Gaèlic irlandès i català: dues trajectòries no alineades, un únic anhel – Antoni Torras Estruch i Elvira del Pozo Torres

Font: Delegació del Govern de la Generalitat davant la Unió Europea

El sis d’abril d’enguany, la Delegació del Govern de la Generalitat davant la UE va organitzar, juntament amb la Xarxa Europea d’Igualtat Lingüística, un acte per presentar dues trajectòries incompletes d’oficialització plena a les institucions europees, al voltant dels casos, no del tot paral·lels, del gaèlic irlandès i del català. Hi varen ser convidats, entre d’altres, dos membres del Conrádh na Gaeilge, un fòrum de la comunitat de parla irlandesa que ha estat al darrere de múltiples campanyes que s’han menat al llarg dels anys. Peadar Mac Fhlannchadha i Dáithí Mac Cárthaigh van compartir amb els assistents i espectadors la mirada llarga que serven i uns quants consells per als catalanoparlants, tot admetent que el topall d’asimetria en la relació de poders centre-perifèria a Espanya ho posa objectivament més complicat.

Llegeix més »

Hic Rodhus, hic Saltus: por la garantía efectiva de los derechos lingüísticos
Reseña del libro de Ramallo, Fernando. (2022). O cumprimento da Carta Europea para as Linguas Rexionais ou Minoritarias.Universitat de València – Marta Abalo Sánchez

En un período en el que la situación geopolítica mundial atisba prospectivas disrupciones socioeconómicas, cuando el unilateralismo parece imponerse y los acuerdos internacionales se tambalean bajo la escasa imperatividad de las instituciones gubernamentales, el libro que reseñamos, O cumprimento da Carta Europea para as linguas Rexionais ou Minoritarias, se presenta, en este 2022, bajo un halo manifiesto de cierta optación desde su título, pero sin desdeñar la perseverancia y tenacidad de su autor, Fernando Ramallo, catedrático de Lingüística General y exmiembro del Comité de Expertos del Consejo de Europa, que trabaja por y para los derechos lingüísticos de las lenguas minorizadas.Llegeix més »

Els límits dictats pels tribunals a la política lingüística valenciana – Cristòfol Badenes Goterris
Estudi de les sentències que van afectar els decrets 9/2017 i 61/2017

Autor: Pere López. Wikimedia Commons. Llicència CC-BY-SA-3.0

1. Introducció

Des del 2015, amb l’arribada al poder del Govern del Botànic −format pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i Compromís, amb el suport extern de Podem−, es va donar un impuls a les polítiques lingüístiques favorables a l’ús del valencià. Aquestes actuacions van afectar diferents àmbits i, com ja havia succeït en etapes anteriors, van generar crítiques i reaccions en diferents sectors de la societat −tant per excés com per defecte. En concret, dues de les mesures més ambicioses en matèria lingüística van ser les dutes a terme en educació –Decret 9/2017,[1] conegut com a Decret de plurilingüisme– i en l’Administració pública –Decret 61/2017, d’usos institucionals i administratius.[2] D’una banda, el Decret 9/2017 implicava un canvi total del model lingüístic educatiu que afectava tot l’alumnat de centres educatius no universitaris. D’altra banda, el Decret 61/2017 va ser la primera regulació normativa, coherent i completa dels usos que desenvolupava les competències de la Generalitat en matèria d’autoorganització lingüística (Boix, 2020, p. 41).

Ambdós reglaments, a més de ser respostos amb certa crítica, van ser impugnats i parcialment anul·lats per la Secció Quarta de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) –les sentències sobre el Decret 61/2017 van ser objecte de diferents recursos de cassació que la Secció Quarta de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS) va desestimar. Tot allò exposat fa interessant analitzar els límits que van dictar els tribunals a la política lingüística valenciana. D’aquesta manera es podrà observar quin és el marge d’actuació autonòmic per al foment de la llengua pròpia.Llegeix més »

La nova legislació de la comunicació audiovisual i el català: més enllà de les quotes – Raül Digón Martín

1 Introducció
Els darrers anys, l’aparició de plataformes globals de serveis de comunicació audiovisual lineal i de catàleg a petició (Netflix, Movistar, HBO, Disney+, etc.) i de plataformes d’intercanvi de vídeos (com ara YouTube o Tik Tok) ha marcat tot un canvi de paradigma en el mercat de la comunicació audiovisual (Fita i Caba, 2022). Es tracta d’un nou model que articula l’oferta de programes informatius o de lleure en llengües de consum massiu, amb una presència residual d’altres idiomes, com ara les llengües oficials diferents del castellà a Espanya. En aquest context, l’esperada transposició de la Directiva (UE) 2018/1808 del Parlament Europeu i del Consell de 14 de novembre de 2018[1] a l‘ordenament jurídic espanyol[2] ha suscitat una intensa polèmica i crítiques en defensa del català i altres llengües minoritzades, així com protestes dels productors independents.

D’ençà dels tràmits d’audiència de l’avantprojecte inicial, la llarga tramitació fins a l’aprovació al Congrés del Projecte de Llei general de comunicació audiovisual i el seu trasllat al Senat, que l’ha aprovat sense modificacions, ha estat solcada per múltiples al·legacions i propostes d’esmenes. Així, diverses entitats partidàries de la pluralitat lingüística a l’audiovisual han reclamat una presència significativa de continguts en llengües oficials com el català, el gallec o l’eusquera per part dels grans prestadors de serveis; una contribució financera per a la producció audiovisual en aquests idiomes; el reconeixement de facultats de control i supervisió sobre les plataformes d’intercanvi de vídeos i els serveis de comunicació audiovisual televisiu per part dels ens autonòmics competents, i que els prestadors no només contribueixin a finançar RTVE, sinó també altres serveis públics audiovisuals.Llegeix més »

Les famílies de Canet de Mar a la intempèrie. La defensa jurídica de l’escola immersiva en català: arguments i perspectives de futur – Benet Salellas

Inauguració CEIP Turó del Drac Canet de Mar. Autor: Santi Herranz. Llicència CC 3.0 No adaptada

El curs passat una unitat familiar de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar va demanar que l’escolarització de la seva filla a P4 es dugués a terme amb un equilibri entre el castellà i el català, de tal manera que cap de les dues llengües es trobés per sota del 25 % d’ús en la docència. També demanava que la retolació del centre fos en les dues llengües. Desatesa la petició pel Departament d’Educació de la Generalitat, la família instant va interposar una demanda a la Secció Cinquena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i va sol·licitar una mesura cautelar mentre es tramitava el procediment judicial de fixar la docència del 25 % mínim en castellà a l’escola esmentada, petició que va ser acordada pel TSJC el passat 14 d’octubre. Davant d’aquesta decisió, una trentena de famílies del mateix curs[1] va decidir comparèixer com a part demandada en el procediment judicial a efectes de demanar l’aixecament d’aquesta mesura cautelar i d’oposar-se a la petició d’aquesta única unitat familiar. Aquest grup de famílies defensen el manteniment del català com a única llengua vehicular, tal com planteja l’article 11 de la Llei d’educació de Catalunya (LEC) quan diu que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu” i ho fan en una posició que no s’havia explorat fins avui en aquest conjunt de litigis. Seguidament, set apunts sobre el cas.Llegeix més »