La diversitat lingüística d’un país és un tresor (una “riquesa” i “patrimoni cultural”, en termes de l’article 3.3 de la Constitució espanyola) que, com no podia ser d’altra manera, mereix “especial respecte i protecció”. Aquest “especial respecte i protecció”, amb tota la plenitud de la significança dels termes, s’ha quedat diluït en molts aspectes de la vida econòmica, cultural i social, sense brillar com ho fa quan hom llegeix el títol preliminar de la norma normarum. En aquest sentit, el principal garant de la constitucionalitat ha anat tenyint de llums i ombres l’especial respecte i protecció que mereix la diversitat lingüística d’un territori. Ha fet reiterada omissió al principi de discriminació positiva que cal aplicar en àmbits on el català pot trobar-se en situació de clara postergació o necessitat d’especial protecció (principi a què precisament al·ludeix la STC 31/2010), i ha acollit, en canvi, de forma sistemàtica, el principi d’equilibri entre llengües oficials com a punt de partida, com si la igualtat entre aquestes fos la realitat actual. Precisament amb aquesta finalitat última de preservar el màxim equilibri de les llengües oficials (en el camp teòric, és clar), la doctrina del Tribunal Constitucional ha efectuat en els darrers temps equilibrismes conceptuals i terminològics que, lluny d’aportar seguretat jurídica i contribuir a una evolució sociolingüística que cuidi situacions d’ús minoritari d’una llengua en un territori o àmbit en concret, només generen una ambigüitat i una incertesa que a Catalunya té un principal damnificat: la llengua catalana.

Cal recordar que l’article 7 de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries imposa als poders públics la necessitat d’una acció decidida de promoció d’aquestes llengües que n’impulsi l’ús en tots els àmbits, així com l’adopció de mesures especials dirigides a assolir la igualtat entre els seus parlants i la resta de la població. A Catalunya, doncs, correspon als poders públics i a les administracions emprar totes les eines disponibles per fomentar aquesta vertadera igualtat entre llengües oficials en la realitat social catalana, més enllà, evidentment, del pla teòric; i la contractació pública n’és un instrument cabdal, que no només pot i ha de servir per aplicar polítiques públiques d’impuls del català i de l’occità (denominat aranès a l’Aran), sinó que en cap cas pot resultar un subterfugi per evitar complir la normativa en matèria de política lingüística.

La contractació pública a Catalunya, com a eina de país, no pot restar al marge de la deguda preservació dels drets i deures lingüístics, ni desentendre’s del paper que li correspon en la garantia de l’ús normal del català en l’àmbit dels serveis públics. Les contractistes han de tenir clar quines obligacions els correspon complir, i això implica que els òrgans de contractació les hagin de definir de forma certa i indubtable, i exigir de manera inqüestionable. Només una avaluació rigorosa de com l’execució de cada contracte pot afectar el compliment de la normativa en matèria de política lingüística, i l’adopció de les mesures correctores necessàries, permeten que l’acció de les administracions sigui coherent amb un model de societat compromès amb la cohesió social, la igualtat efectiva de la ciutadania i la vitalitat de la llengua catalana com a patrimoni col·lectiu. Això és precisament la contractació pública lingüísticament responsable.

Que l’execució de qualsevol tipologia de contracte ha de respectar i no contravenir la normativa que li resulti aplicable és incontestable, sigui quina sigui, inclosa la regulació en matèria de política lingüística, la qual incideix en moltes de les prestacions que es duen a terme per efectuar una obra, un subministrament o un servei. És precisament en el cas dels serveis dirigits a la ciutadania on la deguda preservació del dret d’opció lingüística pren especial rellevància, com a dret de tota persona a escollir la llengua oficial amb la qual vol relacionar-se amb les administracions.

Així, quan els serveis de l’Administració es gestionen de manera indirecta a través d’operadors econòmics, això no pot suposar en cap cas que el català deixi de ser la llengua d’ús normal en la prestació del servei, ni molt menys que aquesta externalització suposi una minva dels drets lingüístics de les persones usuàries, com a destinatàries finals d’aquests serveis i activitats. Per fer efectiva aquesta garantia, és exigible que els plecs i els contractes estableixin de forma més específica les obligacions que deriven de la normativa en matèria de política lingüística i les adeqüin a les característiques concretes de les prestacions requerides que hi entrin en connexió, especialment en aquells supòsits en què cal assegurar l’exercici ple dels drets lingüístics reconeguts. Si el Tribunal Constitucional afirma en la Sentència 85/2023 que una llengua té un estatut inferior (o se la posterga) si s’estableixen formalitats o condicions per emprar-la (com seria el cas d’haver d’efectuar una sol·licitud per exercir el dret d’opció lingüística), imagineu el relegament lingüístic que pot suposar el fet que les contractistes no respectin els drets i deures en aquest àmbit (per exemple, adscrivint personal que desconeix el català a l’execució d’un servei amb contacte directe amb la ciutadania).

