i el castellà, “els professors han de conèixer les dues llengües”, però sense que es posara en marxa l’efectiva exigència del requisit fins 2002; la Llei 4/2018, de 21 de febrer, de la Generalitat, per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià ha refermat recentment aquesta exigència). La normativa anterior en matèria d’accés a l’ocupació pública valenciana establia que el valencià, com és evident, podia ser considerat com a mèrit i establia la necessitat de garantir, ex post, amb diversos mecanismes, la capacitació lingüística dels empleats públics en la llengua pròpia. Les diferents avaluacions del sistema en vigor fins 2021, com ara l’estudi encarregat a una comissió d’experts per part del govern valencià, deixaren constància que aquest model havia estat manifestament insuficient per garantir l’efectiva capacitació lingüística en la llengua pròpia dels empleats públics valencians (l’informe íntegre es pot consultar ací, vegeu essencialment les p. 116-118).Llegeix més »
