Quan els noms propis en català estaven prohibits: la recuperació d’un cas singular – Xavier Gayán i Agustí Pou

El dret a triar el nom amb què se’t coneix i reconeix en l’àmbit públic és avui un dret emparat internacionalment i reconegut per la legislació interna, sobretot en la nova Llei del registre civil. Però la voluntat de ser identificat per un nom en la llengua pròpia ha estat, massa vegades, i com veurem tot seguit, l’art de fer compatible les lleis prohibitives amb l’erudició filològica.

De fet, mirant algunes disposicions del poder públic, copsem la importància de la llengua que es fa servir per designar les persones. Es pot il·lustrar amb un exemple històric sagnant. Per als musulmans conversos la Nueva Recopilación (cos legal sancionat el 1567 per als territoris de la monarquia castellana) establia, amb poques subtileses, que “algunos de los nuevamente convertidos se llaman nombre o sobrenombres de moros; mandamos que de aquí adelante no se lo llamen, i si alguno dellos tienen agora nombre, o sobrenombre, que suene a moro, lo quite, i no se lo llame, i tome otro nombre christiano”. En contraposició al cas exposat, segles més tard, en un formulari de declaració de naixement de 1984 ja veiem com el nom femení àrab “Hanan” és consignat com a tal en adjuntar-se informe del Consolat General del Marroc a Barcelona que aquest nom no té traducció al castellà. (Arxiu Central del Registre Civil de Barcelona, Lligall de naixements 2670, foli 287, 7 de juliol de 1984). Fins a arribar a  la legislació actual, que permet sense necessitat de justificar-ho la inscripció de noms estrangers.Read More »