En tot cas, com és sabut, les regles de la contractació pública exigeixen que, a l’hora d’establir els requisits de solvència i les condicions d’execució del contracte necessaris per garantir els drets i deures lingüístics, no es produeixin restriccions injustificades que puguin vulnerar els principis que la regeixen. En aquest sentit, no es poden imposar requisits o obligacions que puguin resultar excessius o desproporcionats, atès l’objecte del contracte i les prestacions que se’n deriven, per tal de cuidar l’equilibri entre aquests i els principis de lliure concurrència i competència efectiva. Certament, però, a l’hora de fixar aquest equilibri no pot ignorar-se que en el camp lingüístic hi ha una aura d’inseguretat jurídica que és latent i que dificulta als òrgans de contractació (per no dir que en molts casos els impedeix) definir de manera clara i vehement les obligacions lingüístiques necessàries o exigir, per exemple, els requisits de capacitació lingüística que pertocarien.

Si bé el clima de desconcert jurídic en aquest àmbit ha estat generat en gran part per alguns tribunals administratius de recursos contractuals i òrgans judicials, capaços de tombar licitacions o polítiques públiques de promoció de la llengua en l’àmbit de la contractació pública, això no pot convertir-se en un vel paralitzador que ofegui el sentit de la llei ni en una coartada per erosionar el compromís irrenunciable dels poders públics de protegir, promoure i normalitzar l’ús de la llengua oficial pròpia. Tenint en compte que contractar amb l’Administració comporta responsabilitats (entre les quals la de respectar el marc lingüístic propi del país), s’ha d’exigir sense vacil·lar que les contractistes emprin la llengua catalana, en els casos i amb les condicions corresponents, i per això cal esgrimir una arquitectura jurídica sòlida que permeti establir requisits, criteris i obligacions esvaïdes de qualsevol indici d’arbitrarietat.

En aquest sentit, el Tribunal Suprem (TS) ha assenyalat en la Sentència 250/2017 que amb l’aprovació de models de clàusules lingüístiques a través de disposicions normatives (com, per exemple, en ordenances municipals) “es guanya en certesa i es dona seguretat jurídica”, avalant així que en els plecs es pugui fer present el règim de normalització. Per tant, la primera pedra de la contractació pública lingüísticament responsable és la necessitat de preservar un horitzó normatiu clar i previsible, que no sacrifiqui la seguretat del dret en nom del desconcert interpretatiu; de manera que és jurídicament saludable, en benefici de la vitalitat de la llengua, que els poders públics regulin models de clàusules lingüístiques aplicables a una generalitat de situacions, per tal que les contractacions estiguin proveïdes d’un marc ineludible i alhora susceptible d’ésser adaptat a cada cas concret.

Com a segona fita, cal que la promoció de l’ús de la llengua catalana a través dels contractes públics sigui una realitat, tant en el pla relatiu a les adjudicacions, incorporant a aquest efecte clàusules lingüístiques com a solvència o criteri d’adjudicació en els plecs, com també en la realitat pràctica de cada execució respectiva. Pel que fa a aquesta, les entitats contractants no només han d’establir condicions d’ús de la llengua en els plecs i en el contracte, sinó també han de verificar que efectivament es compleixen i compel·lir a complir-les en cas de contravenció. En aquest sentit, atès que els plecs són lex contractus, cal palesar que el fet d’incloure-hi clàusules lingüístiques també dona seguretat jurídica a les empreses contractistes per fonamentar amb una base jurídica més clara que els treballadors que adscriguin al contracte hagin de tenir uns coneixements lingüístics determinats, ajustats a les necessitats que es derivin de cada objecte contractual. Respecte d’això, el TS, en la Sentència 250/2017 esmentada, empara que pugui aplicar-se a les empreses contractistes el mateix règim jurídic de capacitació lingüística aplicable als empleats públics, cosa que afectarà les exigències per aconseguir l’adjudicació del contracte corresponent.

