TC i funcionaris monolingües – Joan Ridao

Ciutadans acaba de proposar una «clàusula antidiscriminació» perquè el coneixement de les llengües cooficials no «sigui una barrera d’entrada per a accedir a un lloc en la funció pública, sinó un mèrit el pes del qual ha de ser proporcional a les necessitats de cada territori i a les característiques de cadascun dels llocs de treball». L’objecte de la formació que lidera Albert Rivera és, per exemple, que el desconeixement del català, basc o gallec no sigui un obstacle per a ser metge en aquelles comunitats que tenen aquestes llengües com a cooficials.

A aquest efecte, proposen modificar la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (LEBEP), concretament l’article 56, per addicionar una clàusula contra l’obligatorietat de conèixer les llengües oficials distintes del castellà en aquelles comunitats que en disposen. La proposta de Ciutadans tindria una redacció així: «Les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències, han de preveure la selecció d’empleats públics degudament capacitats per cobrir els llocs de treball a les comunitats autònomes que tinguin dues llengües oficials. Amb aquesta finalitat, el coneixement de la llengua cooficial només pot ser considerat com un mèrit que cal valorar, en el context de la realitat social del seu exercici efectiu, de manera proporcionada a la seva necessitat i adequació en vista del tipus i nivell de la funció o lloc per exercir».
Read More »

Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea – Narcís Mir i Sala

Contràriament al que fa un temps podia ser una perspectiva raonable de millora progressiva de l’estatus jurídic de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea, la realitat d’aquest darrers anys mostra de manera força clara una situació d’estancament, i fins i tot d’una certa regressió.

De manera potser sorprenent, el punt d’inflexió d’aquesta tendència es va produir a partir del moment que es van aprovar els acords administratius signats pel Govern espanyol amb les diferents institucions i organismes de la Unió, acords que, sota condicions molt limitades, hi permeten un cert ús oficial del català i de la resta de llengües oficials a l’Estat espanyol distintes del castellà.

En aquest sentit caldria constatar que, a més del fet que la seva aplicació s’hagi demostrat ineficaç en la pràctica, la seva aprovació ha pogut reforçat la falsa impressió que el dret de la Unió atorga a la llengua catalana una posició i un estatus ajustat pacíficament a la realitat jurídica i política de Catalunya en el marc espanyol i europeu. D’altra banda, el moment crític i incert que viu actualment el projecte d’integració europea ha fet que el plantejament per part de les diferents instàncies polítiques i cíviques de Catalunya d’un reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea sigui vist, en termes generals, amb una major incomprensió i considerat com un nou obstacle als problemes als quals la Unió Europea ha de fer front.Read More »

Vint-i-cinc anys d’incompliment de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRM) per part de l’Estat espanyol en l’àmbit judicial – Laura Abelló

Aquest any 2017 es compleixen vint-i-cinc anys des que el Consell d’Europa va elaborar l’únic tractat internacional vinculant centrat en la protecció de les llengües regionals o minoritàries, la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRM). Aquest acord entrà en vigor el 1998 i va ser ratificat inicialment per 5 estats membres, entre ells l’Estat espanyol. Encara que el va signar l’any 1992, no es ratificà ni entrà en vigor fins el 2001 i, malgrat el temps transcorregut, les disposicions en matèria de justícia i en d’altres sectors no han estat acomplertes del tot.

L’objectiu principal de la Carta és encarar el problema de les grans diferències que existeixen en les situacions de les llengües regionals o minoritàries a Europa, fent recomanacions precises sobre com s’han de defensar i fomentar aquestes llengües en els diferents àmbits: Administració de justícia, ensenyament, serveis sanitaris, Administració pública, mitjans de comunicació, etc. Així doncs, aquestes llengües són les beneficiàries de la Carta, ja que es pretén fomentar l’ús efectiu en totes les esferes de la vida pública i privada. Els parlants de les llengües regionals o minoritàries desenvolupen un paper fonamental en l’assoliment d’aquest objectiu: perquè una llengua es desenvolupi, s’ha d’utilitzar de manera quotidiana i activa.

