Durant quasi 30 anys m’he dedicat professionalment a la terminologia, és a dir, a l’estudi i la recopilació de les paraules que s’utilitzen en els diversos llenguatges d’especialitat, i aquesta experiència em permet reconèixer l’enorme poder comunicatiu que té la paraula i la gran complexitat que pot presentar des del punt de vista lingüístic però també interlingüístic i psicolingüístic. Ara, des de la pràctica mediadora, també constato que les paraules tant poden servir per a apaivagar els ànims com per a avivar el foc, que poden tenir connotacions diferents i que poden arribar a despertar emocions diverses, algunes molt intenses. Quan parlem, mai no sabem com impactaran les nostres paraules en qui ens escolta i, de retruc, en nosaltres mateixos. El mediador ha de ser plenament conscient d’aquest fet, tenint en compte que la mediació és un procés dinàmic i participatiu i considerant, també, que tot conflicte provoca, en major o menor grau, la ruptura del flux comunicatiu entre les persones implicades.
Tothom necessita comunicar-se i ho fa d’una manera o altra, però sabem que únicament podrem dir que la comunicació és eficaç entre dues persones quan el receptor interpreta el missatge en el sentit que pretén l’emissor. Una de les primeres dificultats amb què es troba el mediador precisament té a veure amb la ambigüitat de significats que posseeixen les paraules i que poden produir errors d’interpretació. (Us heu fixat en la frontera subtil i subjectiva que hi ha a l’hora de descriure el so, el soroll, el murmuri, el guirigall, la gresca… que sentim que prové de la casa del veí quan tenim una nit d’insomni? Els mediadors comunitaris en saben un munt d’aquest camp semàntic i del relat dels fets d’una de les parts implicades i de l’altra!). Per a cada persona, una mateixa paraula pot voler significar coses diferents. Fins i tot per a una mateixa persona, el significat d’una paraula pot variar segons el moment en què es trobi, perquè els significats que assignem als mots diuen molt dels nostres valors, de les nostres creences i, també, del nostre estat emocional. En aquest sentit, cal recordar que el llenguatge és per definició un conjunt de codis flexibles, que varia en funció del context en el qual s’usa i de les persones que el fan servir.
Des d’aquesta perspectiva, podríem pensar que l’ús de terminologia en les sessions de mediació és el component lèxic idoni per posar-hi remei, perquè aportaria referents objectius i contribuiria a desambiguar el discurs. A la pràctica, però, les etiquetes (els termes) en mediació ajuden poc des del punt de vista comunicatiu perquè sovint són molt fredes i estan molt connotades en alguns casos, de manera que en boca del mediador poden fins i tot dificultar que les parts arribin a acord. Així, per exemple, en una sessió de mediació familiar amb motiu d’una separació o un divorci amb fills, és preferible preguntar als progenitors sobre com s’imaginen que serà en endavant la seva presència en el dia a dia dels fills, més que no pas preguntar-los qui en tindrà la guarda i custòdia o quin serà el règim de visites, termes que contenen una connotació de vencedors i vençuts i que fereixen la sensibilitat de molts progenitors en situació de crisi familiar. I aquesta constatació sobre els usos no adequats de la terminologia no prové de la modesta observació d’una mediadora novell, sinó que és una apreciació compartida per jutges i magistrats amb àmplia experiència en mediació intrajudicial.
Així, podríem dir que el mediador hauria de conèixer prou bé la terminologia específica de l’àmbit objecte de controvèrsia, com a eina de suport en l’anàlisi del conflicte i també per manejar bé els conceptes corresponents amb les parts, però sense arribar a emprar els termes pròpiament dits, per no causar rebuig ni dificultar la presa d’acords. La utilització de mots positius i d’eufemismes en determinats moments del procés de mediació no és, doncs, un recurs gratuït.
D’igual manera, el mediador ha de tenir sempre present que no és prudent exigir un tipus de llenguatge formal o culte a les parts, sinó tot el contrari: és el mediador qui s’haurà d’adaptar al llenguatge i al registre que elles utilitzin. Així, el mediador haurà de ser conscient que cada persona té un estil, una forma de comunicar-se, i que ell és el prestador d’un servei i les parts, els clients. Per tots aquests motius, el mediador haurà de saber manejar-se, també, en el patró de comunicació dels mediats per poder identificar-hi els factors repetitius o redundants de la controvèrsia.
No cal dir que la paraula és la conclusió de tot allò que pensem, de tot allò que sentim, de tot allò que entenem. Però saber-la utilitzar de debò és quelcom més que dir coses eloqüents o brillants. Fem servir la paraula per explicar o per demanar alguna cosa, per defensar-nos, per donar el nostre punt de vista, per expressar allò que sentim i allò que pensem. La programació neurolingüística fins i tot va més enllà i afirma que podem influir en el nostre món a partir de l’organització de la nostra paraula. És a dir: la paraula és un poderós mapa per a guiar les nostres vides. Des de ben petits aprenem que la paraula és un mitjà per a comunicar-nos els uns amb els altres, però el que probablement no aprenem, o no ens ensenyen prou, és a dir les coses d’una manera clara i concreta, i a ser conscients que, cada vegada que volem expressar alguna cosa, convé que ens aturem uns moments abans de parlar per copsar si allò que anem a dir és realment necessari.
Sens dubte, calen paraules adequades (i silencis oportuns!) en el procés de mediació.
Maria Navas
Lingüista i mediadora