Certament, la determinació de la capacitació lingüística exigible (com a solvència, criteri d’adjudicació o condició d’execució) és un aspecte que genera gran controvèrsia. En molts casos, no hi ha un criteri suficientment clar que pugui permetre escollir entre un nivell de coneixement o un altre, ja que les necessitats a cobrir a través dels contractes poden comportar prestacions d’índole molt variada, no sempre equiparables en condicions idèntiques a les funcions descrites per proveir un lloc de treball públic. Aquesta incertesa pot elevar la dificultat a l’hora de determinar la capacitació lingüística exigible, tenint en compte la necessitat, ja esmentada, d’haver de preservar els principis d’igualtat, lliure concurrència i competència efectiva de les empreses. La inseguretat jurídica, tanmateix, transcendeix a molts altres aspectes relacionats amb la introducció de clàusules de caràcter lingüístic en els contractes.

Precisament, a l’hora de donar llum i seguretat jurídica als òrgans de contractació en aquest àmbit, cal posar de manifest la rellevància de la recent Recomanació 1/2025, de 27 de novembre, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya, sobre la incorporació de clàusules lingüístiques en els contractes del sector públic de Catalunya, la qual és fruit de l’estudi i el treball de la Comissió de Seguiment de les Clàusules d’Ús del Català en la Contractació Pública (CSCUCAT), integrada en la mateixa Junta Consultiva de Contractació Pública i que compta amb la participació de representants de diversos departaments i organitzacions catalanes, entre les quals cal mencionar especialment el Departament de Política Lingüística. Aquest document renova la tradició de la Junta a l’hora d’oferir pautes i models de clàusules lingüístiques que facilitin l’ús del català (i l’aranès) en la contractació pública, i és en aquest cas molt prolífica en aquesta labor de vetllar per tal que els òrgans de contractació puguin gaudir de la major certesa possible en aquesta matèria, tenint en compte els reptes que en la realitat actual es plantegen, tant pel que fa a la necessitat de dur a terme una contractació pública cada vegada més estratègica com pel que fa al compromís de les administracions amb la promoció de l’ús social de les llengües oficials pròpies de Catalunya.

Com a aspectes clau de la Recomanació 1/2025 convé destacar que té en compte totes les tipologies contractuals i formes d’inclusió de les clàusules lingüístiques; conté una anàlisi jurídica acurada i incorpora la pràctica totalitat de pronunciaments en aquesta matèria; detalla els nivells de competència lingüística exigibles al personal segons els perfils professionals requerits, i els vincula al Marc europeu comú de referència per a les llengües; incorpora clàusules específiques per garantir la presència del català en l’àmbit digital i en l’adquisició de productes i serveis que poden afectar la salut i la seguretat de les persones; vetlla especialment per garantir el dret d’opció lingüística en els serveis d’atenció al públic i incorpora, a aquest efecte, un model de pla de mesures administratives, organitzatives i formatives de les empreses; i, per últim, ofereix pautes per reforçar el control del compliment de les obligacions lingüístiques.

Tanmateix, com pot copsar-se, fins ara he centrat el debat principalment en el compliment normatiu i en les clàusules lingüístiques des d’una òptica funcional, sense abordar de manera explícita el potencial de la contractació pública estratègica, entesa com aquella que orienta de forma deliberada la despesa pública cap a objectius de país, i a la qual també s’al·ludeix a la Recomanació 1/2025. Aquesta dimensió estratègica, que evidentment s’ha d’entendre inclosa en el concepte de contractació pública lingüísticament responsable, resulta avui ineludible (és un dels aspectes que es potencia cada vegada més en l’àmbit europeu, com es desprèn de l’actual procés de revisió i renovació del paquet de directives de contractació pública de l’any 2014), per tal de reforçar les capacitats del teixit econòmic i contribuir de manera sostinguda a la normalització de la llengua catalana en tots els àmbits d’ús. No té gaire sentit que, mitjançant l’activitat de foment, els poders públics busquin subvencionar activitats privades que impulsin l’ús de la llengua catalana i que a la vegada es descuidi aquest aspecte en les compres públiques, que representen un motor econòmic preponderant. Només assumint plenament aquesta responsabilitat lingüística en les contractacions (amb els enfocaments estratègics i de compliment normatiu referits), i integrant-la amb la seguretat jurídica i la proporcionalitat exigibles, les empreses contractistes podran comprendre que contractar amb l’Administració comporta responsabilitats lingüístiques, les quals no són un mer capritx, sinó que són una necessitat per mantenir la cohesió social i la preservació activa del patrimoni lingüístic col·lectiu.

Jordi Saurina Cros
Cap de l’Àrea d’Informes, Estudis i Documentació de la Secretaria Tècnica de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya

---

Declaració sobre l’ús d’eines d’intel·ligència artificial: L’autor declara que s’han utilitzat eines d’intel·ligència artificial com a suport en les tasques de redacció, revisió o organització del contingut d’aquest apunt.