Aquest apunt s’emmarca en les propostes d’avaluació de polítiques lingüístiques de Boix i Fuster i Vila i Moreno (1998)[i] i de Gazzola (2014).[ii] En síntesi, són les que es donen a la graella següent:
| Fases de la planificació lingüística de Boix i Vila (1998, p. 288-294) | Fases del cicle polític segons la Figura 2.1 de Gazzola (2014, p. 54) |
| 5.1.1. La selecció del problema | Public problem to solve |
| 5.1.2. La definició del problema | Definition of the problem |
| 5.1.3. La formulació de les línies d’actuació | Design of alternative policy intervention plans |
| — | Choice |
| 5.1.4. La posada en pràctica | Implementation |
| — | Results |
| 5.1.5. L’avaluació | Evaluation of results |
Começo retomando um desconforto que há tempos me assombra. Talvez a decolonialidade esteja servindo mais frequentemente como um significante vazio do que como significado corporificado em ação: uma forma de crítica desatrelada da prática transformadora. Talvez diga exatamente o que queremos ouvir e faz menos do que promete. Na sociolinguística, o termo circula com rapidez vertiginosa. Durante a última década, uma profusão de dossiês, artigos, livros, coletâneas, dissertações e teses passou a invocar a decolonialidade de diversas formas, for better or for worse. No mundo acadêmico hoje (especialmente no perímetro Euro-Americano), dizer-se decolonial sinaliza virtude, confere pertencimento, garante publicações. Mas, como sabemos bem, quando um conceito ou ideia vira moda, geralmente se perde algo. No caso em tela, me pergunto: Onde termina a crítica decolonial e onde começa a descolonização propriamente dita? When does decolonial critique stop unsettling structures and start merely circulating as discourse? Cando se volve baleira a crítica descolonial? Nola uzten du dekolonialitateak eraldatzaile izateari? ¿Cuándo la crítica decolonial deja de implicar riesgo y empieza a funcionar como retórica institucional?
El dret processal és la branca del dret que regula el funcionament dels tribunals de justícia i estableix el camí que s’ha de seguir per resoldre les controvèrsies dels ciutadans mitjançant l’aplicació de l’ordenament jurídic. Determina qui pot acudir als tribunals, davant de quin òrgan, com s’han de desenvolupar les actuacions judicials, com es practiquen les proves i com es dicten i s’impugnen les resolucions judicials. En definitiva, el dret processal proporciona el marc jurídic necessari perquè la ciutadania pugui defensar els seus drets i interessos.