Les llengües regionals o minoritàries es defineixen en la Carta com les que no són la llengua o les llengües parlades per la majoria de la població. Queden excloses les llengües dels immigrants o les llengües sense territori. Amb tot, la Carta no especifica quines llengües europees es corresponen amb aquest concepte, recollit al primer article, i es reserva aquesta tasca a cadascun dels estats que apliquin el conveni. Conseqüentment, l’Estat espanyol va declarar que per a Espanya les llengües regionals o minoritàries i objecte de protecció són les llengües establertes en els estatuts d’autonomia. El 1992, segons l’Estatut vigent,  a Catalunya l’única llengua oficial era el català, a més del castellà. Anys més tard, amb la nova redacció del 2006, es va incorporar la llengua occitana (aranès a l’Aran), com a llengua també oficial a Catalunya.Read More »

La competència lingüística en l’accés a la funció pública valenciana – Ferran Bargues Estellés

wpid-generalitat-valenciana-e1450273997898La premsa valenciana s’ha fet ressò aquests dies que la nova llei de la funció pública valenciana inclourà l’exigència de conéixer el valencià per a l’accés en la forma que es determine reglamentàriament, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents (art. 61.1.f. de l’Avantprojecte de llei d’ocupació pública de la Comunitat Valenciana). Cal dir que aquesta proposta reprodueix l’article 50.1.f) de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la comunitat autònoma de les Illes Balears, en la redacció donada per la Llei 4/2016, de 6 d’abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l’ús del català en l’àmbit de la funció pública. Llei que segons el preàmbul “s’ajusta a l’article 3 de la Constitució… sense oblidar la doctrina del Tribunal Constitucional que dimana, fonamentalment, de les Sentències 82/1986, de 26 de juny; 46/1991, de 28 de febrer (F.J.3); 31/2010, de 28 de juny (F.J.14), i 165/2013, de 26 de setembre (F.J.5 i 11)”.

La proposta ve després d’un pacte al qual han arribat els tres principals sindicats majoritaris de la funció pública valenciana (UGT-PV, CCOO-PV i Intersindical Valenciana) per a exigir la competència en valencià per a l’accés a la funció pública.

Sens perjudici que la redacció definitiva siga més o menys exigent, el fet és que suposarà un canvi substancial en el camí del País Valencià cap a la normalització lingüística.Read More »

Protocol per a la Garantia dels Drets Lingüístics – Marga Payola i Lahoz

20161217_131242El passat 17 de desembre de 2016 es va presentar a Donostia el Protocol per a la Garantia dels Drets Lingüístics, una eina de renovació i adequació de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics signada a Barcelona el 1996.

Aprofitant que Donostia ha estat la Capital Europea de la Cultura 2016, el Kontseilua, entitat que aglutina la majoria d’organitzacions que treballen per l’euskera, va agafar la iniciativa i el compromís de posar al dia aquest projecte lingüístic.

Per què un protocol? Els promotors es refereixen a un protocol basat en una convenció, és a dir, un instrument en el qual es recullen les obligacions lligades a la consecució dels objectius d’un acord o convenció prèviament aprovat, com per exemple els protocols de caràcter mediambiental.

El projecte del protocol va començar a caminar el març del 2015 i, com hem dit, el seu marc de referència era la Declaració Universal dels Drets Lingüístics signada a Barcelona el 1996. Tot i que cal destacar que a l’hora de concretar els indicadors d’avaluació un dels documents de referència ha estat l’informe de Vitalitat i perill de desaparició de les llengües, publicat per la UNESCO el 2003. A més a més, s’han tingut en compte documents i convencions de l’ONU, del Consell d’Europa, la UNESCO, l’OSCE, la Unió Europea, el PEN Internacional i la Xarxa Europea per a la Promoció de la Diversitat Lingüística (NPLD, sigla en anglès).Read More »